Autor: Admin

El llamàntol més maco de la costa podríem dir-ne, elegant com sempre, un crustaci digne d’una certa admiració, va decidir sortir de l’aigua del mar per uns moments abans de tornar. De sobte, va veure una cosa que li cridava l’atenció: una criatura de gran tamany (ell no ho sabia, però era un ésser humà, més concretament un lampista) que tirava un objecte al mar ben alt i lluny que el llamàntol va creure, sense veure’l massa clarament, que era un altre crustaci com ell. El crustaci, dominat per la ira, es va decidir a atacar a l’ésser humà.

En realitat, però el crustaci llamàntol no sabia que el que l’ésser humà tirava al mar no era ningun crustaci sinó una làmpara amb la que el lampista portava hores barallant-s’hi per poder-la arreglar i al final, malgrat les insistències del client per fer-la reparar a tota costa, s’havia adonat que la làmpara era totalment irreparable. Malgrat ser conscient que això li podria haver de suposar pagar una indemnització (que pagaria gustós, siguent com era una làmpara la mar de comuna i corrent), no podia ni tant sols conservar la làmpara amb la ràbia que li donava el pensar en la de temps que li havia costat intentar reparar-la sense ni tant sols èxit,

Podria haver-la tirat a un contenidor ni que fós lluny de casa, però, no volent que ningú sabés mai més res de la làmpara ni del temps de reparació que li havia costat infructuosament, li va donar el rampell de llençar-la al mar. I això estava fent…

El llamàntol s’apropava cuita-corrents a l’home que “havia tirat violentament un crustaci al mar”, com si anés a combat mortal. Però el lampista, girant-se de sobte, va veure el llamàntol que se li apropava amb rapidesa, i, coses de la vida, va passar que el va trobar molt bonic. El va agafar amb suavitat i afecte i, com si resultés que el llamàntol entengués tot el que ell li deia (¿qui no ha parlat mai a un gat o a un gos, per exemple?), l’home lampista, agafant-lo del terra i acariciant-lo amb l’epiteli dels seus dits, li va dir:

• Ui, quin crustaci més bonic!! ¿Com estàs, bufó? ¿A què vens? ¿T’agradaria ser la meva mascota? Apa, vine a casa meva que et prepararé alguna cosa de menjar improvisada.

El crustaci anava a reaccionar en contra, però les carícies de l’epiteli el varen convèncer, almenys en part de moment, i es va deixar portar, a veure què passava, per l’ésser humà, qui el transportava amb delicadesa com si fós la seva mascota de tota la vida.

L’home, un cop arribat a casa seva, va posar el crustaci dintre d’un pot gran a l’espera de comprar-li una peixera més apropiada. Però resulta que l’home no vivia sol, sinó que vivia amb la seva muller, que en aquest moment no era pas a casa, sinó que havia anat a fer un encàrrec. El lampista, que per cert es deia Johnny, va decidir que el seu nou crustaci es diria “el Pinces”. Li va posar una mica d’aigua al pot, li va posar una mica de menjar per a que estigués còmode, i, segur que el crustaci no es podria escapar malgrat que ho intentés, i suposant que la seva dona no tornaria tant aviat de fer els encàrrecs, se’n va anar a fer un passeig.

Deu minuts més tard, la seva dona, no sospitant res del nou “inquilí” com era obvi, va sentir certs sorolls com d’una rata… va apropar-se a poc a poc cap al pot d’on venia el soroll i es va quedar de pedra al veure al crustaci tranquil·lament fent lo seu.

Quan l’home va retornar, la seva dona, que es deia Maria per cert, li va fer una bona bronca al lampista, dient-li: “Què és això? Jo ja puc sortir de casa? Bé… Aquest diumenge el portarem al nostre mas i allí es quedarà”.

En Johnny es va disgustar al sentir això, però sentia que no ho podia impedir. Va fer carícies al “Pinces” amb l’epiteli, per dir-ho així, dels seus dits i li deia paraules suaus. Semblava que el Pinces estava condemnat perquè a la seva dona no li queia bé…

Però passaven les setmanes i la dona ja ni parlava d’enviar el Pinces, el llamàntol, al seu mas… al contrari, fins li feia alguna carícia a la bèstia. Després d’un temps, el Pinces es va integrar a la família com si fós un familiar de rang especial.

