Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Bones festes i feliç any nou

Bones festes i feliç 2024!!!

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Un conte de l’Èric Alàssar i la seva explicació tècnica.

En aquest exercici tornarem a utilitzar el personatge de l’Èric, qui tornarà a ser el personatge protagonista.

El text constarà de les següents dues parts, d’acord amb les normes:
1ra part: escriure un text no literari que expliqui:
• Qui és el protagonista i quin és el seu estat inicial (en aquest cas, més aviat d’equilibri de fets, capbussat com està en el seu món literari “invulnerable”).
• Quin és el desencadenant que causarà el conflicte inicial (aviat l’explicaré).
• Quin és aquest conflicte inicial i la seva naturalesa (en aquest cas, més interna que externa; aviat explicaré quin és aquest conflicte inicial i la naturalesa en que consisteix).
2na part: veurem l’escena en que es desencadena el problema i s’insinua el conflicte inicial en el que es veu abocat el protagonista.

La primera escena té una extensió màxima de 1.000 caràcter amb espais i la segona part tindrà un màxim de 2.500 caràcters amb espais.
Anem al gra, doncs…

Text no literari que explica el protagonista i el conflicte:
El protagonista, ja presentat en altres ocasions, és Èric Alàssar, filòsof, escriptor, lluitador a la seva manera i, almenys per ara, sense parella; es pren a sí mateix com una persona de bastant mal geni… però potser no ho és pas.

En el seu estat inicial no té problemes econòmics, viu tranquil entotsolat en la seva literatura i va fent la seva vida tranquilament… almenys per ara…

El desencadenant que posa en inici la seva aventura és l’aparició de la Miranda, d’una noia que vol canviar de parella i que li ofereix a ell la possibilitat de ser el seu nou novi (podeu anomenar-ho un culebró d’amor si voleu).

El conflicte inicial és que l’Èric no té molts desitjos de tenir una parella, i que la Miranda no ho té pas fàcil per a seduir-lo… si és que pot… I, és clar, l’Èric no pot ser escriptor a temps complet, per dir-ho així, i alhora nuvi…

L’escena (basada en part en l’Osset de Peluix, perquè no dir-ho) és la següent:

Jo, Èric Alàssar, ja he arribat a casa, quin cansanci, obro la porta amb la clau i em sorpren una mica el que veig: el meu germà Joan amb una noia, desconeguda per a mi, bastant guapetona, que em miren els dos atentament. Crec que és millor no interrompre’ls i anar a lo meu. Dic hola al Joan i em tanco a la meva habitació amb el meu ordinador, llest per acabar un capítol dels meus escrits. Però…

Sentat davant de l’ordinador, escolto, encara que de lluny, que mon germà i la seva suposo que amiga (no oblido que el meu germà està casat amb una dona molt guapa, la Eva) estan parlant d’alguna cosa ¡¡i em sembla sentir el meu nom a vegades!! Decideixo que provaré de no fer-ne cas. D’aquestes, un quart després…

La noia entra en l’habitació i es posa al costat meu, asseguda al llit. ¿Què voldrà? Al principi, penso que només ve a presentar-se i a dir-me quatre coses, ¡¡però al final resulta que està més interessada per mi que no només per això!! Es presenta com a Miranda i m’explica vàries coses: que té un nuvi Armando que és (almenys en l’actualitat) un abusador, que vol canviar de parella, que no es pot quedar sense parella de resultes d’una promesa que li va fer a la seva moribunda àvia… ¡¡i vol una cita amb mi!! Fa molt de temps que ninguna noia em demanava una cita (tot i que en alguna ocasió m’havia passat en el passat remot, i la resposta era sempre que no). Notava un calfred en les cames i un desig que treia el cap en mi… ¿li passa això a tots els solitaris que surten poc? Li vaig dir a aquesta noia vàris arguments per tal de dissuadir-la educadament d’intentar quedar amb mi, sense resultat (o almenys sense suficient resultat). Al final ella em va escriure el seu número de mòbil i me’l va donar i em va demanar sisplau que quedessim abans del dijous a les vuit de la tarda (avui era precisament dimecres), perquè preferiria “fer-li el salt” a l’Armando i no tenir ja una cita amb ell gola avalll. Després, ella va marxar; jo vaig mirar el seu número de telefon, vaig mirar el meu ordinador i vaig anar a parlar amb mon germà sobre el tema…


Les explicacions d’aquest conte estan basades en la teoria pròpia de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.


Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Obashim i M. (3): dues Misaki

Imatge que simbolitza les dues Misaki

Narradora protagonista: la Misaki. Observació: els qui hàgiu llegit els còmics de “Yura i Makoto” ja coneixereu més aquestes situacions que aviat, suposo, llegireu.

Jo (la Misaki), i el meu estimat amic Obashim anàvem camí avall per buscar un poble on ens poguéssim resguardar i aconseguir algun aliment, ni que fós fent alguna mena de treball. Vaig veure unes columnes de fum no massa lluny: indubtablement, un poblat. Ho vaig dir a Obashim i vàrem decidir apropar-nos-hi. Però de sobte, vaig començar a sentir un mareig cada cop més fort… tot em donava voltes… em vaig agenollar, ja no tenia forces per a mantenir-me dreta, queia de genolls…

L’Obashim va córrer on era jo, i em va preguntar si em trobava bé. Jo li vaig dir que no, que cada cop em sentia pitjor. Em va dir que no em podia deixar sola si em desmaiava, i que m’estirés fins que sentís més benestar. Però ni estirant-me em sentia millor… Veia la cara d’Obashim mentre em mirava preocupat. Perdia el món de vista…

Vaig recuperar la consciència només en certa manera… era com en un somni, més ben dit un estrany somni. Sentia que em seguia dient Misaki. Però no Misaki Aurora, com era el meu nom real. Si no Misaki Manaka. Una noia bastant similar a mi, tot i que amb robes estranyes, igualment amb pits enormes. Crec que ja sabia el que em passava: tenia un somni com a telepàtic, en el que revivia situacions viscudes per una altra persona. Però volia continuar amb el somni, ja que sentia més curiositat que no pas por…

El context el que vivia la Misaki, vull dir, la Manaka, era com a futurista, almenys dintre del que jo entendria com a futurista: les llums, els mobles, aquests aparells curiosos anomenats ordinadors… tot molt curiós.

