Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Text sobre els neoplatònics (1).

Imatge que simbolitza les religions i les filosofies religioses, entre aquestes últimes Plotí.

Plotí.

El neoplatonisme era essencialment un pensament que volia accedir a una realitat intel·ligible superior, construint-la o descrivint-la. Aquesta realitat no tenia com a funció explicar el món sensible. Segons la creença neoplatònica, la vertadera felicitat i el vertader coneixement es troben en lo suprasensible.

En el mite neoplatònic, la vida dels déus és indiferent a la dels humans; la realitat intel·ligible no coneix el món i no s’abaixa a contemplar-lo. Els déus són passius davant la realitat humana i sensible.

En el pensament neoplatònic és essencial trobar l’èxtasis, un estat on l’home es transcendeix a si mateix per a contemplar la divinitat. És un estat complicat d’aconseguir i el mateix Plotí afirmà que només el va aconseguir quatre cops.

Un dels precursors del neoplatonisme fou el filòsof Posidoni, qui dividí la realitat entre déu, destí, i natura.

En la teoria neoplatònica, les diferents parts estan unides per simpatia: l’U, l’intel·lecte, l’ànima i el món sensible tenen una relació de jerarquia. Sense l’U, el principi general de l’univers, la realitat no podria existir. De fet, l’U conté tota la informació i realitat de l’univers del qual emana.

De fet, l’U de Plotí té semblances amb el Bé de Plató, doncs en aquest últim Plató li donava la qualitat d’ésser primer.

Segons Plotí, l’U, com a ésser perfecte, és natural que produeixi, en comptes de mantenir-se eternament contragut en si mateix. Com una llum que sempre produeix sense perdre res.

Quan l’U es multiplica en la intel·ligència, aquesta dóna vida en l’ànima i, aquesta última, en la matèria sensible, que és el pitjor grau de degradació de l’ésser. Fins i tot el moviment conserva encara alguna cosa d’espiritual i d’immaterial que garanteix el seu caràcter intel·ligible.

Una novetat de Plotí que va sorprendre els seus contemporanis va ser el fet de considerar els intel·ligibles dintre de la intel·ligència mateixa, com a part d’ella, quan Aristòtil els considerava externs a la mateixa.

Derivada de la intel·ligència, hi ha l’ànima del món, que és rectora del món sensible i que regeix la matèria, la qual és l’estat més degradant de l’univers segons el neoplatonisme. De fet, pocs filòsofs com Plotí havien tractat de manera tant baixa el món material, amb la notable excepció de Parmènides i, en el seu cas, d’altres.

.

.

(Continua en un altre article, ja penjat aquí).

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.