Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Jo sóc l’Unicorn, l’Unicorn Blanc. Cançó per agafar ànims.

Jo soc l’Unicorn, l’Unicorn Blanc,
sempre buscant visites, per la web rondant,
els maleïts frikies raconaires em van les pessigolles buscant.

Per Relats en Català vaig buscant visites i atenció,
espero algun dia ser famós,
jo l’esperança no deixo, no senyor,
jo sempre confio en l’improbable destí,
¡¡què collons se’m dona, si sóc així!!

A Relats en Català i en el Portal Perenne jo hi tinc confiança,
sobretot ara que la RFR ja m’ha abandonat, quines coses,
podria abandonar, més no ho faré per ara,
jo seguiré buscant visites, bo i encara,

jo buscaré més fama, en Catalunya el meu país,
en el bon català, la meva llengua, doncs sí,
¿és la meva culpa, de ser així?

Visitant articles d’altres usuaris coses jo puc aprendre,
i si visiten els meus articles es fa de molt bon veure,
i si així puc satisfer una mica les meves ambicions,
¡¡no em vull desanimar, pels meus collons!!,

jo buscaré més fama, avui i demà,
i demà passat seguiré, ai sí,
i potser tota la vida, tocant el «flautí»,
¿és la meva culpa, de ser jo així?

.

.

.

.

Aquí pots visitar l’Osset de Peluix: http://www.ciutat-perenne.com/m/4ym

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Web solitària… i lluitant. Una cançó per a tenir ànims

Basat en la cançó «El cine» d’Aitana, que hom pot trobar en aquest vincle: https://www.youtube.com/watch?v=l8O_NfFKpms&list=RDMM&index=11

Avui connecto Internet, com sempre,
i veig Racó que no estàs ja gens en la meva ment,
i encara que els teus maltractes no els «enyoro» pas gens,
i el teu record encara em ressona, una mica, actualment.

En aquest final en què m’hagueres volgut portar tu,
empitjorar la meva fama a base de portar-hi merda i fum,
en el vostre fòrum no hi tindria res a fer-hi realment,
no hi ha forma de lluitar contra la «corrent»,

ja fa unes setmanes que ni tant sols et vull mirar,
és que de fet ja no et puc ni suportar,
vosaltres el meu cor d’internauta, en certa manera, em vàreu trencar…

La pel·lícula ja s’ha acabat,
i, pel que a mi respecta, el Racó s’ha fulminat,
és que la meva paciència, és clar, infinita mai s’ha assolit pas,
mai hi haurà bona relació al Racó si no es materialitza realment el respecte moral
i el bon, seria de reclamar, pluralisme social!!

Juro que al Racó mai hi vaig a retornar,
ja he comprès com és la vida real,
no puc negar que estem realment fatal,
¡¡un final millor, entre el Racó i jo, mai n’hi haurà!!

La nostra relació es va acabar
quan el gamberrisme, mala cosa, es va tolerar (i «se m» va tolerar),
i el Racó, de mal viure, se’m va quedar.

I jo ja sé que no hi haurà pas segona part,
perquè jo, al Racó, per millorar la relació, no hi haurà pas cap mena d’esforç ni art,
jo d’ignorar-vos és la única «relació» que us vaig a donar pas,
perquè no vull que al meu respecte li torneu a faltar,
perquè el Racó «faltar al respecte amb elegància» us és, respecte a mi una «obra d’art»,
una «obra d’art» de la qual ja n’estic massa cansat.

Les coses dolentes a vegades es perdonen,
però jo sé que el Racó, ni per dintre ni per fora ploren,
i el Racó falta al respecte a qualsevol hora,

jo sí que vaig tractar de parlar amb respecte al Racó
però per a ells només seré el maltractable Crom,
i això no hi jugo pas, no senyor!!

Aquesta «pel·lícula» ja s’ha acabat,
i el maleït «cine» ja tancat,
no hi haurà mai més peli perquè el respecte moral me l’heu denegat,
sense mi, us agradi o no, us n’heu quedat!!

Juro que així no tornaré a actuar,
això ja és la vida real,
ja entenc que tot això ja va fatal,
mai hi haurà un final millor,
¡¡si, per a vosaltres i el vostre sadisme, jo sempre seré un «famós» Crom!!

Jo hauria volgut un final millor,
però la «pel·lícula» s’ha acabat, ai, senyor!!