Un dia el Johnny li va dir a la seva dona Maria, pel que ell pensava:

• Tu et penses que ell és una closca-trencacoses amb tubs digestius.

I ella li va dir tranquil·lament:

• Si jo pensés això, aniria a parar… ¡¡al matadero!! – dient l’expressió final en castellà.

I l’endemà el Johnny va veure a la dona acariciar amb l’epiteli de tota la ma al crustaci mentre deia, sense que el Johnny li preguntés res al respecte per anticipat; deia això:

• Jo també me’l estimo…

¡¡L’amor a vegades triomfa, amics!!

Benvinguts perennes d’ambdós gèneres, per dir-ho així,

A partir d’ara, i amb la informació ja donada en articles anteriors, donc ja per enterrat i ja per ben explicat el tema de la dualitat entre el Racó Català i el Portal Perenne (qui vulgui més informació, li recomani que miri els articles anteriors a aquest en aquesta web, Ciutat Perenne).

Ara és hora de dedicar-se a explotar el potencial talent d’Unicorn Blanc (no infinit, és clar que no, però sí amb un cert abast) i a continuar, per exemple, les aventures de Històries Medievals amb les dues Misaki, el rei Serafí i l’aventurer Obashim.

Per tant, tanco el tema anterior en una caixa forta i endavant cap al futur.

Salutacions!!!

Benvolguts usuaris de Ciutat Perenne (creient que n’hi ha algun),

Sapigueu que l’1 de juliol d’aquest any (2024) s’acabarà (si no es reinicia, cosa última aquesta improbable) la suspensió de publicar nous articles en el Cosmos Perenne, almenys en gran part activa aquesta suspensió.

L’1 de juliol ja procuraré anunciar degudament aquest reinici de gran part de la normatació suspesa.

Atentament,

.

Unicorn Blanc, administrador perenne.

Ara parlem de les webs Racó Català i Portal Perenne (també dit el Perenne).

Ara ja fa molts anys (excepte un petit parèntesis ja acabat) que Unicorn Blanc, jo mateix (no m’anomenaré Crom el nòrdic, seudònim del que ja fa molt que he renegat) ja no faig la murga (o el que ells consideren fer la murga) al fòrum de Racó Català. Hi ha al Racó qui ha dit que el millor és deixar-me en pau, cosa que jo, amb simpatia, considero positiva.

Potser (qui sap) algun dia el Racó Català i Portal Perenne seran webs amigues, però, tenint en compte les moltes diferències entre ambdues webs, segur que mai seran (no funcionaria) webs germanes. No volem adoptar, en tot cas no molt, la forma, el mètode i els objectius de la web raconaire. Dit amb tolerància. No és perquè el Racó sigui millor o pitjor del Perenne, però perseguim objectius diferents i tenim visions diferents del respecte moral. Hi ha coses que els administradors raconaires permeten i jo com a administrador perenne no hagués permès, sense fer-me por la falta d’usuaris.

No es tracta de voler destruir o de voler eclipsar l’èxit que pugui tenir el Racó, però sí de posar distàncies. Internet és prou gran per a tothom i, encara que no ho fós tant, cal fer competència lleial i evitar la pirateria.

El Portal Perenne recull la herència (i assumeix, en els casos que correspongui, la culpa pels seus errors) del Portal Stoer.

Crec que ja és hora que el Portal Perenne i el Portal Racó Català facin les paus… mantenint la deguda distància. No cal referir-me al Portal Stoer perquè és un portal (ho diu la mateixa norma primera dels Portals Perennes) un portal que ja no existeix.

Crec que l’objectiu de defensar la llengua catalana i aconseguir la independència política dels Països Catalans (o Catalunya) és dels no pas molts objectius que tenen en comú ambdós portals, tenint en compte que, insistim, cal mantenir la distància i no perjudicar-se mútuament. No tenim prou en comú per ser webs germanes però crec que no cal ser webs enemigues.

També afegim que anirem amb compte de defensar-nos davant qualsevol intent de difamació o perjudici, o fins atac hacker, que, si fós el cas, un raconaire, varis o, si és així, tot el web raconaire poguera intentar contra el web perenne. Els nostres enemics (els qui en el seu cas ho siguin) són astuts però jo no soc tant ruc com per deixar-me dominar amb tanta facilitat.

