L’Eric està encaparrat davant l’ordinador, escrivint. Al principi es pensa que la Miranda està per allà de pas i que només curioseja una estona. La Miranda no sap com trencar el gel. S’asseu en el llit del costat de l’ordinador, des d’on l’Eric la pot mirar només girant el cap.
-Hola. – Diu la Miranda.
-Hola. – Respon l’Eric. – Què fas per aquí? Qui ets? Ah, sí, perdona, no vull ser brusc; ets una amiga del Joan de fa alguns anys. M’ha parlat de tu. – “Perquè em mira així somrient? Això m’inquieta” pensa l’Eric. – Bé, en fi, no sé, encantat de coneixer-te. – L’Eric ni es fixa, absent com està, en que la Miranda no li ha dit ni el seu nom.
-Fes-me una mica de cas, home.
L’Eric, a desgana, deixa l’ordinador i mira la Miranda. Pensa: “Ves la noia què vol! Ja n’estic ben cansat de mals rollos amb les xiques. Però és bastant guapetona ella, eh? Però com s’interessaria per mi? Ca! Amb una mica de sort (pronuncia mentalment la paraula ‘sort’ amb una mica de tristesa) s’oblidarà aviat de mi”. Eric la mira directament.
-Què vols de mi, maca?
-Em dic Miranda.
-Jo sóc Eric, el germà del Joan. – L’Eric prefereix fer-se el distret i no fer-li un petó a la galta. – Què és el que vols?
-T’ho diré directament. Vull sortir amb tu.
L’Eric sent un escalfred, entre nerviosisme i desig. Un desig adormit, però que té uns somnis dolços que vol fer realitat. El típic en un solitari que surt poc.
-A veure si ens entenem, ehm, Miranda. M’estàs demanant per sortir quan acabes de coneixer-me?
-Sí – La Miranda somriu com una gata trapella sense malícia. – Si ho acordes podem quedar demà a la tarda perfectament. Tens pla?
L’Èric quasi diu: “Estic molt ocupat, no tinc temps per a sortir amb ninguna noia”, cosa que podria ser fins veritat, però en ell, era mentira. Tenia un treball de secretari que li permetia perfectament tenir una núvia i vida personal. Però passava la major part del temps a casa, escrivint i preparant treballs. Era un escriptor aficionat que tenia algun èxit. Havia format part d’alguna associació, però amb això només havia descobert encara més que era un solitari. Sentia alguna tristesa perquè no tenia companyia femenina, però insistia en demostrar, tant davant ell mateix com davant tothom, que no necessitava una companya per res i que, de fet, ell no servia per a lligar i que, en qüestions de noies, més valia deixar-ho córrer.
Però, per alguna raó (potser perquè no es creia ser prou creïble en la mentida) va dir senzillament:
-No, no tinc cap pla. Però… escolta… com t’ho puc dir… Penso que això no funcionarà.
Protàgores, anomenat el pare de la sofística i un dels primers filòsofs que tractaren el tema de la ètica, i contemporani de Sòcrates.
Vaig a dir les meves opinions sobre la sofística i el seu rival Sòcrates.
Jo no crec que els sofistes (almenys, alguns d’ells) fossin anarquistes; ni tan sols Gòrgies amb la seva negació de la veritat (¿de la veritat absoluta i no de la veritat relativa?) no crec que fos un àcrata o cap mena d’anarquista.
El que no eren, no eren uns prosubmisos com el seu contemporani Sòcrates o el futur Jesús, que tractaven el seu sacrifici com si la seva innocència fos el melic del món (i ho vull dir fredament, sense voler insultar, entre altres motius perquè tinc amics creients).
Els sofistes sí que creien en un tipus de veritat, però era relativa, i estaven oberts al diàleg, a diferència de Sòcrates, qui només volia un «sí» o un «no» a les seves respostes (preferentment un «sí», és clar). També eren mestres de l’oratòria, amb tota la seva criticabilitat a la mateixa, i tractaven la llei amb relativitat, el que feia que els ciutadans no fossin una massa compacta i unida amb força per a fer el bé (o el mal).
I els sofistes creien en l’educació com a eina per a millorar el poble, a diferència de Sòcrates que advocava la ignorància com a «forma de saviesa» («soc el més savi perquè només sé que no sé res»). Gairebé es pot dir «dic que no sé res, excepte que sé que cal obeir al qui mana submisament».
I respecte a l’import dels seus cursos (100 mines per un curs d’un any), cal dir que eren cars, la qual cosa donava sensació d’elitisme, però assistir a les conferències públiques era molt barat (només una mina per sessió). I en quan a Sòcrates, presumia de no cobrar diners (diners, no), però quan anava a cases de rics a jalar i a beure de gratis, es pot dir que cobrava en espècies, per no dir altres formes de «cobrament socràtic»… a part ¿anar per la vida siguent un pobre que està en contra de tot el que no sigui la ignorància és bo? Ho dubto, que això últim sigui bo…
Bé, de moment només explico això.
