Autor: Admin

L’auca del Mixinet.

Un bon dia, a casa de mon pare,
un veí li va trucar;
portava un gatet deliciós en braços,
i si era d’ell li va preguntar.

Mon pare li va dir que d’ell no era,
però que el cuidaria bé si li volia donar;
el veí no va trobar inconvenient en donar-se-li
i el petit gatet s’hi va quedar.

Però mireu si sóc despistat,
que en antecedents no us he posat.
Mon pare i ma mare,
cap al 96 es va separar,
doncs tal i com diu el poeta,
«el amor eterno como viene se va».

Durant llargs anys i panys,
convivien amb nosaltres dos gatets simpaticons,
però el negret va morir de dolor d’una malaltia,
mira que el destí els té grossos, els collons!!

Algun temps després, el meu pobre pare
va morir en un hospital
i el gatet, sol i cuidat a estones per una veïna,
s’ho passava trist i fatal.

Però no estava sol d’esperit,
doncs jo pensava en ell sovint,
i a la mare li vaig dir que, de no fer res,
el pobret s’aniria, de tristesa, pansint.

«¿I doncs, què en fem del gat?» deia ma mare,
i jo responia: «Ens el quedem de bona gana».

Així doncs, ma mare, mon germà i jo,
un dia que anàvem a la casa que era de mon pare,
sentiem el pobret com plorava pel moment,
«tranquil, que et farem bona empara».

El gat ros que encara teníem viu a casa
al veure al Mixinet, es va enrabiar,
però com el destí és gran,
els dos gatets es van reconciliar,
i al final el Mixinet feia llepades a la cara del Blondy
«vull que el meu carinyo sempre el recordis».

Però el Blondy, que ja era vellet,
ja tenia la cara i la salut matxacada
el veterinari li va fer la injecció letal
i no va patir més, bo i encara!!

El Mixinet va resultar tan bon gat
que a la falda de ma mare s’hi pot estar
i ma mare, a diferència dels dos altres,
això i més li vol tolerar.

El Mixinet a vegades fa alguna destrossa,
i els diners del menjar bé costen una mica,
però la bona alegria que ens dóna,
no és pas pobra ni xica.

Que ningú em digui que em tregui de sobre el gatet,
no sigui que en la cara li faci un dolorós bolet,
doncs jo, mare i germà
estimem molt al dolç Mixinet.

.

.

.

Aquí pots llegir l’auca del Mixinet en Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/3wh

Plotí.

El neoplatonisme era essencialment un pensament que volia accedir a una realitat intel·ligible superior, construint-la o descrivint-la. Aquesta realitat no tenia com a funció explicar el món sensible. Segons la creença neoplatònica, la vertadera felicitat i el vertader coneixement es troben en lo suprasensible.

En el mite neoplatònic, la vida dels déus és indiferent a la dels humans; la realitat intel·ligible no coneix el món i no s’abaixa a contemplar-lo. Els déus són passius davant la realitat humana i sensible.

En el pensament neoplatònic és essencial trobar l’èxtasis, un estat on l’home es transcendeix a si mateix per a contemplar la divinitat. És un estat complicat d’aconseguir i el mateix Plotí afirmà que només el va aconseguir quatre cops.

Un dels precursors del neoplatonisme fou el filòsof Posidoni, qui dividí la realitat entre déu, destí, i natura.

En la teoria neoplatònica, les diferents parts estan unides per simpatia: l’U, l’intel·lecte, l’ànima i el món sensible tenen una relació de jerarquia. Sense l’U, el principi general de l’univers, la realitat no podria existir. De fet, l’U conté tota la informació i realitat de l’univers del qual emana.

De fet, l’U de Plotí té semblances amb el Bé de Plató, doncs en aquest últim Plató li donava la qualitat d’ésser primer.

Segons Plotí, l’U, com a ésser perfecte, és natural que produeixi, en comptes de mantenir-se eternament contragut en si mateix. Com una llum que sempre produeix sense perdre res.

Quan l’U es multiplica en la intel·ligència, aquesta dóna vida en l’ànima i, aquesta última, en la matèria sensible, que és el pitjor grau de degradació de l’ésser. Fins i tot el moviment conserva encara alguna cosa d’espiritual i d’immaterial que garanteix el seu caràcter intel·ligible.