Sé que no és la primera vegada que dic que plego,
però ara molt em penso que no hi haurà cap mena de marxa enrere,
¡¡sort de Relats en Català i de Comunidad Umbria encara em queda!!

Sona una música: «ohhhh… ohhh…».

Sé que la gent vol pensar,
que jo, malgrat tot, al Racó vaig a retornar,
però aquest cop molt em penso que va de veritat,
que, a Internet, prefereixo, infinitament més que al Racó, la web, en Català, Relats,
i que allà buscaré, la veritat,
la fama que el Racó i el seu fòrum sempre m’ha denegat.

¡¡Vaig a mirar de fer, de web, un millor final
amb Relats tornaré a començar…!!

.

.

.

.

Sigues benvingut a Lletra Perenne: www.ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

L’auca de l’escepticisme

.

Pels voltants de l’any 300 abans de Crist,
pel món grec, bé ho has «vist»,

alguns del món grec fan, d’alegria, una crida,
doncs va néixer, entre altres pensaments, l’escepticisme.

Per l’escepticisme, per ser sincers, la més pura veritat,
el seu pitjor enemic sempre va estar

el dogma intolerant
que sempre et lliga de peus i de mans,

i ells creien, una mica innocents,
que l’epicureisme i l’estoïcisme només eren dogmes; que impacients!!!

L’escepticisme el va inventar, sí senyor,
un atontat de nom Pirró,

que va intentar de ser pintor, la veritat,
però en això mai va triomfar, amb sinceritat,

i en Atenes s’instal·la,
però l’atontament no va deixar,

porser això va influenciar
en què inventés l’escepticisme, qui sap.

Però aviat va dir, la veritat,
que mai deixaria res escrit… què carat!!

I sort que va tenir, trobo jo,
que sí que escrivís, entre d’altres, el seu deixeble Timó,

qui, malgrat contra Epicur i els estoics es «blasma» el tòtil,
més atacà a Plató i a Aristòtil.

De la doctrina de l’escepticisme no es pot dir «res»,
no es transformés en dogma… ¡¡ai ves!!

Però una cosa us en puc dir, amb bona vista,
és que potser és pare de l’empirisme,

i potser simpatitzà amb ells, i ho dic de ferm,
l’escriptor modern Paul Strathern.

Quan l’escepticisme arriba a l’Acadèmia Platònica,
passa una curiosa «cosa»,

doncs Arcilesau un escèptic, i Carnéades, s’ha vist,
passa a dirigir els platònics per un temps, ¡¡dit i escrit!!

Després l’Acadèmia l’escepticisme va abandonar,
però, com ja se sap, aquest, va continuar,

i encara segueix avui en dia, com és vist,
malgrat la persecució dels escolàstic de Jesucrist.

L’escepticisme, en la seva forma més radical,
pot semblar una tonteria «no gens genial».

Però no és culpa de l’escepticisme, què haig de dir,
que NO TOT en la realitat es pugui «saber i seguir».

Doncs per als escèptics una cosa és certa, ho aplaudís o ho cridis,
que vol aconseguir, de la moral, l’autodomini.

I a l’escepticisme no li facis massa mal,
doncs dubtar una mica és com cal.

.

.

.

.

Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://www.ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

L’auca de l’estoïcisme

L’any 306 abans de Crist,
pel món grec, ja ho has «vist»,

el món grec deia «visca!!»,
doncs es va inventar l’estoïcisme.

L’estoïcisme tenia certs dogmes,
com, per a ells, els seguidors d’Epicur no eren pas «gentils homes»,

i tampoc varen simpatitzar
amb l’escepticisme que aviat va arribar.

Si vols saber en què l’estoïcisme creia,
ja pots parar l’orella.

Zenó de Citium, el fundador, sempre predicava,
que una gran Raó, en el Cosmos, estava,

que als estoics, racioncal i convient,
eren el mateix, ¡¡que inclements!!

De l’estoïcisme a mi sempre m’ha impressionat
la seva profunda severitat

Per a ells, treball i seny, la veritat,
era la profunda realitat,

doncs per a ells, no hi ha moral que val,
si no fas les coses com cal.

De Cleantes, la seva prèdica, s’ha conservat
de l’Himne a Zeus, ben sincerat,
i el pensament de Crisip també en part, som afortunats.