Que l’ésser màxim protegeixi ambdues webs des de la distància i que s’acabin els atacs raconaires contra el Portal Perenne i el seu administrador… i que el Portal Perenne es guardi d’atacar, i encara menys indegudament, el Racó Català. Tenim almenys la possibilitat de ser webs amigues, doncs aprofitem-ho, aquest podria ser el nostre somni si ho assumim, almenys és el meu somni. O, si no som webs amigues, almenys siguem webs separades des de la tolerància.

Que així sigui dit.

Atentament,

.

Unicorn Blanc, administrador perenne.

Des del Portal Perenne, amb la nostra escassa (o potser nul·la; tant fa) audiència, manifestem el nostre rebuig per vàries accions que ha fet el Racó Català i alguns dels seus membres.

Creiem que, si el Racó Català és una web que aplica molt el «seu» dret i deure al respecte moral, si això és cert (ja m’he llegit les seves normes, que imagino que no han tingut més canvis des d’aleshores), jo soc l’os Yogui.

No volem ser enemics del Racó Català, però sí mantenir-nos aïllats dels mateixos. I ens agradaria que ells també ens deixessin fer la nostra, amb o sense respecte per part seva. No volem obtenir o mantenir enemistats però sí marcar unes distàncies que siguin respectades.

Internet és prou gran per a tothom i hi ha prous usuaris per a totes les webs… o això crec sincerament jo mateix.

Jo vull respectar als qui no m’agradin… amb el silenci i l’aïllament. El problema és que no totes les webs a qui no els agrada la meva web o jo mateix no fan el mateix i em fan la contra… hi estigui present o no.

Que cadascú tingui la sort que es mereixi… m’agradi a mi o no. En fi…

Salut!!!

S’ha creat l’article 1.30. de la norma primera dels Portals Perennes; el seu text és aquest:

1.30. Observació entre la gent d’Umbria i la del Racó i del Perenne Primer. El Perenne Primer no es considera superior ni inferior a la gent d’Umbria i la del Racó (almenys, no en quan a drets o mereixement del respecte). Però creu que els raconaires i els umbrians són gent més simple, més improvisativa i ultraactiva (dit amb neutralitat), més «anti-spam» (aquest últim punt és un dels que ha portat més polèmica; si el Perenne Primer hagués pensat el mateix del «spam» que els umbrians i els raconaires no hagués fet certes coses; és un dels principals motius pels que no vol rondar els fòrums raconaire i umbrià, amb les poques excepcions definides per norma). No és perquè siguin inferiors que els que faltin al respecte moral aquí, sinó perquè la filosofia d’Umbria i la del Racó, mentre l’administrador governi aquí d’acord amb les normes, és i serà una filosofia diferent de la d’aquestes dues altres webs, d’acord amb les normes. Es pensa això fins i tot si ningú volgués venir a visitar el fòrum Perenne mai, que això seguirà així mentre Unicorn Blanc visqui.

Pot semblar massa llarg, pot, però ¡¡qui cregui que la vida és simple és que va a palpentes, crec jo!!

I aquí queda aquesta reflexió…

El rei ja havia fet tots els retocs des de fa més d’una hora per a… transformar l’Aurora en una mena d’altra persona. La bola màgica l’ajudava en el que calia i li observava tots els moviments. El temps passava lentament per al rei mentre arribava l’Aurora. Finalment, tres quarts d’hora després, l’Aurora arribava a palau i es feia anunciar la seva arribada al rei. Aquest mateix la feu entrar enseguida.

– Hola, Aurora. ¿Com estàs?

– Molt bé, Serafí. ¿De què volies que parléssim?

– En parlarem després, però abans… té, t’he preparat un cafè descafeÏnat – i li allarga la tassa, procurant no fer-se notar la seva impaciència.

– Gràcies, Serafí. – diu l’Aurora. Beu un glop de la tassa. – Aquest cafè té molt bon gust – deia mentre es bevia alguns glops. – Però aprofitem el temps. ¿De què volies parlar-me?

El rei es bevia una mica del seu cafè, completament inofensiu en el seu cas. Li explicà a l’Aurora algunes coses sobre el reialme i les seves peculiaritats, mentre esperava a que el cafè fés el seu efecte.