Una novetat de Plotí que va sorprendre els seus contemporanis va ser el considerar els intel·ligibles dintre de la intel·ligència mateixa, com a part d’ella, quan Aristòtil els considerava externs a la mateixa.

Derivada de la intel·ligència, hi ha l’ànima del món, que és rectora del món sensible i que regeix la matèria, la qual és l’estat més degradant de l’univers segons el neoplatonisme. De fet, pocs filòsofs com Plotí havien tractat de manera tant baixa el món material, amb la notable excepció de Parmènides i, en el seu cas, d’altres.

.

.

.

Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n

Nota: Aquesta cançó coincideix només parcialment amb la realitat de l’autor; no hi busqueu una correspondència exacta de la cançó amb la realitat. És, per dir-ho així, poesia i literatura, simplement. Sobre en quins punts sí coincideix amb l’autor, es guarda secretisme. És el dret a la intimitat. En fi, espero que us agradi la cançó, salut.

---

Cançó de l’Arantxa.

Jo que sóc més filosòfic
que la República de Plató,
i que el bigoti del senyor Nietzsche,

Jo que sé diferenciar
entre empirisme i racionalisme
i sé entendre Hegel i Marx.

Jo que sóc més català i filosòfic
que en Ramón Llull i Terricabras
ara resulta que m’he enamorat
d’una xica que es diu Arantxa
que li agrada el Salvamé i el futbol!!

Oh Arantxa, Arantxa,
m’empollaré tots els serials de la tele per tu,
Oh Arantxa, Arantxa,
diré tonteries i em fotré pets per tu!!

Els dos lluitarem per aquest amor simplista!!

Jo que sóc tant pur i tant culte,
que no faig sexe sense amor,
i no sóc un tio, sinó un Senyor!!

Jo que no paro d’escriure
davant d’un ordinador
i he escrit tants articles, que déu n’hi do!!

Jo que sóc tant elaborat
que no prenc cap decisió
si en les meves normes
no està fixat!!

Jo que em fa molèstia i cosa
si no estic promocionant La Stoa
perquè sóc un maniàtic
i quan em prenc un any sabàtic
vaig i m’enamoro d’una triumfita dita Arantxa
que a més parla castellà
i de filosofia
no en sap ni parlar!!

Oh Arantxa, Arantxa,
em llegiré l’Hola i el Lecturas per tu,
Oh, Arantxa, Arantxa,
mirarem una peli porno junts per tu!!

Els dos lluitarem per aquest amor tant inculte!!

Jo que sóc tant tremat i irònic,
que faig xistes del Montilla
i a tots enfado, que déu n’hi do,

Jo que sóc tant perfeccionista
que m’aprenc els pronoms febles
i controlo per norma fins l’estornut!!

Jo que tinc tants enemics
i que sóc un pel anormal
ara que ja tinc l’Arantxa,
que la roba sempre em plantxa,
doncs La Stoa ja bé pot esperar!!

Oh Arantxa, Arantxa,
alabaré al Messi i al Ronaldo per tu!!
Oh, Arantxa, Arantxa,
ara seràs la Stoera segona, ben segur!!

Els dos lluitarem per aquest amor tant frikie!!

Oh, Arantxa, Arantxa…

.

.

.

Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/37n

Nota: aquesta declaració encara està en procés de redacció. Disculpeu les molèsties.

.

Preàmbul

Considerant l’administrador de les webs perenne que, de fet, varen succeir i succeeixen fets a Internet que atempten contra la dignitat individual, el dret al respecte moral, i, en certs casos, de grup, entre altres elements importants i dignes de consideració, es crea la següent declaració de drets internàutica;

Considerant que la majoria (o relatives majories) de persones atempten contra la dignitat moral d’altres davant la mirada normalment passiva de tots els administradors en certes webs, especialment als fòrums mateixos, possiblement considerant que és un sistema útil per a evitar propaganda o que una persona aconsegueixi més popularitat i més influència de la que alguns considerarien positiva o, potser, simplement, com una manera fàcil de satisfer un cert plaer sàdic.

Considerant que molts administradors de fòrum, malgrat que posin el respecte dins de les seves pròpies normes, el permeten quan el troben adient o se suposa que hi ha una causa que el justifiqui.