El que no em semblava curiós, ni de molt, és que la tal altra Misaki tenia pits enormes, com jo, i molta gent li feia conya; fins i tot la seva nova amiga Miyuki, que la respectava, li feia mirades respectuoses però massa visibles als seus pits.

Després em veig en una altra situació de la Manaka: en un ascensor, em topo amb un home, qui més tard sabré que es diu Makoto, qui m’impressiona per la seva bona fe. Jo veia, com de lluny, però percebent els pensaments de la M.Manaka, que es va enamorar d’ell fins quan va veure que estava casat; ella estava molt afligida, però els seus sentiments pel Makoto no disminuïen…

La següent escena va ser més dramàtica: en un hotel, per fer un acte turístic, estant ella i el Makoto al mateix pis, per causa d’un terratrèmol, l’altra Misaki es va espantar moltíssim i es va apegar amb el Makoto qui casualment estava en la dutxa rentant-se; els seus genitals, el masculí i el femení, s’apegaren entre ells, ¡¡i la Manaka es va oferir a fer l’amor amb ell si ell volia!! La situació va durar uns pocs minuts, el terratrèmol va cessar, el Makoto li va fer una abraçada desesperada a la Manaka… i qui sap fins on hauria durat la situació si la Miyuki, casualitats del destí, no els hagués interromput a temps, despullats amb la dutxa encesa i pegadets l’un a l’altre. Però el Makoto seguia preferint la seva dona malgrat aquesta relliscada…

En una altra escena veig a la Manaka com xerra amb la seva germana, una tal Kotone, una dona hàbil en l’amor però poc escrupolosa. Un cop el Makoto surt de la feina, la Manaka desconfia i espia a l’home del seu tràgic amor; quan veu que la seva germana, amb mentides dissimulades, gairebé besa en la boca a l’home adorat per ella, li pega una forta bufetada a la galta de sa germana mentre li diu: “T’has passat!!”. Més tard, la seva germana diu que ara la veu diferent i que aconseguirà lligar algun dia “per la força que té” i li va demanar que “no es posés a plorar tan fàcilment”. Jo, que veia aquesta situació, em sentia molt identificat amb el cas de la Manaka, i jo, l’Aurora, de bona gana l’hauria ajudat. Jo creia que els germans havien d’ajudar-se i estimar-se; ho creia encara que no pogués ja ni confiar en ma mare, habitant de Nasrim.

Vaig veure una altra escena en què la Misaki, veient una desconeguda per a ella, la qual es deia Ichi-you, demanava per parlar amb el Makoto, ella va sentir una espècie d’enveja, i es preguntava (era normal fer-se aquest dubte) de fins a quin punt ella, la per a ella nou-vinguda, tenia realment importància per al Makoto. No el veia moltes vegades; era la conserge i el veia travessar el passadís i es deien alguna coseta de tant en tant, però poc més. I cada dia pensava en ell… Pobra noia, enamorada de l’home improbable, gairebé podríem dir que de l’home impossible.

Potser quedaven més escenes de la Misaki per veure en somnis, però sentia que a poc a poc tornava a la realitat, que el somni telepàtic anava disminuint i desapareixent…

De fet, el que més vaig sentir en retornar a la realitat (o, almenys, a la meva realitat en l’univers on és Nasrim) són els llavis d’Obashim besant-me a la boca i els seus dits pressionant-me els pits en la zona on respiro. En altres paraules, indubtablement m’estava fent el boca-a-boca per a reanimar-me o, almenys, perquè no em fallés la respiració i no em morís.

–           Gràcies a tots els déus, estàs viva!! Oh, Misaki… tant poc de temps que fa que et conec i ja ets essencial en la meva vida mateixa!! Si et passés alguna cosa, jo…

Però l’Obashim va callar inesperadament perquè li vaig besar en la boca de sobte. Així vàrem passar uns minuts petonejant-nos. Si encara no érem nuvis, almenys ja érem amics especials, perquè jo no volia ser cap, com en diria la Manaka, una follaamiga o amiga per a sexe. A més, i ho pensava sense cap espavent de superioritat, la Manaka, pobreta amb mala sort, no podia estar amb l’home que estimava però jo, l’Aurora, sí. Però de sobte uns crits llunyans ens varen interrompre la sessió de petonets…

Algú cridava des de la distància, demanant auxili. Tot i les meves recomanacions de prudència, l’Obashim va agafar la seva llança improvisada i va córrer cap on venien els crits mentre jo, que no podia córrer massa en part pels meus pits enormes, el vaig seguir tot lo ràpid que podia. Aviat vàrem sentir els crits amb més claredat… i qui els feia…

Vaig veure, després d’una estona de córrer, una dona de pits enormes i molt similars als meus que corria perpendicularment a mi, mentre uns joves desvergonyits li tiraven pedres i se’n burlaven; li deien, mentre a mi em bullia la sang, ni que fós només perquè a qui perseguien era una dona com jo, li deien el següent:

–           No intentis fugir, bruixa!! T’apedregarem tant com voldrem i després et matarem!!

–           No soc cap bruixa!! Els meus pits enormes són inhabituals, d’acord, però no posseeixo ningun poder màgic!!

–           Excuses – li deien els pocavergonyes; – tens el mal dins teu i te’l prendrem!!

L’Obashim apretava amb força la llança de fusta i jo ja sabia que, digués el que digués, intervindria. Potser era un home sol, però era valent i fort. I va intervenir. Va plantar-se entre la noia assetjada i els seus perseguidors (que no eren més de tres o quatre), llança en mà, i va dir:

–           Aquesta noia és la meva protegida. Deixeu-la en pau o soc capaç de travessar-vos amb la meva llança ara mateix; ¡¡vinga, aire!!

–           Aquesta no és la teva lluita – li digué un dels nois.

–           Si amenaceu a una innocent, féu meva aquesta lluita. ¡¡Marxeu!!

Els nois es miraren entre ells no sabent què fer. Però aviat varen marxar, tranquil·lament però mirant amb odi a Obashim vàries vegades. No notaren, o això suposo, com Obashim sospirava d’alleujament. Suposo que no les tenia totes malgrat la seva aparença de valent. Quin home… Però aviat vaig apropar-me a la noia perseguida pels pocavergonyes supersticiosos. Era… la coneixia pel somni telepàtic… ¡¡era la Misaki Manaka, la dona dels seus somnis mig reals!! Però la Manaka vivia en el futur… ¿Com és que ara estava en el present meu, o sigui, una mena d’era menys avançada en tecnologia?

