Hola. Em dic Obashim i soc una persona que pateix un tipus de malaltia mental: alguns diuen de mi que soc un boig però gairebé mai he fet mal físic a ningú. Porto a l’esquena una motxilla plena d’una certa quantitat de menjar i aigua i alguna que altra cosa ben guardada. Actualment soc un vagabund errant i ara mateix vagabundejo de ciutat en ciutat buscant alguna cosa per menjar i un sostre, ni que sigui el d’un estable, on dormisquejar una miqueta. Ara mateix, quan camino, al cap d’un cert temps m’adono que m’he perdut i que dropejo per un camí entre les muntanyes que potser no duu a cap lloc; però, al cap d’una hora de caminar, em trobo amb una ciutat a prop que no havia vist mai: enorme, emmurallada, bonica, però que té alguna cosa que m’inquieta; ¿què deu ser?
Decideixo entrar en la ciutat; els guàrdies de la muralla em miren atentament sembla que amb una mica de desconfiança però de totes maneres em deixen passar. Ja soc dins. Un cartell diu: “Benvingut a Nasrim, la ciutat perfecta”. Miro al voltant: tothom sembla somrient, però en els seus somriures a vegades es veu un cert somriure torçat, en forma de pedra, com si ser feliç fos obligatori en la ciutat mateixa. Em paro davant d’una església i veig com està plena a vessar. Penso que potser deu ser un enterrament o una boda o algun altre esdeveniment extraordinari, però de seguida veig que és una típica missa dels diumenges. ¿Com pot ser-hi tanta gent, em pregunto? Veig com tothom actua com una persona cívica i ordenada, com si la maldat no existís en aquesta ciutat. Observo la plaça del mercat; tothom està treballant i ordenant i complint, i a dures penes descansen el que és imprescindible, i que parlen poc amb la gent o entre ells.
D’aquestes que entro en una tenda de jocs de taula i parlo una estona amb el propietari, i a mitja conversa li pregunto si em podria vendre un senzill joc de parxís; la resposta que em dona és irada:
- ¡¡Aquí no en venem, de parxís!! És un joc que incita a la violència, fa matar fitxes, fa que un guanyi i els altres perdin.
Parlo amb ell una estona més i marxo de la tenda de jocs. És increïble. ¿Com pot aquesta gent refusar tant la violència, ni que sigui fictícia, i la tensió dramàtica que no volen ni jugar al parxís? Penso que potser de la violència autèntica no se’n treu gaire de bo, sobretot si no és defensiva, però a vegades és millor desfogar una mica el sentiment de dinamisme amb una partida i una mica de diversió… aquest poble gairebé sembla una mica propi de mòmies…
En això que veig passar un pare amb un nen, agafats de la mà (segons em van dir, eren pare i fill) i li vaig preguntar que per què portava el nen tota l’estona de la mà, i ell va dir:
- Als nens se’ls ha de mantenir controlats tota l’estona; res de llibertat; res de decisions pròpies. Aquí, el bon déu ens nodreix i ens aprecia però ens ensenya un sol camí correcte… Ni tant sols admetem la llibertat d’expressió més enllà d’allò que és necessari en complir les obligacions. Som la ciutat perfecta: vivim, pensem, obeïm, fem el que hem de fer, no tenim cap gran aspiració i ens sentim segurs que el bon déu ens protegeix.
Em vaig quedar totalment palplantat. Era com una ciutat d’autòmats. El seu tipus de bondat era com un estat perfecte però sense cap mena de llibertat ni possibilitat de rebel·lió; no pensaven en ells mateixos, només en déu.
Se’m va ocórrer que havia vist altres ciutats cristianes al llarg de la meva vida, però mai fins aquest extrem. Tenen tanta por del més mínim enfrontament els uns contra els altres que ni juguen a determinats jocs de cartes. I els somriures d’aquesta gent… uns somriures immòbils, estranys, gairebé com pintats en la cara en comptes de reals.
Vaig pensar que una ciutat així, sense emoció dramàtica, sense conflicte en absolut, amb submissió extrema, que es fan aparentar a sí mateixos de ser feliços en nom de déu… Una ciutat així em desagradava, em semblava horrible. Sobretot, essent jo un home mig boig amb ganes de divertir-me molt… Digueu-me potser un buscabregues, però tanta serenitat, tanta pretesa perfecció no em val, en tot cas, per a mi, un amant de la vida mig bohèmia.
Així doncs, amb decisió, vaig revisar la motxilla perquè no hi quedés res perdut i, en pocs minuts, ja havia sortit de la ciutat. Deu minuts després vaig escoltar com crits i com una persona potser de poca edat que semblava córrer com si la perseguís el mateix dimoni.