Quan l’estoïcisme en Roma hagué arribat,
potser Zenó se n’hauria desencantat,

doncs Paneci, Posidoni i altres, no els mola,
conservar la serenitat de l’escola estoica,

i sobretoto amb Paneci i Posidoni, com cal,
volien que l’escola estoica no fés «tant de mal»,

i amb família, amics, virtut i amor,
pots fruir de la vida sense grans dolors.

I amb l’estoÏcisme tardo-romà,
la severitat, ben clar, va tornar,

però aleshores cas al Logos ja no se’n feia,
gairebé només en la moral ja se’n creia,

i amb Epictet, Musoni Rufus, Sèneca i Marc Aureli,
per nosaltres, «la física i la canònica ja es congeli».

La moral de l’estoïcisme és severa, la veritat,
però no ho feien per no voler felicitat,

doncs no és culpa de l’estoïcisme, no senyors,
que la vida comporti dolors,

doncs estoics, epicuris i escèptics, que ningú cridi,
«només» de la vida buscaven l’autodomini.

Doncs de l’estoïcisme, escolta’m bé,
entre altres et recomano Epictet, ben sincer,

doncs no creguis que la vida, ni el rei, la veritat,
només entre plaers mai s’hi ha trobat,

i ja pots entendre perquè els grecs varen dir «visca!!»
quan, entre altres pensaments, es va crear l’estoïcisme.

.

.

.


Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://www.ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

«Viuré, viuré», cançó animada catalana

Inspirat en una cançó del Correllengua.

Nosaltres, els frikies, afirmem que som amics teus. (soroll d’escàndol en el fons). ¿Vols venir-te amb nosaltres, Crom el nòrdic…?

.

Viuré, viuré, per damunt de tot viuré!!
Viuré, viuré…

Per damunt del dolor de les putades dels frikies,
Viuré!!

Viuré, viuré…!!

Malgrat els problemes que costi tenir fama,
per damunt de tot viuré!!

Viuré, viure…!!
viuré, viuré…!!

Per damunt dels malvats frikies,
per damunt de la feina que demani la fama,
per damunt de tot viuré!!

Viuré, viuré…!!
viuré, viuré…!!

I els senyors de la web diuen que la teva web complica massa,
no deixis que et tallin la llengua per a acurtar-la,
no deixis que te la tallin,
tota la maniobra és una farsa.

Diuen que és massa llarga per no escoltar-la,
i amb la llengua tallada perds la paraula.

No deixis que la «cuidi» que vol tallar-la,
l’únic que es proposa és amagar-la,
no deixis que la «cuidi»,
tota la maniobra és una trampa,
i amb la llengua tallada no tindràs parla…

Per damunt de frikies i folloners,
per damunt dels mal fets pactes,
per damunt de «botiflers»,
per damunt de tot viuré!!

Si hem de fer política en clau possible,
mireu com no és possible i torno a casa,
mireu com no és possible,
veu política nostra i feu per la casa,
no em fiqueu per fora que el temps se’m passa,

agafeu la senyera que al calaix es guarda,
i deixeu l’espanyola que es torni a Espanya,
agarreu la senyera,
recobreu la memòria i feu per la casa,
treballeu per la terra que el temps se’ns passa…

Per damunt de frikies i folloners,
per damunt dels mal fets pactes,
per damunt de «botiflers»,
per damunt de tot viuré!!

Per damunt de «botiflers»,
per damunt de tot viuré!!

Per damunt de…

Per damunt de les muralles que han alçat en el carrer,
per damunt de tot viuré!!
per damunt de les muralles que han alçat en el carrer,
armaré la «muigaranga» i entre tots remontarem,
passarem a l’altra banda, per damunt de tot viuré!!!

Viuré, viuré…!!


Sigues benvingut a l’Osset de Peluix: http://www.ciutat-perenne.com/m/4ym

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

El Portal Perenne presenta un clàssic seu: l’Osset de Peluix, capítol 1, introducció; Miranda plora

Introducció.

Aquest conte és una història d’amor. No és (ni he intentat que sigui) una història d’amor ni molt original ni tampoc extraordinària. Tampoc he intentat fer una història d’amor que agradi a tot el món: això, degut als gustos sempre plurals de la gent, és impossible fer una història d’amor que agradi “universalment”. No vull dir amb això que parteixo de la base que qualsevol opinió o gust de la gent no hi estigui en contra. Com a escriptor, he de dir “No” a alguna cosa.