En aquest moment, l’Obashim va preguntar:

–           ¡¡Misaki!! ¿Estàs bé?

–           (Jo i l’altra Misaki, gairebé alhora): – Sí, estic bé!!

–           Però – va dir la Manaka, – ¿tu també et dius Misaki? Quina casualitat.

–           Jo soc la Misaki Aurora.

–           Doncs jo soc la Misaki…

–           Sí, ets la Misaki Manaka, ho sé.

–           ¿Com saps el meu cognom?

–           T’he vist en un somni que… ehem, Obashim, ¿t’importaria deixar-nos soles uns quinze minuts, només, perquè parli amb la Manaka? Després t’informaré de les conclusions a què arribem.

L’Obashim va accedir a les meves peticions. Es va asseure d’un bon tros lluny, però des del qual era evident que, si no cridàvem molt l’atenció, ell no ens podria sentir.

Li vaig explicar al meu alter-ego tot lo relatiu al somni que vaig tenir sobre ella. I li vaig preguntar que què feia en el nostre temps. L’altra Misaki va donar-me un vot de fe i em va contar què li va passar: feia deu minuts que s’havia acabat la seva jornada laboral i caminava rumb a casa quan de sobte va anar perdent a poc a poc els sentits, mentre que la realitat s’anava deformant de mica en mica… quan es va despertar, es va trobar aquí en el passat respecte a ella; es va apropar a uns llenyataires que, en veure-la amb els seus pits gairebé descomunals, la van prendre per una bruixa o un enviat del diable pels seus pits mateixos. Ella va córrer mentre uns quants adolescents li tiraven pedres ¡¡i amenaçaven d’acabar matant-la!! Per sort per a ella, un bon home (aviat va saber que era l’Obashim) la va salvar i… ja sabia la resta.

Me l’escoltava atentament. Suposadament, la Misaki havia estat subjecte passiu del qual alguns anomenen distorsió temporal… una ruptura en l’espaitemps, una cosa de la qual jo en sabia alguna cosa, si bé jo no era un expert en màgia, però en sabia alguns esborranys.

–           Bé, – vaig dir jo, quan ja havíem dit tots els pros i contres – ¿I ara què faràs, Misaki?

–           No sé ni on anar. Això és com un món nou per a mi. ¡¡Ah, bona dona, bon home!! ¿No us podria acompanyar als dos?

–           Bé, Misaki, vull dir que… potser correrem alguns perills.

–           Precisament per això. Essent tres encara serem més forts. Si us plau, ajudeu-me. ¡¡No sé com, però intentaré incondicionalment ajudar-vos, ni que sigui almenys rentant la roba!!

Vaig dir a la Manaka que m’esperés, i vaig parlar a soles amb l’Obashim per veure si havíem de deixar-la unir a nosaltres o havíem de deixar-la plantada. No van passar ni tres minuts que vàrem arribar a una conclusió unànime: deixaríem, almenys per ara, que l’altra Misaki s’unís a nosaltres. Ella es va posar contenta quan la vàrem informar de la conclusió.

Però em vaig posar, suposo, una mica gelosa en veure com l’Obashim, ¡¡també li mirava les tetes enormes a ella!! Així i tot ja sabia que era un bon home digne del meu amor. I a més, quines coincidències, l’altra Misaki era molt semblant a mi: rondava els divuit anys, pel curt, pits enormes, culet maqueto, baixeta… no és que sembléssim germanes bessones ni molt menys, però els nostres físics i el nostre caràcter psicològic tenien molts paral·lelismes.

Així doncs, al cap de mitja hora, jo, l’altra “tetorrona” i el bon home ens dirigíem rumb al poblet. Però alguna cosa em xiuxiuejava que encara ens quedaven més aventures…

Continuarà…

.

.

.

Sigueu benvinguts a Lletra Perenne: http://www.ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Algunes reflexions sobre la sofística i Sòcrates

Vaig a dir les meves opinions sobre la sofística i el seu rival Sòcrates.

Jo no crec que els sofistes (almenys, alguns d’ells) fossin anarquistes; ni tan sols Gòrgies amb la seva negació de la veritat (¿de la veritat absoluta i no de la veritat relativa?) no crec que fos un àcrata o cap mena d’anarquista.

El que no eren, no eren uns prosubmisos com el seu contemporani Sòcrates o el futur Jesús, que tractaven el seu sacrifici com si la seva innocència fos el melic del món (i ho vull dir fredament, sense voler insultar, entre altres motius perquè tinc amics creients).

Els sofistes sí que creien en un tipus de veritat, però era relativa, i estaven oberts al diàleg, a diferència de Sòcrates, qui només volia un «sí» o un «no» a les seves respostes (preferentment un «sí», és clar). També eren mestres de l’oratòria, amb tota la seva criticabilitat a la mateixa, i tractaven la llei amb relativitat, el que feia que els ciutadans no fossin una massa compacta i unida amb força per a fer el bé (o el mal).

I els sofistes creien en l’educació com a eina per a millorar el poble, a diferència de Sòcrates que advocava la ignorància com a «forma de saviesa» («soc el més savi perquè només sé que no sé res»). Gairebé es pot dir «dic que no sé res, excepte que sé que cal obeir al qui mana submisament».

I respecte a l’import dels seus cursos (100 mines per un curs d’un any), cal dir que eren cars, la qual cosa donava sensació d’elitisme, però assistir a les conferències públiques era molt barat (només una mina per sessió). I en quan a Sòcrates, presumia de no cobrar diners (diners, no), però quan anava a cases de rics a jalar i a beure de gratis, es pot dir que cobrava en espècies, per no dir altres formes de «cobrament socràtic»… a part ¿anar per la vida siguent un pobre que està en contra de tot el que no sigui la ignorància és bo? Ho dubto, que això últim sigui bo…

Bé, de moment només explico això.

¡¡Perdoneu, però crec que tot això algú ho havia de dir!!

PD: L’home de la imatge és Protàgores, anomenat per alguns, no sense alguns motius, el pare de la sofística.


