Un bon dia, a casa de mon pare, un veí li va trucar; portava un gatet deliciós en braços, i si era d’ell li va preguntar.
Mon pare li va dir que d’ell no era, però que el cuidaria bé si li volia donar; el veí no va trobar inconvenient en donar-se-li i el petit gatet s’hi va quedar.
Però mireu si sóc despistat, que en antecedents no us he posat. Mon pare i ma mare, cap al 96 es va separar, doncs tal i com diu el poeta, «el amor eterno como viene se va».
Durant llargs anys i panys, convivien amb nosaltres dos gatets simpaticons, però el negret va morir de dolor d’una malaltia, mira que el destí els té grossos, els collons!!
Algun temps després, el meu pobre pare va morir en un hospital i el gatet, sol i cuidat a estones per una veïna, s’ho passava trist i fatal.
Però no estava sol d’esperit, doncs jo pensava en ell sovint, i a la mare li vaig dir que, de no fer res, el pobret s’aniria, de tristesa, pansint.
«¿I doncs, què en fem del gat?» deia ma mare, i jo responia: «Ens el quedem de bona gana».
Així doncs, ma mare, mon germà i jo, un dia que anàvem a la casa que era de mon pare, sentiem el pobret com plorava pel moment, «tranquil, que et farem bona empara».
El gat ros que encara teníem viu a casa al veure al Mixinet, es va enrabiar, però com el destí és gran, els dos gatets es van reconciliar, i al final el Mixinet feia llepades a la cara del Blondy «vull que el meu carinyo sempre el recordis».
Però el Blondy, que ja era vellet, ja tenia la cara i la salut matxacada el veterinari li va fer la injecció letal i no va patir més, bo i encara!!
El Mixinet va resultar tan bon gat que a la falda de ma mare s’hi pot estar i ma mare, a diferència dels dos altres, això i més li vol tolerar.
El Mixinet a vegades fa alguna destrossa, i els diners del menjar bé costen una mica, però la bona alegria que ens dóna, no és pas pobra ni xica.
Que ningú em digui que em tregui de sobre el gatet, no sigui que en la cara li faci un dolorós bolet, doncs jo, mare i germà estimem molt al dolç Mixinet.
La senyora Matilda Gumespiérez escriu aquesta nota al seu actual (de moment) marit:
«¡¡Senyor Manel Cervera!! ¿Com és possible?
Tu que a dures penes mereixes el nom de marit…
Un altre cop t’has deixat la teva habitació feta un camp de batalla i de bravante, amb els llibres escampats de la forma més deixada i bruta, i els cendrers sense buidar, i una olor extranya per tot arreu, que si no arribo a obrir les finestres quasi m’asfixio… i el terra ple de papers, que és quasi per relliscar… ¿Com pot ser que vós, marit meu, siguent un artista pintor de professió, no tingueu ni el més mínim art a l’hora d’endreçar l’habitació, que és el MÍNIM que podríeu fer algun cop?
Sapigueu que, per tal de no desendreçar més aquesta casa, he advertit als vostres quatre amigots de taberna que MAI MÉS tornin a trepitjar aquesta llar nostra, no sigui que els tregui a cops d’escombra. Ara, aprofitant que els vostres amics no vindran més aquí a deixar cendres de cigarret a la pica del lavabo, i que jo, dit sigui de pas, no tinc cap amiga que pugui venir a aquesta casa, la podré mantenir ben neta i lluent per a que estigui presentable, almenys per a nosaltres.
I que no us torni a veure mai més rondant d’aquesta forma una amiga meva… ¿Què significa això que estàveu parlant de futbol a dures penes uns minuts, ella i tu? I els carinyitos amb la criada, i les confiances amb ma germana… Sou ben bé un «sortit»!! Pocavergonya…
I feu el favor de no gastar-vos fins l’últim dels pocs cèntims que tingueu a la taberna!! Dues cerveses màxim cada setmana, i a callar. ¡¡I no li demaneu diners a cap dels vostres amics per a vicis!! Nosaltres som persones dignes i autosuficients, no captaires de carrer.
I feu-me el favor de no fer tant de soroll quan jo miro els meus Trimfitos a la televisió!! Quan no és per dedicar-vos a la vostra feina pictòrica, és per la ditxosa videoconsola de Nintendo, o és perquè us dóna per fer neteja a la casa sense el meu permís previ. ¡¡No interrompeu les meves distraccions quan estic concentrada!! ¿Entesos? ¿Oi que no cal pas que us ho deletregi?
Si no fós perquè, en el llit, sou apassionant, vehement, atractiu i sensual, ja us hauria engegat a fer punyetes fa temps. Però bé… suposo que una mica acostumadeta sí que encara ho estic a vós, vaja…
Us espera amb afecte perquè torneu abans de dos quarts de dotze de la nit, la vostra esposa…
1) Qui és Fraga, aquest home? Escolta’m bé, estimat company, i et diré com aquest amant de dictadures, ens ha tractat al llarg dels anys.