Considerant que els administradors no haurien de considerar ni d’autoconsiderar-se que es cometin, per part de qui sigui, ni per part d’ells mateixos, faltes de respecte moral o abusos de poder,

Considerant que la realitat hauria d’evitar ser de la manera negativa com es descriuen aquests paràgrafs a mode d’exemple, Unicorn Blanc prescriu aquesta declaració local de drets de la persona en Internet:

Articulat

1) Tota persona té dret a disfrutar del dret a no ser faltat al respecte moral per altres usuaris i per tots els administradors, així com té el deure, tothom, administradors inclosos, de no faltar al respecte moral per part de ningú. Les normes hauran de procurar al màxim defensar els beneficis i procurar evitar els perjudicis d’aquest dret.

(…)

.

.

.

Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n

Pots visitar aquesta declaració en Lletra Perenne, en aquest vincle: http://ciutat-perenne.com/m/3w8

Vaig a dir les meves opinions sobre la sofística i el seu rival Sòcrates.

Jo no crec que els sofistes (almenys, alguns d’ells) fossin anarquistes; ni tan sols Gòrgies amb la seva negació de la veritat (¿de la veritat absoluta i no de la veritat relativa?) no crec que fos un àcrata o cap mena d’anarquista.

El que no eren, no eren uns prosubmisos com el seu contemporani Sòcrates o el futur Jesús, que tractaven el seu sacrifici com si la seva innocència fos el melic del món (i ho vull dir fredament, sense voler insultar, entre altres motius perquè tinc amics creients).

Els sofistes sí que creien en un tipus de veritat, però era relativa, i estaven oberts al diàleg, a diferència de Sòcrates, qui només volia un «sí» o un «no» a les seves respostes (preferentment un «sí», és clar). També eren mestres de l’oratòria, amb tota la seva criticabilitat a la mateixa, i tractaven la llei amb relativitat, el que feia que els ciutadans no fossin una massa compacta i unida amb força per a fer el bé (o el mal).

I els sofistes creien en l’educació com a eina per a millorar el poble, a diferència de Sòcrates que advocava la ignorància com a «forma de saviesa» («soc el més savi perquè només sé que no sé res»). Gairebé es pot dir «dic que no sé res, excepte que sé que cal obeir al qui mana submisament».

I respecte a l’import dels seus cursos (100 mines per un curs d’un any), cal dir que eren cars, la qual cosa donava sensació d’elitisme, però assistir a les conferències públiques era molt barat (només una mina per sessió). I en quan a Sòcrates, presumia de no cobrar diners (diners, no), però quan anava a cases de rics a jalar i a beure de gratis, es pot dir que cobrava en espècies, per no dir altres formes de «cobrament socràtic»… a part ¿anar per la vida siguent un pobre que està en contra de tot el que no sigui la ignorància és bo? Ho dubto, que això últim sigui bo…

Bé, de moment només explico això.

¡¡Perdoneu, però crec que tot això algú ho havia de dir!!

PD: L’home de la imatge és Protàgores, anomenat per alguns, no sense alguns motius, el pare de la sofística.

.

.

.

Consulta la definició de la sofística en la Viquipèdia: http://ciutat-perenne.com/m/3w3

Pots votar aquí, com a usuari registrat i identificat: http://ciutat-perenne.com/m/3vw

¿Quina postura política tens tu respecte a Catalunya?

Independentista.
. .67%.
[ 2 ]

Federalista (si és que no consideres pas el federalisme com una utopia).
. .0%.
[ 0 ]

Autonomista (l’actual).
. .0%.
[ 0 ]

Regionalista (Espanya de regions).
. .0%.
[ 0 ]

Ninguna, perquè jo preferiria que Catalunya no existís.
. .0%.
[ 0 ]

Prefereixo no dir-ho.
33%
[1]

4. La lleona rera la pressa.

– Perquè no funcionarà, Eric?

– Veig alguna cosa extranya. Perquè em demanes per sortir així tant de pressa, i a mi precisament?

– Ejem… bé, Eric, suposo que t’haig de ser franca. No tinc moltes alternatives. Tinc un nuvi que no em fa feliç. No vull ni parlar-ne d’ell, però et diré en resum que és una persona maleducada i grollera: més d’un cop m’ha insultat i fins més d’un cop ha apelat a alguna violència física. Em penso que fins li agrada fer-me mal, li dóna seguretat, és com si maltractant-me tingués la garantia que jo em quedaré amb ell. – Eric se l’escoltava atentament. – Veuràs, li vaig fer una promesa a la meva àvia que mai em quedaria sense nuvi, i si tu et quedessis amb mi, no es trencaria la promesa.