Prop de deu minuts més tard, l’Aurora començà a sentir-se malament i a sentir marejos; era l’efecte d’un somnífer. L’Aurora no sabia què pensar. I si fós una jugarreta del Serafí? Massa cansada com per impedir la son, la bella dona, amb permís del rei, s’estirà en un llit i alguns minuts més tard caigué en un somni profund.

El rei Serafí donà ordres que ningú entrés en la sala sota cap concepte, excepte emergència molt estricte, fins que ell digués que ja es podia entrar. Tothom l’obeí…

En Serafí, rogant a la divinitat que li perdonés el que estava fent, rocià tot el cos de la Misaki amb una extranya pòcima, mentre recitava unes extranyes paraules sagrades màgiques. Per efecte de la màgia, el cos de la Misaki s’anava cobrint d’una extranya llum al temps que anava canviant…

… fins que al final l’Aurora estava molt lluny de ser la dona que era, almenys en el físic. Ara l’Aurora tenia totalment la pell negra en comptes de blanca, tenia l’expressió facial una mica canviada, amb unes galtes enormes, portava un monyo en comptes del pel solt com portava abans, tot i que conservava més o menys la mateixa altura de baixeta. L’únic que conservava és el tamany dels pits, que potser s’engrandia una mica més. I seguia dormint. Només que anava vestida com abans.

I psicològicament? I en el el que ella creuria recordar d’ella mateixa? Havia patit algun canvi? Aviat ho veurem.

No seria la primera dona de pits grans amb qui havia fet l’amor el rei Serafí (recordem la seva experiència amb la Misaki Manaka, dona amb la qual el rei havia estat compromesa i les circumstàncies el varen obligar a separar-se (tot i que tant ell com ella seguien estimant-se, però el destí a vegades és més fort)) però era la primera dona de la qual modificava el seu físic i els seus records secretament.

El Serafí, impressionat amb les experiències amb les Misaki, estava tant impacient per a tenir l’amor d’una de les dones anomenades “tetorrones” (o sigui, de pits gegantescos) que no es podia moure del costat d’ella i, a més, volia estar segur que la cosa funcionaria; a més, ella conservaria l’autonomia (encara que tindria els records com a enterrats al fons del subconscient però teòricament recuperables) i, fins sense recuperar la memòria, podria marxar-se del costat del rei fins si per a fer-ho necessités escapar-se o alguna cosa similar.

Varen passar tres quarts d’hora… el rei seguia impacient, però sabia que la Misaki Aurora s’aixecaria del llit més tard o més d’hora, i que no trigaria massa.

¿I què li ha passat a la Misaki Manaka, transportada al futur i separada del seu amor el rei Serafí? I què li haurà passat a l’Obashim quan vegi que la Misaki Aurora no torna a ell?

Aviat sabrem la resposta a la primera pregunta…

.

.

.

Continuarà…

.

.

———————————————–

Pots visitar Lletra Perenne: www.ciutat-perenne.com/m/37n

1) Per a publicar un bon relat,
a Relats en Català ja ho has ben pensat.

2) Em perdoneu, estimats altres usuaris,
però ara per ara només em centro en mi, i tu que esperis.

3) Doncs quan havia estat Crom el nòrdic,
i ara d’aquest seudònim bé me’n ric,

4) I després sigué, ja és ben vist,
el catxondo d’Unicorn Gris.

5) Però aquest seudònim no agradava, i per tirar endavant
em vaig dir després Unicorn Blanc.

6) Però Relats en Català sempre m’ha respectat,
com a qualsevol altre usuari, que quedi aclarat,

7) I mai, o almenys que sàpiga jo,
mai m’ha suprimit indegudament ningun comentari, ¡¡són uns senyors!!

8) Només una vegada, un article meu no varen comentar,
però és que el vaig escriure en un moment de ràbia tonta, ¡¡amables van estar!!

9) Els meus articles es suposa que agraven als administradors relataires,
doncs, excepte aquell article, tot m’ho varen publicar, ¡¡no és antipàtic, ni poc ni gaire!!

10) Ara he passat una època de malestar i confusió,
però a Relats hi tornaré, ¡¡déu n’hi do!!

11) Jo, Unicorn Blanc, mai he conegut a cap administrador relataire dels eixerits,
però potser no em molestaria gens fer-ho, ¡¡tot sigui dit!!

12) Doncs sense l’ajut de Relats en Català,
potser alguns articles ja mai més, enlloc, podrien estar,

13) Excepte, potser, si no fós, sense cap ajuda,
al forat de les coses perdudes.