2) 27 de juny, dia crucial, Galícia compta els segons, els socialistes guanyen amb el Bloc, Fraga pensa: «seran cabrons!».
3) Com que el Fraga passa a l’oposició, ara en farem la seva història, perquè així explicarem de la seva vida, ses penes, maldecaps i glòries.
4) Amb Fraga jove, perdem la Guerra, Franco és nomenat dictador; temps difícils per la nostra causa, ja li podem resar al senyor.
5) Fraga és nomenat conseller nacional, del nou govern de la dictadura, bé s’esmera, 22 anys dura en el càrrec, sempre fidel a «sa» bandera.
6) Fraga fa barbaritats contra el poble, sempre amb la rojigualda al cor, com quan li toca, pel seu càrrec, el firmar sentències de mort.
7) J. Grimau, afusellat pel «Movimento», Fraga redacta la sentència; molts més pateixen el flagell de Franco, senyor tingues clemència.
8) Una bomba nuclear cau a les aigües de Palomares, Fraga es fot un banyet al càlid mar per tal de «demostrar» que no hi ha contaminació, i així als pardillos enredar.
9) El 1975 Franco al llit mor, i Catalunya marca un gol, però molts polítics del passat com Fraga, el franquisme porten al cor.
10) Entre pactes i coalicions, Fraga aspira a ser president de Galícia, sempre essent una antiga glòria del movimiento, (a Franco mai perd de vista).
11) 1989, apareix el Partit Popular, Fraga dóna el càrrec a Aznar, què ens espera! El nostre «heroi» passa a candidat de la Xunta, mentre la cara dels demòcrates esparvera.
12) Fraga president de la Xunta quatre vegades, majoria absoluta sempre, sí senyor, mentre el partit socialista i el Bloc, des de la sombra en l’oposició.
13) Fraga fa un comentari «ocurrent» a una dona, «Amb quants homes ha anat al llit?». Fraga el «dinosaure» no es mossega la llengua, una nova «glòria» a la història ha escrit.
14) Actualment als vuitanta-dos anys, Fraga perd les eleccions, decidit; no s’hi valen trampes i regatejos, aviat manarà el bipartit!
15) El Bloc nacionalista gallec, vol que Galícia sigui una nació, fot-li canya! Fraga resa a l’ànima de Franco perquè no es trenqui la unitat d’Espanya
16) Quin és el futur de Fraga, siguent cap de l’oposició? Amb vuitanta-dos anys a l’esquena, no li esper pas el millor.
17) Galícia enterra a Fraga, potser per sempre, que se’n vagi, i bon vent. Bloc foteu-li canya, a Turiño vostro president!
18) Al cap d’uns quants anys i panys el destí i la mort amb Fraga no fou galants i jo espero personalment que a l’infern al Fraga se li faci, o quasi, etern i aquí s’acaba l’auca de Fraga, a veure si tenim sort i us agrada!!
.
Explicacions:
Pàrraf 1: Introducció a Fraga.
Pàrraf 2: Fraga queda a un escó de la majoria absoluta mentre que el Partit Socialista de Galícia i el Bloc aconsegueixen exactament els 38 escons. Actualment El PSdG i el BNG estan provant de fer pactes, si bé la majoria de gent creuen indubtable que es farà el «bipartit gallec».
Pàrraf 3: Passem del present al passat de Fraga.
Pàrraf 4: Fraga neix el 1922. El 1939 es perd la Guerra Civil a Espanya.
Pàrraf 5: Fraga dura 22 anys com a conseller nacional del Moviment i procurador en Corts. Es pot dir que sempre ha portat les creences franquistes al cor.
Pàrraf 6 i 7: Fraga durant la dictadura firmà moltes sentències de mort, entre d’elles la del jove Joaquim Grimau, per la qual mai va demanar disculpes (ni tant sols actualment).
Pàrraf 8: És possiblement el fet més clàssic de la vida de Fraga. Cau una bomba nuclear en les aigües de Palomares i Fraga «es fa el machote» banyant-se en aquelles aigües volent demostrar que no hi ha contaminació. Un fet que (tot s’ha de dir), va impressonar bastant al poble d’aleshores.
Pàrraf 9: Franco mor el 1975, fet que, naturalment, va canviar el rumb de la vida d’Espanya i, no cal dir-ho, la de Fraga.
Pàrraf 10 i 11: Promou la fundació d’Aliança Popular (el que seria l’actual PP, format per personalitats del règim franquista). És reelegit secretari general d’AP el 1978. Després passa a ser elegit president d’AP. Forma coalicions amb d’altres partits i arriba a ser nomenat cap de l’oposició. Després dimiteix com a president d’AP. Es elegit després president d’AP, dimitint poc després donant el càrrec a Aznar.
Pàrraf 12: És elegit president de la Xunta a Galícia el 1989. (Va mantenir la majoria absoluta durant quatre mandats, i per un escó aquest no arriba a ser el cinquè, essent derrotat, com hem dit, pel bipartit.).
