(Inspirat en la cançó del Polònia de la Rosalia.).
Hi ha un públic animat. Sona un soroll musical de fons.
– Sóc Marc Corbera, – més soroll de fons -, » sóc un home nascut amb molta trempera, » per a fer la meva web em sobra espera. » porto dins al cor la forta senyera!!
Soroll de fons del públic. S’obre una porta i entra un administrador de certa web amb un somriure. Segueixo cantant jo:
– Al meu portal, bonic i genial, » que la veritat a ningú fa mal, » algun dia l’èxit el beneïrà, » o això jo vull esperar, » per això jo us vull dir:
FUCKING VISITES MEN, – Algun dia les paus tots farem, FUCKING VISITES MEN, » Tindré paciència fins al 2100!! FUCKING VISITES MAN, » La meva qualitat no resistireu, FUCKING VISITES MEN, » Tindré paciència fins al 2100!!
Li canten: – Visca en Marc Corbera!! (Canto jo): «Perquè sóc un home amb molta trampera, » Els temps han canviat, no sóc en VSB. Apareix el VSB amb uns quants bitllets a la ma i diu: «Espera’t a cobrar uns quants billets ben macos, he he he!!».
Continuo cantant jo:
– I jo dic, la veritat, » amb la cançó de sempre m’heu tractat. (L’administrador em porta una ruleta amb varis missatges; me’n dóna un «a l’atzar». Al missatge diu: «tots et tenim respecte»). – I això no és pas veritat, de respecte sempre n’ha faltat, » només que a mi sempre m’heu fet destacar, » com si fós l’únic que despotricà. » Per això dic:
FUCKING RESPECT MAN; » a les altres webs ja no n’espero més; FUCKING RESPECT MAN; » no m’imposeu canvis o us donc un revés!!
L’administrador canta:
– Tu sempre has estat molt exasperat, » I la propaganda has volgut imposar. (Canto jo): – Si paciència no en teniu, » jo en això no sóc passiu, » sort del Facebook jo en tinc.
L’administrador canta:
– Recordo que en el passat d’una web sí senyor, » tu vas ser com un viceadministrador, » fins que et varen rebaixar a usuari sense perdó, – (Canto jo): això és un cop baix, donat als co—-s, » ells no em varen donar ni explicacions, » però ja no tinc res a veure amb ells, » ara faig una aposta diferent.
Canta l’administrador: – Tu ara apostes en un portal, » on fer propaganda no fa mal, » però el poder vulguis o no, » el tenim els administradors, » però això jo et dic:
FUCKING HACKING MAN, – Els administradors, si cal, brut jugarem, FUCKING HACKING MAN, » El respecte del teu portal no l’imitarem.
Jo em quedo en un racó escoltant a l’administrador; ve un amic meu escriptor i diu: – No et vull importunar, Unicorn Blanc, però em sembla que tu l’èxit el tindràs DI-FI-CIL-MEN-TE, – dóna cops d’una mà a l’altra mentre afegeix verbalment: – ¡¡ta-ta!!
Imatge d’una guitarra, inspirant, en certa manera, el Trifachito i la Trinca.
(Inspirat en la cançó de la Trinca «arriba la Trinca» i en la cançó de l'»arriba el Trifachito» del Polònia. Podeu llegir més sobre el Trifachito aquí).
.
Es veu venir pel camí local apropar-se un cotxe on hi ha l’Unicorn Blanc, servidor, el seu amic del Facebook Lkr i el germà de l’Unicorn Capità Senyera.
.
Canten:
«Ahhh…
Arriba, arriba, arriba, el Perennito, nito, nito, per ajudar a la cultura, ah, ah,
sabem molt bé, com orientar-nos, l’enemic no ens podrà pas!!»
.
Es veu un noi mirant el Racó Català per l’ordinador; jo canto:
«Hi ha uns fòrums, que em maltractaven, i em posaven del revés,
però jo els acuso, de dir-me ‘cabró’, i els abandono per sempre més!!».
.
«Ahhh…
Arriba, arriba, arriba, el Perennito, nito, nito, per ajudar a la cultura, ah, ah,
sabem molt bé, com orientar-nos, l’enemic no ens podrà pas!!»
.
Es veu un altre noi mirant el Facebook; el Lkr canta:
«En el Facebook oferim, la cultura Perenne, no ens volem desanimar,
almenys aquí, qui no vol lo nostre, només ens té que ignorar.».
.
«Ah…
Arriba, arriba, arriba, el Perennito, nito, nito, per ajudar a la cultura, ah, ah,
sabem molt bé, com orientar-nos, l’enemic no ens podrà pas!!»
.
Apareix, enmig del camí, un noi retallant insignes de la RFC (resistència frikie catalana); canta el Capità Senyera:
.
«Aquí aquest senyor, dels friko-gamberros, actuava amb malda-a-at,
però ara no poden, fer tantes putades, ara que Unicorn solet està manant.».
.
«Ah…
Arriba, arriba, arriba, el Perennito, nito, nito (…)»
.
Apareix, enmig del camí, una aparent estàtua de Nietzsche; canta Unicorn:
«Aquí Frederich Nietzsche, dels vitalistes, un gran heroi filosofal,
si algú es burla, de la seva figura, li foto patada via anal» i faig com si pegués una patada a l’aire…
.
Uns segons de silenci; canta Unicorn:
.
«Ai apreneu, aquesta lliçó, un portal us espera ben bo,
si us animeu a llegir una mica, si la ganduleria bé no us pot!!
.
«Ah…
Arriba, arriba, arriba, el Perennito, nito, nito (…)»
.
El cotxe surt pel camí mentre es canta la cançó; la Senyora Catalana, amiga d’Internet, el Nietzsche i el noi del Facebook ens veuen partir; Nietzsche comenta: «Realment, la filosofia es torna dicharachera amb els temps…». I la Senyora Catalana fa que sí amb el cap…
El deliciós i desafiant text en blanc, sempre preparat per a ser omplert…
Estimat i desafiant full en blanc,
Cada vegada que et veig ets per a mi com un amic i alhora un enemic, en certa manera. Et veig al natural, sense continguts, com un multiplicat per zero, i no aguanto la temptació de pegar-te una bona escriptura, de plasmar-te les meves emocions, les meves vivències, la meva imaginació, la meva passió, la meva dolçura, el meu dramatisme…
El millor antídot contra el full en blanc és sempre no buscar la perfecció sinó la humanitat; és millor plasmar l’espontaneïtat que el «no puc fallar». La naturalesa és el que vol ser plasmat, i la naturalesa mai és infal·lible, mai és perfecta. Literatura és bellesa, si bé mai (o molt rarament com a màxim) és perfecció.
No obstant, com que sense un paper en blanc no en podria sorgir un paper escrit, ets com aquella matèria informe de la qual un creador en va crear una forma. Només sorgeix la bellesa a partir de la matèria primària. La bondat necessita comprendre què és la maldat per a existir.
