Autor: Admin

Obashim, l’home qualificat de boig i la seva nova companya d’aventures, la dona d’enormes pits Misaki, ja feia hores que ja estaven quilòmetres lluny de la ciutat descrita com a perfecta de Nasrim (per a més detalls, us recomano la lectura del text anterior si encara no us l’heu llegit). Ara compartien el poc menjar i el poc beure que tenia l’home de la diguem-ne parella d’aventurers mentre esperaven trobar una ciutat més acollidora almenys per a ells. Mentrestant…

 Ja s’havia fet de nit i, la Misaki, és clar perquè a dures penes coneixia Obashim i no sabia encara si se’n podia fiar, va escollir dormir separada d’ell, desitjant-li bona nit. De totes maneres, la Misaki, tot i que trobava que Obashim li queia simpàtic i que tenia un cert atractiu físic, es fixava que ell li mirava mig sovint amb desig els seus pits enormes. Se sentia incòmode la noia perquè tenia la sensació que potser li mirava les seves enormes tetes massa sovint (en tot cas, no es podia negar que almenys se les mirava de tant en tant). És bastant natural que a una dona no li agradi que la mirin només com a objecte de desig, com si no fós un ésser, femení o no, amb la seva dignitat, la seva simpatia i la seva intel·ligència, entre d’altres aspectes en tot cas no-eròtics d’ella mateixa. ¿Obashim era simpàtic per si mateix o només era un home (com ho havien estat, en tot cas, d’altres en la seva vida anterior) que desitjava seduir la noia per a tenir els seus pits “a la seva disposició”? ¿Podia confiar en aquest home?

 Dos dies després d’haver abandonat Nasrim, la noia decidí preguntar coses a Obashim per veure com anaven les seves simpaties (encara que fós només pel seu bust femení, però ella volia saber la realitat de totes maneres); li preguntà:

 – Obashim – li va dir la Misaki.

 – Sí, maca? – li va respondre l’home amb fama potser falsa de boig.

 – ¿Tu creus que jo soc bonica?

 – Molt – però no va poder resistir en dir-ho una mirada ràpida als seus pits, cosa que ella va notar – sí, molt bonica.

 – És clar que sí, només perquè tinc uns pits de gran tamany, ¿no? – va replicar Misaki.

 – Dona, no t’ofenguis, però jo soc un home i tinc… atraccions. Però també m’agrada de tu el teu pentinat, el teu, ehem, culet, la teva figura bonica… i a part, en lo psicològic, trobo que ets una dona valenta i simpàtica. I més coses…

 – Ja – digué la Misaki amb desgana – però tens present d’algun dia que fem l’amor apassionadament i puguis fruir dels meus pits.

 L’Obashim ja començava a sentir-se una mica molest.

 – ¿És que potser t’avergonyeixes de les teves tetes, carinyo meu? Doncs sàpigues que penso que les teves tetes són magnífiques, encara que et costin algun inconvenient, i que no n’has de sentir pena.

 La Misaki no va dir res durant una estona i es va rascar els ulls com si anés a plorar.

 – Menteixes… ets com els altres… com la majoria… has acceptat que t’acompanyi en les teves aventures per a aprofitar-te de mi… no veus en mi sinó uns pits atractius en una dona crèdula… Ho hauria d’haver vist abans… ¿Tinc jo la culpa de tenir els pits de gran tamany? És com si tots els homes fóssiu iguals davant les dones com jo. No sé… Jo… jo…

 I, sentint molta vergonya de si mateixa, amb o sense un motiu lògic, comença a córrer, allunyant-se a tota velocitat d’Obashim, sense ni molestar-se en recollir cap part de l’equipatge. Obashim, en veure això, intentant no semblar que l’estigués assetjant ell a ella, va córrer perseguint-la, pensant que no podia deixar-la fugir, que ja s’ocuparia més endavant de l’equipatge, i preguntant-se a si mateix si no començava a estimar-la de veritat, sense oblidar el seu atractiu eròtic “davanter” però tenint també present altres encants fisiològics i psicològics, encara que els pits d’ella els considerava d’un encant molt especial.

 Encara que la Misaki corria com si la perseguís el mateix dimoni, l’Obashim  era més fort i alt i ja es notava que l’enganxaria en pocs segons, però només subjectant-la suaument per un braç; però abans que això passés, es va sentir un udol ferotge a poca distància…

 Una bèstia temible aparegué de darrere d’uns matolls. De la seva boca bavejava saliva. Semblava famolenca i disposada a tot. Mirava fixament a la Misaki…

 – És un llop, sens dubte!! – va dir Obashim. – Espera’m un moment que vingui, Misaki!! – I l’aventurer va agafar una branca punteguda que li servís com a defensa i contraatac.

 – ¡¡No, Obashim, no em defensis!! És millor que la bèstia em devori i que tu puguis escapar!! Així, almenys, serviré d’alguna cosa, sense ser contínuament un espectacle ambulant amb tetes grosses!! Fuig de seguida i deixa’m morir en pau!!

