L’auca del Mixinet.
Un bon dia, a casa de mon pare,
un veí li va trucar;
portava un gatet deliciós en braços,
i si era d’ell li va preguntar.
Mon pare li va dir que d’ell no era,
però que el cuidaria bé si li volia donar;
el veí no va trobar inconvenient en donar-se-li
i el petit gatet s’hi va quedar.
Però mireu si sóc despistat,
que en antecedents no us he posat.
Mon pare i ma mare,
cap al 96 es va separar,
doncs tal i com diu el poeta,
«el amor eterno como viene se va».
Durant llargs anys i panys,
convivien amb nosaltres dos gatets simpaticons,
però el negret va morir de dolor d’una malaltia,
mira que el destí els té grossos, els collons!!
Algun temps després, el meu pobre pare
va morir en un hospital
i el gatet, sol i cuidat a estones per una veïna,
s’ho passava trist i fatal.
Però no estava sol d’esperit,
doncs jo pensava en ell sovint,
i a la mare li vaig dir que, de no fer res,
el pobret s’aniria, de tristesa, pansint.
«¿I doncs, què en fem del gat?» deia ma mare,
i jo responia: «Ens el quedem de bona gana».
Així doncs, ma mare, mon germà i jo,
un dia que anàvem a la casa que era de mon pare,
sentiem el pobret com plorava pel moment,
«tranquil, que et farem bona empara».
El gat ros que encara teníem viu a casa
al veure al Mixinet, es va enrabiar,
però com el destí és gran,
els dos gatets es van reconciliar,
i al final el Mixinet feia llepades a la cara del Blondy
«vull que el meu carinyo sempre el recordis».
Però el Blondy, que ja era vellet,
ja tenia la cara i la salut matxacada
el veterinari li va fer la injecció letal
i no va patir més, bo i encara!!
El Mixinet va resultar tan bon gat
que a la falda de ma mare s’hi pot estar
i ma mare, a diferència dels dos altres,
això i més li vol tolerar.
El Mixinet a vegades fa alguna destrossa,
i els diners del menjar bé costen una mica,
però la bona alegria que ens dóna,
no és pas pobra ni xica.
Que ningú em digui que em tregui de sobre el gatet,
no sigui que en la cara li faci un dolorós bolet,
doncs jo, mare i germà
estimem molt al dolç Mixinet.
.
.
.
Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n
2 respuestas a «L’auca del Mixinet»
Marc, que bonica l’auca del Mixinet. Ja ho hem parlat altres vegades, però m’agrada dir-ho i és que als animals que ens acompanyen en el nostre viatge, se’ls estima molt, talment com si fossin un membre més de la família. 😊😊😊
Sí, a mi sempre m’agrada fer auques dels meus gatets, malgrat que, és clar, ningun d’ells viu sempre… i, per cert, la meva gateta Brenda té una auca i, a més, una cançó sobre «Brenda juga a dues (o tres) bandes».