Per això t’aprecio, estimat full en blanc, perquè ets la meva possibilitat de crear i alhora ets el meu repte.
Els Catarres, inspiradors de la cançó d’aquest article amb el seu «Jennifer».
Unicorn Blanc ofereix la seva versió de la Jeniffer; versió filosòfica i dels temps stoers; presentem l’Arantxa.
Nota: Aquesta cançó coincideix només parcialment amb la realitat de l’autor; no hi busqueu una correspondència exacta de la cançó amb la realitat. És, per dir-ho així, poesia i literatura, simplement. Sobre en quins punts sí coincideix amb l’autor, es guarda secretisme. És el dret a la intimitat. En fi, espero que us agradi la cançó, salut.
Cançó de l’Arantxa.
Jo que sóc més filosòfic que la República de Plató, i que el bigoti del senyor Nietzsche,
Jo que sé diferenciar entre empirisme i racionalisme i sé entendre Hegel i Marx.
Jo que sóc més català i filosòfic que en Ramon Llull i Terricabras ara resulta que m’he enamorat d’una xica que es diu Arantxa que li agrada el Salvamé i el futbol!!
Oh Arantxa, Arantxa, m’empollaré tots els serials de la tele per tu, Oh Arantxa, Arantxa, diré tonteries i em fotré pets per tu!!
Els dos lluitarem per aquest amor simplista!!
Jo que sóc tant pur i tant culte, que no faig sexe sense amor, i no sóc un tio, sinó un Senyor!!
Jo que no paro d’escriure davant d’un ordinador i he escrit tants articles, que déu n’hi do!!
Jo que sóc tant elaborat que no prenc cap decisió si en les meves normes no està fixat!!
Jo que em fa molèstia i cosa si no estic promocionant La Stoa perquè sóc un maniàtic i quan em prenc un any sabàtic vaig i m’enamoro d’una triumfita dita Arantxa que a més parla castellà i de filosofia no en sap ni parlar!!
Oh Arantxa, Arantxa, em llegiré l’Hola i el Lecturas per tu, Oh, Arantxa, Arantxa, mirarem una pel·li porno junts per tu!!
Els dos lluitarem per aquest amor tant inculte!!
Jo que sóc tant tremat i irònic, que faig xistes del Montilla i a tots enfado, que déu n’hi do,
Jo que sóc tant perfeccionista que m’aprenc els pronoms febles i controlo per norma fins l’esternut!!
Jo que tinc tants enemics i que sóc un pel anormal ara que ja tinc l’Arantxa, que la roba sempre em planxa, doncs La Stoa ja bé pot esperar!!
Oh Arantxa, Arantxa, alabaré al Messi i al Ronaldo per tu!! Oh, Arantxa, Arantxa, ara seràs la Stoera segona, ben segur!!
Observació: NOMÉS ELS USUARIS REGISTRATS I IDENTIFICATS poden votar. És clar, com a administrador jo també tinc dret a vot… Per a registrar-te, que és gratuït, només cal que cedeixis la direcció del teu correu electrònic.
La votació és sobre si trobeu adequat, o no, que el Cosmos Perenne tingui moltes normes. Bé, així doncs, ¿tu ho trobes adequat? La teva opinió, en forma de comentari i/o de vot, m’interessa.
La teva col·laboració, si la vols lliurement donar, és benvinguda (a dalt tens el vincle). En tot cas, que passis un bon dia.
1) A casa meva hi han vingut dos gatets ben entremaliats, trapelles i amb alguna diablura, però en el fons amb mil bondats.
2) En una fàbrica, per sorpresa, un nou conegut ens els encoloma, fins un tercer em volia regalar, però no més, no fem bromes!
3) Arribo a Tarragona, els he de dur a casa, en una capsa de sabates han arribat, mon germà pregunta d’on venen les bèsties, i ma mare s’ha esverat.
4) Ma mare em fa un jurament, «a la masia aniran de seguida!», però tota la família s’encarinya amb ells, són les sorpreses de la vida!
5) Pensant-nos al principi que són dues gatetes, Blondy li posem a la primera, jo contraproposo al negre dir-li Blacky, i aquests noms se li queden.
6) La veterinària ves què ens va dir: «Aquests són mascles com la copa d’un pi!».
7) Els «gatets que abans eren gatetes», a casa es queden a viure «de gorra»; menjar gratis, dormir, carícies i sostre fix, ja em diràs, quina vidorra!
8) Però ronronejen agraits i amables, a la nostra falda se’ns han sentat, i a vegades esperant-nos al portal amatents, què amables, «ses magestats»!
8B) I quan es posen a fer corregudes per la casa, o s’estarrufen amb posat de geperut, o ens ensenyen el seu pel de colors, ens tenen ben entretinguts, per aquest i altres motius hem pensat que agradable és tenir aquests gats!!
9) Però com que en la vida té inconvenients, algun dia els havíem de capar; l’operació es fa sense problemes, tranquils ells poden respirar; viure a casa nostra a ells els ha costat, perdre «la seva masculinitat».
10) Quan volem canviar de pis, tancats en una gàbia els vam portar, no paraven de miolar per tot el carrer, fins algú s’hi va inquietar.
11) El transport sense incidents, porta a «ses majestats» al nou temple, de seguida s’hi acostumen, «doncs no fan pas tant mal exemple», són els dos una preciositat, com, amb els anys, ens han mostrat.
12) Coloms morts, torretes i gerros trencats, i algun altre disbarat, els hem hagut de suportar, a «ses nostres dues majestats».
13) La terra de cagar, el menjar, el veterinari, i algun altre inconvenient, ens fan fer-nos canviar l’ordre domèstic, però com que no va tant malament, la mare deixa que la parella es quedi, «no fos cas que el Marc s’esveri».
14) Però els meus estimadets gatets, s’han quedat a casa nostra anys i panys, perquè la nostra economia pot amb ells, «sort que tenim prous guanys».
15) No em digui ningú que em tregui de sobre els gatets, «no fos cas que, de ràbia el mati», perquè jo, mare i germà, estimem molt el Blondy i Blacky!
Imatge d’Epicur, mestre en l’art de viure en el plaer moderat dintre del seny i altres virtuts.
Introducció.
Quan em vaig iniciar a la filosofia (tenia 19 anys, i avui (11-AB-06) tinc 29), tenia tres filòsofs preferits: Nietzsche, Maquiavel i Epicur. Com passa amb els partits polítics, el temps acaba per mastegar tots els ídols. Al final, d’aquests tres pensadors, l’únic al qui he persistit en admirant-lo (no sense trobar-li alguns aspectes criticables) és Epicur.
Explicar aquí el pensament, la vida o el context històric d’Epicur faria malbé l’auca que (espero) vas a llegir ara mateix. El que vull remarcar és que, encara que ja no senti per Epicur una admiració cega, sí que li conservo bastant de respecte.
En aquest sentit, doncs, vull deixar clar que, respecte al vell savi atenès, en sóc un fan i, per tant, no totalment imparcial. (En aquest sentit, qualsevol crítica anti-epicurea vostra, escrita amb respecte clar, serà tinguda en compte).