Però l’Obashim, sentint compassió sincera per la pobra noia, i pensant que la defensaria encara que no li agradés a ella ser defensada, no es va ni repensar en la proposta diguem-ne de rendició de la Misaki. El llop grunyia i es preparava per a saltar. No hi havia temps per a perdre; cada segon comptava.

 En quatre passos, l’Obashim va arribar a on era la Misaki i, en pocs passos de distància, el llop. Esperant que li perdonés que fós una mica brusc l’Obashim, per a protegir-la, li va donar una forta empenta i una traveta que la van fer caure de cop i volta a terra; la Misaki no es va fer a dures penes mal amb la caiguda. I aleshores…

Aleshores el llop saltà cap a Obashim, amb les mandíbules mig obertes, però Obashim, que tenia algun mínim coneixement de lluita, i forts reflexos, va esquivar el llop i, alhora, amb una mica de bona sort, li va clavar la punta de l’arma improvisada de la branca pit endins i al fons del cor de la mala bèstia. Aquesta va morir d’un crit de dolor intens, fins i tot abans de poder tornar a tocar el terra. Ja no calia patir per ell…

 La Misaki, alarmada, ho havia vist tot. I aleshores sentí una sensació estranya… però sentia que havia de fer-ho. Aviat sabrem el què…

 La noia es va apropar a l’Obashim amb cara pasmada de la sorpresa i li digué:

 – M’has… m’has salvat!! Has matat a la bèstia ferotge que m’amenaçava!!

 – Ens amenaçava als dos – va respondre tranquil·lament Obashim. – Ara hauríem de…

 – Encara falta més d’una hora perquè es faci fosc  – digué la Misaki serenament mentre s’anava descordant tranquil·lament els botons de la camisa.

– ¿Què fas, guapa? ¿Què t’estàs despullant?

 – Tu calla i deixa’m fer, guapo – va dir ella. – Et donaré una recompensa que pocs homes han tingut, i encara menys de bona gana. – En menys d’un minut, la jove s’havia descordat i tret completament la camisa, deixant-la caure a terra. En poques paraules, estava completament despullada de cintura cap amunt.

I estava mirant directament a l’Obashim, sense mostrar gens de por, amb els seus dos enormes pits a l’aire, sense que els tapessin ni tan sols les mans.

“No m’ho puc creure. És cert que no soc pas verge, però tot i això veure aquesta… meravella m’impressiona. Té els pits enormes i alçats, i gens fofos ni amb arrugues. I els mugrons són bastant grans i ben bonics.”. Si no fós perquè l’Obashim es creia un cavaller, saltaria sobtadament sobre la Misaki i l’ompliria de petons; però creia que encara no havia arribat l’ocasió per a això… La Misaki va afegir:

– No cal – va dir la Misaki – ni que et pregunti si t’agraden els meus pits, perquè t’ho veig en la mirada, i perdona si et puc semblar brusca. Però prefereixo que anem a poc a poc. Si m’has salvat del llop, deu ser perquè no veus en mi només les tetes… i perquè almenys tu ets un bon company. Algun dia em trauré els pantalons i podràs veure la resta… però no avui, maco. Però ara tenim altres problemes. Deixa’m que em torni a vestir i anem a buscar alguna ciutat on passar la nit i veure-hi si podem trobar alguna feina laboral temporal.

Dit i fet. Dos minuts després, la Misaki ja estava totalment vestida, i ja se sentia tranquil·litzada davant del seu company d’aventures. Sabia que ell la respectava, malgrat tenir sentiments masculins eròtics. I no es penedia d’haver-li ensenyat les tetes; era el mínim que podia fer després d’haver-li salvat la vida. Però també sentia una espècie de por: ¿començava a estimar massa a l’home aventurer?, ¿i si algun dia es convertís en la seva núvia i, després, esposa? ¿Què havia de fer? Però creia que ja havia fet prou aventures per ara. De moment almenys, era l’hora de continuar…

Menys d’un quart d’hora després, Misaki i Obashim havien recollit les provisions i la resta de l’equip i varen seguir muntanya avall, intercanviant-se de tant en tant algun somriure.

.

