Benvolguts perennes, ¿us sona el senyoret Tom Sawyer i les seves aventures? ¿Potser no? ¿Gens ni mica? Us en faré cinc cèntims. Ell, en Tom Sawyer, és un personatge clàssic entre els clàssics de l’art de la literatura juvenil (potser una mica injustament oblidat). El jovenet Tom era el clàssic marrec desendreçat i descuidat dels pobles de colònies de l’any 1840. Quasi sempre brut, mal pentinat, lleig i bastant gandul (excepte pels diumenges, quan, amb la intenció de portar-lo a missa, l’obliguen a endreçar-se, cosa que ell fa de mala gana, perquè es podria dir que és un catòlic més aviat poc ortodox…).
Això sí: apart de la seva trapelleria i de la seva ganduleria, és un bon noi i només una mica groller, i de moralitat tranquila i campechana. En moltes aspectes, era un «Zipi i Zape» o un «Bartolomeu J. Simpson» d’aquells temps… Tot un clàssic!!
Però clar, el T.Sawyer és el personatge principal però no únic, doncs li envolten personatges de tot tipus: la seva tieta Polly (qui intenta educar-lo amb poc èxit, però que malgrat tot l’estima), el seu germà Sid (molt més estudiós que ell, i més primmirat i de mal geni; possiblement tindrà un futur laboral prometedor, però en aquest moment «real» de la història ell té molt menys èxit social que són germà), el seu colega inseparable Joe Harper (amb qui tenen una amistat molt cordial i alegre, excepte pels seus «combats» simulats de guerra entre els colegues de la colla), i, molt especialment, el seu també molt desendreçat i descuidat Huck (qui, amb el seu nom complet «Huckelberry Finn», ha tingut fins i tot aventures en solitari, desenganxant-se de la influència literària de Tom mateix). Però també podríem mencionar el molt sever i disciplinat professor de classe de Tom (desconec el seu nom real, ho lamento), qui, sempre amb la vara de fusta a la ma, està sempre a l’aguait de vigilar (i «sancionar») les trapelleries indisciplinàries d’en Tom. I d’altres personatges no menys memorables…
Però cal no oblidar el personatge menys angelical de les aventures de Tom Sawyer: el malvat i criminal Joe l’Indi (el vertader «cap de l’oposició» del jovenet del Mississipi); home alt i musculós, un assassí i embaucador, sempre armat amb una navalla afilada, el qual, com que en Tom el denuncià a la llei (com a testimoni ocular) quan hauria estat un altre el qui s’hauria empassat la culpa del seu crim, va fugir de la llei jurant venjança. Si en Joe va aconseguir el seu somni de venjar-se i de provocar el final definitiu per «mort súbita» del jove trapella «que se n’anà de la llengua», prefereixo que us n’assabenteu llegint el llibre de Tom Sawyer; llegiu-lo si és que no us fa mandra…
Doncs bé: encara que sigui perquè lo millor es troba sempre en pàrrafs apart, m’havia oblidat de mencionar la senyora Betty Thacker, la noia rossa amb trenes que és l’actual núvia de Tom, la cautivadora dels seus somnis, la qui acaba de jurar-li el seu amor amb unes paraules sobre un tronc abandonat i un petó furtiu…
Doncs bé: el relat comença en un moment en que Tom i Betty estan a fora de classe, ja caminant cap a casa, i tranquilament xerrant d’alguns temes més aviat intrascendents. Però resulta que Betty no és pas la primera noia que va cautivar les passions amoroses del jove Tom, sinó que, en el passat, el jove trapella havia provat les delícies d’una altra noieta, de nom Amy (us juro que aquesta escena apareix en el còmic oficial de la novela de Tom Sawyer), fins que, per motius que desconec, en Tom trencà amb Amy i retrobà l’amor a mans de la Betty; un amor que, com veieu, encara durava en l’actualitat.
Doncs bé: en aquella ocasió, en la conversa sorgí el tema de la Amy, i el Tom li recordà a la Betty les delicies de l’amabilitat (i els petonets) de la seva antiga parella, cada minut amb més detalls. I, és clar, a la presidenta actual no li agrada que li recordis coses de la ex-presidenta… I al final, sense esperar-se gaire, la Betty, gelosa i possessiva (tenia els seus motius), va mirar cara a cara al Tom i li va dir, amb to airat:
– ¡¡Ja n’hi ha prou!! Que si la Amy per aquí, que si la Amy per allà… ¡¡Deixa de pensar en ella, punyeta!! No pot ser, això. Tom Sawyer, t’estaràs dos dies sense dirigir-me la paraula al colegi. ¡¡T’està ben emprat!! Però Tom, amoret, com t’has atrevit a… jo… jo…
I la Betty, amb els ulls que se li omplien de llàgrimes, se’n va corrents depressa camí enllà, girant el cap un o dos cops, i desapareix per una cantonada del camí, procurant no relliscar amb les seves presses.
En Tom es queda mirant cap endavant amb la mirada fixa i immòbil, sense observar res en concret, i no entenent massa bé el que estava passant (tot i que no li feia cap ganes de riure-se’n); després d’uns deu segons de mirada fixa i pensativa (i més confús que altra cosa), el jove trapella arronsa les espatlles, incrèdul, i va dir:
– Hum!!! No sé molt bé perquè la meva estimada Betty s’ha posat així… ¡¡La veritat, suposo que mai entendré les dones, són un misteri…!! – i, cavilant sobre això, se’n anà xino xano a casa seva.
Segons explica el relat, però, quan el Tom va complir la sanció de dos dies, la Betty el va perdonar, i l’entremaliat Tom i el seu món qüotidià van retornar la normalitat. Això sí: en el futur, quan Tom sentia enyorança de la per a ell dolça Amy, procurava no mentar-la gaires cops, sobretot quan hi estava la Betty davant…
Aquest relat, i molts d’altres, s’expliquen sobre les aventures del poblat del Mississipi d’aquest noi trapella i el seu particular univers. El senyoret Sawyer, un més que probable antecessor de Bart Simpson, de Zipi i Zape, del «no em posis pebrot» Shin Shan, i d’una infinitat d’altres marrecs inquiets i trapelles del món sequencil i literari, el jove escolar del Missisipi s’ha guanyat a pols un lloc en la literatura infantil. Que el destí faci que la seva obra no caigui en l’oblit.
I s’ha acabat aquest relat. Salut!!