D’altra banda, i perquè no dir-ho, aquesta auca no l’he fet en una setmana, sinó que està feta en base als anàlisis que des de fa anys, a temporades, vaig fent sobre Epicur i els seus temes: la biografia, la filosofia, el context històric, els membres de la seva escola, la posteritat a l’epicureisme i d’altres aspectes. Per tot això, recomano llegir l’auca sencera abans de l’explicació a les estrofes.
Per últim, al pàrraf posterior indico alguns llibres, fonts d’informació, tots ells interessants i, dins del tema de la filosofia, entretinguts. Us recomano que li doneu una ullada, quant i més si els teniu a casa, almenys si el tema de la filosofia antigua i moderna us interessa.
Espero que l’auca us agradi, i que tingueu paciència per llegir les seves 33 estrofes. Salut! Visca Epicur!
Fonts d’informació:»Història de la filosofia, Antiguitat i Edat mitjana» (E. Bréhier), «Epicuro» (C. Garcia Gual), «Iniciació a la història de la filosofia» (Llatzer Bria i altres autors), «Histora de la filosofía griega» (Luciano de Crescenzo), «Epicuro, obras completas» (José Vara).
.
L’Auca d’Epicur.
1) Jo em dic Epicur d’Atenes, soc de Samos, de naixement, tancat en l’infern diví, per un dimoni inclement.
2) Dante Aligeri va aconsellar a déu, i a l’infern bé m’han tancat, perquè la immortalitat de l’ànima i la providència, als meus escrits bé he negat.
3) Més no us cregueu que sóc atéu, no és veritat, no senyor, jo crec en l’existència de déu, malgrat digui el tal Ciceró!
4) Ciceró, Plutarc i Sèneca, i altres filòsofs malparlats, de mi han dit una barreja de mentires i veritats, doncs la seva filosofia, clar i català, és tota la que volen contar.
5) Però mireu si m’he despistat, que de mi no us he parlat; Epicur, de pares de classe obrera, i de mentalitat lleugera, nascut poc després de la mort de Plató, (filòsof absolutista, que cabró!).
6) Malgrat mon primer professor, fos de mentalitat platònica, de la filosofia formalista i divina del platonisme, «no n’he agafat mai la tònica», de Plató faig oposició, des de la crítica i reflexió.
7) La meva època, de crisis i guerres, la fi de la polis ha comportat, i amb Alexandre Gran i successors, cap a l’univers, l’helenisme, s’ha enfocat; les reflexions de Plató i Aristòtil, la veritat, ja no descriuen la nova realitat.
8) De l’aristotelisme, de fet, he agafat, un hedonisme moderat; en la meva filosofia, un plat de pa i verdures, són, de fet, les millors cures; i una mica de vi jo voldria, doncs jo dic sempre: «Salut i alegria!».
9) I qui no pot patir el pecat de l’orgull? Doncs el meu pensament vaig defensar, i als pensadors d’altres escoles, algunes «parauletes», els vaig dedicar; però en aquest tema, la posteritat, crec que ho ha exagerat.
10) Però el millor bé de la vida, la veritat, és tenir una bona amistat; el comic Meandre, bon amic, m’ha fet costat, i des de l’infern l’he enyorat; i si vols amistat i felicitat, ves a la nostra comunitat.
11) No em comparis amb J. Locke i Hume, però jo sóc empirista, doncs no crec en el coneixement innat, només en «olfacte, ulls i vista»; doncs és metafísica d’imaginació, la de Parmènides i Plató.
12) Però els meus ulls de no-científic, no em permeten entendre el cosmos, la veritat, en la meva «lletra a Pitocles», un munt de teories diferents he acceptat; només busco combatre el mite i la superstició, en especial els del senyor Plató!
13) He passat a la història de l’atomisme, com, de Demòcrit, un continuador, tot és matèria, buit i déus passius, i a l’espiritualisme, l’oposició.
14) En aquest univers atomista, sí existeix la divinitat, que tant li fot els assumptes de l’home, i prefereix la comunitat; déus de matèria i no d’esperit, com a la meva filosofia bé he escrit.
15) Els àtoms xoquen i xoquen, en un univers buit i silenciós, i l’ànima, mortal i material, rep sensacions de tot colors; l’ànima sent, dels plaers, la necessitat, i, contra el dolor, s’hi ha negat.
16) L’acusació d’atéu de Ciceró, Plutarc, i dels estoics, és clar, no sé d’on la van treure, se la devien inventar; calleu i no sigueu malperits, llegiu-vos els meus escrits!
17) Escrigueren que la meva escola, «el Jardí», tot és orgies i descontrol, «a veure si al cabró d’Epicur, amb rumors, li fem un gol», només és un lloc d’ascetisme i tranquilitat, la meva visió de l’amistat.
18) El Tetrafarmac de la meva filosofia, llegiu a sota, us la resumeixo tota: no tinguis por als déus ni a la mort, no tinguis por a la sort; al plaer dóna satisfacció, i al patiment, no tinguis por.
19) La mort, el gran mal per alguns, no ens fa cap espant, ni por, doncs, dels àtoms, no és res més, que una desintegració; si la mort és el final del dolor, cap motiu per patir, no senyor.
20) Però la mort de varis amics sí que em va desconcertar; per exemple el meu amic Metrodor, que la mort se’l va emportar; per això, quan la mort dol, la meva «filo» em fa consol.
21) En el moment de la meva mort, la filosofia va triomfar; dos dies al llit enmig del dolor, però el desànim no em va guanyar; fins em vaig prendre un vinet i una copeta, doncs el plaer, en vida o mort, és la meta.
22) Segons Plató, estoics i eleàtics, si no fas cas a déu, malament; nosaltres no creiem això, sinó que el savi és autosuficient.
23) Tot i que rebutjem la metafísica, de la nostre filo en fem un sistema; senzillesa, coherència i utilitat, sempre foren nostros emblemes.
24) Mentre Sòcrates sortia a la plaça pública, nosaltres, la política, volem evitar, fer vida comuna d’amistat i anar tirant, que els polítics facin, i a callar, com hem dit, el nostre bé més preuat, és, purament, l’amistat.
25) El savi, hedonista i erudit, és la nostra finalitat, doncs el nihilisme de l’escepticisme radical, mai, miri vostè, ens ha agradat; Cultura, seny i erudició, de l’epicureisme la nostra opció.
26) Lucreci, Filodem i D. Laerci, i altres epicuris, quina sort, prolongaren la doctrina epicurea, segles després de la meva mort.
27) Quan l’epicureisme arriba a Roma, jo me n’he desencantat, perquè la meva doctrina, serena i amable, en vicis i orgies s’ha transformat; m’han transformat la doctrina en vici, sí senyor, com donant la raó al Ciceró!
28) Aquesta és la meva filosofia, que cinc segles va durar, però com totes les obres humanes, algun dia s’havia d’acabar.