Continuarà…

Hola. Em dic Obashim i soc una persona que pateix un tipus de malaltia mental: alguns diuen de mi que soc un boig però gairebé mai he fet mal físic a ningú. Porto a l’esquena una motxilla plena d’una certa quantitat de menjar i aigua i alguna que altra cosa ben guardada. Actualment soc un vagabund errant i ara mateix vagabundejo de ciutat en ciutat buscant alguna cosa per menjar i un sostre, ni que sigui el d’un estable, on dormisquejar una miqueta. Ara mateix, quan camino, al cap d’un cert temps m’adono que m’he perdut i que dropejo per un camí entre les muntanyes que potser no duu a cap lloc; però, al cap d’una hora de caminar, em trobo amb una ciutat a prop que no havia vist mai: enorme, emmurallada, bonica, però que té alguna cosa que m’inquieta; ¿què deu ser?
.
Decideixo entrar en la ciutat; els guàrdies de la muralla em miren atentament sembla que amb una mica de desconfiança però de totes maneres em deixen passar. Ja soc dins. Un cartell diu: “Benvingut a Nasrim, la ciutat perfecta”. Miro al voltant: tothom sembla somrient, però en els seus somriures a vegades es veu un cert somriure torçat, en forma de pedra, com si ser feliç fos obligatori en la ciutat mateixa. Em paro davant d’una església i veig com està plena a vessar. Penso que potser deu ser un enterrament o una boda o algun altre esdeveniment extraordinari, però de seguida veig que és una típica missa dels diumenges. ¿Com pot ser-hi tanta gent, em pregunto? Veig com tothom actua com una persona cívica i ordenada, com si la maldat no existís en aquesta ciutat. Observo la plaça del mercat; tothom està treballant i ordenant i complint, i a dures penes descansen el que és imprescindible, i que parlen poc amb la gent o entre ells.
.
D’aquestes que entro en una tenda de jocs de taula i parlo una estona amb el propietari, i a mitja conversa li pregunto si em podria vendre un senzill joc de parxís; la resposta que em dona és irada:
.