– Però… A veure, tu quan fa que em coneixes?

– Des que t’he vist atravessar el passadís.

– I a mi m’ofereixes una relació? A veure, perquè ofereixes el teu amor a un noi al que no estimes?

– Mai oferiria el meu amor a un noi que no m’atragués.

– No? Doncs ara ho estàs fent!

– Bé, doncs podríem dir en que tu m’atraus, que la primera impressió ha estat bona.

– Però si no em coneixes?

– Ok, però tu em sembles simpàtic, i guapo… ets molt musculós… – La Miranda cada cop es deixava endur més per l’emoció. – Si em deixes seduir-te, em podràs tocar…

La Miranda feia to de gata afable. L’Èric va posar-se nerviós i va provar de fugir d’estudi.

– Però… escolta… si el meu germà entra, ens veurà… – L’Eric mira la porta tancada del cuarto. – Pot entrar en qualsevol moment.

La Miranda s’aixeca del llit on estava asseguda, agafa el candau manual de la porta i el tanca.

– Ja està. Si no ens entretenim molta estona i no fem molt de soroll, em podràs tocar una estona i ton germà no notarà res. – La Miranda es treu la xaqueta i es despulla els hombros. Però decideix que l’Èric ha de prendre la decisió final. S’estira sobre el llit, a només una estirada de braç de l’Eric. – Treu-me els botons i divertim-nos. Vinga! No vull que et sentis obligat. Tu m’agrades. Aprofita, home!

L’Eric no sap què fer.

– Vesteix-te i deixem de fer l’espectacle!

– Però…

L’Eric fa cara impertorbable i no observa la Miranda a la cara. Ella s’alça les espatlles de la camisa i es torna a posar la jaqueta. Acaricia l’espatlla dreta d’Eric. – Ho sento, està bé, potser m’he accelerat una mica, però algun dia t’hauràs d’atrevir amb alguna, no? A veure si ens entenem. La teva religió t’ho prohibeix?

– No. Bé, no sóc religiós.

– Ehem… A mi m’ha semblat entendre que no, però – la Miranda dubta – No sé… si ets homosexual…

– No, no, a mi m’agraden les ties. De debò.

– Aleshores, perquè em dius que no? A veure, jo t’agrado?

– Que si tu m’agrades? Doncs… a veure… Ai, no m’ho facis contestar!

– No, dis-me alguna resposta!

– No! No me’n facis sentir obligat!

La Miranda pensava: “Ves, quin noi! Moltes noies, un cop arribades a aquest punt, ja ho haurien deixat córrer. Però a mi m’agrada! Té personalitat, és diferent. Si me’l pogués seduir, estic segur que amb mi seria fidel. Sí, fins podria ser i tot el noi que vull! No m’he de desanimar a la primera de canvi!”.

– Està bé, maco, no vull que et sentis obligat, però… si no et fa res, no vull sortir amb tu sense ni haver parlat de lligar o no. M’agradaria que em contessis si jo t’agrado.

– Està bé. Ets guapa.

La Miranda s’anima.

– Quant de guapa?

– Ai! Està bé. Bastant guapa. Ets una bona figura.

– I de caràcter? Deus pensar que sóc una pesada impertinent, no?

– Home, doncs…

– La veritat. Jo et canso, no? Aquí oferint-te sexe, relacions, companyia, afecte… I l’únic que guanyo és que tu em deus trobar una pesada. Només sóc una pesada! No tinc encant, oi?

– Bé… No sé què dir-te, en realitat no em caus malament. Sembles bona xiqueta, i al capdavall és el teu dret fer-te la seductora… No et vull malferir psicològicament. Què sé jo! Per mi, quasi sí que et diria que ets molt pesada… però prefereix-ho no dir-t’ho. – L’Eric mira la miranda quasi avergonyit, com si tingués la impressió de fer el ridícul. Però la Miranda se’l mira amablement…

.

.

.

Pots llegir més capítols d’Osset de Peluix aquí: http://ciutat-perenne.com/m/3sf

Tots sabem qui és Abraham Lincoln: el president nord-americà que va acabar amb l’esclavitud en Amèrica (dit així d’abreviat). El que potser no sabem, és que abans de ser president, va treballar com a advocat, i va viure algunes escenes ben curioses en la seva carrera. Aquí tenim una d’elles, que explicaré de forma amena.