Podeu veure aquí la definició de la sofística en la Viquipèdia.

.

.

.

Podeu llegir aquest i altres articles en Lletra Perenne: http://www.ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Obashim i Misaki (2): “¿És que tu només m’estimes per les meves tetes?”.

Obashim, l’home qualificat de boig i la seva nova companya d’aventures, la dona d’enormes pits Misaki, ja feia hores que ja estaven quilòmetres lluny de la ciutat descrita com a perfecta de Nasrim (per a més detalls, us recomano la lectura del text anterior si encara no us l’heu llegit). Ara compartien el poc menjar i el poc beure que tenia l’home de la diguem-ne parella d’aventurers mentre esperaven trobar una ciutat més acollidora almenys per a ells. Mentrestant…

 Ja s’havia fet de nit i, la Misaki, és clar perquè a dures penes coneixia Obashim i no sabia encara si se’n podia fiar, va escollir dormir separada d’ell, desitjant-li bona nit. De totes maneres, la Misaki, tot i que trobava que Obashim li queia simpàtic i que tenia un cert atractiu físic, es fixava que ell li mirava mig sovint amb desig els seus pits enormes. Se sentia incòmode la noia perquè tenia la sensació que potser li mirava les seves enormes tetes massa sovint (en tot cas, no es podia negar que almenys se les mirava de tant en tant). És bastant natural que a una dona no li agradi que la mirin només com a objecte de desig, com si no fós un ésser, femení o no, amb la seva dignitat, la seva simpatia i la seva intel·ligència, entre d’altres aspectes en tot cas no-eròtics d’ella mateixa. ¿Obashim era simpàtic per si mateix o només era un home (com ho havien estat, en tot cas, d’altres en la seva vida anterior) que desitjava seduir la noia per a tenir els seus pits “a la seva disposició”? ¿Podia confiar en aquest home?

 Dos dies després d’haver abandonat Nasrim, la noia decidí preguntar coses a Obashim per veure com anaven les seves simpaties (encara que fós només pel seu bust femení, però ella volia saber la realitat de totes maneres); li preguntà:

 – Obashim – li va dir la Misaki.

 – Sí, maca? – li va respondre l’home amb fama potser falsa de boig.

 – ¿Tu creus que jo soc bonica?

 – Molt – però no va poder resistir en dir-ho una mirada ràpida als seus pits, cosa que ella va notar – sí, molt bonica.

 – És clar que sí, només perquè tinc uns pits de gran tamany, ¿no? – va replicar Misaki.

 – Dona, no t’ofenguis, però jo soc un home i tinc… atraccions. Però també m’agrada de tu el teu pentinat, el teu, ehem, culet, la teva figura bonica… i a part, en lo psicològic, trobo que ets una dona valenta i simpàtica. I més coses…

 – Ja – digué la Misaki amb desgana – però tens present d’algun dia que fem l’amor apassionadament i puguis fruir dels meus pits.

 L’Obashim ja començava a sentir-se una mica molest.

 – ¿És que potser t’avergonyeixes de les teves tetes, carinyo meu? Doncs sàpigues que penso que les teves tetes són magnífiques, encara que et costin algun inconvenient, i que no n’has de sentir pena.

 La Misaki no va dir res durant una estona i es va rascar els ulls com si anés a plorar.

 – Menteixes… ets com els altres… com la majoria… has acceptat que t’acompanyi en les teves aventures per a aprofitar-te de mi… no veus en mi sinó uns pits atractius en una dona crèdula… Ho hauria d’haver vist abans… ¿Tinc jo la culpa de tenir els pits de gran tamany? És com si tots els homes fóssiu iguals davant les dones com jo. No sé… Jo… jo…

 I, sentint molta vergonya de si mateixa, amb o sense un motiu lògic, comença a córrer, allunyant-se a tota velocitat d’Obashim, sense ni molestar-se en recollir cap part de l’equipatge. Obashim, en veure això, intentant no semblar que l’estigués assetjant ell a ella, va córrer perseguint-la, pensant que no podia deixar-la fugir, que ja s’ocuparia més endavant de l’equipatge, i preguntant-se a si mateix si no començava a estimar-la de veritat, sense oblidar el seu atractiu eròtic “davanter” però tenint també present altres encants fisiològics i psicològics, encara que els pits d’ella els considerava d’un encant molt especial.

 Encara que la Misaki corria com si la perseguís el mateix dimoni, l’Obashim  era més fort i alt i ja es notava que l’enganxaria en pocs segons, però només subjectant-la suaument per un braç; però abans que això passés, es va sentir un udol ferotge a poca distància…

 Una bèstia temible aparegué de darrere d’uns matolls. De la seva boca bavejava saliva. Semblava famolenca i disposada a tot. Mirava fixament a la Misaki…

 – És un llop, sens dubte!! – va dir Obashim. – Espera’m un moment que vingui, Misaki!! – I l’aventurer va agafar una branca punteguda que li servís com a defensa i contraatac.

 – ¡¡No, Obashim, no em defensis!! És millor que la bèstia em devori i que tu puguis escapar!! Així, almenys, serviré d’alguna cosa, sense ser contínuament un espectacle ambulant amb tetes grosses!! Fuig de seguida i deixa’m morir en pau!!

Però l’Obashim, sentint compassió sincera per la pobra noia, i pensant que la defensaria encara que no li agradés a ella ser defensada, no es va ni repensar en la proposta diguem-ne de rendició de la Misaki. El llop grunyia i es preparava per a saltar. No hi havia temps per a perdre; cada segon comptava.

 En quatre passos, l’Obashim va arribar a on era la Misaki i, en pocs passos de distància, el llop. Esperant que li perdonés que fós una mica brusc l’Obashim, per a protegir-la, li va donar una forta empenta i una traveta que la van fer caure de cop i volta a terra; la Misaki no es va fer a dures penes mal amb la caiguda. I aleshores…

Aleshores el llop saltà cap a Obashim, amb les mandíbules mig obertes, però Obashim, que tenia algun mínim coneixement de lluita, i forts reflexos, va esquivar el llop i, alhora, amb una mica de bona sort, li va clavar la punta de l’arma improvisada de la branca pit endins i al fons del cor de la mala bèstia. Aquesta va morir d’un crit de dolor intens, fins i tot abans de poder tornar a tocar el terra. Ja no calia patir per ell…

 La Misaki, alarmada, ho havia vist tot. I aleshores sentí una sensació estranya… però sentia que havia de fer-ho. Aviat sabrem el què…

 La noia es va apropar a l’Obashim amb cara pasmada de la sorpresa i li digué:

 – M’has… m’has salvat!! Has matat a la bèstia ferotge que m’amenaçava!!