• ¡¡Aquí no en venem, de parxís!! És un joc que incita a la violència, fa matar fitxes, fa que un guanyi i els altres perdin.
  .
  Parlo amb ell una estona més i marxo de la tenda de jocs. És increïble. ¿Com pot aquesta gent refusar tant la violència, ni que sigui fictícia, i la tensió dramàtica que no volen ni jugar al parxís? Penso que potser de la violència autèntica no se’n treu gaire de bo, sobretot si no és defensiva, però a vegades és millor desfogar una mica el sentiment de dinamisme amb una partida i una mica de diversió… aquest poble gairebé sembla una mica propi de mòmies…
  .
  En això que veig passar un pare amb un nen, agafats de la mà (segons em van dir, eren pare i fill) i li vaig preguntar que per què portava el nen tota l’estona de la mà, i ell va dir:
  .
• Als nens se’ls ha de mantenir controlats tota l’estona; res de llibertat; res de decisions pròpies. Aquí, el bon déu ens nodreix i ens aprecia però ens ensenya un sol camí correcte… Ni tant sols admetem la llibertat d’expressió més enllà d’allò que és necessari en complir les obligacions. Som la ciutat perfecta: vivim, pensem, obeïm, fem el que hem de fer, no tenim cap gran aspiració i ens sentim segurs que el bon déu ens protegeix.
  .
  Em vaig quedar totalment palplantat. Era com una ciutat d’autòmats. El seu tipus de bondat era com un estat perfecte però sense cap mena de llibertat ni possibilitat de rebel·lió; no pensaven en ells mateixos, només en déu.
  .
  Se’m va ocórrer que havia vist altres ciutats cristianes al llarg de la meva vida, però mai fins aquest extrem. Tenen tanta por del més mínim enfrontament els uns contra els altres que ni juguen a determinats jocs de cartes. I els somriures d’aquesta gent… uns somriures immòbils, estranys, gairebé com pintats en la cara en comptes de reals.
  .
  Vaig pensar que una ciutat així, sense emoció dramàtica, sense conflicte en absolut, amb submissió extrema, que es fan aparentar a sí mateixos de ser feliços en nom de déu… Una ciutat així em desagradava, em semblava horrible. Sobretot, essent jo un home mig boig amb ganes de divertir-me molt… Digueu-me potser un buscabregues, però tanta serenitat, tanta pretesa perfecció no em val, en tot cas, per a mi, un amant de la vida mig bohèmia.
  .
  Així doncs, amb decisió, vaig revisar la motxilla perquè no hi quedés res perdut i, en pocs minuts, ja havia sortit de la ciutat. Deu minuts després vaig escoltar com crits i com una persona potser de poca edat que semblava córrer com si la perseguís el mateix dimoni.
  .
  Em vaig amagar rere uns arbres i uns matolls i vaig veure una adolescent, potser d’uns disset o divuit anys, amb els vestits estripats que fugia corrents de Nasrim i d’una multitud que, ells a pas tranquil però ferm, la seguien arreu on anés. La multitud semblava formada per gent de Nasrim (alguns d’ells els reconeixia Obashim) i tenien una mirada com la d’un mort vivent i amb odi. ¿Què se suposa que havia fet de dolent aquesta pobra noia? ¿Així tracta la aparent ciutat autodescrita com a perfecta les seves adolescentes, amb aquesta aversió? ¿Aquesta era la forma de tractar la ciutat als qui transgredeixen les seves normes i costums? ¿Aquesta era la forma que tenien de tenir-li devoció al bon déu?
  .
  Sigui com sigui, o això sentia jo, ja que, malgrat ser una mica embolicatroques i amant de la gresca també tenia bon cor, em sentia obligat a ajudar a aquesta bufona xiqueta, malgrat que no sabia ni quin suposat delicte havia comès. Intentant fer el mínim de soroll, mogut entre les ombres, em vaig posar al lloc on gairebé segur que passaria la xiqueta mentre corria allunyant-se com podia de la multitud, que proferia crits de disgust mentre la seguia, pas a pas, convençuda que de tota manera l’atraparia més tard o més d’hora. Quan va passar tocant a mi la noia, jo li vaig estirar el braç i la vaig arrossegar ràpidament a l’ombra. Ella va semblar molt sorpresa (era el primer cop que em veia en sa vida, al capdavall) i em va començar a dir, sense veu de disgust, que “¿tu qui ets per a…?” però jo sense fer-li cas la vaig anar arrossegant per la foscor, fins que, miracles de la casualitat, acompanyat per la meva nova coneguda, vaig veure dos barrils abandonats per qui sap qui en l’ombra. ¡¡Esperava que no hi hagués serps a dintre dels barrils!! Però, després d’obrir un d’ells, vaig veure que estava buit. En un tres i no res, la meva nova coneguda i jo estàvem dintre dels barrils, amb la tapa dels barrils posada, mentre sentia, però de lluny, els crits de Nasrim. Vaig decidir esperar i posar-me en mans del destí; però afortunadament el destí va ser bo amb mi aquesta vegada i, al cap de al voltant de tres hores, els crits havien desaparegut; els ciutadans de Nasrim s’havien donat per vençuts i havien tornat a la seva casa o a on fos que anessin ara. Sentia ràbia només de pensar el que li podrien haver fet a aquesta pobra noia si jo no l’hagués socorregut. ¿I això rep el nom de “ciutat perfecta”?
  .
  No volent pensar en res més, vaig obrir la tapa de la meva nova coneguda i li vaig dir que no tingués por, que estàvem prou lluny de Nasrim com perquè no ens veiessin. Li vaig preguntar el seu nom.
  .
• Misaki – va dir ella. – Em dic Misaki. ¿Qui ets tu, que m’has salvat la vida de mans d’ells?
  .
• Em dic Obashim – li vaig dir serenament. Li vaig allargar la meva mà; ella, després d’uns segons de dubte, me la va encaixar. Jo li vaig preguntar: – ¿Què ha passat, que la gent et perseguia tant ferotgement?
  .
• Oh – va dir la Misaki, – mira, jo vivia amb mons pares, quan de sobte em varen dir que em casaria amb un home lleig i babau, però ric, que subornaria mons pares quan ens haguéssim casat. Jo vaig dir que m’hi negava, i vaig posar cara enfadada, i ma mare em va dir: “¿Com pots posar mala cara, com pots no somriure? Déu nostro senyor ens proveeix de tot el que imperativament necessitem. ¿Què significa aquest acte de rebel·lia? ¡¡Ja ho crec que et casaràs amb aquest home, si no de bona gana per la força!!”. M’horroritzava que ma mare pensés i parlés així…
  .
  En aquell moment, jo em vaig fixar una mica més en la noia: era baixeta però guapa, de pèl curt, de culet maquet i, bé, té pits, ¡però quins pits!, de tamany descomunal, molt gran. No m’estranyava que aquell home vell se la mirés amb desig… potser jo mateix començava a…
  .
  La Misaki continuava la seva història:
  .
• La meva mare ho anava explicant a tots els seus veïns, fins i tot als qui no tenien moltes ganes de saber-ho. I vaig anar fugint d’ells, però es varen reunir força habitants de Nasrim i anaven clarament en la meva contra. ¿Aquesta és la seva fe extrema? ¿Això fan amb els qui en discrepen?
  .
  No puc saber si la Misaki es va adonar que jo la mirava mig constantment els seus generosos pits.
  .
• ¿I ara què faràs, Misaki? – Li vaig preguntar.
  .
• Ara no hi ha lloc per a mi en Nasrim, potser mai més. I no sé on anar. ¡¡Ah!! Si pogués acompanyar-te…
  .
• És que, maca, potser em tocarà córrer alguns perills…
  .
• ¿I què? – va dir ella; potser, com a dona, no era forta de musculatura, però en tot cas era valenta. – Si som dos serem més forts. Deixa’m venir amb tu!!
  .
  No va necessitar fer-se insistir més. Ara la Misaki era la meva companya d’aventures i, potser, algun dia seria la meva núvia i muller… tot havia de veure’s, calia anar provant a poc a poc…
• .
• (Continuarà…).
  .
  .
  .
• Us convido a visitar la web Lletra Perenne, de relats i poesies: http://www.ciutat-perenne.com/m/37n

Dia: ja fa alguns anys; lloc: en un carrer solejat de Tarragona.