Pàrraf 13: Fraga diu la següent frase (que s’ha fet «clàssica») a una dona, crec que a una diputada: «Un indeciso no dice lo que piensa igual que una mujer no dice con cuantos se acuesta». La frase, naturalment, arriba a fer-se un escàndol poc abans d’aquestes últimes eleccions. Fraga va afirmar que la seva frase va ser «malinterpretada».
Pàrraf 14: Fraga perd les eleccions per un escó. Actualment tot el món presuposa que socialistes i del bloc gallec faran govern en coalició. Bipartit gallec!
Pàrraf 15: Segons notícies recents el Bloc afirma que potser no pactarà si els socialistes no accepten considerar Galícia com una nació. A veure què tal acaba la cosa…
Pàrraf 16: Un interrogant sobre el futur de Fraga, qui ja té 82 anys d’edat i una salut bastant fràgil.
Pàrraf 17: Fraga expulsat del govern. Turiño serà el nou president socialista, amb el Bloc a la conselleria. Endavant cap al futur!
Pàrraf 18: Fraga mor i l’auca s’acaba. ¡¡A veure si té en l’infern el càstig que hauria merescut en vida!! Salut, compatriotes!!
Després d’haver resolt (almenys, a mitges) el darrer cas, el Gran Xicot havia marxat a fer un viatge d’uns pocs dies i en Bartolomeu estava a casa. No tenia gaires amics, i menys amb temps lliure…
Es rasca les ungles del peu vàries vegades. Es posa la tele, la mira amb cara de tonto i l’apaga enseguida. Dona voltes per l’habitació sense decidir-se a fer res. Fulleja una revista molt per sobre. Es rasca la cara amb un gra que li molesta una mica. S’observa en el mirall amb expressió estúpida. Fa una cara com de decisió i agafa l’agenda de telèfons, mira varis números de telefon indicats i els examina amb cura; després, amb una cara que sembla de decepció, tanca l’agenda de telèfons i es posa a rumiar. Algú el truca i despenja ilusionat, però només és una companyia de telèfons que li vol oferir un canvi de compañía a una altra de més barata. Després de despenjar la trucada enfadat, amb cara indecisa, es posa al llit i deixa pasar el temps: una hora, dues hores, dues hores i mitja… Surt al carrer pensatiu, sense ningú, però no triga massa a tornar a casa.
En silenci pràcticament absolut, va llegint, llegint i llegint, i canvia de llibres ben sovint. Posa la ràdio per la tele i l’escolta en silenci. I així va passant la resta del dia…
Observacions finals (emoció escollida i sobre les dificultats trobades al fer el text):
L’emoció escollida és la solitud. Opino que queda mitjanament ben reflexada en aquest relat.
He trobat dificultats, sense bromes, a l’hora de comentar els sentiments del narrador semiomniscent. De fet, no sé si he comès algún error en, per exemple, al dir: “mira la televisió amb cara de tonto”. Això és, o podría ser considerat, crec, fer de narrador cámara, perquè no diu, almenys no exactament, una frase tipus: “mira la televisió sentint en els seus pensaments que posa cara de tonto” (això últim ja seria clarament dir en comptes de mostrar (diu els pensaments) ). Jo he volgut posar la cara que posava en Bartolomeu, que podría ser malinterpretada (posar cara de tonto podría no reflectir el pensament del protagonista; alguns diuen que la cara és el mirall de l’ànima però no sempre té que ser cert).
Després de recórrer un llarg tram de bosc, l’atrevit bard Franrares arriba a les portes de la ciutat de Stonebridge, la ciutat on viu el rei Galibran. Dos nans el miren amb atenció, però amb tranquil·litat, gairebé com si el coneguessin. Se li apropen i, sense fer-li preguntes, el demanen que el segueixin. A mesura que van caminant a través de Stonebridge, diversos nans seguien amb curiositat l’aventurer (l’aventurer forçat, en podríem dir) i el contemplaven de lluny, en certa manera com si fós una curiositat com per exemple un lleó empresonat que anés a entrar en un zoològic.
Un dels dos nans que acompanyen Franrares li assenyala una de les ferides d’ell i li diu amb veu mig indiferent:
Suposo que això t’ho has fet en el Bosc Tenebrós. És increïble els aventurers com sou. No sé què preteneu amb això.
Franrares no respon, però se li veu en la cara ben clar que ha escoltat perfectament el que li diu el nan. Al cap d’uns minuts de caminar, l’heroi i els dos acompanyants, seguits per la meitat dels pobles de nans, arriben a on està un nan barbut amb aspecte de ric, tan deprimit moralment que és com si li costés aguantar el cap sobre les espatlles. És el rei Galibran, evidentment, no cal ni preguntar. Franrares somriu, se li apropa i treu de la motxilla el martell, amb les dues meitats degudament acoblades, i se li entrega al rei. Aquest somriu, alça per l’aire el martell, sobtadament alegre, i li diu al seu poble:
Ja torno a tenir el martell de guerra, estimat poble meu!!! Ja podem anar a lluitar i a defensar-nos contra els gnoms!
I molts entre els del poble criden d’alegria.
