Fa com unes dues hores que tant el Makoto com la Yura, després de conversar com un quart d’hora més amb la Misaki, havien marxat. La Misaki, encara adolorida en un llit, mata el temps llegint a estones o pensant.
De sobte algú truca a la porta. És l’enfermera que diu, darrera la porta, que li diu a la Misaki que té una visita. La Manaka diu que passi.
S’obre la porta i apareix la Miyuki, coneguda de feina i amiga molt apreciada per la Manaka. La Miyuki demana a l’enfermera que els deixi sols i així ho fa la mateixa. Després, la noia corre a abraçar a la Misaki.
- Hola, bufona!!! Com estàs? Tens una bona ferida en el coll i algunes contusions, però res ‘ permanent; en una setmana es calcula que et recuperaràs.
- Sí, així m’ho han dit. Estic molt content de veure’t, amiga meva.
- També sé que t’has enamorat d’un rei del passat i gairebé arribes a ser la reina consort en el reialme d’aquest monarca.
- Com… com saps tot això, Miyuki?
- No hi ha cap misteri, el Makoto i la Yura m’ho han explicat tot. Tranquila, he jurat no dir res a ningú. Ja sóc consccient del que podria fer la gent si aquest secret de la màgia anés a ser una informació pública.
- ¿I ara què farem, Miyuki, per a dissimular la meva vinguda al present com si fós un fet normal?
- Hem dit que el teu vestit medieval és una vulgar imitació; hem fingit que ens l’han robat però el guardem per a quan puguis tornar al passat, bé, esperem que puguis fer-ho.
- I respecte a la meva ferida en el coll?
- Ja he parlat amb les enfermeres. Diran que vares tenir una relliscada i que et vares clavar accidentalment una punta de fletxa que casualment estava allí.
- Jo que, abans de caure en la disrupció del temps, seguia enamorada encara del Makoto… i vaig i caic en el passat i m’encapritxo amb un rei, per lo guapo que el vaig trobar, i per la seva simplicitat i cortesia… i haver-ne estat separat per la força, ¡¡i ell que estava disposat a renunciar a la condició de rei per venir-se amb mi al passat i no perdre’m!! Mai havia vist un home tant devot de mi… segur que les meves dues virtuts hi tenen una mica a veure – es refereix, és clar, a les seves dues tetes enormes.
- Crec que tu mateixa ho ignores, el que vals. Per cert, quan puguis aixecar-te i caminar, el Makoto et durà a un expert en viatges temporals on podries, si la sort ho vol, retornar al passat i retrobar-te amb el Serafí.
- Això seria genial!! – diu la Manaka sense cap ironia en la veu. – Però et vull fer una pregunta, Miyuki. ¿Puc?
- Bé, pregunta – diu la Miyuki, una mica intrigada.
- Com és que tu i el Makoto, des que em coneixeu, em protegiu de qui sigui que intenti burlar-se’m, en l’oficina, de companys de feina una mica impertinents?
- Suposo que deu ser perquè tant jo com el Makoto som gent de bon caràcter, i et veiem a tu com una igual, i suposem que hi hem de fer alguna cosa.
- Però tingues ben clar, tu i el Makoto (la Yura no ho ha de saber) que, malgrat ara el meu amor vull que sigui per al rei Serafí, en Makoto em segueix semblant un home amable i, a la seva manera, atractiu. Si acabo retornant al passat, intentaré d’alguna manera contactar amb vosaltres per a explicar-vos coses.
- Comptem amb tu perquè no ens oblidis, amiga nostra. Entre tots buscarem una forma de veure’ns i d’escoltar-nos, amb dissimul és clar.
- ¿I què passarà quan torni al passat i ja no estigui en el present? Tothom es farà preguntes de on sóc i què puc estar fent.
- D’això ja en parlarem després, tinc una idea al respecte.
- ¿I no me la pots dir ara?
- Serà una sorpresa. Vinga, bufona, tombat al llit a descansar i a distreure’t. Vindrem a veure’t de tant en tant.
La Misaki fa una mica cara d’intrigada però no respon res. Així, doncs, la Misaki i la Miyuki es dediquen a conversar com uns vint minuts i, després, la Miyuki fa un peto al front de la Misaki i s’acomiada amablement d’ella.
Però l’aventura continua…