El Marc passeja amb son germà i de sobte li diu:

– ¿Saps Roger? La noia que m’agradava, la Eli (nom en clau), he descobert que ella i jo som incompatibles.

– ¿Perquè? ¿Què ha passat? – diu mon germà sorprès.

– Veuràs… Anàvem ella i jo passejant per Tarragona. Tot era molt bonic, hi havia sol per gairebé tots els racons, i ella estava tant guapa i ben vestida com el dia en que ens vàrem conèixer. I aleshores… aleshores ella…

– Explica, explica… – diu mon germà.

– Ella… em va dir que la meva web era una merda.

– Ah, ja – diu mon germà, – és veritat, si realment t’ha dit això ja no hi ha gaire per fer…

Comentari: aquest acudit està basat en un acudit dels còmics del notable personatge de Goomer, el terraqui que viu en un planeta alienígena rodejat de éssers extraterrestres de lo més extravagant. Suposo que no cal dir que aquesta història és una ficció per a fer riure una mica…

.

.

Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n

Katar. Planeta fictici literari, inventat per la fantasia dels genials creadors de rol S.Jackson i I.Livingstone. Apareix en el llibre «Els asteroides de Katar», de la sèrie de ficció «Llibre joc», de la desapareguda Altea Junior. De fet, és el principal (però no únic) escenari d’aquesta concreta aventura futurista; en realitat, aquesta aventura transcorre totalment en el sistema solar anomenat Cisne Alef (si incloem en el mateix el cinturó d’asteroides que orbita no molt lluny d’aquest sistema solar ara mencionat) de la qual el mateix Katar n’és una part molt essencial, com a planeta principal que és, i cal especificar clarament que aquest planeta no és un lloc precisament molt apte per passar-hi unes vacances tranquiles…

.

Descripció general

Aquest planeta de tamany mitjà (un bon niu de corrupció, drogues i crim) com a planeta pertany al sistema solar Cisne Alef, posseeix una lluna (anomenada Fi de Respí), i té com a relativament pròxim a ell un cinturó de milers d’asteroides.

Katar és l’escenari on passa bona part de l’aventura d’aquest llibrejoc. Es pot descriure aquest planeta com un planeta de tecnologia mitjanament avançada, situat en la perifèria llunyana d’una associació interplanetària anomenada la Federació Galàctica, de la qual en forma part.

.

L’aventura (versió resumida)

Malgrat que la Federació Galàctica decidís aplicar lleis que prohibissin el tràfic de narcòtics entre diferents planetes, va córrer la veu que hi havia un tràfic de drogues ilegal en Katar i (sembla donar-se a entendre segons el principi del llibre) d’altres planetes de la federació. Com que teòricament el sistema administrariu i legal havia de controlar aquests assumptes pel seu compte, es va enviar a un agent de l’anomenada Brigada Antivici (és a dir, a tu com a participant del llibrejoc) a perseguir i erradicar ell tot sol a aquest focus més que aparent de criminalitat. L’agent es va adonar, poc després de la seva arribada, que el sistema legal de Katar estava corrupte fins el moll de l’os, que els agents de la policia estaven en la seva majoria subornats i manipulats, i que dos misteriosos personatges, de nom Zera Gross i «Metralleta» Babbet, semblaven implicats en l’assumpte.

Després de diverses peripècies, l’agent assalta l’illa secreta dels malvats (de seudònim «Paradís») i acaba la persecució a l’asteroide principal on es fabrica l’ilegal narcòtic. Finalment, la banda criminal és detinguda, i Z.Gross i M.Babbet passen a la presó. Malgrat tot, com que la corporació criminal de Katar tenia altres sistemes operatius en diversos planetes galàctics, és possible que la corporació malvada de tràfics d’estupefacients no hagi estat totalment suprimida, i algun dia pugui ressorgir…

.

Descripció de Katar i del sistema solar Cisne Alef

Òbviament, el sistema solar Cisne Alef no és un lloc ideal per a passar-hi unes vacancetes… Però si hom vol rondar en el seu planeta principal per algun motiu, aquí va un resum de la seva descripció.

Katar és un planeta de tamany mitjà, d’una administració legal feble i corrumpuda, format per una gran massa continental i una multitud d’illes al voltant d’aquest. La moneda que s’utilitza en Katar i, es suposa, en tot el sistema de la Federació Galàctica, s’anomena kopec. Tenint en compte alguns factors del joc, els kopecs podrien ser una moneda bastant valuosa (podríem posar l’equivalència que uns 1.000 kopecs equivalen a 2.000 euros).