 – Ens amenaçava als dos – va respondre tranquil·lament Obashim. – Ara hauríem de…

 – Encara falta més d’una hora perquè es faci fosc  – digué la Misaki serenament mentre s’anava descordant tranquil·lament els botons de la camisa.

– ¿Què fas, guapa? ¿Què t’estàs despullant?

 – Tu calla i deixa’m fer, guapo – va dir ella. – Et donaré una recompensa que pocs homes han tingut, i encara menys de bona gana. – En menys d’un minut, la jove s’havia descordat i tret completament la camisa, deixant-la caure a terra. En poques paraules, estava completament despullada de cintura cap amunt.

I estava mirant directament a l’Obashim, sense mostrar gens de por, amb els seus dos enormes pits a l’aire, sense que els tapessin ni tan sols les mans.

“No m’ho puc creure. És cert que no soc pas verge, però tot i això veure aquesta… meravella m’impressiona. Té els pits enormes i alçats, i gens fofos ni amb arrugues. I els mugrons són bastant grans i ben bonics.”. Si no fós perquè l’Obashim es creia un cavaller, saltaria sobtadament sobre la Misaki i l’ompliria de petons; però creia que encara no havia arribat l’ocasió per a això… La Misaki va afegir:

– No cal – va dir la Misaki – ni que et pregunti si t’agraden els meus pits, perquè t’ho veig en la mirada, i perdona si et puc semblar brusca. Però prefereixo que anem a poc a poc. Si m’has salvat del llop, deu ser perquè no veus en mi només les tetes… i perquè almenys tu ets un bon company. Algun dia em trauré els pantalons i podràs veure la resta… però no avui, maco. Però ara tenim altres problemes. Deixa’m que em torni a vestir i anem a buscar alguna ciutat on passar la nit i veure-hi si podem trobar alguna feina laboral temporal.

Dit i fet. Dos minuts després, la Misaki ja estava totalment vestida, i ja se sentia tranquil·litzada davant del seu company d’aventures. Sabia que ell la respectava, malgrat tenir sentiments masculins eròtics. I no es penedia d’haver-li ensenyat les tetes; era el mínim que podia fer després d’haver-li salvat la vida. Però també sentia una espècie de por: ¿començava a estimar massa a l’home aventurer?, ¿i si algun dia es convertís en la seva núvia i, després, esposa? ¿Què havia de fer? Però creia que ja havia fet prou aventures per ara. De moment almenys, era l’hora de continuar…

Menys d’un quart d’hora després, Misaki i Obashim havien recollit les provisions i la resta de l’equip i varen seguir muntanya avall, intercanviant-se de tant en tant algun somriure.

.

Continuarà…

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Obashim i Misaki (1). Nasrim, la ciutat descrita com a perfecta i el primer contacte amb la Misaki per part d’Obashim

Hola. Em dic Obashim i soc una persona que pateix un tipus de malaltia mental: alguns diuen de mi que soc un boig però gairebé mai he fet mal físic a ningú. Porto a l’esquena una motxilla plena d’una certa quantitat de menjar i aigua i alguna que altra cosa ben guardada. Actualment soc un vagabund errant i ara mateix vagabundejo de ciutat en ciutat buscant alguna cosa per menjar i un sostre, ni que sigui el d’un estable, on dormisquejar una miqueta. Ara mateix, quan camino, al cap d’un cert temps m’adono que m’he perdut i que dropejo per un camí entre les muntanyes que potser no duu a cap lloc; però, al cap d’una hora de caminar, em trobo amb una ciutat a prop que no havia vist mai: enorme, emmurallada, bonica, però que té alguna cosa que m’inquieta; ¿què deu ser?
.
Decideixo entrar en la ciutat; els guàrdies de la muralla em miren atentament sembla que amb una mica de desconfiança però de totes maneres em deixen passar. Ja soc dins. Un cartell diu: “Benvingut a Nasrim, la ciutat perfecta”. Miro al voltant: tothom sembla somrient, però en els seus somriures a vegades es veu un cert somriure torçat, en forma de pedra, com si ser feliç fos obligatori en la ciutat mateixa. Em paro davant d’una església i veig com està plena a vessar. Penso que potser deu ser un enterrament o una boda o algun altre esdeveniment extraordinari, però de seguida veig que és una típica missa dels diumenges. ¿Com pot ser-hi tanta gent, em pregunto? Veig com tothom actua com una persona cívica i ordenada, com si la maldat no existís en aquesta ciutat. Observo la plaça del mercat; tothom està treballant i ordenant i complint, i a dures penes descansen el que és imprescindible, i que parlen poc amb la gent o entre ells.
.
D’aquestes que entro en una tenda de jocs de taula i parlo una estona amb el propietari, i a mitja conversa li pregunto si em podria vendre un senzill joc de parxís; la resposta que em dona és irada:
.

