Autor: Admin

Fa com unes dues hores que tant el Makoto com la Yura, després de conversar com un quart d’hora més amb la Misaki, havien marxat. La Misaki, encara adolorida en un llit, mata el temps llegint a estones o pensant.

De sobte algú truca a la porta. És l’enfermera que diu, darrera la porta, que li diu a la Misaki que té una visita. La Manaka diu que passi.

S’obre la porta i apareix la Miyuki, coneguda de feina i amiga molt apreciada per la Manaka. La Miyuki demana a l’enfermera que els deixi sols i així ho fa la mateixa. Després, la noia corre a abraçar a la Misaki.

• Hola, bufona!!! Com estàs? Tens una bona ferida en el coll i algunes contusions, però res ‘ permanent; en una setmana es calcula que et recuperaràs.
• Sí, així m’ho han dit. Estic molt content de veure’t, amiga meva.
• També sé que t’has enamorat d’un rei del passat i gairebé arribes a ser la reina consort en el reialme d’aquest monarca.
• Com… com saps tot això, Miyuki?
• No hi ha cap misteri, el Makoto i la Yura m’ho han explicat tot. Tranquila, he jurat no dir res a ningú. Ja sóc consccient del que podria fer la gent si aquest secret de la màgia anés a ser una informació pública.
• ¿I ara què farem, Miyuki, per a dissimular la meva vinguda al present com si fós un fet normal?
• Hem dit que el teu vestit medieval és una vulgar imitació; hem fingit que ens l’han robat però el guardem per a quan puguis tornar al passat, bé, esperem que puguis fer-ho.
• I respecte a la meva ferida en el coll?
• Ja he parlat amb les enfermeres. Diran que vares tenir una relliscada i que et vares clavar accidentalment una punta de fletxa que casualment estava allí.
• Jo que, abans de caure en la disrupció del temps, seguia enamorada encara del Makoto… i vaig i caic en el passat i m’encapritxo amb un rei, per lo guapo que el vaig trobar, i per la seva simplicitat i cortesia… i haver-ne estat separat per la força, ¡¡i ell que estava disposat a renunciar a la condició de rei per venir-se amb mi al passat i no perdre’m!! Mai havia vist un home tant devot de mi… segur que les meves dues virtuts hi tenen una mica a veure – es refereix, és clar, a les seves dues tetes enormes.
• Crec que tu mateixa ho ignores, el que vals. Per cert, quan puguis aixecar-te i caminar, el Makoto et durà a un expert en viatges temporals on podries, si la sort ho vol, retornar al passat i retrobar-te amb el Serafí.
• Això seria genial!! – diu la Manaka sense cap ironia en la veu. – Però et vull fer una pregunta, Miyuki. ¿Puc?
• Bé, pregunta – diu la Miyuki, una mica intrigada.
• Com és que tu i el Makoto, des que em coneixeu, em protegiu de qui sigui que intenti burlar-se’m, en l’oficina, de companys de feina una mica impertinents?
• Suposo que deu ser perquè tant jo com el Makoto som gent de bon caràcter, i et veiem a tu com una igual, i suposem que hi hem de fer alguna cosa.
• Però tingues ben clar, tu i el Makoto (la Yura no ho ha de saber) que, malgrat ara el meu amor vull que sigui per al rei Serafí, en Makoto em segueix semblant un home amable i, a la seva manera, atractiu. Si acabo retornant al passat, intentaré d’alguna manera contactar amb vosaltres per a explicar-vos coses.
• Comptem amb tu perquè no ens oblidis, amiga nostra. Entre tots buscarem una forma de veure’ns i d’escoltar-nos, amb dissimul és clar.
• ¿I què passarà quan torni al passat i ja no estigui en el present? Tothom es farà preguntes de on sóc i què puc estar fent.
• D’això ja en parlarem després, tinc una idea al respecte.
• ¿I no me la pots dir ara?
• Serà una sorpresa. Vinga, bufona, tombat al llit a descansar i a distreure’t. Vindrem a veure’t de tant en tant.

La Misaki fa una mica cara d’intrigada però no respon res. Així, doncs, la Misaki i la Miyuki es dediquen a conversar com uns vint minuts i, després, la Miyuki fa un peto al front de la Misaki i s’acomiada amablement d’ella.

Però l’aventura continua…

Mentre el rei Serafi i la seva “nova” amiga la Narumi van preparant-se per al viatge, Obashim va recorrent la distància que l’espera cap al poble de Gandalf. Pensa que podria ser que la Misaki Aurora estigués a casa d’una amiga o que l’haguessin vist a la taberna del poble, o que fins estigués, malgrat tot, esperant-lo a casa. Potser tot això, creia ell aleshores, no era més que una falsa alarma. Pensar en aquesta possibilitat li donava almenys una mica d’ànims, però, pensava, ¿i si l’Aurora estigués en algun perill de mort? Provant de no perdre el cap i de, almenys, fer les coses una a una, procurava mantenir-se quiet en el carromat, mentre aquest recorria incansable el seu camí.

