Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Franrares el bard (4). El retorn del martell i la lluita per la dignitat.

Després de recórrer un llarg tram de bosc, l’atrevit bard Franrares arriba a les portes de la ciutat de Stonebridge, la ciutat on viu el rei Galibran. Dos nans el miren amb atenció, però amb tranquil·litat, gairebé com si el coneguessin. Se li apropen i, sense fer-li preguntes, el demanen que el segueixin. A mesura que van caminant a través de Stonebridge, diversos nans seguien amb curiositat l’aventurer (l’aventurer forçat, en podríem dir) i el contemplaven de lluny, en certa manera com si fós una curiositat com per exemple un lleó empresonat que anés a entrar en un zoològic.

Un dels dos nans que acompanyen Franrares li assenyala una de les ferides d’ell i li diu amb veu mig indiferent:

  • Suposo que això t’ho has fet en el Bosc Tenebrós. És increïble els aventurers com sou. No sé què preteneu amb això.

Franrares no respon, però se li veu en la cara ben clar que ha escoltat perfectament el que li diu el nan. Al cap d’uns minuts de caminar, l’heroi i els dos acompanyants, seguits per la meitat dels pobles de nans, arriben a on està un nan barbut amb aspecte de ric, tan deprimit moralment que és com si li costés aguantar el cap sobre les espatlles. És el rei Galibran, evidentment, no cal ni preguntar. Franrares somriu, se li apropa i treu de la motxilla el martell, amb les dues meitats degudament acoblades, i se li entrega al rei. Aquest somriu, alça per l’aire el martell, sobtadament alegre, i li diu al seu poble:

  • Ja torno a tenir el martell de guerra, estimat poble meu!!! Ja podem anar a lluitar i a defensar-nos contra els gnoms!

I molts entre els del poble criden d’alegria.

Però quan el rei, poc després, se n’adona, per dir-se-li Franrares, de tota la història del bosc tenebrós, que el seu fidel seguidor Bigley (qui li entregà a Franrares la missió perquè la seguís en nom seu) ha mort, és com si una ombra de tristesa li ensombrís la cara per uns instants. Poc després, el rei li entrega a Franrares una recompensa molt generosa: una corona d’un or gairebé pur i una caixa pesada plena de pedres precioses indubtablement d’una gran vàlua.

Mentre es van enllestint els preparatius militars per a la guerra defensiva, el rei convida a Franrares a anar a viure uns dies amb ells, però, tot i que a desgana, desitjós de netejar el seu bon nom tan aviat com pogués, el bon heroi s’acomiada d’ells i se’n va fora del poblet amb la recompensa del rei dins la motxilla i, és clar, sense el martell de guerra ara reconstruït. Porta provisions per uns quants dies si se’n controla el gast.

Després d’uns quants dies recorrent primer el bosc i després el camí, i de preguntar a algunes persones, acaba arribant a la gran ciutat de Yorosham, on viuen, entre d’altres, el rei Serafí i la seva promesa la Misaki Manaka.

El primer que fa el bard quan arriba a Yorosham, procurant no fer-se notar molt per ningú, donat que segueix estant acusat legalment d’assassinat en aquest món, (tot i que més d’un, entre ells el rei, sospita que l’assassinat “real” de Franrares és tan real com una arrel negativa, o sigui, que de fet és totalment fictici).

Primer passa per un prestador i, per uns quants milers de monedes d’or, ven bastantes de les pedres precioses de Galibran. Després, es dirigeix directe al palau de Yorosham. Allí, els guàrdies li pregunten que què necessita, i ell els hi ensenya el salconduit que li va prestar el rei Serafí. Tres quarts d’hora més tard el rei i el bard es troben reunits en una elegant habitació de palau. La Misaki està en una habitació contigua, empolainant-se i posant-se elegant, havent saludat un moment a l’amfitrió. Després d’un temps de cortesia, el rei li pregunta al bard que en què el pot ajudar.