29) L’escolàstica ens va perseguir, no va tenir cap clemència, mentre romanem ben invisibles; armem-nos de paciència.
30) L’empirisme, Marx i Nietzsche, i d’altres, ens feren suport, i així els escrits que ens quedaren, crearen una nova sort; de l’empirisme i l’hedonisme, sí senyor, som part de la tradició.
31) Punks radicals i joves hedonistes, de mi, Epicur, em fan una crida, mostrant que l’epicureisme, en el fons, és ben bé un estil de vida; i Dalton i els científics de la història, dels epicurs fan memòria.
32) Aquí en l’infern he d’esperar, doncs el perdó de Crist em pot arribar; mentre miro satisfet, com les meves doctrines fan el «fet»; alguns pensadors m’insulten d’escòria, però he passat a la història.
33) No deixis que la meva filosofia sigui inútila, si el viure i el temps se’t fa dur, sempre et quedarà com a consol, el meu pensament, el d’Epicur! ——————————————————— En honor a Epicur, mestre en l’art de viure en plaer.
Estrofes:
Estrofa 1: Presentació d’Epicur en l’actualitat, estant en el cel (com a ficció).
Estrofa 2: Dante Aligeri va escriure, en la seva obra «Infern»: «En aquesta part tenen el seu cementiri / amb Epicur tots els seus còmplices / que fan que l’ànima miri en el cos». Per tant, per a Dante Epicur ha (o hauria) d’estar en l’infern per haver negat alguns aspectes del cristianisme convencional.
Estrofa 3: Malgrat els comentaris de Ciceró, Epicur proclama clarament l’existència de déu (o de la seva divinitat en concret, que en ocasions identifica amb la religió oficial del seu temps, la de Zeus i Hèrcules).
Estrofa 4: Ciceró, Plutarc i d’altres persones (algunes, en vida d’Epicur) han fet córrer calúmnies sobre Epicur, la seva vida i la seva escola. Fins i tot, entre d’altres exemples, es va murmurar que Epicur vomitava vàries vegades al dia per tornar a menjar. En general, els rumors sobre Epicur (no confirmats pels membres de dins de l’escola) critiquen la seva opinió lliberal sobre el plaer, el sexe i altres temes.
Estrofa 5: Epicur va néixer el 341 a.C. (sis anys després de la mort de Plató), de pares obrers i de mentalitat una mica lliberal (dins dels límits morals que permetia l’Atenes del segle IV a.C.). Malgrat Epicur tingui el seudònim d'»Epicur d’Atenes», sembla segur que nasqué a Samos, malgrat sons pares sí eren nascuts a Atenes.
Estrofa 6: El primer professor de filosofia d’Epicur (un tal Pàmfil, un platònic, del qual molt poc se sap) ensenya la filosofia platònica a Epicur. Malgrat que Epicur sempre es mostrarà molt crític i contrari al platonisme, sembla clar que certs aspectes de Plató (encara que fos només per antítesis) influenciaren sobre el pensament de l’hedonista d’Atenes. Sobre els primers mestres d’Epicur, també és remarcable Nausífanes (atomista i amic personal de Demòcrit, el qual, tot i ser en ocasions criticat per Epicur, tingué una influència més important i directa sobre l’epicureisme que no Pàmfil).
Estrofa 7: Una estrofa-resum del temps d’Epicur: Alexandre Magne, a través d’una sèrie de guerres, allarga les fronteres de Grècia per tot el món conegut; això crea una «mentalitat internacionalista» (doncs gent de tot el món entra en contacte). El pensament de la polis, que encara era predicat per Aristòtil (contemporani d’Alexandre), va perdent tota la importància. Ara, importa més «el món» que no «la ciutat». Ja fa molt que Atenes no és l’epicentre del món antic. Epicur, en comptes d’explicar el món a través d’utopies tipus Plató, es limita a crear una filosofia bastant apolítica del plaer.
Estrofa 8: Aristòtil fa mencions positives del plaer (que contrasten amb l’ascetisme religiós de Plató), les quals, amb modificacions, són adoptades per Epicur i l’epicureisme. L’hedonisme d’Epicur, però, no és absolut; al contrari, és un hedonisme asceta i de pocs vicis. De fet, Epicur considera que els vicis cars són dolents per a l’hedonisme, precisament perquè porten, al capdavall, més maldecaps que no pas plaer. (És un fet que totes les tres cartes d’Epicur, conservades per D. Laerci, comencen precisament amb la frase «Salut i alegria», encara que una d’elles no parli del plaer, sinó de la visió atomista de l’univers).
Estrofa 9: Sembla (o això diuen certs rumors que corrien sobre ell), que Epicur dedicà «paraules malsonants» a alguns pensadors històrics i contemporanis del seu temps. Per exemple, a Plató anomenà «el dorat», a Protàgores «portapaquets», i a Aristòtil «l’amant de la juerga». És possible que Epicur, més que no pas insultar, volgués fer una crítica amb un matís d’humorisme àcid (tipus «el Jueves» per entendre’ns). En tot cas, el cert és que aquests «adjectius» es refereixen a fets reals; per exemple, és un fet històric que Protàgores, abans de ser un sofista ric, treballava transportant paquets i llenya per sobre d’ases. També és cert que B. Russell interpreta (sense parlar-ne gaire extensament) les «parauletes» com una espècie de mostra evident d'»irrespecte» d’Epicur a les altres escoles (quan, en realitat, em sembla clar que l’estoïcisme i el platonisme foren més agressius sobre Epicur que no a la inversa).
Estrofa 10. Una de les finalitats hedonistes d’Epicur era l’amistat; indubtablement, l’epicureisme era una doctrina filantròpica.
Estrofa 11. La filosofia d’Epicur és d’un caràcter molt empirista (malgrat ser molt diferent de la ciència moderna experimental). Per exemple, admet que «les dades dels sentits són sempre vertaderes, i l’únic fals pot estar en una interpretació posterior». El filòsof atenès és contrari a molts aspectes de l’innatisme platònic.
Estrofa 12. Epicur, sobretot en la «lletra a Pitocles», escriu un conjunt de teories «probables» per explicar el cosmos i els fenòmens atmosfèrics. A diferència d’Occam, Epicur sent la necessitat, no d’explicar el cosmos, sinó d’explicar diferents explicacions per tal de combatre el pensament místic i supersticiós del seu temps. Per a Epicur, la ciència no té cap valor per sí mateixa, sinó que és un mitjà terapèutic per a aconseguir la serenitat (l’ataràxia) i la felicitat.
Estrofa 13. Epicur, en la seva física, accepta l’atomisme de Demòcrit, només amb alguns canvis importants. La física d’Epicur serà, en gran part, un atomisme de tipus Demòcrit, amb alguns canvis que volen contestar les crítiques d’Aristòtil i Plató a aquesta filosofia.
Estrofa 14: En l’univers atomista d’Epicur i Demòcrit, els déus existeixen clarament, però són divinitats passives, indiferents a les necessitats de l’home, amb un plaer autosuficient que recorda en part la vida dels epicuris en el Jardí («El Jardí» era el nom oficial de les escoles epicurees).