14) I l’aventura de Crom, vull dir, Unicorn Blanc, no us quedi cap dubte,
seguirà en Racó Català, visca l’aventura!!

15) I que els administradors entenguin alt i clar,
que el meu agraïment els vull manifestar,

16) I si no fós que potser es voldrien enfadar,
qui sap si Perennes d’Honor els voldria anomenar.

17) I si vols l’aventura perennia, en contes, vols espiar,
un dels sistemes és fer-ho en Relats en Català.

18) I, perquè el conte pugui continuar, llegeix-nos, passa per l’embut,
i fins aquí s’acaba la dedicatòria, ¡¡salut!!

.

.

.

Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n

Ell es deia Tommy Gavaldà. No era precisament un home molt seductor ni ple de virtuts, però era ferm i disciplinat malgrat les dificultats que li tocaven en la feina. De fet, feia anys i panys que treballava com a soldat a un cuartel, fent exercicis físics de tant en tant, fent algunes guàrdies i en ocasions treball d’administració. Encara que era un tant apreciat en la feina per la seva constància i voluntat, tenia problemes perquè era mig coix d’una cama, mig tímid i a vegades, per la son acumulada, una mica com a mig dormit en la feina; per això li passava que els superiors el tenien ben acollat i mai no ascendia en la feina malgrat el temps treballat. A més, el seu sou de soldat a dures penes arribava al nivell de passable. Però tenia por de no trobar una altra feina si dimitia, de manera que es quedava en aquesta malgrat patir els inconvenients que hi havia.

El sargent que menys li agradava a Tommy era el sargent Hermy Dallas, més conegut en la companya com a “el sargent de ferro”. Amb el pas de les setmanes els hi feia fer exercicis físics esgotadors bastant sovint. Avui era el dia de les flexions al terra. Precisament, la mala sort va voler que estigués de mala llet; es rumorejava que anit va tenir una discussió àgria amb la seva dona…

Va ordenar a la companyia avui, aquell dia, que fessin unes quaranta flexions al terra, res menys. No se li escapava que molt possiblement el Tommy fós qui pitjor les fes del grup; però va actuar, almenys de moment, com si ni tant sols ho sabés.

A tres quarts de deu, tota la companyia estava ferma i esperant ordres, quan el sargent els va ordenar a tots que comencessin les quaranta flexions d’immediat. Les havien de procurar fer totes seguides i sense interrupcions, i pobre de qui no les fés totes o les fés malament. I va començar aquest exercici extraordinari…

Els soldats es varen posar ràpidament cap avall al terra, obeïnt, sense dubtar, procurant no aparentar ninguna emoció. En Tommy també. Cinc flexions, deu, quinze, i aleshores…

A la dissetena flexió, de casualitat, com que el sargent Hermy estava molt distret en els seus pensaments, una mosca voladora despistada se li va colar a dintre al nas, al fons de tot, i va brunzir, i, provocant-li al sargent una picor immensa, va estornudar la mar de fort vàries vegades, d’una manera tant ridícula que més d’un soldat es va caragolar del terra de riure. En Tommy també se’n reia. El sargent al principi es va enfadar, però després s’ho va prendre a broma i fins va riure-se’n una mica. Alguna cosa havia canviat en ell, com si hagués decidit que ser seriós i disciplinat ja no li vingués tant de gust.

La mosca, intacta però amb por, va fugir disparada i va desaparèixer rera una paret.

Immediatament, el sargent va dir que, en comptes de cuaranta flexions, amb trenta seria suficient; després podrien continuar amb les seves feines habituals.  

Tots els soldats varen fer aquestes trenta flexions i després vàren dispersar-se a fer lo seu. En Tommy va reflexionar sobre aquest canvi en el sargent, i va arribar a la conclusió que potser el sargent s’ho va prendre tot com un acudit i sembla que s’havia tornat menys abusador, menys cruel… més humà.