Alguns edificis de Katar d’importància social són: l’astroport (que permet el contacte intergalàctic entre Katar i altres móns), la jefatura de proctors (els proctors són el nom que reben els policies locals de Katar), l’aduana (per on passa la major part o la totalitat del tràfic, legal o corrupte, de Katar), la biblioteca, el centre estatal d’informàtica (on els arxius problemàtics per al règim corrupte del sistema estan severament vigilats), l’asteroide K230 (que és en realitat el temple a una deidad maligna), i multitud de bars i restaurants amb gent de bastant poc fiar. També cal mencionar, així com de passada, la mansió solitària on els dolents tenen una «sucursal» on poder interrogar «amablement» als (és clar, de manera ilegal) detinguts.

No sembla haver-hi en el joc massa elements que permeti de veure si el sistema polític de Katar és una democràcia, una tecnocràcia, una dictadura o qualsevol altra forma de govern. L’únic intent de colonització d’altres planetes que hom coneix de Katar, almenys segons sembla indicar exclusivament el llibre, és la lluna Fi de Respí (i, posem, la colonització d’un asteroide no reconegut oficialment al cinturó d’asteroides, que és des d’on es fabrica i comercialitza en bona part la droga Satophil-d, que és el narcòtic ilegal el consum prohibit del qual motiva bona part de la història). Encara que és evident que pertanyen a la Federació Galàctica altres móns que no només Katar, no obstant això el llibre (en tot cas, no el llibre valorat en aquest article) no menciona a ningun d’ells.

A més, el sistema legal i administratiu de Katar, sembla, manté alguns contactes irregulars amb la Federació Galàctica, de la qual forma part, i a la qual encobreix descaradament els seus immorals delictes, tant en el ja mencionat consum d’estupefacients com en altres delictes, per exemple l’encobriment d’informació (especialment sobre transport local i interestelar que, com sembla obvi, es procura amagar de l’accés directe al públic per causa de les seves accions prohibitives), així com el pagament de suborns a empleats i agents de la llei, l’assassinat d’improvist contra membres potencialment traidors de la seva organització corrupta, etcetra.

.

Equip i capacitats de l’agent especial (detalls generals)

L’agent especial té unes certes habilitats per al combat cos a cos i a distància. Va armat amb una metralleta (no té mai problemes de munició durant el joc) i disposa de la considerable xifra de 5.000 kopecs (que, posem, serien uns 10.000 euros). Disposa d’una nau amb un sistema de dispars de phasers (suposadament, com una espècie de raigs làser, també de càrrega infinita), i d’un equipament de dos missils inteligents (que impacten automàticament amb la nau rival i la destrueixen); també disposa d’un blindatge anti-raigs espia (que, sense saber-ho abans d’arribar -per primer o per únic cop segons el rumb de l’aventura- a Katar, aviat perdrà en la seva aventura, perquè serà requisat pels agents duaners per ser, segons deien, un material ilegal per a les duanes), i d’un blindatge convencional que té una resistència bastant limitada contra els atacs enemics.

La identitat secreta que presenta l’agent com a pretext per a infiltrar-se en el planeta i investigar, amb l’esperança de no ser enganxat per cap narcotraficant rival, és la identitat d’un venedor de fruites. No cal dir que tard o d’hora l’agent hauria de posar el nas en els assumptes dels enemics posant en perill la seva fatxada… i ja se sap, qui toca el foc es pot cremar…

.

.

.

—————————————————————

Sigues benvingut a Lletra Perenne, la web d’articles i poesia d’Unicorn Blanc: http://www.ciutat-perenne.com/m/37n

Estimat i desafiant full en blanc,

Cada vegada que et veig ets per a mi com un amic i alhora un enemic, en certa manera. Et veig al natural, sense continguts, com un multiplicat per zero, i no aguanto la temptació de pegar-te una bona escriptura, de plasmar-te les meves emocions, les meves vivències, la meva imaginació, la meva passió, la meva dolçura, el meu dramatisme…

El millor antídot contra el full en blanc és sempre no buscar la perfecció sinó la humanitat; és millor plasmar l’espontaneitat que el «no puc fallar». La naturalesa és el que vol ser plasmat, i la naturalesa mai és infalible, mai és perfecta. Literatura és bellesa, si bé mai (o molt rarament com a màxim) és perfecció.

No obstant, com que sense un paper en blanc no en podria sorgir un paper escrit, ets com aquella matèria informe de la qual un creador en va crear una forma. Només sorgeix la bellesa a partir de la matèria primària. La bondat necessita comprendre què és la maldat per a existir.

Per això t’aprecio, estimat full en blanc, perquè ets la meva possibilitat de crear i alhora ets el meu repte.

M’agrades.

Un dels teus afiliats que t’estima,

Marc Corbera, aleshores Unicorn Gris, ara Unicorn Blanc.

.

.

.

Sigueu benvingut a la secció de relats de Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/42b

De Mike “sense cor” a Adela Rodríguez.

“Benvolguda” senyora,

Finalment he aconseguit allò que més desitjava des de fa setmanes: matar a la seva odiosa mare, cosa que m’ha omplert de plaer. Desitjava veure sang, i aquella m’ha fet més plaer que mai.