  • ¡¡Aquí no en venem, de parxís!! És un joc que incita a la violència, fa matar fitxes, fa que un guanyi i els altres perdin.
    .
    Parlo amb ell una estona més i marxo de la tenda de jocs. És increïble. ¿Com pot aquesta gent refusar tant la violència, ni que sigui fictícia, i la tensió dramàtica que no volen ni jugar al parxís? Penso que potser de la violència autèntica no se’n treu gaire de bo, sobretot si no és defensiva, però a vegades és millor desfogar una mica el sentiment de dinamisme amb una partida i una mica de diversió… aquest poble gairebé sembla una mica propi de mòmies…
    .
    En això que veig passar un pare amb un nen, agafats de la mà (segons em van dir, eren pare i fill) i li vaig preguntar que per què portava el nen tota l’estona de la mà, i ell va dir:
    .
  • Als nens se’ls ha de mantenir controlats tota l’estona; res de llibertat; res de decisions pròpies. Aquí, el bon déu ens nodreix i ens aprecia però ens ensenya un sol camí correcte… Ni tant sols admetem la llibertat d’expressió més enllà d’allò que és necessari en complir les obligacions. Som la ciutat perfecta: vivim, pensem, obeïm, fem el que hem de fer, no tenim cap gran aspiració i ens sentim segurs que el bon déu ens protegeix.
    .
    Em vaig quedar totalment palplantat. Era com una ciutat d’autòmats. El seu tipus de bondat era com un estat perfecte però sense cap mena de llibertat ni possibilitat de rebel·lió; no pensaven en ells mateixos, només en déu.
    .
    Se’m va ocórrer que havia vist altres ciutats cristianes al llarg de la meva vida, però mai fins aquest extrem. Tenen tanta por del més mínim enfrontament els uns contra els altres que ni juguen a determinats jocs de cartes. I els somriures d’aquesta gent… uns somriures immòbils, estranys, gairebé com pintats en la cara en comptes de reals.
    .
    Vaig pensar que una ciutat així, sense emoció dramàtica, sense conflicte en absolut, amb submissió extrema, que es fan aparentar a sí mateixos de ser feliços en nom de déu… Una ciutat així em desagradava, em semblava horrible. Sobretot, essent jo un home mig boig amb ganes de divertir-me molt… Digueu-me potser un buscabregues, però tanta serenitat, tanta pretesa perfecció no em val, en tot cas, per a mi, un amant de la vida mig bohèmia.
    .
    Així doncs, amb decisió, vaig revisar la motxilla perquè no hi quedés res perdut i, en pocs minuts, ja havia sortit de la ciutat. Deu minuts després vaig escoltar com crits i com una persona potser de poca edat que semblava córrer com si la perseguís el mateix dimoni.
    .
    Em vaig amagar rere uns arbres i uns matolls i vaig veure una adolescent, potser d’uns disset o divuit anys, amb els vestits estripats que fugia corrents de Nasrim i d’una multitud que, ells a pas tranquil però ferm, la seguien arreu on anés. La multitud semblava formada per gent de Nasrim (alguns d’ells els reconeixia Obashim) i tenien una mirada com la d’un mort vivent i amb odi. ¿Què se suposa que havia fet de dolent aquesta pobra noia? ¿Així tracta la aparent ciutat autodescrita com a perfecta les seves adolescentes, amb aquesta aversió? ¿Aquesta era la forma de tractar la ciutat als qui transgredeixen les seves normes i costums? ¿Aquesta era la forma que tenien de tenir-li devoció al bon déu?
    .
    Sigui com sigui, o això sentia jo, ja que, malgrat ser una mica embolicatroques i amant de la gresca també tenia bon cor, em sentia obligat a ajudar a aquesta bufona xiqueta, malgrat que no sabia ni quin suposat delicte havia comès. Intentant fer el mínim de soroll, mogut entre les ombres, em vaig posar al lloc on gairebé segur que passaria la xiqueta mentre corria allunyant-se com podia de la multitud, que proferia crits de disgust mentre la seguia, pas a pas, convençuda que de tota manera l’atraparia més tard o més d’hora. Quan va passar tocant a mi la noia, jo li vaig estirar el braç i la vaig arrossegar ràpidament a l’ombra. Ella va semblar molt sorpresa (era el primer cop que em veia en sa vida, al capdavall) i em va començar a dir, sense veu de disgust, que “¿tu qui ets per a…?” però jo sense fer-li cas la vaig anar arrossegant per la foscor, fins que, miracles de la casualitat, acompanyat per la meva nova coneguda, vaig veure dos barrils abandonats per qui sap qui en l’ombra. ¡¡Esperava que no hi hagués serps a dintre dels barrils!! Però, després d’obrir un d’ells, vaig veure que estava buit. En un tres i no res, la meva nova coneguda i jo estàvem dintre dels barrils, amb la tapa dels barrils posada, mentre sentia, però de lluny, els crits de Nasrim. Vaig decidir esperar i posar-me en mans del destí; però afortunadament el destí va ser bo amb mi aquesta vegada i, al cap de al voltant de tres hores, els crits havien desaparegut; els ciutadans de Nasrim s’havien donat per vençuts i havien tornat a la seva casa o a on fos que anessin ara. Sentia ràbia només de pensar el que li podrien haver fet a aquesta pobra noia si jo no l’hagués socorregut. ¿I això rep el nom de “ciutat perfecta”?
    .
    No volent pensar en res més, vaig obrir la tapa de la meva nova coneguda i li vaig dir que no tingués por, que estàvem prou lluny de Nasrim com perquè no ens veiessin. Li vaig preguntar el seu nom.
    .
  • Misaki – va dir ella. – Em dic Misaki. ¿Qui ets tu, que m’has salvat la vida de mans d’ells?
    .
  • Em dic Obashim – li vaig dir serenament. Li vaig allargar la meva mà; ella, després d’uns segons de dubte, me la va encaixar. Jo li vaig preguntar: – ¿Què ha passat, que la gent et perseguia tant ferotgement?
    .
  • Oh – va dir la Misaki, – mira, jo vivia amb mons pares, quan de sobte em varen dir que em casaria amb un home lleig i babau, però ric, que subornaria mons pares quan ens haguéssim casat. Jo vaig dir que m’hi negava, i vaig posar cara enfadada, i ma mare em va dir: “¿Com pots posar mala cara, com pots no somriure? Déu nostro senyor ens proveeix de tot el que imperativament necessitem. ¿Què significa aquest acte de rebel·lia? ¡¡Ja ho crec que et casaràs amb aquest home, si no de bona gana per la força!!”. M’horroritzava que ma mare pensés i parlés així…
    .
    En aquell moment, jo em vaig fixar una mica més en la noia: era baixeta però guapa, de pèl curt, de culet maquet i, bé, té pits, ¡però quins pits!, de tamany descomunal, molt gran. No m’estranyava que aquell home vell se la mirés amb desig… potser jo mateix començava a…
    .
    La Misaki continuava la seva història:
    .
  • La meva mare ho anava explicant a tots els seus veïns, fins i tot als qui no tenien moltes ganes de saber-ho. I vaig anar fugint d’ells, però es varen reunir força habitants de Nasrim i anaven clarament en la meva contra. ¿Aquesta és la seva fe extrema? ¿Això fan amb els qui en discrepen?
    .
    No puc saber si la Misaki es va adonar que jo la mirava mig constantment els seus generosos pits.
    .
  • ¿I ara què faràs, Misaki? – Li vaig preguntar.
    .
  • Ara no hi ha lloc per a mi en Nasrim, potser mai més. I no sé on anar. ¡¡Ah!! Si pogués acompanyar-te…
    .
  • És que, maca, potser em tocarà córrer alguns perills…
    .
  • ¿I què? – va dir ella; potser, com a dona, no era forta de musculatura, però en tot cas era valenta. – Si som dos serem més forts. Deixa’m venir amb tu!!
    .
    No va necessitar fer-se insistir més. Ara la Misaki era la meva companya d’aventures i, potser, algun dia seria la meva núvia i muller… tot havia de veure’s, calia anar provant a poc a poc…
  • .
  • (Continuarà…).
    .
    .
    .
  • Us convido a visitar la web Lletra Perenne, de relats i poesies: http://www.ciutat-perenne.com/m/37n
Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