Estrofa 15: Un breu resum de part de la filosofia atomista: els àtoms que estan en un univers buit, i l’ànima mortal i material (feta d'»àtoms de foc») que, segons Epicur, posseeix cada home. L’ànima, feta d’àtoms, té la sensació del plaer i del dolor (a diferència, sembla, de l’atomisme de Leucip, pel qual els ànoms són una matèria insensible a les sensacions).
Estrofa 16: Alguns pensadors (Ciceró, Plutarc, etc.) i d’altra gent del poble, acusaren a Epicur d’atéu, quan Epicur és un teista. En realitat, però, el que molestava als pensadors religiosos, era la descripció d’Epicur sobre els déus (els déus no actuen al món (no hi ha providència) i són àtoms materials (no sigui, no són esperit immaterial)), malgrat que afirmessin que Epicur en negava l’existència.
Estrofa 17: El Jardí és descrit com una escola de luxes, orgies i descontrol. En realitat, però, segons el testimoni molt creible dels membres de l’escola, els epicuris tenien una vida tranquila i relaxada, menjaven verdures que ells mateixos cultivaven i no donaven problemes socials. Això, per a alguns defensors de filosofies radicals, absolutistes, religioses i ascètiques, els era intolerable.
Estrofa 18: El tetrafàrmac de la filosofia d’Epicur (un curt recull de consells filosòfics, que rebia precisament aquest nom) diu exactament: «1) No temis als déus; 2) no temis la mort; 3) has de controlar la por al futur; 4) has de satisfer moderadament la necessitat de plaer». El tetrafàrmac vol resoldre aquests problemes: «1) la por als déus; 2) la por a la mort; 3) la pena del patiment; 4) el desig de plaer».
Estrofa 19: Com que la mort, segons el savi democriti, no és més que la desintegració atòmica, aleshores «la mort no ha de fer cap por, doncs el plaer i el dolor només són sensacions, i la mort és la fi de les sensacions».
Estrofa 20: Malgrat la consolació de la seva filosofia, Epicur sí va notar dolorosament la mort del seu amic Metrodor, alumne de la seva escola que va morir abans que ell. En el seu testament, el savi grec va demanar explícitament a un dels seus successors que es cuidessin dels fills orfes de Metrodor.
Estrofa 21: Epicur, en el moment de la seva mort (un moment clau per a tothom, o almenys pels que en el moment de morir estan conscients) va demostrar la seva fortalesa. D. Laerci explica que Epicur, abans de morir d’una malaltia al fetge, es dedicà a beure algun vaset de vi, es posà en una banyera amb aigua, i es dedicà a conversar amb els alumnes.
Estrofa 22: el savi de Samos, en contra del pensament platònic, estoic i de l’escola d’Elea (Parmènides, Zenó, Xenòfanes), nega la importància de la religió en la vida quotidiana, afirmant en contra l’autosuficiència del savi. El que no fa, però, és faltar al respecte a la religió, al contrari, doncs ell anava a actes religiosos, resava, i admetia dins la seva filosofia l’existència de déu. Fins i tot Epicur mantenia que la pràctica de l’oració i de les paraules religioses eren una font de plaer i de distracció.
Estrofa 23: Tot i que Epicur és contrari a la metafísica (potser més a la platònica que a l’aristotèlica), la seva filosofia és un sistema articulat, és a dir, no és (com seria la filosofia de Nietzsche) cap conjunt «desordenat» de frases i sentències. Garcia Gual diu que «en el sistema d’Epicur, tot i no ser important la originalitat, sí ho és la coherència».
Estrofa 24: A diferència de la filosofia de Sòcrates (ja mort en vida d’Epicur), Epicur no va a la plaça pública a aconsellar a la gent, sinó que fa el seu jardí a les afores, esperant que vinguin nous alumnes. El savi atenès no vol crear una utopia política platònica, sinó crear la felicitat per al seu reduit cercle d’alumnes (o no tant reduit, doncs, ja en vida d’Epicur, ja existien escoles epicurees en altres ciutats, de les que Epicur cobrava un petit tribut econòmic).
Estrofa 25: La filosofia d’Epicur, malgrat ser una filosofia de seny, relaxació i filantropia, valora la cultura com un dels elements claus del seny i el bon enteniment. Així, s’oposa a la suspensió del judici i de les opinions de l’escola escèptica. Tampoc l’epicureisme és una filosofia d’afany enciclopèdic (com potser ho era l’escola sofista), però sí que manifesta un interès per tenir un cert nivell de coneixements, encara que només sigui per a utilitzar-los a favor de l’hedonisme i la felicitat del tipus epicuri.
Estrofa 26: Lucreci, Filodem, Diògens Laerci, Diògens d’Enoanda i d’altres epicuris portaren la flama de l’epicureisme entre els segles III a.C. i els segles III d.C., fins la seva extinció. Entre els epicuris romans és destacable el mateix Lucreci, escriptor del poema «Sobre la naturalesa» («De Rerum Natura», afortunadament conservat), en el qual descriu, amb bastanta fidelitat, la doctrina epicurea.
Estrofa 27: Els membres romans de l’epicureisme dels segles I i II d.C., segles després de la mort d’Epicur, i a desagrat de l’ensenyança de Lucreci, transformen l’escola d’Epicur en un lloc d’excessos, orgies i plaer excessiu, de forma semblant als rumors que escampava Ciceró (com ja hem explicat). Així va ser com l’epicureisme va adquirir l’adjectiu de descontrol i sensualitat que té avui en dia, tant contrari a l’ascetisme moderat que practicava Epicur i els epicuris grecs originaris.
Estrofa 28: En el segle III a.C. encara existien alguns petits nuclis abundants en petites ciutats, però el segle IV a.C. Sant Agustí i d’altres personatges mencionen com a desaparegudes les escoles epicurees. Els atacs, primer estoics i després cristians, havien fet dissoldre l’escola epicurea i gran part dels seus escrits.
Estrofa 29: Durant l’edat mitjana, l’epicureisme és conegut de forma borrosa i distorsionada. A dures penes se’l menciona en les disputes escolars, i molts cops fins desconeguent els textos originals d’Epicur. En l’era medieval, l’epicureisme serà pràcticament inexistent, mentre passaran els segles.
Estrofa 30: Durant el segle XV, amb el descobriment de textos d’Epicur, Lucreci i altres autors, l’epicureisme reneix de les poques cendres que li queden. Autors empiristes i racionalistes, Marx, Nietzsche, Hegel, i altres escriptors li dediquen (a favor o en contra) textos que, en tot cas, fan remarcar el pes històric que té en les noves filosofies del futur la figura del vell savi atenès.