En una ocasió, un home es va presentar davant Lincoln queixant-se que certa persona li devia dos dòlars, i demanant a Lincoln que, com a advocat, li aconseguís retornar aquests diners.

– No és una qüestió de diners, sinó de principis. Faci que aquest home em pagui el que em deu!

– Li aviso que els meus beneficis li costaran més que el deute. Pagui’m deu dòlars.

– Aquí els té. Però faci que aquest home em pagui!

Després Lincoln, pel seu compte, anà davant aquesta persona del deute i li parlà:

– Mira, noi, et dec un favor, perquè gràcies a tu vaig a fer un nou client. Aquí tens cinc dòlars. – Li explicà tots els fets del deute, i en acabat li afegí: – Té els diners, però m’has de prometre una cosa: agafaràs dos d’aquests dòlars i li pagaràs a aquell home els diners que li deus.

– Ho faré immediatament! – Va dir ell. – Confii en mi, senyor Lincoln!

I així es conta com Abraham Lincoln va resoldre aquest assumpte, posant pau entre tots.

.

.

.

Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n

LA CANÇÓ DEL PUIGDEMONT.

Qui és el millor president del món?
Potser en Puigdemont.
Ell sempre feliç serà
i la independència ens donarà.

Visca en Puigdemont,
visca…
visca…
com a president sempre té raó!!

Per molt que el Llarena li vulgui emprenyar,
Europa el defensarà,
i algun dia valent i altiu,
li farà a Espanya la vora-viu.

Visca en Puigdemont,
visca…
visca…
aquest home mai sentirà cap por!!

Un home valent i amb sort
és en Puigdemont,
camina pel carrer a tot estrop,
mai l’abandona la sort!!

Visca en Puigdemont,
visca…
visca…
mai deixis de donar-li un vot!!

.

.

.

Sigues benvingut al Fòrum Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/3nq

L’Auca d’Epicur 2.

En el segle quart abans de Crist,
en Samos, ja ho has «vist»,

neix un nadó bo i pur,
que li posen Epicur.

Bon company i eixelebrat,
amb en Meandre fa amistat,

fins que un bon dia triaria,
d’abraçar la filosofia.

Per ciutats del món Egeu,
per tot arreu, com ja es veu,

i cansat de viatges i rondar,
per Atenes s’instal·là

«El Jardí» s’escola s’ha anomenat,
i un bon «sarau» s’ha aixecat.

Qui sap per quins motius,
els epicuris «ni morts ni vius»,

per algunes escoles intolerants,
amb Epicur «no són galants».

Malgrat les dificultats,
els epicuris són escampats,

pel món hel·lènic i africà,
doncs Epicur marca hi deixà.

Platònics i estoics se la juraren,
però a Epicur no el derrotaren.

Si la filosofia d’Epicur vols escoltar,
l’orella ja pots parar.

Un món d’àtoms i buit, la veritat,
segons Epicur, la realitat.

I malgrat déu no hi pinti res,
per Epicur existeix, ai ves!!

En aquest món on déu quasi «sobra»,
l’home a l’amistat s’obre.

Doncs Epicur vol una societat,
on el millor bé és l’amistat.

I els amics mengen plats de verdures,
que són les millors cures,

doncs per Epicur, la veritat,
el major bé és la tranquil·litat

«No cal menysprear la divinitat,
però tampoc mai ens ha preocupat».

Epicur, de la política, no en sap res,
la veritat, no li fa el pes,

tancat al seu «Jardí» a les afores,
i deixant passar les hores;

doncs el gran bé, ja us ho he explicat,
fer amics amb tranquil·litat

Algunes coses en el tinter m’he deixat,
és que tot, mireu, ho he abreviat.

Nietzsche, Marx i altres senyors,
d’Epicur feren «honors»,

i gent de la societat fa aquesta crida:
«l’epicureisme és estil de vida!».

I si alguna cosa més voleu consultar,
al portal perenne podeu anar,

i si potser no en teniu prou,
proveu amb la web «cibernous».

I si la vida i temps se’t fan dur,
tens com a consol el «col·lega» Epicur!!!

.

.

.

Aquí pots trobar més poesies de mi, Unicorn Blanc: http://ciutat-perenne.com/m/3tx