Però quan el rei, poc després, se n’adona, per dir-se-li Franrares, de tota la història del bosc tenebrós, que el seu fidel seguidor Bigley (qui li entregà a Franrares la missió perquè la seguís en nom seu) ha mort, és com si una ombra de tristesa li ensombrís la cara per uns instants. Poc després, el rei li entrega a Franrares una recompensa molt generosa: una corona d’un or gairebé pur i una caixa pesada plena de pedres precioses indubtablement d’una gran vàlua.
Mentre es van enllestint els preparatius militars per a la guerra defensiva, el rei convida a Franrares a anar a viure uns dies amb ells, però, tot i que a desgana, desitjós de netejar el seu bon nom tan aviat com pogués, el bon heroi s’acomiada d’ells i se’n va fora del poblet amb la recompensa del rei dins la motxilla i, és clar, sense el martell de guerra ara reconstruït. Porta provisions per uns quants dies si se’n controla el gast.
Després d’uns quants dies recorrent primer el bosc i després el camí, i de preguntar a algunes persones, acaba arribant a la gran ciutat de Yorosham, on viuen, entre d’altres, el rei Serafí i la seva promesa la Misaki Manaka.
El primer que fa el bard quan arriba a Yorosham, procurant no fer-se notar molt per ningú, donat que segueix estant acusat legalment d’assassinat en aquest món, (tot i que més d’un, entre ells el rei, sospita que l’assassinat “real” de Franrares és tan real com una arrel negativa, o sigui, que de fet és totalment fictici).
Primer passa per un prestador i, per uns quants milers de monedes d’or, ven bastantes de les pedres precioses de Galibran. Després, es dirigeix directe al palau de Yorosham. Allí, els guàrdies li pregunten que què necessita, i ell els hi ensenya el salconduit que li va prestar el rei Serafí. Tres quarts d’hora més tard el rei i el bard es troben reunits en una elegant habitació de palau. La Misaki està en una habitació contigua, empolainant-se i posant-se elegant, havent saludat un moment a l’amfitrió. Després d’un temps de cortesia, el rei li pregunta al bard que en què el pot ajudar.
No sap per què, però de sobte Franrares té la sensació que li agradaria estar en un llit fent l’amor, amb una dona de grans pits, amb precaucions contra l’embaràs de moment… Potser haver conegut a la Misaki Manaka li ha impressionat fortament…
Però procura que no se li noti aquest impuls i li parla al rei del seu projecte. Només ha de prestar-li el rei mateix les tropes suficients per a escarmentar al malvat Ferècrates. L’atac serà aquesta mateixa nit. A canvi de l’ajut del rei li pagarà uns quants milers de monedes d’or, provinents de la venda parcial del tresor de Galibran.
Passen unes quantes hores. Ja és negra nit. Silenciosament, un petit però considerable exèrcit envolta la ciutat del traïdor Ferècrates. El rei ha donat llicència i instruccions a les tropes perquè ajudin a Franrares, però el rei mateix no intervindrà en l’assalt.
Quan les tropes dirigides provisionalment per Franrares es troben a menys de 50 metres de la diminuta ciutat, un soldat de guàrdia nocturna adverteix la seva presència i els pregunta que a on es dirigeixen. Franrares s’avança i senzillament li diu:
Vull veure l’alcalde ara mateix. És per un assumpte personal.
El guàrdia dubta, però accedeix. Al cap de vint minuts el malvat alcalde i un seguit de soldats es troben en l’esplanada. El bard mira amb odi la cruel persona. L’alcalde li pregunta:
Bé, què vols?
Detenir-te per les falses acusacions que has fet sobre mi. La veritat brillarà. Soldats, ajudeu-me!!!
Això ja ho veurem. Tropes, a mi!
Però les tropes del malvat alcalde, que ja estaven farts de suportar el seu descarat despotisme, miraren per uns segons la cara decidida de Franrares i de les tropes i, decididament, l’un rere l’altre anaren tirant les armes a terra i retirant-se i escampant-se per diversos camins.
Però… ¿Però què feu? ¿Però què és això? – salta el malvat alcalde. – Brossa!!! Covards! ¿On us creieu que aneu? ¿Per això us pago?
No paga bastant per jugar-nos la vida per les seves injustícies. Ho sento – li diu el seu sergent tirant també les armes a terra.
Però si tindríem una possibilitat de guanyar!!! Torneu, esgarriats!
Al cap de pocs minuts, Ferècrates ja va veure que tenia totes les de perdre, abandonat per tots els seus “lleials”. I es va rendir, deixant-se posar les manilles, amb un gest de fàstic. L’endemà, va explicar públicament davant una gran multitud que l’acusació d’assassinat que va fer a Franrares era falsa, que el cadàver presumptament matat pel bard era mentida, una simple invenció, i que s’entregava a Serafí esperant la seva magnanimitat. Més d’un li va demanar la pena de mort, però el noble rei, que odia aquesta classe radical de càstig, es va limitar a tancar-lo a presó.