Poques hores després, el carromat arribava a Gundalf. El jove guerrer pagà l’import al cotxer, baixà del carromat, el qual es perdé en la distància i el primer que féu el jove és anar directe a davant de la porta on la seva estimada Aurora i ell mateix convivien. Va trucar a la porta, esperançat. Ningú va contestar, naturalment. Obrí la porta amb la clau que ell tenia; la obrí amb una empenta suau. L’interior de la casa estava mig fosc, com és natural doncs en aquell precís moment no hi havia cap llum encesa dins casa i era cap al vespre del dia, ja mig tard. Com que la casa era bastant petita, no li costà gaire feina veure que no hi havia ningú dins la casa: ni l’Aurora ni ninguna altra persona; només l’Obashim mateix.

Se n’anà l’aventurer sospitós de bogeria cap a la taberna, on eren alguns dels seus amics, que el saludaren amb simpatia. Després d’alguns mots de cortesia, l’Obashim anà al gra i preguntar als amics que què sabien de la Misaki Aurora. Un d’ells va dir que aquest matí havia anat a saludar-los als qui trobés en la taberna. Els altres que l’havien vist a ella en la taberna confirmaren aquest fet. No havia dit ella res excepcional. (Li van fer un comentari sobre el tamany dels seus pits enormes, però l’Obashim ja estava acostumat a que per causa dels seus “dos motius” l’Aurora cridés l’atenció de molts homes.). Ella va entrar, va saludar, va dir algunes novetats seves de poca importància, va escoltar part de les tertúlies del dia, va prendre alguna consumició que va pagar i, o això va dir, després d’acomiadar-se se’n va tornar a casa d’ell i de l’Obashim. Algun d’ells va dir que s’havia acomiadat d’ella quan va marxar per trobar-se amb el rei, però tots varen coincidir que, en tot cas, no l’havien vist més des que va marxar rumb a Yorosham.

Rebuscant una mica, l’Obashim va trobar la direcció de les quatre amigues de fa alguns dies de l’Aurora. Va donar la casualitat que totes quatre (cinc quan hi era l’Aurora) estaven totes juntes jugant a cartes, com feien cada setmana quan podien; era una costum d’elles. L’Obashim va dirigir-se a la casa on elles jugaven trucant amablement i una de les amigues de l’Aurora li va obrir de manera cordial. Les coneixia poc, l’Obashim, a aquestes senyores de mitjana edat, però creia que eren honrades i simpàtiques, si bé potser una mica massa “cotilles”. L’Obashim els hi acceptà el vas de cervesa que li oferiren elles i, després d’un temps de cortesia, els hi feu preguntes sobre l’Aurora, però no en tragué res de nou. Li digueren que els hi queia simpàtica, però que ja pensaven que algun dia aniria en busca d’aventures amb ell. Una d’elles digué que l’havia vist a ella però sense veure-hi res d’anormal; les altres, que l’havien vist en dies anteriors. Però totes coincidien que no sabien res d’ella en tota la tarda d’aquell dia. Havien sentit a parlar que se’n havia anat a trobar-se amb el rei Serafí, i que es suposava que el motiu era que el Serafí volia parlar amb l’Aurora un cert temps sobre algun dubte.

Tres quarts d’hora més tard, l’Obashim ja s’havia cregut que la Aurora no retornaria a casa, qui sap si mai més. I el rei que deia que no sabia res de la M, Aurora i que al mateix havia ttrobat novia aiixí de cop i volta, com baixada del cel…

Al final, va dir-se que volia anar aYorosham demà. Però no al palau a trobar-se amb el rei sinó a fer algunes preguntes a la gent del castell de Yorosham per tal de veure si aquesta tal Narumi s’assemblava, almenys en algun aspecte, l’Aurora.

¿I la seva aniga, la Misaki Manaka, que va arribar fins a ser la preferida del rei fins que les circumstàncies i el destí els varen separar. Esperava (potser no podria veure-ho mai més) que la Manaka s’hagi salvat del verí de la fletxa i, ¿qui sap? Potser fins voldria tornar al passat per a, com havia estat planificant-se, casar-se finalment amb el rei. Tot ho havia de veure, encara que fós improbable.

Mentrestant…

Continuarà…

.

.

.