Estrofa 31: Punks radicals i gent del carrer reconeixen el valor de l’epicureisme i altres filosofies antigues (com la cínica) a l’hora de tenir una forma de vida senzilla, crítica amb la religió, i amant del plaer i de l’amistat. Així doncs, la filosofia epicurea, milenis després de la mort, és considerada com a útil per ser posada a la pràctica [el que és una mica dubtós és que Epicur hagués valorat positivament alguns eslògans radicals antisocials del moviment punk i hippie, bastant contraris a la seva filosofia del pacte social («sigues diferent, però viu amagat, mai siguis radical a l’hora de mostrar-te davant els altres i la societat, i si cal, ves al temple i resa oracions per tal de viure en dissimul»)].
D’una altra banda, Dalton i altres científics moderns, que adopten la paraula «àtom» per a les seves explicacions científiques, valoren la filosofia atomista com un cert precedent filosòfic a la ciència moderna (malgrat que, naturalment, entre la ciència moderna i la filosofia atomista epicurea hi ha moltes diferències).
Estrofa 32: Epicur ha pogut veure (és un dir) com la seva filosofia ha estat un precedent per a part de la nostra manera de veure al món. Ha predicat l’hedonisme abans que Freud, ha defensat i popularitzat el materialisme, ha donat exemple de força d’ànim de la seva pròpia filosofia, ha donat una filosofia pròpia sobre la mort, i ha expressat una forma filosòfica d’entendre la vida. Malgrat l’epicureisme, en gran mesura, no té elements originals respecte a les filosofies anteriors, ha sabut entendre-les, donar-ne una filosofia sistemàtica que englobi algunes d’elles i popularizar aquesta filosofia durant mig mileni, i aconseguir que donés una bona petja en l’actualitat. Epicur i els epicuris, a desagrat de molts, han fet i fan història. I en quan a la resta, el futur dirà.
Estrofa 33: Una invitació a utilitzar (amb sentit crític, naturalment) la filosofia epicúria: el seu hedonisme, l’explicació que dóna als problemes del seu temps (molts dels quals, de forma paral·lela, persisteixen a la nostra història), la seva crítica moderada a la religió, el seu seny, la seva filosofia simbòlica de «l’univers d’àtoms, buit i déus» i la seva crítica a Plató i Aristòtil. Ara ja coneixes una mica més l’epicureisme, és a dir, que posa-hi colzes, i ¡¡¡endavant cap al futur!!!
Nota: Aquesta cançó coincideix només parcialment amb la realitat de l’autor; no hi busqueu una correspondència exacta de la cançó amb la realitat. És, per dir-ho així, poesia i literatura, simplement. Sobre en quins punts sí coincideix amb l’autor, es guarda secretisme. És el dret a la intimitat. En fi, espero que us agradi la cançó, salut. Crom havia estat un seudònim meu. La cançó està inspirada en una cançó dels Catarres.
Cançó de l’Arantxa.
Jo que sóc més filosòfic que la República de Plató, i que el bigoti del senyor Nietzsche,
Jo que sé diferenciar entre empirisme i racionalisme i sé entendre Hegel i Marx,
Jo que sóc més català i filosòfic que en Ramón Llull i Terricabras ara resulta que m’he enamorat d’una xica que es diu Arantxa que li agrada el Salvamé i el futbol!!
Oh Arantxa, Arantxa, m’empollaré tots els serials de la tele per tu, Oh Arantxa, Arantxa, diré tonteries i em fotré pets per tu!!
Els dos lluitarem per aquest amor simplista!!
Jo que sóc tant pur i tant culte, que no faig sexe sense amor, i no sóc un tio, sinó un Senyor!!
Jo que no paro d’escriure davant d’un ordinador i he escrit tants articles, que déu n’hi do!!
Jo que sóc tant elaborat que no prenc cap decisió si en les meves normes no està fixat!!
Jo que em fa molèstia i cosa si no estic promocionant La Stoa perquè sóc un maniàtic i quan em prenc un any sabàtic vaig i m’enamoro d’una triumfita dita Arantxa que a més parla castellà i de filosofia no en sap ni parlar!!
Oh Arantxa, Arantxa, em llegiré l’Hola i el Lecturas per tu, Oh, Arantxa, Arantxa, mirarem una peli porno junts per tu!!
Els dos lluitarem per aquest amor tant inculte!!
Jo que sóc tant tremat i irònic, que faig xistes del Montilla i a tots enfado, que déu n’hi do,
Jo que sóc tant perfeccionista que m’aprenc els pronoms febles i controlo per norma fins l’estornut!!
Jo que tinc tants enemics i que sóc un pel anormal ara que ja tinc l’Arantxa, que la roba sempre em plantxa, doncs La Stoa ja bé pot esperar!!
Oh Arantxa, Arantxa, alabaré al Messi i al Ronaldo per tu!! Oh, Arantxa, Arantxa, ara seràs la Stoera segona, ben segur!!
Les Illes Balears (Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i Cabrera, i les petites Pituïses, si no m’equivoco), que, segons l’Estatut d’Autonomia i la Constitució, tenen un govern democràtic, potser excepte quan governa el Partit (anomenat) Popular…
L’auca del tripartit mallorquí (fets històrics amb un final mig fictici).
La candidatura del sr. Matas queda primera, i la cara dels socialistes esparvera.
Negociacions per triar nou president, esquerra i bloc formen un tripartit i ens engeguen a prendre bon vent.
Una nova generalitat en mans del PSOE, els Països Catalans hem perdut, València i Mallorca perdem la majoria absoluta, «bé ens fan passar per l’embut».
El Partit Socialista de Mallorca, torna a fer el Pacte de Progrés, ens foten fora del govern, no ens volen veure mai més.
Jo crec que ens tenen tírria, el sr. Matas és humà, i total, perquè amb sis membres del govern, al Rasputín vam anar.
Total al Rasputín el president, hi va anar per satisfaccions; per la premsa i webs de tot el món, uns quants dies, tocant els collons; ens van deixar ben per verd, és costum, som el govern.
Autopistes, carreteres i peatges, per tota Mallorca volem posar; és normal en el partit de la cimentera i el PHN, doncs som el Partit Popular.
«Suz nozaltros perlem ez mallorquí», la llengua defensem, i tant que sí; Mallorca té un idioma milenari i propi, que es diu es mallorquí.
El mallorquí és barreja de mil i un idiomes, més no pas del català, no us cregueu les mentires de la CAL, i del partit republicà.
Tant se’ns dóna el sou de l’immigrant, mentre ens sigui un votant; mentre ens votin per les eleccions, els tocarem a tots els collons; al Partit Popular, «voltros votau», i Catalunya adéu siau.
Per «demostrar» que respectem la llengua, l’emissora Som Ràdio hem cancelat, així el govern (el nostro, és clar), uns quants quilos s’ha estalviat.
Les emissons de Som Ràdio, eren ilegals i en català; en teoria el govern ho havia d’arreglar, més som el Partit Popular; sempre els mallorquins de debò queden enrera, mentre a Catalunya i a València, tothom s’esparvera.
Mallorquins airats i revolucionats, fan gresques, xivarri i follons; a nosaltres què se’ns fum això i tot, mentre guanyem ses eleccions.