No sap per què, però de sobte Franrares té la sensació que li agradaria estar en un llit fent l’amor, amb una dona de grans pits, amb precaucions contra l’embaràs de moment… Potser haver conegut a la Misaki Manaka li ha impressionat fortament…

Però procura que no se li noti aquest impuls i li parla al rei del seu projecte. Només ha de prestar-li el rei mateix les tropes suficients per a escarmentar al malvat Ferècrates. L’atac serà aquesta mateixa nit. A canvi de l’ajut del rei li pagarà uns quants milers de monedes d’or, provinents de la venda parcial del tresor de Galibran.

Passen unes quantes hores. Ja és negra nit. Silenciosament, un petit però considerable exèrcit envolta la ciutat del traïdor Ferècrates. El rei ha donat llicència i instruccions a les tropes perquè ajudin a Franrares, però el rei mateix no intervindrà en l’assalt.

Quan les tropes dirigides provisionalment per Franrares es troben a menys de 50 metres de la diminuta ciutat, un soldat de guàrdia nocturna adverteix la seva presència i els pregunta que a on es dirigeixen. Franrares s’avança i senzillament li diu:

  • Vull veure l’alcalde ara mateix. És per un assumpte personal.

El guàrdia dubta, però accedeix. Al cap de vint minuts el malvat alcalde i un seguit de soldats es troben en l’esplanada. El bard mira amb odi la cruel persona. L’alcalde li pregunta:

  • Bé, què vols?
  • Detenir-te per les falses acusacions que has fet sobre mi. La veritat brillarà. Soldats, ajudeu-me!!!
  • Això ja ho veurem. Tropes, a mi!

Però les tropes del malvat alcalde, que ja estaven farts de suportar el seu descarat despotisme, miraren per uns segons la cara decidida de Franrares i de les tropes i, decididament, l’un rere l’altre anaren tirant les armes a terra i retirant-se i escampant-se per diversos camins.

  • Però… ¿Però què feu? ¿Però què és això? – salta el malvat alcalde. – Brossa!!! Covards! ¿On us creieu que aneu? ¿Per això us pago?
  • No paga bastant per jugar-nos la vida per les seves injustícies. Ho sento – li diu el seu sergent tirant també les armes a terra.
  • Però si tindríem una possibilitat de guanyar!!! Torneu, esgarriats!

Al cap de pocs minuts, Ferècrates ja va veure que tenia totes les de perdre, abandonat per tots els seus “lleials”. I es va rendir, deixant-se posar les manilles, amb un gest de fàstic. L’endemà, va explicar públicament davant una gran multitud que l’acusació d’assassinat que va fer a Franrares era falsa, que el cadàver presumptament matat pel bard era mentida, una simple invenció, i que s’entregava a Serafí esperant la seva magnanimitat. Més d’un li va demanar la pena de mort, però el noble rei, que odia aquesta classe radical de càstig, es va limitar a tancar-lo a presó.

Algunes hores més tard, el rei li pregunta al bard que a què es dedicaria, ja que, amb la recompensa de Galibran, no en tindria per viure tota la vida. En Ferècrates li diu al rei que retornarà a la seva feina de bard, a menys que l’atragués, potser, tornar a viure aventures. Qui sap si estarien en contacte esporàdicament el rei i ell. I li desitjà al Serafí molta felicitat amb la seva atractiva promesa, però… tenia la impressió que les coses no li serien fàcils a Serafí ben aviat… ¿Una falsa impressió?

Poc després, el bard puja en un cavall i se’n va camí enllà. Un seguit de persones, encapçalat pel rei i la seva frau, se n’acomiada. És el final de les seves aventures… o no? S’haurà de veure… a on pertoqui…


Sigues benvingut a la poesia i les auques d’Unicorn Blanc: http://www.ciutat-perenne.com/m/3yu

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.