Pots visitar aquí el conte per ara publicat de «La Capa i l’Espasa»: http://ciutat-perenne.com/m/4lq

En tot cas, en el meu cas, sóc Joan Palomo, però no en «jo m’ho guiso, jo m’ho menjo», sinó en «jo ho guiso, tots s’ho mengen (inclos jo)».

Si us penseu que vull permetre que el meu portal sigui com un pati de colegi amb els professors que existeixen però no vigilen gens (o, quan vigilen, ignoren les infraccions, sobretot però no només les infraccions sobre el dret i deure al respecte) i ple de pixarades que és complicat per no dir impossible de netejar, i amb nens alborotant per tot arreu, i amb un pàrraf en la norma que teòricament assegura (sembla que ho diu ben clar) que no hi haurà faltes de respecte però després l’impediment de les faltes de respecte ni s’aplica (o com a màxim, gairebé gens), si aquesta barrabassada gairebé digna d’un parvulari hiperactiu això voleu, la gent que sembla evident que ho voleu, que siguin els meus Portals Perenne i la frase de «Juan Palomo» sigui la vostra eina perquè els Portals Perenne siguin el que jo he descrit, he de dir que, mentre jo els administri, els Portals Perenne mai seran això mentre existeixin.

Tolero (ni que sigui sentint-me forçat) que el Racó Català i el fòrum sense classificar d’Umbria siguin això, crec que en certa manera ho són (jo no soc qui mana en aquests portals, ni tant sols parcialment), però a mi no m’agrada aquesta mecànica (una persona com jo mai encaixarà, he dit mai, en un portal amb gent així i amb una mecànica (o no-mecànica) aixi). És per això que no participo en els portals mencionats en aquest pàrraf.

I no vull de cap manera intentar sabotejar amb o sense mitjans hacker aquests portals (mai ho he intentat, en tot cas no a ple efecte ni a la meitat d’efecte, i dubto molt que mai ho intenti); si no vull ni intento sabotejar-lo (ara menys que mai) no és perquè els aprecio (no els aprecio, m’agafen molt en fred), però crec que en Internet tots tenim dret a un espai i només perquè no m’agradin o perquè la meva mecànica com a persona i com a potencial forumaire no sigui acceptada allà no és motiu per a intentar una guerra de hackers. O, almenys, penso jo que aquest motiu és molt insuficient per a fer aquest tipus de guerra entre les meves webs i altres webs.

Però ells tenen que acceptar l’existència del meu portal i, si no volen, no anar-hi (el que faig jo, en tot cas: no oposar-me a l’existència i no anar-hi). Si no els agrada els portals on no mana el poble (el que va avisar el filòsof Hobbes què podria passar en el «desgovern» del poble: si tots manen, és la guerra de tots entre tots, sobretot si entre la gent que a la barrimbomba que intenta de manar un trosset hi ha gent dolenta, encara que sigui dolenta amb la intencionalitat de dissimular), si no els agrada els portals on no mana el poble no tenen que fer més que ni tant sols mirar-los mai més i dedicar-se a lo seu. Com he dit, si són gent moralment bona no poden fer una guerra de hackers sense un motiu molt, molt, molt bo (jo mateix reconec que no tinc pas aquest motiu que teòricament em podria justificar una guerra de hackers).

Jo ja seguiré amb la meva voluntat de ser el mandamás en el Portal Perenne (o, almenys en el cas d’Umbria, el mandamàs sotmès, almenys en tant en quan ells vulguin, a altres mandamassos).

I no crec (almenys, jo no) que una web manada per una administració unipersonal sigui dolenta. No crec que per ser un Juan Palomo (Quevedo haurà dit el que haurà volgut) per ser un Juan Palomo haig de ser negatiu. Quan manava Joan I el Conqueridor la gent ho acceptava. En tot cas, quan l’administració stoera, mentre varen existir els Portals Perenne, era una administració bipersonal, sempre m’anava pitjor.

I, en tot cas, potser algun dia en el futur, ni que potser es fés esperar deu anys, jo penso destruir els Portals Perenne, ho faré si és necessari i possible, abans de permetre que «l’esperit de parvulari hiperactiu» em destrossi la web, normes seves incloses.

Res més a dir. Juan Palomo Unicorn Blanc us saluda!!!

.

Observació: l’exhortació adicional 12na de la norma primera menciona explícitament, en termes normatius, la opinió meva com a administrador de com no refuso pas que em diguin Joan Palomo (com si em volen dir Joan Trotomo; certes coses les tolero sense por ni rebuig), almenys en certa manera.

Insisteixo en que, en un principi, no tinc perquè estar en contra dels poders autocràtics unipersonals internàutics, ni tant sols, és clar que no, en contra del meu propi, i que mai he estat extremadament populista, i per tant en un principi no estic en contra de qui «guisa sol per als seus usuaris».