Democràcia? Prou, i massa, ben mirat, tot sia per la «pasta». Els mallorquins són espanyols, i de segona, però per pasta, no «s’esborrona».
Mentre a les universitats i per tot arreu, perilla el mallorquí, perdó, el català, visca «la lengua española» en tota s’esplendor, i cada dia, al poble, enganyar; distorsions i mentires en la premsa, fins dir «basta», com hem dit, «tot per la pasta».
Però perdem les eleccions per poc, se’ns ha acabat el negociet, cap més opció; no tenim res més a dir. PSM, què cabró!
No contents amb haver-nos humiliat, el tripartit mallorquí tira enrera ses nostres maldats, retorna Som Ràdio, s’interromp s’autopista, doncs el poble no ens ha votat; al PP no ens fa cap gràcia, més triomfa la democràcia!
No permetem la nostra ruina, no ens hem de deixar derrotar, perquè el sr. Matas prepara el retorn, visca el Partit Popular!
.
Que aquest sigui el destí de les Balears! Visca els PPCC lliures!
Aquí diversos filòsofs (alguns dels més importants) junt amb una noieta trapella…
Introducció breu.
Una sàtira en forma de poesia de la història de la filosofia hauria de ser, de debò, molt més llarga. Aquesta sàtira menciona alguns fets de la filosofia molt bàsics; només alguns. Potser no seria mala idea fer només una sàtira sobre Plató, una altra sobre Aristòtil, una altra sobre Epicur… O potser podríem haver posat més estrofes a aquesta mateixa sàtira.
Però en fi, el resultat crec que ha quedat prou bé. Aquesta sàtira està pensada per a tots aquells que vulguin tenir un resum variat de la filosofia, o per tots aquells que no en sàpiguen res, de filosofia, i en vulguin fer una primera cullerada. He presentat en to bromista la història de la filosofia, amb tots els problemes passats, presents i futurs d’aquesta. No és un resum molt complet, al contrari, és una mirada per sobre abreviada. Però en fi, penso que complim l’essencial de tota sàtira: distreure una mica.
Aquesta sàtira mira una mica de tot. Comença amb la societat de Tales de Milet, continua amb els filòsofs grecs, la victòria del cristianisme, el sorgiment de la filosofia moderna, l’escepticisme de Hume, el dogmatisme de Kant i Hegel, Nietzsche i els existencialistes. I al final acaba amb una invocació als filòsofs catalans (veure més endavant la sàtira i el resum aclaratori).
Penso que no queda més a dir. Espero que disfruteu de l’Auca.
. .
L’auca de la història de la filosofia.
1) Fa vint-i-cinc segles, a Milet, sorgí una nova societat, als problemes del cosmos i la religió, en volia saber la veritat.
2) Tales inventa un saber nou, «filosofia» vas ser nombrat, els Set Savis en fan propaganda, pel món hel·lènic s’ha escampat.
3) Però la filosofia vol una pàtria, els savis volen recórrer nou món, Tales, Pitàgores i Heràclit; i Sòcrates, per segon.
4) Les noves bases del pensament, en Aristòtil hem trobat; i tant impressionen les seves tesis, que el pensament s’ha congelat.
5) Amb Epicur, estoics i escèptics, una filosofia popular arriba; retorna l’amor a la vida comuna, el pensament especulatiu fa figa; comprendre el món no és la nova meta, sinó tenir una vida distreta.
6) Del poble jueu de sobte un dia, ens ve una nova filosofia. Del món no vol comprensió, sinó, pel senyor, devoció.
7) Constantí transforma al poble en cristià, la fe ens ha guanyat per poc, només Plató ens el respecten, la filosofia a l’enderroc!
8) Agustí, Tomàs i altres savis, ens salven de la decadència, mentre van passant els segles, carreguem-nos de paciència.
9) «La Terra gira al voltant del sol», l’escolàstica mor en el temps; Descartes i la filosofia moderna, seran els nous ciments.
10) L’escepticisme destructiu de Hume de cop davant se’ns para, i la ciència moderna fa un somriure: «ens surt bé, la jugada».
11) Empirisme i positivisme, en una ciència ens volen tractar; la filosofia perd el passat especulatiu, tenim el futur ben clar: la religió ens volia fer mal, i la ciencia, «otra que tal»!
12) Kant i Hegel, però, reactiven, de la filosofia la nostra sort, la filosofia és metafísica especulativa, o anem cap a la mort; qui perd els origens perd la identitat, que si no, ens han enterrat!
13) Shopenhauer escriu un llibre pessimista, que se’l compra un jove amb vista. Empès per una catastrofista visió, ens fa una nova tradició!
14) Nietzsche és el nom del jove inquiet, que la religió adormida molesta; la filosofia oficial fot un bot del seient, com si li hagués picat a vespa!
15) El del bigoti el feu filòsof oficial, què cabrons, ja us val!
16) Una filosofia tràgica recorre Europa, és la tragèdia de l’existència, malgrat la religió en protesti airada, Sartre acapara gent i audiències.
17) Actualment la religió ens ignora, la ciència ens vol com a propietat, i la gent ens titlla d’avorrits, ja estem ben apanyats!
18) Ramón Llull, Terricabras, Francesc Pujols, i filòsofs catalans, hem de combatre la ignorància, catalans dem-nos les mans, el futur serà el demà, posem fil, i a treballar!
. .
Estrofa 1: A Milet, una societat important en l’antiga Grècia en aquells temps, la classe popular demana altres explicacions per comprendre el món diferents a les tradicions del mite i de la religió. La visió aristocràtica i elitista del món va perdent força. Així sorgí l’escolta de Milet, la primera escola de filosofia junt amb l’escola pitagòrica. (En realitat, però, en Orient, gairebé al mateix temps, sorgiren, per exemple amb Lao Tse i Confuci, un pensament molt similar a la dels primers grecs; és per això que penso que la filosofia nasqué, no només en Grècia, sinó també en Xina, sense que fos gaire probable que la filosofia grega i l’oriental estiguessin gens en contacte, més que res per raons geogràfiques.).
Estrofa 2: Tales crea les primeres teories filosòfiques conegudes (apart de la filosofia oriental i de les tesis pitagòriques). En aquells temps eren molt populars les sentències dels Set Savis, els quals tenien una filosofia moral en forma de màximes i sentències. (Tales mateix va ser membre dels Set Savis. Crec que és important considerar com la fama notable que tenien aleshores els Set Savis pogués fer un contrapès a favor de la filosofia en aquells temps.).
Estrofa 3: La filosofia es difon per Abdera (Leucip, Demòcrit), Elea (Xenòfanes, Parmènides, Zenó, Melissos) i Efes (Heràclit). Finalment, amb Anaxàgores, la filosofia s’atura a la Atenes (la qual serà capital de la filosofia durant alguns segles, fins el progressiu triomf del cristianisme), i d’Atenes sorgeixen Sòcrates, Plató i Aristòtil.