Em vaig amagar rere uns arbres i uns matolls i vaig veure una adolescent, potser d’uns disset o divuit anys, amb els vestits estripats que fugia corrents de Nasrim i d’una multitud que, ells a pas tranquil però ferm, la seguien arreu on anés. La multitud semblava formada per gent de Nasrim (alguns d’ells els reconeixia Obashim) i tenien una mirada com la d’un mort vivent i amb odi. ¿Què se suposa que havia fet de dolent aquesta pobra noia? ¿Així tracta la aparent ciutat autodescrita com a perfecta les seves adolescentes, amb aquesta aversió? ¿Aquesta era la forma de tractar la ciutat als qui transgredeixen les seves normes i costums? ¿Aquesta era la forma que tenien de tenir-li devoció al bon déu?
Sigui com sigui, o això sentia jo, ja que, malgrat ser una mica embolicatroques i amant de la gresca també tenia bon cor, em sentia obligat a ajudar a aquesta bufona xiqueta, malgrat que no sabia ni quin suposat delicte havia comès. Intentant fer el mínim de soroll, mogut entre les ombres, em vaig posar al lloc on gairebé segur que passaria la xiqueta mentre corria allunyant-se com podia de la multitud, que proferia crits de disgust mentre la seguia, pas a pas, convençuda que de tota manera l’atraparia més tard o més d’hora. Quan va passar tocant a mi la noia, jo li vaig estirar el braç i la vaig arrossegar ràpidament a l’ombra. Ella va semblar molt sorpresa (era el primer cop que em veia en sa vida, al capdavall) i em va començar a dir, sense veu de disgust, que “¿tu qui ets per a…?” però jo sense fer-li cas la vaig anar arrossegant per la foscor, fins que, miracles de la casualitat, acompanyat per la meva nova coneguda, vaig veure dos barrils abandonats per qui sap qui en l’ombra. ¡¡Esperava que no hi hagués serps a dintre dels barrils!! Però, després d’obrir un d’ells, vaig veure que estava buit. En un tres i no res, la meva nova coneguda i jo estàvem dintre dels barrils, amb la tapa dels barrils posada, mentre sentia, però de lluny, els crits de Nasrim. Vaig decidir esperar i posar-me en mans del destí; però afortunadament el destí va ser bo amb mi aquesta vegada i, al cap de al voltant de tres hores, els crits havien desaparegut; els ciutadans de Nasrim s’havien donat per vençuts i havien tornat a la seva casa o a on fos que anessin ara. Sentia ràbia només de pensar el que li podrien haver fet a aquesta pobra noia si jo no l’hagués socorregut. ¿I això rep el nom de “ciutat perfecta”?
No volent pensar en res més, vaig obrir la tapa de la meva nova coneguda i li vaig dir que no tingués por, que estàvem prou lluny de Nasrim com perquè no ens veiessin. Li vaig preguntar el seu nom.
- Misaki – va dir ella. – Em dic Misaki. ¿Qui ets tu, que m’has salvat la vida de mans d’ells?
- Em dic Obashim – li vaig dir serenament. Li vaig allargar la meva mà; ella, després d’uns segons de dubte, me la va encaixar. Jo li vaig preguntar: – ¿Què ha passat, que la gent et perseguia tant ferotgement?
- Oh – va dir la Misaki, – mira, jo vivia amb mons pares, quan de sobte em varen dir que em casaria amb un home lleig i babau, però ric, que subornaria mons pares quan ens haguéssim casat. Jo vaig dir que m’hi negava, i vaig posar cara enfadada, i ma mare em va dir: “¿Com pots posar mala cara, com pots no somriure? Déu nostro senyor ens proveeix de tot el que imperativament necessitem. ¿Què significa aquest acte de rebel·lia? ¡¡Ja ho crec que et casaràs amb aquest home, si no de bona gana per la força!!”. M’horroritzava que ma mare pensés i parlés així…
En aquell moment, jo em vaig fixar una mica més en la noia: era baixeta però guapa, de pèl curt, de culet maquet i, bé, té pits, ¡però quins pits!, de tamany descomunal, molt gran. No m’estranyava que aquell home vell se la mirés amb desig… potser jo mateix començava a…
La Misaki continuava la seva història:
- La meva mare ho anava explicant a tots els seus veïns, fins i tot als qui no tenien moltes ganes de saber-ho. I vaig anar fugint d’ells, però es varen reunir força habitants de Nasrim i anaven clarament en la meva contra. ¿Aquesta és la seva fe extrema? ¿Això fan amb els qui en discrepen?
No puc saber si la Misaki es va adonar que jo la mirava mig constantment els seus generosos pits.
- ¿I ara què faràs, Misaki? – Li vaig preguntar.
- Ara no hi ha lloc per a mi en Nasrim, potser mai més. I no sé on anar. ¡¡Ah!! Si pogués acompanyar-te…
- És que, maca, potser em tocarà córrer alguns perills…
- ¿I què? – va dir ella; potser, com a dona, no era forta de musculatura, però en tot cas era valenta. – Si som dos serem més forts. Deixa’m venir amb tu!!
No va necessitar fer-se insistir més. Ara la Misaki era la meva companya d’aventures i, potser, algun dia seria la meva núvia i muller… tot havia de veure’s, calia anar provant a poc a poc…
Sigues benvingut a Lletra Perenne; allí podràs trobar més capítols sobre la Misaki i l’Obashim: http://ciutat-perenne.com/37n