Benvolguts Perennes d’ambdos gèneres (suposo que algun llegirà això),

Havent deixat ja enrera des de fa algunes setmanes el sempre irresoluble conflicte Racó Català – Fòrum Sin Clasificar de Comunidad Umbría – Portal Perenne, ara anuncio que les aventures de Capa i Espasa, aventures que tenen com a personatge Obashim, les dues Misaki, el rei Serafi i altres personatges secundaris i extres (com la bola de vidre de Serafí), les aventures de La Capa i Espasa, en les noves creacions del Portal Perenne, tindran almenys bastanta prioritat, deixant en la inexistència temporal de novetats altres potencials aventures i creacions (com les de l’Osset de Peluix).

Hi ha un refrany (traduït del castellà) que diu que «qui molt abarca, poc apreta«. Per tant, deixant enrera les aventures d’Èric (l'»Osset de Peluix»), i no és perquè no tingui idees per a l’Osset de Peluix (idees que hauran d’esperar a que acabi, si no amb la totalitat de La Capa i l’Espasa, sí amb el final, encara no acabat ara mateix, de la que serà, si no arriba ser la totalitat, la primera temporada de la sèrie, com hem dit encara en curs), ara per ara, ens centrarem almenys bastant amb les aventures de la Capa i l’Espasa.

Per tant, durant algun temps, almenys el 70% (per dir-ho en una xifra) dels esforços de les novetats de el Perenne estaran enfocades, fins acabar la obra sencera o la seva primera temporada segons sigui, a continuar endavant amb les aventures de La Capa i l’Espasa. Apretaré, doncs, en aquest sentit almenys durant un temps, tot el que calgui.

¿Aconseguirà Obashim descobrir que la nova Narumi és en realitat, camuflada, la seva amant la Misaki Aurora? ¿Tornarà al passat la Misaki Manaka per a reunir-se amb el rei més tard o més aviat? Només el temps (però no molt de temps) donarà resposta a aquesta pregunta.

També anunciem que, en tot cas, qualsevol novetat de La Capa i l’Espasa apareixerà sense excepcions a Relats en Català, procurant evitar retrassos injustificats.

Salut al Portal Perenne i salut a La Capa i l’Espasa!!

Bon dia, gent!!!

Passaven els minuts massa a poc a poc per al rei Serafí, fins que, en un moment iinesperat, la Misaki Aurora (si bé ella no recordava ni el seu propi nom en aquell moment) es va aixecar poc a poc del llit i es rascà el cap una mica adolorit.

• Ai!!! – deia ella. – ¿Què m’ha passat? ¿Qui sóc? Tinc records molt tènues…

Provant de tenir la veu el màxim de ferma, el rei s’acostà a ella i li digué:

• Et dius Narumi i ets una princesa d’un altre regne. Et vaig salvar ahir, ajudat per uns guardians, d’una tribu salvatge que estaven a punt de cremar-te en una pira. Ara estàs en el meu palau. – Tot això era més o menys mentida, és clar, però semblava que la ara anomenada Narumi, abans Misaki Aurora, es creia tot el que li explicava el rei Serafí. – I estigues dintre de dues hores descansada, que farem un viatge per tot el món.
• ¿Un viatge per tot el mon? Això sortirà bastant car; sense bromes: ¿potser s’ho podries permetre?
• ¿No em reconeixes? – deia el Serafi, provant d’inculcar-li idees falses. – Sóc Serafí, el rei de Yorosham, el qui, amb ajut dels seus soldats, et va salvar de la mort.
• Ah, sí, suposo que deu ser veritat. ¿I com és que m’aculls com a invitada d’honor? ¿Que no acabem de coneixer-nos?
• Perquè ets una dona molt atractiva, Misak… Narumi – que li semblava molt atractiva a ell era ben veritat, en tot cas, – i podria considerar fins i tot casar-me amb tu. De moment vull que fem un viatge a la seva manera fantàstic i que ens anem coneixent. Si és que no t’hi negues, és clar.

“ Per tots els déus del cel,“ pensava en Serafí,” espero que la ara dita Narumi accepti fer el viatge. He de ser amable amb ella, com si no esigués mig hipnotitzada, per tal de seduir-la. Ara que la Misaki Manaka està en el futur i potser mai més tornaré a saber d’ella, “en Serafí sospira de tristesa” necessito una dona de pits enormes com la Misaki Aurora, que ara anomenaré Narumi, per tal de satisfer les meves… necessitats íntimes. Està malament això d’intentar seduir-la fent trampes, però ¿què podia fer sinó, tornar a ser solter desanimat i insatisfet?”. La veritat és que el rei potser donava, a qui el veiés i sabés el que pensa, clar que per a gustos els mil colors, es podria dir, més compassió que no pas indignació, malgrat la criticabilitat del que feia.