La vostra mare no hauria de jugar perillosament amb els sentiments amorosos de ningú, i menys amb els meus… però no aprofundiré més en aquest punt.

Espero amb tot el meu ànim que ara l’esperit de la vostra mare estigui rondant pels inferns bíblics i patint horriblement.

Suposo que ja us imaginareu que Mike és el meu pseudònim (no el meu nom real) i que, com és lògic, la carta no porta remitent postal. No sóc un ase, no vull que la jugada em surti malament.

Us vull fer saber que la mare va patir bastant durant els dispars que li vaig pegar, i que els seus crits de dolor “cullerada rera cullerada” em varen agradar molt.

Sapigueu que aquesta carta la he redactat per a fardar, només per a fardar (no sou la primera parent d’una víctima a qui li faig) i com una mena de diversió. Només imaginar-me el que deveu sentir al llegir això em fa escalfreds de plaer.

Sobretot, no envieu aquesta carta a la policia si no voleu pagar-ne les conseqüències horrorífiques de fer-ho.

Rebreu més cartes com aquesta de mi al llarg del temps. Segur que les llegireu ben atentament esperant buscar alguna pista de mi; perdreu el temps però em divertiré sàdicament amb vós. Insisteixo: ni una paraula a la policia, encara que no em vegeu us estic espiant.

Estarem en contacte, odioseta ex-filla de mil dimonis.

Atentament,

Mike “sense cor”.

.

.

Sigueu benvinguts a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n

(Basat en la cançó «Gentle Mas» del Polònia.).
.
Es sent una cançó trepidant. En Rei del Mam i varis administradors raconaires caminen pel carrer. En Rei del Mam diu:
.

• Ei, tu, Unicorn, per on vas?
  Tu al Racó hi tornaràs!!
  La filosofia no ens cau gens bé!!
  (Mira un retrat meu):
  M’he quedat amb la teva cara nen!!
  .
• Tu ja ho sabies,
  que la filosofia no me la tragaria,
  te’ls vaig a apretar fins a fer-ne papilla,
  fes-me cas, no et flipis o deixo anar la «pandilla»!!
  perquè aquí mana l'»admni»!!!
  .
  Rei-rei-rei-del-mam!! (Canten varis).
  Rei-rei-rei-del-mam!!
  (Això sona fatal!! [murmura un d’ells] au!!).
  Rei-rei-rei-del-mam!!
  (Canta Rei del mam sol) Tu al Racó hi tornaràs!!
  .
  (Jo i varis dels meus familiars):
• No ens aturaràs!!
  sempre tindré la ilusió
  no ens aturaràs!!
  perquè per sort ja no tinc pas
  cap viceadministrador!!
  .
  (Un viceadministrador protesta): – Ja he rebut!!
  .
  (Jo) – A en Mitnick no el vull fer res
  (faig relliscar a en Mitnick que cau a terra).
  Ara m’ho faig tot jo solet.
  .
  (Un altre escenari amb Rei del Mam; canto jo):
• Jo de tu no ho faria,
  buscar-me la contra en la meva web és una tonteria,
  perquè en Internet tinc suport d’una gran majoria.
  .
  (En Rei del Mam em mira atentament, jo em quedo quiet i dic).
• Bé, potser no tant gran.
  .
  (Pico els dits i apareix inesperadament en Gatboig):
• El Racó és bona gent i jo hi tornaria!!
  (M’enfado jo i dic):
• Ja hi som, és que això és can pixa!!
  .
  (En Rei del Mam i jo anem a un restaurant i, mentre mengem, es senten dues paraules):
• Po-p.or-portal perenne!! Po-por-portal perenne!! Po-por-portal perenne!!
  .
  (Surt mon germà i em treu fora, dient):
• Nosaltres no cedirem!! (I jo afegeixo):
• En principi!!
  .
  (En un altre escenari, en Rei del Mam té actituds més agressives):
• No t’has enterat, per ta orella no t’ha entrat!!
  Jo t’aixafaré…
  ¡¡Matat!!
  .
  (Jo): – Jo estic ben clavat,
  (Un sotsadministrador): – i al Facebook quasi t’han ignorat.
  (Jo): – Però guanyaré, ho sé, ho sé, ho sé, ho sé…!!!
  (Salto pels aires de la cadira d’on estic, caien de ple de la piscina): – però per ara pringaré.
  .
  (Més tard, cantant pel carrer amb uns quants):
• Jo mai en lluita cediré.
  (Un amic meu, Lluis V., diu:
• Ostia, Unicorn, com mola!!
  (En Rei del Mam): Tu al Racó hi tornaràs.
  (Es sent música).
  (Rei del Mam i Unicorn) alhora:
• Tu al Racó hi tornaràs!!/Jo mai en lluita cediré!!
  .
  (I així acaba la cançó.).

.

.