La vertadera raó de la ruptura de Marc amb la seva ara excompanya sentimental Eli (nom en clau). Una ficció…

Dia: ja fa alguns anys; lloc: en un carrer solejat de Tarragona.

El Marc passeja amb son germà i de sobte li diu:

– ¿Saps Roger? La noia que m’agradava, la Eli (nom en clau), he descobert que ella i jo som incompatibles.

– ¿Perquè? ¿Què ha passat? – diu mon germà sorprès.

– Veuràs… Anàvem ella i jo passejant per Tarragona. Tot era molt bonic, hi havia sol per gairebé tots els racons, i ella estava tant guapa i ben vestida com el dia en que ens vàrem conèixer. I aleshores… aleshores ella…

– Explica, explica… – diu mon germà.

– Ella… em va dir que la meva web era una merda.

– Ah, ja – diu mon germà, – és veritat, si realment t’ha dit això ja no hi ha gaire per fer…

Comentari: aquest acudit està basat en un acudit dels còmics del notable personatge de Goomer, el terraqui que viu en un planeta alienígena rodejat de éssers extraterrestres de lo més extravagant. Suposo que no cal dir que aquesta història és una ficció per a fer riure una mica…

.

.

Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Katar, el planeta corrupte

Katar. Planeta fictici literari, inventat per la fantasia dels genials creadors de rol S.Jackson i I.Livingstone. Apareix en el llibre «Els asteroides de Katar», de la sèrie de ficció «Llibre joc», de la desapareguda Altea Junior. De fet, és el principal (però no únic) escenari d’aquesta concreta aventura futurista; en realitat, aquesta aventura transcorre totalment en el sistema solar anomenat Cisne Alef (si incloem en el mateix el cinturó d’asteroides que orbita no molt lluny d’aquest sistema solar ara mencionat) de la qual el mateix Katar n’és una part molt essencial, com a planeta principal que és, i cal especificar clarament que aquest planeta no és un lloc precisament molt apte per passar-hi unes vacances tranquiles…

.

Descripció general

Aquest planeta de tamany mitjà (un bon niu de corrupció, drogues i crim) com a planeta pertany al sistema solar Cisne Alef, posseeix una lluna (anomenada Fi de Respí), i té com a relativament pròxim a ell un cinturó de milers d’asteroides.

Katar és l’escenari on passa bona part de l’aventura d’aquest llibrejoc. Es pot descriure aquest planeta com un planeta de tecnologia mitjanament avançada, situat en la perifèria llunyana d’una associació interplanetària anomenada la Federació Galàctica, de la qual en forma part.

.

L’aventura (versió resumida)

Malgrat que la Federació Galàctica decidís aplicar lleis que prohibissin el tràfic de narcòtics entre diferents planetes, va córrer la veu que hi havia un tràfic de drogues ilegal en Katar i (sembla donar-se a entendre segons el principi del llibre) d’altres planetes de la federació. Com que teòricament el sistema administrariu i legal havia de controlar aquests assumptes pel seu compte, es va enviar a un agent de l’anomenada Brigada Antivici (és a dir, a tu com a participant del llibrejoc) a perseguir i erradicar ell tot sol a aquest focus més que aparent de criminalitat. L’agent es va adonar, poc després de la seva arribada, que el sistema legal de Katar estava corrupte fins el moll de l’os, que els agents de la policia estaven en la seva majoria subornats i manipulats, i que dos misteriosos personatges, de nom Zera Gross i «Metralleta» Babbet, semblaven implicats en l’assumpte.

Després de diverses peripècies, l’agent assalta l’illa secreta dels malvats (de seudònim «Paradís») i acaba la persecució a l’asteroide principal on es fabrica l’ilegal narcòtic. Finalment, la banda criminal és detinguda, i Z.Gross i M.Babbet passen a la presó. Malgrat tot, com que la corporació criminal de Katar tenia altres sistemes operatius en diversos planetes galàctics, és possible que la corporació malvada de tràfics d’estupefacients no hagi estat totalment suprimida, i algun dia pugui ressorgir…

.

Descripció de Katar i del sistema solar Cisne Alef

Òbviament, el sistema solar Cisne Alef no és un lloc ideal per a passar-hi unes vacancetes… Però si hom vol rondar en el seu planeta principal per algun motiu, aquí va un resum de la seva descripció.

Katar és un planeta de tamany mitjà, d’una administració legal feble i corrumpuda, format per una gran massa continental i una multitud d’illes al voltant d’aquest. La moneda que s’utilitza en Katar i, es suposa, en tot el sistema de la Federació Galàctica, s’anomena kopec. Tenint en compte alguns factors del joc, els kopecs podrien ser una moneda bastant valuosa (podríem posar l’equivalència que uns 1.000 kopecs equivalen a 2.000 euros).

Alguns edificis de Katar d’importància social són: l’astroport (que permet el contacte intergalàctic entre Katar i altres móns), la jefatura de proctors (els proctors són el nom que reben els policies locals de Katar), l’aduana (per on passa la major part o la totalitat del tràfic, legal o corrupte, de Katar), la biblioteca, el centre estatal d’informàtica (on els arxius problemàtics per al règim corrupte del sistema estan severament vigilats), l’asteroide K230 (que és en realitat el temple a una deidad maligna), i multitud de bars i restaurants amb gent de bastant poc fiar. També cal mencionar, així com de passada, la mansió solitària on els dolents tenen una «sucursal» on poder interrogar «amablement» als (és clar, de manera ilegal) detinguts.