La diguem-ne Narumi es rasca la barbeta pensativa per uns segons, i després somriu i diu;

• Està bé, Serafí, m’agradaria molt fer aquest viatge amb tu, i respecte a les teves idees de casar-nos… potser ho consideraré.

El rei somriu i diu:

• Ara mateix manaré a dues criades per a que atenguin totes les teves necessitats i peticions.
• Gràcies, senyor rei, no sé si entenc perquè és tant amable amb mi de cop i volta, però se li ho agraeixo.

En aquest moment algú truca a la porta. El Serafí li indica amb un toc de veu que pot passar. Entra un guàrdia a l’habitació.

• Perdona, Serafí, però… – el guàrdia no sap el tripijoc que porta el rei amb la Misaki/Narumi; quan veu el rei amb una dona negra, es sobresalta. – Serafí, l’Obashim diu que vol parlar amb tu.
• ¿Obashim? – diu la dona que ara creu que és la Narumi. – És extrany, ¿de què em sona aquest nom?
• No deu ser ningú que tu coneguis, és… és… és clar – diu el rei, perquè està interessat en que la Narumi no recuperi, almenys no tant aviat, la memòria. – Jo sí que el conec, a l’Obashim, Narumi, Espera’t en aquesta habitació, vaig a parlar amb ell. No et moguis de l’habitació. Demanaré a dues criades perquè estiguin per a tu.

La Narumi s’extranya una mica però el deixa fer.

El rei Serafí es reuneix amb l’Obashim en una cambra privada del palau. Li demana als guàrdies que marxin, cosa que fan, i es queden els dos sols.

• Hola, Obashim, amic meu – li diu el Serafí, però amb un to de veu disimuladament una mica culpable, perquè, en una certa manera molt peculiar, li està robant la xicota, i es sent culpable, però és que dones de pits enormes, en el seu món, com en tots els móns com es podria suposar, dones amb aquests atributs no són gens fàcils de trobar.
• Hola, estimat rei.
• Sisplau, guerrer Obashim, digues-me tu rei Serafí o només Serafí, com ja t’he dit som… som… som… som bons amics, no calen per part teva cap a mi tantes formalitats.
• Et veig una mica pensatiu, Serafí, ¿que potser passa alguna cosa?
• No, no, és que he dormit fatal i em costa pensar – era mentida perquè en Serafí recordava perfectament que la nit passada, amb el sexe amb la Manaka quan encara no havia retornat al futur, havia dormit perfectament. – En fi, Obashim, anem al gran. ¿En què et puc servir, que vens de Gandalf per parlar amb mi?
• ¿Saps la meva companya, la Misaki Aurora? Un guardià va venir a buscar-la només a ella i no pas de cap manera a mi per a parlar amb tu. ¿No l’has vista fa unes hores?
• Ah, sí… ha vingut aquí fa unes dues hores, va parlar amb mi i després va marxar de nou a Gandalf en un carromat. – li va dir el Serafí, intentant enganyar-lo. – Pero ¿perquè m’ho dius?
• Perquè l’Aurora encara no ha tornat a casa nostra!!!
• ¿Que encara no ha tornat a casa? – El Serafí va fingir sorpresa. – Però si ja ha tingut temps de sobres com per haver arribat a Gandalf!! No m’ho crec. Potser s’ha entretingut pel camí. El meu consell és que tornis a Gandalf, potser ara mateix ella és a casa esperant-te ja que suposo que us heu creuat pel camí.

L’Obashim mirava fixament al rei com si no s’ho acabés de creure, però simplement digué:

• Si demà ella encara no ha tornat a casa, tornaré per a informar-te, Serafí.
• Oh, no podrá ser, – respongué el rei; – avui per lo tard vaig amb la meva nova xicota a fer una volta al mon. Trigarem com uns vint dies en tornar.
• ¿La… la teva nova xicota? ¿Ara de sobte desapareix la Misaki Aurora i tu vas i trobes com vinguda del no-res una nova novia, sobtadament?
• Ehem… doncs sí, Obashim, aixi són les coses; un dia desapareix el teu amor i de cop i volta recuperes un altre. Coses de la vida, noi. – Malgrat que posa ara mateix els seus impulsos eròtics per sobre de tot, el Serafí es sent una mica culpable per dir tantes mentides al seu amic; però no es sent segur que l’Obashim no tingui una mica de sospites…

L’Obashim mira fixament al rei com si estigués una mica enfadat.