Algunes hores més tard, el rei li pregunta al bard que a què es dedicaria, ja que, amb la recompensa de Galibran, no en tindria per viure tota la vida. En Ferècrates li diu al rei que retornarà a la seva feina de bard, a menys que l’atragués, potser, tornar a viure aventures. Qui sap si estarien en contacte esporàdicament el rei i ell. I li desitjà al Serafí molta felicitat amb la seva atractiva promesa, però… tenia la impressió que les coses no li serien fàcils a Serafí ben aviat… ¿Una falsa impressió?
Poc després, el bard puja en un cavall i se’n va camí enllà. Un seguit de persones, encapçalat pel rei i la seva frau, se n’acomiada. És el final de les seves aventures… o no? S’haurà de veure… a on pertoqui…
Explica una vella història que un cop un amo es va apropar a dos jornalers. Els volia encarregar una feina.
Anà a un d’ells i li digué: «Ves a aquest camp de blat i sega’l».
«De seguida, senyor!», va dir el jornaler. Però passà mitja hora, una hora, i el primer jornaler, tot i el que havia dit, era evident que no havia anat a fer la tasca.
S’apropà l’amo al segon jornaler i li manà la mateixa feina. Aquest va remugar, va queixar-se durant una estona, però al final va posar colzes, es dirigí al camp i va acabar la feina.
La moralia del conte és que, a vegades, l’important no és la voluntat (aparent) de decisió, sinó la disciplina i el resultat final. També ens diu que no s’ha de menysprear el treballador perquè es queixi o tingui objeccions, si realment aquest les deixa de banda i posa fil a l’agulla.
En resum, que en qüestió de disciplina cal donar més importància al resultat que a les aparences.
A la meva estimada Catalunya, noble pàtria resistent.
Estimadíssima Catalunya,
Vull rendir-te una mena d’homenatge per la teva resistència des del diguem-ne segle VIII (no sóc cap expert en història), temps en que alguns deien que érem una nació i que vam perdre les nostres lleis d’aleshores i les nostres institucions en el fatídic 1714.
Precisament, celebrem el 1714 en un moment en que ens vàren fer escac, i no escac i mat (o, almenys, no tant mat com perquè Catalunya no pogués perviure, sobreviure si voleu, però sobreviure almenys).
Sempre Catalunya, millor dit els Països Catalans, hem mantingut vocació de retornar a la sobirania, malgrat que sé que no tothom a Catalunya és independentista, encara que sembla evident que la meitat ho som… almenys per ara.
Però vull felicitar Catalunya, i amb ella tots els catalans d’ara i d’abans (fixeu-vos que dic «catalans» i no «residents a Catalunya»), per haver seguit la força i l’obra de Catalunya, les seves institucions (malgrat que molt subordinades), la seva llengua, el seu territori, la seva forma democràtica de ser (malgrat el demagog i mig auroritarista sistema de ser, penseu ni que fós només en el Tribunal Constitucional, la forma de ser de molts espanyols i amb els que s’identifica en general Espanya per als qui estimen Espanya des dels seus inicis, inclosa, suposo, la monarquia).
Encara que potser dintre de 200 anys Catalunya ja no existirà (seria una llàstima, però el que vagi a ser, serà), crec que Catalunya mereix un homenatge (aquestes línies) per la resistència que ha tingut i que segueix tenint.
Endavant catalans!! Endavant, gent catalana dels Països Catalans!! Visquen els Països Catalans lliures!! Visca Catalunya lliure!!
Acudit ¿¿filosòfic?? molt popular a Internet, d’origen desconegut per a mi; jo només l’he traduit del castellà al català per Internostrum, i m’he posat a mi mateix com a protagonista extra en l’últim pàrraf.
Tal i com diu la filosofia, aquí tenim una situació, com es reacciona?
—————————————————–
EL CAS: Un pollastre a la vora d’una carretera. La creua. PREGUNTA: per quina raó el pollastre ha creuat la carretera?