Estrofa 4: Aristòtil, en el segle IV a.C., crea un sistema filosòfic ampli i complex que implicarà noves bases de la filosofia, la física, l’astronomia, la moral i la lògica que seran admeses sense gaires discussions fins que seran desplaçades per la ciència moderna. Aristòtil esdevé, de forma bastant negativa, una “vaca sagrada intocable” de la filosofia durant dos milenis.
Estrofa 5: Apareixen tres “filosofies bessones”: l’estoicisme, l’epicureisme i l’escepticisme, que eclipsen la fama de Plató i Aristòtil. La filosofia es preocupa, aleshores, per problemes fonamentalment morals. Es pot dir que passaran alguns segles fins que la filosofia recuperi l’interès per la metafísica i els grans sistemes.
Estrofa 6: Sobretot a partir del segle II d.C. el cristianisme arriba a Grècia. Li donen la benvinguda algunes filosofies i doctrines d’aquell temps (el gnosticisme, el platonisme mitjà i l’estoïcisme romà, entre d’altres) i, al mateix temps, es veu afavorit per certs elements històrics i socials (la invasió dels bàrbars, les constants guerres, la ruina econòmica, etcetra.). La doctrina cristiana, malgrat alguns entrebancs, es va apoderant poc a poc del favor del poble i de l’admiració dels personatges cultes de l’època.
Estrofa 7: El 313 Constantí declara al cristianisme religió oficial (El 380 Teodosi prohibeix les religions paganes i arrianes i el 529 Justinià tanca l’Acadèmia platònica i l’Escola d’Atenes, últims centres de la filosofia grega, aleshores pràctiament reduida al neoplatonisme.). Quan el cristianisme s’apodera de l’ànima de l’home medieval, la filosofia entra en crisis. Es podria dir ben bé que l’única filosofia grega que és àmpliament acceptada pel cristianisme és el platonisme (amb interpretacions neoplatòniques) i potser l’aristotelisme. L’epicureisme i l’escepticisme són pràcticament exterminats, quedant-ne poques restes; la filosofia estoica és acceptada amb moltes reserves.
Estrofa 8: Sant Agustí d’Hipona i Sant Tomàs, tot i voler acceptar completament l’ortodòxia religiosa, adopten aspectes platònics, neoplatònics i aristotèlics en les seves obres i summes. Així doncs, la filosofia escolàstica de l’Edat Mitjana conservà bastants aspectes filosòfics, tot i que només de les filosofies que ella expressament escollia respectar. (L’epicureisme i l’escepticisme es donen per exterminats i romanen ilegalitzats, mentre que autors estoics com Sèneca són acceptats i apluadits pel cristianisme.).
Estrofa 9: L’escolàstica, ja debilitada per Guillem d’Ockham, desapareix com a filosofia oficial. Les noves filosofies seran el racionalisme (Descartes, Malebranche, Spinoza, Leibniz) i l’empirisme (Hobbes, Locke, Berkeley i Hume) seran les noves filosofies, les quals responen millor a les inquietuds científiques i morals del temps moderns.
Estrofa 10: Hume agafa l’empirisme de Locke i el porta als últims exterms. L’home queda reduit totalment a un “ésser de sensacions”. La metafísica, la creença en déu, la religió, la moral, fins i tot la ciència, queden reduides a “probables”. (És ben evident en aquest antimetafisicisme de Hume la seva passió per Newton.). Les grans construccions metafísiques queden així, pretesament, desarticulades (el que no impedí que Kant, Hegel i d’altres pensadors fessin després altres grans sistemes metafisics).
Estrofa 11: El positivisme, Nietzsche, Wittgenstein i d’altres escoles i pensadors continuen l’atac de Hume contra la metafísica, sobretot en assegurats arguments científics i empírics. La filosofia, així mateix, queda reduida en una arma utilitzada per la ciència i disparada contra la metafísica i la religió. Molts pretenen transformar la filosofia en una eina de la ciència, deixant com a inútil una part essencial de la filosofia: la metafísica i l’especulació.
Estrofa 12: Kant i Hegel articulen, a desagrat de Hume, amplis sistemes metafísics. (Les idees de Kant i Hume seran importants per al marxisme i l’existencialisme, especialment.).
Estrofa 13 i 14: Nietzsche (qui un dia va comprar un llibre de Shopenhauer casualment en una llibreria, segons es conta) obre un període pessimista i escèptic en la filosofia (visible per exemple en l’“Anticrist” o el “Zaratustra”). Aquesta “visió negativa” serà bàsica en el pensament existencialista, especialment, i també és una de les formes que té l’“home modern” de veure el món, degut a Nietzsche i a d’altres pensadors (com Kierkegaard).
Estrofa 15: Degut a la influència de la seva germana, Elisabeth Nietzsche, el filòsof pessimista és acceptat per Hitler com a “filòsof oficial” del nazisme. (Alguns aliats de Hitler, però, veieren amb desagrat la nominació de Niezsche perquè veieren en el filòsof del Zaratustra un individualisme i un pensament apàtrida molt hostil a la “interpretació nazi” del món.). En l’actualitat, diversos estudis mostren la gran manipulació de Hitler i E. Nietzsche en l’obra del filòsof.
Estrofa 16: Influits per Kierkegaard, Nietzsche, Hegel i d’altres, sorgeix l’existencialisme (Heidegger, Sartre), el qual respòn a la tragèdia de les guerres mundials amb una filosofia desesperançada, trista i, en ocasions, seguidora del marxisme o de moviments religiosos. (En realitat, però, l’existencialisme és un moviment més aviat confús, sota el suport de pensadors bastant diferents entre sí, i plurificat en multitud de moviments; la doctrina de l’existència (encara en part vigent en l’actualitat) està lluny de ser un pensament únic i cohesionat.).
Estrofa 17: Els principals obstacles de la filosofia són la desaprovació de la ciència i de la religió, així com la mala imatge i les difamacions que pateix el pensament filosòfic i especulatiu en l’actualitat. Ja fa uns pocs segles que filòsofs com Marx, Hegel, Hume i Witgenstein prediquen la mort de la filosofia (en realitat, la filosofia ha estat en un estat de crisis i d’indefinició des que fou creada per Tales ja fa dos milenis i mig). Penso que cal una nova mentalitat que dongui un sentit a la història de la filosofia, o sinó serà el nostre final. (Un fet és que la filosofia canvia com canvien les societats: per exemple, la filosofia de Tales, que avui en dia en alguns sentits és totalment antiquada, respongué a les necessitats ideològiques del seu temps. Per això: quina és la filosofia que necessita el segle XXI? Suposant que en necessiti cap…).
Estrofa 18: Aquí insto als filòsofs catalans (i de qualsevol lloc) a que ens posem fil i a l’agulla per tal de donar un sentit a la nostra història i no donar per perduda la filosofia. I, sobretot, a ajudar a fer atractiva la filosofia per a la gent comuna, cosa que ha fet falta des de sempre i sempre ens caldrà. Endavant cap al futur!