• I ara, Obashim, ho sento però de moment ens separem. Haig de preparar el viatge, sortim aquesta nit, tinc feina. Quan torni parlarem. Perdona si potser et molesto.

L’Obashim no sap què pensar durant uns segons, però, confiant en el que, pel que ell sap, podria ser, qui sap si l’Aurora ès a casa esperant-ho. Per suposat, si sapigués qui és (o qui era fins fa molt poc) la vertadera promesa del rei, en tot cas no esperaria que l’Aurora estaria pas a casa seva… però, confiant en el rei, deu minuts després llogà un carro barat de preu i agafà el camí de tornada a Gandalf, pensatiu.

Mentrestant, el rei no perd el temps: encarregà als seus ministres i a quanta gent necesstés per a que aquell vespre ell i la seva xicota casual es trobessin en una ciutat exòtica i bonica a no molta distància de Yorosham, on passarien la Narumi i ell, en un hostal, la primera nit del viatge llarg que farien. El rei sabia que això li costaria, o sigui, el viatge total, la dècima part dels seus estalvis, però sentia que necessitava una dona “tetorrona” per a estar satisfet sexualment, i no volia deixar perdre la oportunitat.de seduir… la Narumi. En el fons del seu cor creia que això no ho hauria de fer per raons morals, però els seus impulsos sexuals eren forts en ell i tiraria endavant amb la jugarreta. La Naruni estava extranyada que un rei que la conegués de fa tant poc la tractés gairebé com si fós la seva novia (més aviat la seva probable futura novia) de tota la vida, però va decidir confiar en el rei i deixar-se endur pel viatge i, després, per si de cas, ja reaccionaria en contra, però només per si de cas.

Què passaria demà en aquestes aventures medievals? L’endemà d’aquell dia tindríem la resposta.

Continuarà…

---

Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n

Ja feia dues hores que la Misaki Manaka estava al seu temps. Li havien aplicat un antiverí i li havien tapat la ferida al coll. Ara, ho trobaven tot molt estrany. La Misaki Manaka estava estirada en un llit d’un hospital i delirava… Es comentava:

• Ha tornat a nosaltres, de part d’un desconegut que se l’ha trobada de casualitat, d’alguna manera – deia son pare, – però vestida com una reina de l’edat mitjana. ¿Qui li deu haver donat aquest vestit? ¿Com pot haver arribat a tenir un vestit amb tant d’aspecte d’antic i tant ben conservat, com si hagués viatjat temporalment al passat? Apart, algú li deu haver disparat una fletxa, a jutjar per la ferida. I li ha disparat al coll. Per sort, hem pogut aplicar-li un antiverí i tapar-li la ferida. No fa més que estar quieta al llit murmurant sobre un tal “Serafí”. Deixem-la descansar.

La M.Manaka estava estirada al llit i murmurava suaument:

“Serafí, amor meu… Això no ens separarà per a sempre… Algun dia tornaré a tu en el passat… t’enyoro…

Finalment, la pobra noia caigué en un somni profund.

Algunes hores després, la Manaka es despertà i veié com sons pares, el seu ex-enamorador Makoto, l’esposa de Makoto la Yura i alguns companys de feina i alguna que altra persona més la miraven angoixats.

• ¿Què ha passat, Manaka? Desapareixes durant dos dies i reapareixes amb un vestit amb pinta de medieval, malferida del coll que per poc no et salvem i inconscient i murmurant sobre un tal Serafí i no sé quin Obashim i una dona que es diu com tu excepte pel cognom “Aurora”. Explica’ns amb detall què ha passat…

La Misaki Manaka només respon:

• Vull descansar una mica més, i després vull parlar amb la Yura, la dona del Makoto, i amb el mateix Makoto, nosaltres tres a soles, per parlar d’assumptes importants.

Les persones que estan en la sala, excepte la Misaki, es miren entre ells, com trobant-ho molt estrany, però accediren. Tots se’n aniran després a casa o al treball, excepte el Makoto i la Yura que es quedaran asseguts silenciosament, llegint i atents, a l’habitació de la Misaki.

Al cap de dues hores més de descans, la Misaki ja es trobava millor i amb ganes de xerrar.

Els hi va xerrar, al seu company de feina i a la seva esposa, sentint que algú havia de saber-ho, tota la veritat, des de la distorsió temporal fins que va retornar al present pel portal dimensional fet pels mags del rei Serafí. Va explicar com va conèixer a l’Aurora i a l’Obashim que li salvaren la vida, la seva actuació com a ballarina, com es va enamorar i va enamorar al rei Serafí, malgrat els consells en contra (només a l’inici) de l’Aurora, i, al final, quan se suposava que aviat seria reina, l’atac amb la fletxa que gairebé la mata, de no haver estat per la intervenció del seu amant i d’altres.