En tot cas, una cosa és certa: he escrit aquest conte pensant més en històries clàssiques i consells morals, que no pas en reflexar els problemes i maldecaps de la gent moderna (dit sigui “moderna” sense despectivitat), ni tampoc en expressar un conte de malestar, drogues, vici i pessimisme. És un conte de gent benestant que afronta els problemes de la vida i de l’amor.

No vull desvetllar ni tant sols el principi de la història. Per això, he posat al final un capítol resum. També he procurat que la història fos prou comprensible com perquè tothom la pogués llegir amb la suficient fluidesa. Aquí veurem les dificultats amb que es trobaren Eric i Miranda des que es conegueren. El nom de la història (“Osset de Peluix”) ve d’un “mot”, un pseudònim que li dedica la Miranda a l’Eric res més coneixer-lo.

Així doncs, passem a la història.

“Miranda plora”.

La Miranda no és més que una noia d’aquelles que en podríem dir casamentera. Simpàtica i complaent amb els homes, últimament es barreja amb gent que, cada dia ho veu més clar, no li convenen. Per dir-ho amb poques paraules, el seu nuvi (un tal Armando) és un punk, atrevit, maleducat, de fals somriure i enganyador. La pobre Miranda, però, s’ha fet una promesa solemne: no quedar-se mai sense nuvi, encara que això signifiqui haver de canviar l’anterior per un de nou.

Per sort per a ella, la Miranda sí té algun vertader amic. El Joan, company de colegi, que sempre li ha desaconsellat la relació que té amb l’Armando i els seus colegues. Avui, Miranda, com fa ocasionalment, ha anat a visitar el Joan i a parlar una estona amb ell. No obstant, la seva paciència, gota a gota, s’ha desbordat, i plora pel carrer sense ni preocupar-se per eixugar-se les llàgrimes. Està trista, i l’Armando li ha malferit tant l’ego, que va perdent la preocupació per les petites coses.

Arriba a la porta i truca. Li obre el Joan, que ara estava en casa sol. La veu plorar i l’abraça.

– Un altre cop l’Armando, oi?

– Sí, Joan. Ja no puc més. No et puc ni explicar el que m’ha dit davant un cosí meu que havia vingut a visitar-me. A més, no té ni vista: jo estic farta d’ell, però es pensa que m’empasso la seva forma de ser i encara que el trobo sexy. Quins collons!

– Ja et dic que trenquis amb ell.

– No puc, Joan! – La Miranda el mira amb pena. – Quan estava en el seu llit de mort, li vaig prometre a la meva àvia que mai, mai, en la mesura del possible, estaria sense nuvi. Quan vaig fer la promesa encara no sabia com era l’Armando, em pensava que tot era diferent. Ara l’àvia ha mort. Mira, l’àvia me l’estimava molt, i ho tinc que complir. Si trenco amb l’Armando trenco la promesa.

– Segur que la teva àvia ho entendria. Bé, va ser la seva última voluntat, però trencaràs amb l’Armando i aviat en trobaràs un altre.

– No. A més, aquesta promesa la vaig jurar perquè, tu ja em coneixes, jo detesto la vida de la solteria. No sóc gaire una dona moderna, sóc més aviat clàssica, vull un matrimoni, vull ser fidel a un marit, tenint una feina pròpia i siguent independent però vull estimar apassionadament a algú.

– A veure, i em vols dir que et quedaràs amb l’Armando en nom d’aquesta promesa…

– No… Bé, des d’avui, estic pensant en si algú voldria sortir amb mi… però… però qui ho farà?

– Jo no puc fer-ho, Miranda. Ja ho saps: estic casat i estimo molt la meva dona. Jo estic segur que tu seràs una bona dona per a qui et trobis, com hauries pogut ser una bona dona per a mi si s’haguessin donat altres circumstàncies.

– Ho entenc, i t’ho respecto. Però què puc fer?

.

.

.

Pots visitar el món de Katar: http://www.ciutat-perenne.com/m/54h

Pots visitar aquest capítol i altres de l’Osset de Peluix en relats en català en aquesta direcció: http://ciutat-perenne.com/m/4ym

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

El portal perenne presenta un clàssic seu: l’Auca d’Epicur 2.

.

(En memòria d’Epicur (341-270 a.C.), mestre en l’art de viure en plaer.).

En el segle quart abans de Crist,
en Samos, ja ho has «vist»,

neix un nadó bo i pur,
que li posen Epicur.