No sembla haver-hi en el joc massa elements que permeti de veure si el sistema polític de Katar és una democràcia, una tecnocràcia, una dictadura o qualsevol altra forma de govern. L’únic intent de colonització d’altres planetes que hom coneix de Katar, almenys segons sembla indicar exclusivament el llibre, és la lluna Fi de Respí (i, posem, la colonització d’un asteroide no reconegut oficialment al cinturó d’asteroides, que és des d’on es fabrica i comercialitza en bona part la droga Satophil-d, que és el narcòtic ilegal el consum prohibit del qual motiva bona part de la història). Encara que és evident que pertanyen a la Federació Galàctica altres móns que no només Katar, no obstant això el llibre (en tot cas, no el llibre valorat en aquest article) no menciona a ningun d’ells.

A més, el sistema legal i administratiu de Katar, sembla, manté alguns contactes irregulars amb la Federació Galàctica, de la qual forma part, i a la qual encobreix descaradament els seus immorals delictes, tant en el ja mencionat consum d’estupefacients com en altres delictes, per exemple l’encobriment d’informació (especialment sobre transport local i interestelar que, com sembla obvi, es procura amagar de l’accés directe al públic per causa de les seves accions prohibitives), així com el pagament de suborns a empleats i agents de la llei, l’assassinat d’improvist contra membres potencialment traidors de la seva organització corrupta, etcetra.

.

Equip i capacitats de l’agent especial (detalls generals)

L’agent especial té unes certes habilitats per al combat cos a cos i a distància. Va armat amb una metralleta (no té mai problemes de munició durant el joc) i disposa de la considerable xifra de 5.000 kopecs (que, posem, serien uns 10.000 euros). Disposa d’una nau amb un sistema de dispars de phasers (suposadament, com una espècie de raigs làser, també de càrrega infinita), i d’un equipament de dos missils inteligents (que impacten automàticament amb la nau rival i la destrueixen); també disposa d’un blindatge anti-raigs espia (que, sense saber-ho abans d’arribar -per primer o per únic cop segons el rumb de l’aventura- a Katar, aviat perdrà en la seva aventura, perquè serà requisat pels agents duaners per ser, segons deien, un material ilegal per a les duanes), i d’un blindatge convencional que té una resistència bastant limitada contra els atacs enemics.

La identitat secreta que presenta l’agent com a pretext per a infiltrar-se en el planeta i investigar, amb l’esperança de no ser enganxat per cap narcotraficant rival, és la identitat d’un venedor de fruites. No cal dir que tard o d’hora l’agent hauria de posar el nas en els assumptes dels enemics posant en perill la seva fatxada… i ja se sap, qui toca el foc es pot cremar…

.

.

.

—————————————————————

Sigues benvingut a Lletra Perenne, la web d’articles i poesia d’Unicorn Blanc: http://www.ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Estimat i desafiant full en blanc.

Estimat i desafiant full en blanc,

Cada vegada que et veig ets per a mi com un amic i alhora un enemic, en certa manera. Et veig al natural, sense continguts, com un multiplicat per zero, i no aguanto la temptació de pegar-te una bona escriptura, de plasmar-te les meves emocions, les meves vivències, la meva imaginació, la meva passió, la meva dolçura, el meu dramatisme…

El millor antídot contra el full en blanc és sempre no buscar la perfecció sinó la humanitat; és millor plasmar l’espontaneitat que el «no puc fallar». La naturalesa és el que vol ser plasmat, i la naturalesa mai és infalible, mai és perfecta. Literatura és bellesa, si bé mai (o molt rarament com a màxim) és perfecció.

No obstant, com que sense un paper en blanc no en podria sorgir un paper escrit, ets com aquella matèria informe de la qual un creador en va crear una forma. Només sorgeix la bellesa a partir de la matèria primària. La bondat necessita comprendre què és la maldat per a existir.

Per això t’aprecio, estimat full en blanc, perquè ets la meva possibilitat de crear i alhora ets el meu repte.

M’agrades.

Un dels teus afiliats que t’estima,


Marc Corbera, aleshores Unicorn Gris, ara Unicorn Blanc.

.

.

.

Sigueu benvingut a la secció de relats de Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/42b

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Mike »sense cor» amenaça la seva víctima (relat epistolar)

De Mike “sense cor” a Adela Rodríguez.

“Benvolguda” senyora,

Finalment he aconseguit allò que més desitjava des de fa setmanes: matar a la seva odiosa mare, cosa que m’ha omplert de plaer. Desitjava veure sang, i aquella m’ha fet més plaer que mai.

La vostra mare no hauria de jugar perillosament amb els sentiments amorosos de ningú, i menys amb els meus… però no aprofundiré més en aquest punt.

Espero amb tot el meu ànim que ara l’esperit de la vostra mare estigui rondant pels inferns bíblics i patint horriblement.

Suposo que ja us imaginareu que Mike és el meu pseudònim (no el meu nom real) i que, com és lògic, la carta no porta remitent postal. No sóc un ase, no vull que la jugada em surti malament.

Us vull fer saber que la mare va patir bastant durant els dispars que li vaig pegar, i que els seus crits de dolor “cullerada rera cullerada” em varen agradar molt.

Sapigueu que aquesta carta la he redactat per a fardar, només per a fardar (no sou la primera parent d’una víctima a qui li faig) i com una mena de diversió. Només imaginar-me el que deveu sentir al llegir això em fa escalfreds de plaer.

Sobretot, no envieu aquesta carta a la policia si no voleu pagar-ne les conseqüències horrorífiques de fer-ho.

Rebreu més cartes com aquesta de mi al llarg del temps. Segur que les llegireu ben atentament esperant buscar alguna pista de mi; perdreu el temps però em divertiré sàdicament amb vós. Insisteixo: ni una paraula a la policia, encara que no em vegeu us estic espiant.

Estarem en contacte, odioseta ex-filla de mil dimonis.

Atentament,

Mike “sense cor”.

.

.

Sigueu benvinguts a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n