El Makoto i la Yura, un cop acabat el monòleg, no sabien què pensar. El Makoto va parlar una estona amb la Yura i va respondre a la Misaki:

• És difícil de creure la teva història. Suposo que ens la creiem. Però no podem anar explicant a tothom els teus viatges al passat; la gent podria viatjar enrere quan sabés la manera i això podria generar problemes. Però conec gent que podria tenir informació sobre viatges transtemporals i ser una valuosa ajuda per a tu. Deixa’ns uns dies. Pel que respecta a la mare i a la gent, ja inventarem alguna història plausible perquè no sospitin.

La Yura va afegir:

• És obvi que ets feliç al passat, però almenys de moment no hi pots anar. Però potser hi podràs anar en un futur pròxim. Creiem en la teva història i t’ajudarem. Però ara de moment millor que reposis i et milloris. A reveure.

Però aleshores el Makoto li va indicar a la Yura que volia parlar amb la Misaki a soles. La Yura va travessar la porta sola i es va quedar en una habitació contigua. El Makoto es va apropar a la Misaki i li va dir, prou baix perquè la Yura no ho sentís:

• Veuràs, Misaki, jo soc un home casat i amb responsabilitats, i no tinc ganes d’anar-me’n amb tu, però crec que ets una dona molt maca i sempre he trobat amb tu certa… afinitat. Si hagués estat solter i sense xicota en conèixer-te en comptes de casat, potser me’n hauria anat amb tu, potser. Però, les coses com són ara, estic content de veure que hagis trobat un home ideal per a tu i que t’admiri. T’ajudarem a tornar amb ell i, passi el que passi, pots comptar amb la meva amistat.

La Manaka, malgrat el seu estat, es va incorporar lo necessari per a abraçar al seu amic.

Però el que no sabia la Manaka eren els tripijocs que intentava en Serafí amb l’Aurora…

.

.

.

Sigueu benvinguts a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n

Hola, gent de Ciutat Perenne.

Us aviso del següent nou article de la normatació o norma primera que faculta per, en el seu cas, poder no publicar pas comentaris a Ciutat Perenne fins i tot sense avisar a qui ha proposat el missatge que no es publicarà pas.

Concretament, la normatació, en l’article 34C3, ara diu el següent, que és preceptiu a ple efecte:

34C4. Sobre els casos de no publicació de missatges a Ciutat Perenne sense avís previ. L’administrador decidirà els casos excepcionals o, si fós necessari, els casos normals en què un comentari dirigit a Ciutat Perenne no sigui publicat i, si és així, no es doni ni tant sols ningun avís que el missatge no és publicat, sobretot referent a temes del Racó Català i/o de l’extingida La Stoa i les seves també extingides webs correlatives i/o del seudònim prohibit d’Unicorn Blanc (Crom el nòrdic).

Que ho tingueu present. Bona tarda.

.

Postdata posterior: l’article 34C4 ha tingut alguna que altra modificació de caràcter poc essencial, per evitar potencials confusions; qui vulgui consultar el text actual d’aquest article el pot consultar a la norma primera del Cosmos Perenne .

Hola gent.

Sapigueu que el Fòrum Perenne ha estat suprimit en part per falta d’èxit i en part per haver assimilat que és complicat mantenir l’èxit en uns fòrums o en una web similar.

La norma que suprimeix el Fòrum Perenne és aquesta norma, per si us interessa el consultar-la.

Però continuarà l’activitat en Ciutat Perenne, en Lletra Perenne i en els articles en Relats en Català; de fet, només se suprimeix el Fòrum Perenne i els vincles que hi redirigien.

El Fòrum Perenne ha desaparegut, però el Cosmos Perenne encara continua.

Salut, gent.

El llamàntol més maco de la costa podríem dir-ne, elegant com sempre, un crustaci digne d’una certa admiració, va decidir sortir de l’aigua del mar per uns moments abans de tornar. De sobte, va veure una cosa que li cridava l’atenció: una criatura de gran tamany (ell no ho sabia, però era un ésser humà, més concretament un lampista) que tirava un objecte al mar ben alt i lluny que el llamàntol va creure, sense veure’l massa clarament, que era un altre crustaci com ell. El crustaci, dominat per la ira, es va decidir a atacar a l’ésser humà.