Sigueu benvinguts, a les auques, poemes i cançons de Lletra Perenne: http://www.ciutat-perenne.com/m/429

Quan els del fòrum bé se me’n reien,
i en el Facebook no em fan massa cas,
jo al Portal Perenne sempre hi estic,
si tu no em vols, ja callaràs!!

Mentre tinc, de veritat,
unes bones amistats,
segueixo públic en el marc general,
a l’enemic li dic «no em desinflo pas».

Jo!! Jo vull ser jo!!
A sol i a sombra,
filòsof en dedicació!!

Jo!! Jo vull ser jo!!
Un bitxo ben excèntric,
i quan creuen poder-me bé me’n ric!!

(Moment de pausa.).

Encara que en el món real tinc coses per fer
i ilusions, i també feina que buscar,
a les meves ambicions no hi renuncio,
ja ho podeu tenir ben clar!!

Encara que la panxa i el cap bé em dolguin,
procuraré no fer-ne massa cas,
article, poema o auca,
faré un bon material, ja ho veuràs!!

Jo!! Jo vull ser jo!!
Un filòsof que lluita,
que ho porto dintre del cor!!

Jo!! Jo vull ser jo!!
Ni boig ni tarat,
que l’avorriment algun cop he matat!!

(Moment de pausa.).

I si amb el temps
la cosa no funciona,
hi posaré diners,
que la meva bossa ja prou bé que sona.

I si potser algun dia
em dóna per abandonar,
no pensaré mai en ma vida,
que mala lluita vaig crear.

De moment la lluita continua,
els follons del fòrum s’han marxat,
almenys això sí,
ja que jo els vaig abandonar!!

Jo!! Jo vull ser jo!!
Filòsof de normes,
drets i els principis rectors.

Jo!! Jo vull ser jo!!
Vull recuperar el temps perdut,
i als fòrums dir-los-hi tururut.

Jo!! Jo vull ser jo!!
Filòsof educat,
com en la meva norma he plasmat!!

Jo!! Jo vull ser jo…

.

.

.

Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://www.ciutat-perenne.com/m/37n .

Parlar (que no és escriure)
és un art de bon viure,
més has de procurar
unes normes adaptar.

.

La filosofia és bona cosa
però al parlar fa nosa;
i per tal d’adoptar un bon credo,
has de procurar moderar l’ego.

.

La gent al parlar
molt sensible és al filosofar,
i si li parles de ciència i teories,
la gent ho trobarà una tonteria.

.

Quan la gent surt de copes a xerrar,
de temes típics vol parlar,
cinema, futbol, fets quotidians,
en suma coses «poc pensants»,
i si en un mal tema fiques la pota,
al final pots ser la riota.

.

Si t’interessa, llegeix i escriu en solitari
i dedica’t a publicar en llocs que, malgrat un poc sectaris,
et vulguin acceptar el que escrius;
el que escrius, que a fora no ho dius.

.

Anima’t i fes cultura
i en conversa, sigues persona madura,
no barregis cultura amb festa,
no perjudiquis la gresca.

.

Un dels viures és pensar,
clar i català,
i un altre és divertir-se,
el qual val per un bon viure.

.

Un lloc per a cada cosa, cada cosa al seu lloc,
és un consell que no val per poc.

.

Llegeix i surt, no facis el pena,
i procura dur vida serena;
aquest és el meu consell, de veritat
a veure si el trobes prou encertat!!

.

.

.

Pots visitar Lletra Perenne: http://www.ciutat-perenne.com/m/37n

Un nuvol passa i un pensament m’ha atravessat,
és que, al final, la por a que ells retornin se m’ha acabat.
Els mals senyors (els qui ho eren) de Racó Català i de Comunitat Umbria,
ja fa temps que m’han oblidat (mai els enyoraria).
.
Ells només jugaven sobre segur per a fer-me mal,
i no dialogaven, el que seria com cal,
i els meus pressumptes viceadministradors,
crec, i ho crec molt, que eren, al seu servei, uns traidors.
.
Però ara La Stoa ja fa temps que no existeix,
i espero que algun dia la Web Perenne tingui l’èxit que, crec, es mereix.
Ara és hora de fer la web sense viceaministradors,
que és el més segur, que collons!!
.
Amb total convenciment,
dic que a ells no els trobo a faltar absolutament gens.
I crec que no tinc que tornar-hi mai,
que es quedin la seva web, que carai,
.
i ho dic sense haver-m’hi volgut burlar.
Ara és hora de pensar
com podria el Cosmos Perenne fer-lo jo triumfar,
segur que un bon esforç em costarà.
.
Ja tinc les meves línies definides a Internet,
doncs a fer-les operar, ben claret.
Ara és hora de deixar de pensar en el passat i de fer, en el fum, gresca,
doncs cal pensar en la victòria, ¡¡visca el Portal Perenne!!

.

.

.

Sigues benvingut al Fòrum Perenne: http://forum-perenne.foroactivo.com/