RENÉ DESCARTIS Per a anar a l’altre costat. PLATÓ Pel seu bé. A l’altre costat de la carretera es troba la veritat. ARISTÒTIL Està en la naturalesa del pollastre el creuar les carreteres. KARL MARX Era històricament inevitable. CAPITAN JAMES T. KIRK Per a arribar on cap altre pollastre havia arribat abans. HIPÓCRATES Ha creuat la carretera per culpa d’un excés de secrecions en el pàncrees. MARTIN LUTHER KING JR He tingut un somni on tots els pollastres eren lliures de creuar una carretera sense haver de justificar els seus actes. MOISÉS I Déu va descendir del paradís i Li va dir al pollastre: «creua la carretera». I el pollastre va creuar i Ell va veure que això era bé. RICHARD M.NIXON El pollastre no va creuar la carretera, repeteixo, el pollastre no va creuar mai la carretera NICOLÁS MAQUIAVELO L’important és que el pollastre va creuar la carretera. A qui importa el perquè? Solament la fi de travessar la carretera ja justifica qualsevol motiu que hagués tingut. SIGMUND FREUD El fet que et preocupi perquè el pollastre va creuar la carretera ja revela el teu fort sentiment d’inseguretat sexual latent BILL GATES Precisament acabem d’acabar el nou programa «OfficePollo2003» que a més de creuar les carreteres, serà capaç d’incubar ous, arxivar els documents importants , etc… BUDA Preguntar-se tal cosa (perquè el pollastre va creuar la carretera) és renegar de la teva pròpia naturalesa de pollastre GALILEU I no obstant això, creua. FEDERICO TRILL I ANA PALACIO Pot ser que creués o pot ser que no creués. ACEBES I ZAPLANA El pollastre va creuar la carretera per a reunir-se amb els d’ETA. JOSEMARI AZNAR Miri vostè, el pollastre anava en missió humanitària. MARIANO RAJOY El pollastre va creuar la carretera manipulat pel pSOE, per a anar a manifestar-se enfront del PP. JESUS CARDENAL Cal processar a tots els pollastres que van creuar la carretera aquest dia, doncs era il·legal. L’ESGLÉSIA DE LA CIENCIOLOGIA La raó està en vosaltres, però no la coneixeu encara. Mitjançant un mòdic pagament de 1.500 $, més el lloguer d’un detector de mentides, li farem una anàlisi psicològica que ens permetrà descobrir la raó. BILL CLINTON Juro sobre la constitució que no ha passat gens entre el pollastre i jo. EINSTEIN El fet que sigui el pollastre el qual creui la carretera o que sigui la carretera la qual es mou sota el pollastre, depèn. És relatiu al referencial. BUDISME ZEN El pollastre pot creuar la carretera en va, solament el Mestre coneix el soroll de la seva ombra darrere de la paret STALIN Cal afusellar al pollastre immediatament, i també als testimonis de l’escena i a 10 persones més escollides a l’atzar per no haver impedit aquest acte subversiu.
GEORGE W. BUSH El fet que el pollastre hagi creuat la carretera a pesar de les resolucions de l’ONU representa un greu atac a la democràcia, la justícia i la llibertat. Això prova sens dubte que havíem d’haver bombardejat aquesta carretera fa temps. Amb l’objectiu de garantir la pau en aquesta regió, i per a evitar que els valors que defensem siguin altra vegada atacats per aquest tipus de terrorisme, el govern dels Estats Units d’Amèrica ha decidit enviar 17 portaavions, 46 destructors i 154 fragates, amb el suport des de terra de 243.000 soldats d’infanteria i per l’aire de 846 bombarders, que tindran per missió, en nom de la llibertat i de la democràcia, l’eliminar tot apunto de vida en els galliners a 5.000 Km. a la rodona, i després, assegurar-se amb uns tirs de míssils molt precisos que tot el que sembli des de lluny o de prop un galliner sigui reduït a un munt de cendres i no pugui mai més desafiar a la nostra acció amb la seva arrogància. Hem decidit també que després, aquest país serà generosament dirigit pel nostre govern, que reconstruirà galliners segons les normes vigents de seguretat, posant a la seva enfront d’un gall triat democràticament per l’ambaixador dels USA. Per a finançar totes aquestes reconstruccions, ens conformarem amb el control absolut de tota la producció de cereals de la regió durant 30 anys, sabent que els habitants locals es beneficiessin d’una tarifa preferent sobre una part de la producció, en canvi de la seva total cooperació. En aquest nou país de justícia, pau i llibertat, podem assegurar-los que mai més un pollastre intentarà creuar una carretera, per la simple raó que no haurà més carreteres i que els pollastres no tindran potes. Que Déu beneeixi a Amèrica.
————————————-
Invenció meva:
CROM EL NÒRDIC. El cas del pollastre és molt interessant. Ho va fer per la seva naturalesa, per convenció, per augmentar-se l’ego, per una creença mística? Seria cosa científica de l’alimentació? Podrien els meus consells filosòfics analitzar el pollastre? Això s’ha d’investigar i analitzar. Cal estudiar la història de filosofia del pollastre, els seus avantpassats, el seu pensament històric. Cal contrastar passat amb present. Cal veure quin és l’ésser del pollastre, veure les seves opinions, reflexionar sobre el tema, preguntar-se si el pollastre creu en l’existència de déu i de la matèria. Més filosofia, vinga! Vaig a obrir immediatament una web sobre el tema: «El pensament del pollastre. Demostrat: l’ou va ser abans que la gallina, segons proves metafísiques». Ja he entregat l’article a la web tal en llengua catalana. Ui! M’he passat fotent aquest article, massa propaganda, espero que no em linxin…
UNICORN GRIS: El cas del pollastre és interessant. ¿Actua així per por, fugint d’algú, per fer un acte de valentia? En podria fer un bon article. Però no als fòrums, que m’hi linxarien molt probablement. Faré un bon relat per a Relats en Català i pel Facebook. A veure si algun dia faig la pau amb els qui em varen perjudicar en el passat. Ara és l’hora del pollastre. Podríem fer una auca sobre els motius de la seva fugida. Visca la literatura!! I també la filosofia simple…
Hola. Em dic Obashim i soc una persona que pateix un tipus de malaltia mental: alguns diuen de mi que soc un boig però gairebé mai he fet mal físic a ningú. Porto a l’esquena una motxilla plena d’una certa quantitat de menjar i aigua i alguna que altra cosa ben guardada. Actualment soc un vagabund errant i ara mateix vagabundejo de ciutat en ciutat buscant alguna cosa per menjar i un sostre, ni que sigui el d’un estable, on dormisquejar una miqueta. Ara mateix, quan camino, al cap d’un cert temps m’adono que m’he perdut i que dropejo per un camí entre les muntanyes que potser no duu a cap lloc; però, al cap d’una hora de caminar, em trobo amb una ciutat a prop que no havia vist mai: enorme, emmurallada, bonica, però que té alguna cosa que m’inquieta; ¿què deu ser?