Bon company i eixelebrat,
amb en Meandre fa amistat,

fins que un bon dia triaria,
d’abraçar la filosofia.

Per ciutats del món Egeu,
per tot arreu, com ja es veu,

i cansat de viatges i rondar,
per Atenes s’instal·là

«El Jardí» s’escola s’ha anomenat,
i un bon «sarau» s’ha aixecat.

Qui sap per quins motius,
els epicuris «ni morts ni vius»,

per algunes escoles intolerants,
amb Epicur «no són galants».

Malgrat les dificultats,
els epicuris són escampats,

pel món hel·lènic i africà,
doncs Epicur marca hi deixà.

Platònics i estoics se la juraren,
però a Epicur no el derrotaren.

Si la filosofia d’Epicur vols escoltar,
l’orella ja pots parar.

Un món d’àtoms i buit, la veritat,
segons Epicur, la realitat.

I malgrat déu no hi pinti res,
per Epicur existeix, ai ves!!

En aquest món on déu quasi «sobra»,
l’home a l’amistat s’obre.

Doncs Epicur vol una societat,
on el millor bé és l’amistat.

I els amics mengen plats de verdures,
que són les millors cures,

doncs per Epicur, la veritat,
el major bé és la tranquil·litat

«No cal menysprear la divinitat,
però tampoc mai ens ha preocupat».

Epicur, de la política, no en sap res,
la veritat, no li fa el pes,

tancat al seu «Jardí» a les afores,
i deixant passar les hores;

doncs el gran bé, ja us ho he explicat,
fer amics amb tranquil·litat

Algunes coses en el tinter m’he deixat,
és que tot, mireu, ho he abreviat.

Nietzsche, Marx i altres senyors,
d’Epicur feren «honors»,

i gent de la societat fa aquesta crida:
«l’epicureisme és estil de vida!».

I si alguna cosa més voleu consultar,
a «La Stoa» podeu anar,

i si potser no en teniu prou,
proveu amb la web «cibernous».

I si la vida i temps se’t fan dur,
tens com a consol el «col·lega» Epicur!!!


Visita l’Osset de Peluix: http://www.ciutat-perenne.com/m/4ym

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

La bellesa està en l’aire (versió en català i en castellà)

(En castellà).

Tu belleza es mi riqueza,
Belleza que veo,
Belleza que deseo
Belleza que anhelo,

Tu belleza es mi riqueza,
Belleza que me agrada,
Belleza que me embriaga,
Alma enamorada,
Belleza apasionada.

(En català).

La teva bellesa és la meva bellesa,
Bellesa que veig,
Bellesa que desitjo,
Bellesa que anhelo,

La teva bellesa és la meva riquesa,
Bellesa que m’agrada,
Bellesa que m’embriaga,
Ànima enamorada,
Bellesa apassionada.

Marc y Ness poetes.

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

La poesia està en l’aire (versió en castellà i en català)

(En castellà).

La poesia està en el aire,
cabalga airada airosa
cual aroma de flor hermosa,
belleza poderosa espitosa
y a todo el mundo impresiona
a quien el oido y el alma ponga
a su melodiosa orazión
creación de alma y pasión

y en su profundo ser maravilloso
el del Dios más poderoso
de Él toma poder y brillo
por Él suspiro
y para Él hago un profundo rezo
el que ahora mismo empiezo.

La poesia está en el aire
cabalga poderosa espitosa
airada airosa
olor a rosa,

bonita, maravillosa,
nunca parecerá estrepitosa,
sonará siempre curiosa,
el alma afortunada que bien la coja.

«La poesia es hermosa,
cabalga poderosa espitosa
y deja olor a fresca rosa».

(En català):

La poesia està en l’aire,
cabalga airada airosa,
com aroma de flor hermosa,
bellesa poderosa espitosa,
i a tot el món impresiona
a qui l’oida i l’alma posi
a la seva meravellosa oració
creacions d’amor i passió

i en el seu profund ésser meravellós
el del Déu més poderós,
Ell pren poder i brillantor,
per ell suspiro
I per Ell faig una profunda pregària,
que ara mateix començo.

La poesia està en l’aire,
cabalga poderosa espitosa,
airada airosa,
olor a rosa,

bonica i meravellosa,
mai semblarà estrepitosa,
sonarà sempre curiosa,
l’alma afortunada que bé l’agafi.