Va tornar al seu treball habitual en l’oficina militar seguint el seu horari i, com de costum, només li van sortir acceptablement, potablement, les seves feines, perquè li costava de concentrar-se, i sentia nerviosisme quan un dels seus superiors se li apropava. De totes maneres, alguna cosa havia canviat… encara que només fós en la seva opinió. Es seguia sentint culpable per la seva regular feina, però bé havia de pagar les factures a fi de mes, per dir-ho així, i no podia abandonar la feina ni ressignar-se a que l’acomiadessin; no tenia familiars, ni tant sols la mare o els cosins, i per tant només depenia de sí mateix, i es sap que els bancs no solen perdonar. Però l’actitud humana que havia vist en el sargent li donava com unes ganes internes de continuar i de seguir la lluita, doncs tots eren simplement (era en certa manera com si ho descobrís ara) simplement éssers humans.

De sobte, el sargent Hermy se li va apropar decididament i, quan va veure que el Tommy s’espantava, ell va alçar la ma amablement amb un somriure i li va dir només:

– Tommy, aquest és un món de jerarquies i de putades, i, a vegades, de perills. Sé que no ets el millor dels meus soldats però fas una feina acceptable. Segueix endavant i no perdis el valor.

I, sense dir-li res més, li va posar breument una ma sobre l’espatlla dreta i va marxar tranquilament.

Amb aquestes paraules de suport inesperades, com si hagués descobert el valor de l’amistat, un somriure va iluminar la cara del soldat coix…

.

.

.

Pots visitar Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n

Benvolguts ciutadans de CP,

Us faig saber (o, potser, recordar segons cada cas) que la norma primera, en la seva exhortació addicional 14na prohibeix anomenar «Crom» o «Crom el nòrdic» a l’administrador (únic) dels Portals Perenne.

Aquí copio-pego aquesta exhortació, en la seva totalitat i integritat:

14na. 1. Queda totalment prohibit anomenar a l’administrador del Portal Perenne «Crom» o «Crom el nòrdic» o similar. Qui incorri en aquest error, sobretot si ja és totalment conscient de l’error en sí, podria ser molt severament penalitzat, d’acord amb les normes perennies. L’administrador mateix haurà d’aplicar-se-la a sí mateix en conseqüència. Es pot anomenar a l’administrador com a «unicorn blanc», entre altres noms possibles, d’acord amb la normatació. L’administrador havia estat però ja fa temps que no és Crom el nòrdic, ni vol ser anomenat com a tal. El seudònim «Crom el nòrdic» està prohibit d’acord amb les normes.

Per tant, ja esteu tots totalment avisats. Ni Crom, ni Crom el nòrdic. Jo em dic Unicorn Blanc, entre algun que altre seudònim dels possibles. I, com es pot observar en aquesta exhoració, ni tant sols jo puc anomenar-me ni Crom ni Crom el nòrdic a mi mateix.

Salutacions.

---

Correcció posterior.

En realitat, i dit seriosament, l’exhortació 14na de la norma primera de les webs perenne, dita en tot el seu contingut actual, és el següent text:

---

14na. 1. Queda totalment prohibit anomenar a l’administrador del Portal Perenne «Crom» o «Crom el nòrdic» o similar. Qui incorri en aquest error, sobretot si ja és totalment conscient de l’error en sí, podria ser molt severament penalitzat, d’acord amb les normes perennies. L’administrador mateix haurà d’aplicar-se-la a sí mateix en conseqüència. Es pot anomenar a l’administrador com a «unicorn blanc», entre altres noms possibles, d’acord amb la normatació. L’administrador havia estat però ja fa temps que no és Crom el nòrdic, ni vol ser anomenat com a tal. El seudònim «Crom el nòrdic» està prohibit d’acord amb les normes.

2. Aquesta exhortació no té efectes retroactius a partir de la seva posada en vigor; més concretament, ha estat posada en vigor el 2022.

3. Per norma es podran regular les sancions d’acord amb, si fós el cas, l’incompliment de l’obligació d’aquesta mateixa exhortació per tal de qualsevol persona que l’incomplís, dintre de les possibilitats dels Portals Perennes, d’acord amb l’apartat anterior.

4. Els missatges de text totalment esborrat d’acord amb aquesta exhortació transitòria serà substituït pel text següent:

«Aquest missatge ha estat suprimit per anomenar a l’administrador «Crom o «Crom el nòrdic», acció prohibida segons l’exhortació addicional 14a de la norma primera del Portal Perenne».

5. Totes les mencions d’aquesta exhortació que facin referència al seudònim «Crom» es referiran també, sense necessitat que el text ho mencioni explícitament, al seudònim «Crom el nòrdic», i també viceversa.

---

Salut i que passeu un bon dia.