Decideixo entrar en la ciutat; els guàrdies de la muralla em miren atentament sembla que amb una mica de desconfiança però de totes maneres em deixen passar. Ja soc dins. Un cartell diu: “Benvingut a Nasrim, la ciutat perfecta”. Miro al voltant: tothom sembla somrient, però en els seus somriures a vegades es veu un cert somriure torçat, en forma de pedra, com si ser feliç fos obligatori en la ciutat mateixa. Em paro davant d’una església i veig com està plena a vessar. Penso que potser deu ser un enterrament o una boda o algun altre esdeveniment extraordinari, però de seguida veig que és una típica missa dels diumenges. ¿Com pot ser-hi tanta gent, em pregunto? Veig com tothom actua com una persona cívica i ordenada, com si la maldat no existís en aquesta ciutat. Observo la plaça del mercat; tothom està treballant i ordenant i complint, i a dures penes descansen el que és imprescindible, i que parlen poc amb la gent o entre ells.
D’aquestes que entro en una tenda de jocs de taula i parlo una estona amb el propietari, i a mitja conversa li pregunto si em podria vendre un senzill joc de parxís; la resposta que em dona és irada:
¡¡Aquí no en venem, de parxís!! És un joc que incita a la violència, fa matar fitxes, fa que un guanyi i els altres perdin.
Parlo amb ell una estona més i marxo de la tenda de jocs. És increïble. ¿Com pot aquesta gent refusar tant la violència, ni que sigui fictícia, i la tensió dramàtica que no volen ni jugar al parxís? Penso que potser de la violència autèntica no se’n treu gaire de bo, sobretot si no és defensiva, però a vegades és millor desfogar una mica el sentiment de dinamisme amb una partida i una mica de diversió… aquest poble gairebé sembla una mica propi de mòmies…
En això que veig passar un pare amb un nen, agafats de la mà (segons em van dir, eren pare i fill) i li vaig preguntar que per què portava el nen tota l’estona de la mà, i ell va dir:
Als nens se’ls ha de mantenir controlats tota l’estona; res de llibertat; res de decisions pròpies. Aquí, el bon déu ens nodreix i ens aprecia però ens ensenya un sol camí correcte… Ni tant sols admetem la llibertat d’expressió més enllà d’allò que és necessari en complir les obligacions. Som la ciutat perfecta: vivim, pensem, obeïm, fem el que hem de fer, no tenim cap gran aspiració i ens sentim segurs que el bon déu ens protegeix.
Em vaig quedar totalment palplantat. Era com una ciutat d’autòmats. El seu tipus de bondat era com un estat perfecte però sense cap mena de llibertat ni possibilitat de rebel·lió; no pensaven en ells mateixos, només en déu.
Se’m va ocórrer que havia vist altres ciutats cristianes al llarg de la meva vida, però mai fins aquest extrem. Tenen tanta por del més mínim enfrontament els uns contra els altres que ni juguen a determinats jocs de cartes. I els somriures d’aquesta gent… uns somriures immòbils, estranys, gairebé com pintats en la cara en comptes de reals.
Vaig pensar que una ciutat així, sense emoció dramàtica, sense conflicte en absolut, amb submissió extrema, que es fan aparentar a sí mateixos de ser feliços en nom de déu… Una ciutat així em desagradava, em semblava horrible. Sobretot, essent jo un home mig boig amb ganes de divertir-me molt… Digueu-me potser un buscabregues, però tanta serenitat, tanta pretesa perfecció no em val, en tot cas, per a mi, un amant de la vida mig bohèmia.
Així doncs, amb decisió, vaig revisar la motxilla perquè no hi quedés res perdut i, en pocs minuts, ja havia sortit de la ciutat. Deu minuts després vaig escoltar com crits i com una persona potser de poca edat que semblava córrer com si la perseguís el mateix dimoni.
Em vaig amagar rere uns arbres i uns matolls i vaig veure una adolescent, potser d’uns disset o divuit anys, amb els vestits estripats que fugia corrents de Nasrim i d’una multitud que, ells a pas tranquil però ferm, la seguien arreu on anés. La multitud semblava formada per gent de Nasrim (alguns d’ells els reconeixia Obashim) i tenien una mirada com la d’un mort vivent i amb odi. ¿Què se suposa que havia fet de dolent aquesta pobra noia? ¿Així tracta la aparent ciutat autodescrita com a perfecta les seves adolescentes, amb aquesta aversió? ¿Aquesta era la forma de tractar la ciutat als qui transgredeixen les seves normes i costums? ¿Aquesta era la forma que tenien de tenir-li devoció al bon déu?