En realitat, però el crustaci llamàntol no sabia que el que l’ésser humà tirava al mar no era ningun crustaci sinó una làmpara amb la que el lampista portava hores barallant-s’hi per poder-la arreglar i al final, malgrat les insistències del client per fer-la reparar a tota costa, s’havia adonat que la làmpara era totalment irreparable. Malgrat ser conscient que això li podria haver de suposar pagar una indemnització (que pagaria gustós, siguent com era una làmpara la mar de comuna i corrent), no podia ni tant sols conservar la làmpara amb la ràbia que li donava el pensar en la de temps que li havia costat intentar reparar-la sense ni tant sols èxit,

Podria haver-la tirat a un contenidor ni que fós lluny de casa, però, no volent que ningú sabés mai més res de la làmpara ni del temps de reparació que li havia costat infructuosament, li va donar el rampell de llençar-la al mar. I això estava fent…

El llamàntol s’apropava cuita-corrents a l’home que “havia tirat violentament un crustaci al mar”, com si anés a combat mortal. Però el lampista, girant-se de sobte, va veure el llamàntol que se li apropava amb rapidesa, i, coses de la vida, va passar que el va trobar molt bonic. El va agafar amb suavitat i afecte i, com si resultés que el llamàntol entengués tot el que ell li deia (¿qui no ha parlat mai a un gat o a un gos, per exemple?), l’home lampista, agafant-lo del terra i acariciant-lo amb l’epiteli dels seus dits, li va dir:

• Ui, quin crustaci més bonic!! ¿Com estàs, bufó? ¿A què vens? ¿T’agradaria ser la meva mascota? Apa, vine a casa meva que et prepararé alguna cosa de menjar improvisada.

El crustaci anava a reaccionar en contra, però les carícies de l’epiteli el varen convèncer, almenys en part de moment, i es va deixar portar, a veure què passava, per l’ésser humà, qui el transportava amb delicadesa com si fós la seva mascota de tota la vida.

L’home, un cop arribat a casa seva, va posar el crustaci dintre d’un pot gran a l’espera de comprar-li una peixera més apropiada. Però resulta que l’home no vivia sol, sinó que vivia amb la seva muller, que en aquest moment no era pas a casa, sinó que havia anat a fer un encàrrec. El lampista, que per cert es deia Johnny, va decidir que el seu nou crustaci es diria “el Pinces”. Li va posar una mica d’aigua al pot, li va posar una mica de menjar per a que estigués còmode, i, segur que el crustaci no es podria escapar malgrat que ho intentés, i suposant que la seva dona no tornaria tant aviat de fer els encàrrecs, se’n va anar a fer un passeig.

Deu minuts més tard, la seva dona, no sospitant res del nou “inquilí” com era obvi, va sentir certs sorolls com d’una rata… va apropar-se a poc a poc cap al pot d’on venia el soroll i es va quedar de pedra al veure al crustaci tranquil·lament fent lo seu.

Quan l’home va retornar, la seva dona, que es deia Maria per cert, li va fer una bona bronca al lampista, dient-li: “Què és això? Jo ja puc sortir de casa? Bé… Aquest diumenge el portarem al nostre mas i allí es quedarà”.

En Johnny es va disgustar al sentir això, però sentia que no ho podia impedir. Va fer carícies al “Pinces” amb l’epiteli, per dir-ho així, dels seus dits i li deia paraules suaus. Semblava que el Pinces estava condemnat perquè a la seva dona no li queia bé…

Però passaven les setmanes i la dona ja ni parlava d’enviar el Pinces, el llamàntol, al seu mas… al contrari, fins li feia alguna carícia a la bèstia. Després d’un temps, el Pinces es va integrar a la família com si fós un familiar de rang especial.

Un dia el Johnny li va dir a la seva dona Maria, pel que ell pensava:

• Tu et penses que ell és una closca-trencacoses amb tubs digestius.

I ella li va dir tranquil·lament:

• Si jo pensés això, aniria a parar… ¡¡al matadero!! – dient l’expressió final en castellà.

I l’endemà el Johnny va veure a la dona acariciar amb l’epiteli de tota la ma al crustaci mentre deia, sense que el Johnny li preguntés res al respecte per anticipat; deia això:

• Jo també me’l estimo…

¡¡L’amor a vegades triomfa, amics!!

Benvinguts perennes d’ambdós gèneres, per dir-ho així,

A partir d’ara, i amb la informació ja donada en articles anteriors, donc ja per enterrat i ja per ben explicat el tema de la dualitat entre el Racó Català i el Portal Perenne (qui vulgui més informació, li recomani que miri els articles anteriors a aquest en aquesta web, Ciutat Perenne).

Ara és hora de dedicar-se a explotar el potencial talent d’Unicorn Blanc (no infinit, és clar que no, però sí amb un cert abast) i a continuar, per exemple, les aventures de Històries Medievals amb les dues Misaki, el rei Serafí i l’aventurer Obashim.

Per tant, tanco el tema anterior en una caixa forta i endavant cap al futur.

Salutacions!!!