«La poesia és bonica,
cabalga poderosa espitosa,
i deixa olor a fresca rosa.».

Marc y Ness poetas.

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

El Portal Perenne presenta una novetat: la cançó «Els bons filòsofs també s’equivoquen»

.

ELS BONS FILÒSOFS TAMBÉ S’EQUIVOQUEN; CANÇÓ DE REFLEXIÓ SOBRE LA FILOSOFIA.

[Basat en la cançó «Las chicas malas desafinan» de Ruslana.].

Es senten palmades i música.

Una veu diu: «Uhhh, uhhh…!!».

La veu d’Unicorn Blanc canta:

No tinc por de dir-te que els filòsofs som humans,
també encara que savis, ens podem equivocar,
que no facin les persones comunes el seu rollo tòpic,
de la filosofia per a què serveix o en què consisteix,
nosaltres els filòsofs fem el nostro rotllo, i tant, i no és perfecte,
¡¡i és que els bons filòsofs també s’equivoquen!!

Si vols que et digui per a què serveix la filosofia,
en quan a la ètica, dóna exemples de vida,
i em diràs que no sempre dóna consells bons,
¿qui ha dit que la filosofia mai s’equivocaria?

No em diguis que l’Aristòtil a vegades va posar,
la pota fins al fons, quina mania!!!
Els filòsofs en la nostra bona lluita contra la ignorància,
¿qui ha dit que mai equivocar-nos podríem?

No em diguis als filòsofs que hem de parlar
a l’estil normal i comprensible,
també tenim dret a identitat pròpia,
i si a vegades nosaltres bé que fiquem la pota,
¡¡és que els bons filòsofs també s’equivoquen!!

Els filòsofs d’abans i d’ara teníem vides en general bastant normals,
Vivíem, treballàvem, no solíem ser criminals i teníem fills… de fer polvets,
i no em diguis que erem bèsties tant rares, no,
som humans prou normals, i ben sencers,
i no sempre convencem tant com aspiraríem,
¡¡és que els bons filòsofs també s’equivoquen!!

No facis massa exigència a la filosofia, no massa censura,
no sigui tant, tu, caradura,
que els filòsofs tenim el dret de NO ser pas, no ser pas perfectes,
¡¡no podem evitar de cometre pífies, ricura!!

Els bons filòsofs, també s’equivoquen, no, sempre encerte, no, també s’equivoquen…

Els bons filòsofs també som
una incitació a pensar diferent,
i estem en contra de la ignorància,
doncs pensem que el pensament nihilista i la ignorància són, en el fons, no pas el mateix,
¿i què si una filosofia et desagrada?
Com t’he dit, els filòsofs també s’equivoquen.

De la filosofia, és la revolució del pensar, sempre la voldria,
malgrat que no podria evitar, que, a vegades, s’equivocaria.

No deixis mai que els passotes vencin i la filosofia aixafin,
perquè els filòsofs, ja ho admeten, a vegades s’equivoquen.

No em diguis a mi com a filòsof com pensar o com actuar,
no m’amarguis la partida,
perquè els filòsofs ho admetem de seguida, si cal,
que cometem errors durant la vida!!!

La filosofia és una ciència de veritat, difícil de descriure,
la ciència especulativa per excel·lència… ¡¡molt per dir i viure!!
a mi em mola que la filosofia segueixi endavant,
i que cometem errors ara ho dic… ¡¡¡cantant!!!

La filosofia, el meu dorat pensament,
ara ho dic, ¡¡cantant i rient!!
Vaig a filosofar com em dongui la gana,
¡¡¡set o cinc dies a la setmana!!!

No em diguis a mi com a filòsof com pensar o com actuar,
no m’amarguis la partida,
perquè els filòsofs ho admetem de seguida, si cal,
que cometem errors durant la vida!!!

Els filòsofs creu-me, els filòsofs creu-me, els filòsofs creu-me,
com a bons humans… ¡¡bé s’equivoquen!!

Com a filòsof creu-me amic, no creguis mai amargar-me el rotllo dient que és perfecte la filosofia,
perquè la filosofia té dret a ser un parcial error humà,
que, malgrat que alguns filòsofs potser poden dir que no… jo que es pugui equivocar ho admetria!!

Els filòsofs creu-me, els filòsofs creu-me, els filòsofs creu-me,
com a bons humans… ¡¡bé s’equivoquen!!

.

.

Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://www.ciutat-perenne.com/m/37n