Sigui com sigui, o això sentia jo, ja que, malgrat ser una mica embolicatroques i amant de la gresca també tenia bon cor, em sentia obligat a ajudar a aquesta bufona xiqueta, malgrat que no sabia ni quin suposat delicte havia comès. Intentant fer el mínim de soroll, mogut entre les ombres, em vaig posar al lloc on gairebé segur que passaria la xiqueta mentre corria allunyant-se com podia de la multitud, que proferia crits de disgust mentre la seguia, pas a pas, convençuda que de tota manera l’atraparia més tard o més d’hora. Quan va passar tocant a mi la noia, jo li vaig estirar el braç i la vaig arrossegar ràpidament a l’ombra. Ella va semblar molt sorpresa (era el primer cop que em veia en sa vida, al capdavall) i em va començar a dir, sense veu de disgust, que “¿tu qui ets per a…?” però jo sense fer-li cas la vaig anar arrossegant per la foscor, fins que, miracles de la casualitat, acompanyat per la meva nova coneguda, vaig veure dos barrils abandonats per qui sap qui en l’ombra. ¡¡Esperava que no hi hagués serps a dintre dels barrils!! Però, després d’obrir un d’ells, vaig veure que estava buit. En un tres i no res, la meva nova coneguda i jo estàvem dintre dels barrils, amb la tapa dels barrils posada, mentre sentia, però de lluny, els crits de Nasrim. Vaig decidir esperar i posar-me en mans del destí; però afortunadament el destí va ser bo amb mi aquesta vegada i, al cap de al voltant de tres hores, els crits havien desaparegut; els ciutadans de Nasrim s’havien donat per vençuts i havien tornat a la seva casa o a on fos que anessin ara. Sentia ràbia només de pensar el que li podrien haver fet a aquesta pobra noia si jo no l’hagués socorregut. ¿I això rep el nom de “ciutat perfecta”?
No volent pensar en res més, vaig obrir la tapa de la meva nova coneguda i li vaig dir que no tingués por, que estàvem prou lluny de Nasrim com perquè no ens veiessin. Li vaig preguntar el seu nom.
Misaki – va dir ella. – Em dic Misaki. ¿Qui ets tu, que m’has salvat la vida de mans d’ells?
Em dic Obashim – li vaig dir serenament. Li vaig allargar la meva mà; ella, després d’uns segons de dubte, me la va encaixar. Jo li vaig preguntar: – ¿Què ha passat, que la gent et perseguia tant ferotgement?
Oh – va dir la Misaki, – mira, jo vivia amb mons pares, quan de sobte em varen dir que em casaria amb un home lleig i babau, però ric, que subornaria mons pares quan ens haguéssim casat. Jo vaig dir que m’hi negava, i vaig posar cara enfadada, i ma mare em va dir: “¿Com pots posar mala cara, com pots no somriure? Déu nostro senyor ens proveeix de tot el que imperativament necessitem. ¿Què significa aquest acte de rebel·lia? ¡¡Ja ho crec que et casaràs amb aquest home, si no de bona gana per la força!!”. M’horroritzava que ma mare pensés i parlés així…
En aquell moment, jo em vaig fixar una mica més en la noia: era baixeta però guapa, de pèl curt, de culet maquet i, bé, té pits, ¡però quins pits!, de tamany descomunal, molt gran. No m’estranyava que aquell home vell se la mirés amb desig… potser jo mateix començava a…
La Misaki continuava la seva història:
La meva mare ho anava explicant a tots els seus veïns, fins i tot als qui no tenien moltes ganes de saber-ho. I vaig anar fugint d’ells, però es varen reunir força habitants de Nasrim i anaven clarament en la meva contra. ¿Aquesta és la seva fe extrema? ¿Això fan amb els qui en discrepen?
No puc saber si la Misaki es va adonar que jo la mirava mig constantment els seus generosos pits.
¿I ara què faràs, Misaki? – Li vaig preguntar.
Ara no hi ha lloc per a mi en Nasrim, potser mai més. I no sé on anar. ¡¡Ah!! Si pogués acompanyar-te…
És que, maca, potser em tocarà córrer alguns perills…
¿I què? – va dir ella; potser, com a dona, no era forta de musculatura, però en tot cas era valenta. – Si som dos serem més forts. Deixa’m venir amb tu!!
No va necessitar fer-se insistir més. Ara la Misaki era la meva companya d’aventures i, potser, algun dia seria la meva núvia i muller… tot havia de veure’s, calia anar provant a poc a poc…
En aquest fil del Fòrum Perenne, pots, si et ve de gust votar i comentar i, per a fer-ho (és necessari) cal registrar-te i identificar-te, pots votar sobre si creus, o no creus, que és possible aconseguir la independència sense trencar la constitució.