¡¡Perdoneu, però crec que tot això algú ho havia de dir!!
PD: L’home de la imatge és Protàgores, anomenat per alguns, no sense alguns motius, el pare de la sofística.
En aquests moments, algú posa una clau sobre la porta. Obre un noi que mira amb extranyesa a la Miranda (bé, al cap i a la fi ell i la Miranda no es coneixen) i que saluda al Joan. Després, tranquilament, va pel passadís i entra en una habitació.
– Qui és aquest noi tant guapot? – diu la Miranda, quedant-se mirant la porta on s’hi ha anat.
– Ah, bé, és el meu germà Eric.
– Sí, ja m’havies dit algun cop que tenies un germà. No el coneixia en persona, però… Bé, amb lo guapo que és l’Eric, segur que deu tenir núvia.
– No, no la té.
– Doncs és una autèntica llàstima.
El Joan mira la Miranda i pels ulls li passa la lluïssor fugaç d’haver tingut una idea.
– Saps què penso, Miranda? Que tu podries fer bona parella amb l’Eric!
– Jo? Amb ell?
– I perquè no? L’Eric també és un noi tranquil, poc amant de les aventures i respectuós. Si proves sort, potser ell et pot suplir el cabró de l’Armando.
La Miranda es queda pensativa.
– I li demanaràs tu per mi que se’m animi a tenir una cita?
– No, això ho hauries de fer tu per pròpia decisió.
– Però… Bé, trobo que tens raó, al capdavall. Només que em posa una mica inquieta, això. Escolta, sisplau, tu millor no intervinguis, perquè al capdavall és veritat: coquetejar amb ton germà és assumpte meu i tu no hi has d’intervenir.
El Joan assenteix i se’n va a fer coses a la seva habitació, girant-se abans un moment per desitjar-li bona sort (li diu el següent comentari: “No et deixis impressionar erròniament per mon germà: és una mica irascible però un home d’honor i, si t’ho manegues bé, t’estimarà”). La Miranda es planta davant el mirall del passadís, s’arregla una mica el pel, es guarda les ulleres a la butxaca de la jaqueta (ella no té gaires dioptries, al capdavall), es fa carantonyes a la galta per semblar-se més segura, i es disposa a entrar a l’habitació de l’Eric. Una mica abans d’entrar, pensa que, malgrat faci bastants mesos que surti amb l’Armando, ja ni se’n recordava de l’últim cop que s’havia arreglat per un home; la raó d’aquest anòmal interès per ella mateixa i el seu físic era que l’Armando havia fet vertaders esforços per estrangular-li la ilusió i l’autoestima. Si ara l’Eric la tractés bé…
No s’ho pensa més i entra a l’habitació.
(Continuarà…).
.
.
.
Pots consultar els articles a: http://ciutat-perenne.com/m/3sf
Les dolces abraçades que fan somriure i alegrar-se…
1. Introducció i començament.
Introducció.
Aquest conte és una història d’amor. No és (ni he intentat que sigui) una història d’amor ni molt original ni tampoc extraordinària. Tampoc he intentat fer una història d’amor que agradi a tot el món: això, degut als gustos sempre plurals de la gent, és impossible fer una història d’amor que agradi “universalment”. No vull dir amb això que parteixo de la base que qualsevol opinió o gust de la gent no hi estigui en contra. Com a escriptor, he de dir “No” a alguna cosa.
En tot cas, una cosa és certa: he escrit aquest conte pensant més en històries clàssiques i consells morals, que no pas en reflexar els problemes i maldecaps de la gent moderna (dit sigui “moderna” sense despectivitat), ni tampoc en expressar un conte de malestar, drogues, vici i pessimisme. És un conte de gent benestant que afronta els problemes de la vida i de l’amor.
No vull desvetllar ni tant sols el principi de la història. Per això, he posat al final un capítol resum. També he procurat que la història fos prou comprensible com perquè tothom la pogués llegir amb la suficient fluidesa. Aquí veurem les dificultats amb que es trobaren Eric i Miranda des que es conegueren. El nom de la història (“Osset de Pelutx”) ve d’un “mot”, un pseudònim que li dedica la Miranda a l’Eric res més coneixer-lo.
Així doncs, passem a la història.
.
Començament de la història.
La Miranda no és més que una noia d’aquelles que en podríem dir casamentera. Simpàtica i complaent amb els homes, últimament es barreja amb gent que, cada dia ho veu més clar, no li convenen. Per dir-ho amb poques paraules, el seu nuvi (un tal Armando) és un punk, atrevit, maleducat, de fals somriure i enganyador. La pobre Miranda, però, s’ha fet una promesa solemne: no quedar-se mai sense nuvi, encara que això signifiqui haver de canviar l’anterior per un de nou.
Per sort per a ella, la Miranda sí té algun vertader amic. El Joan, company de colegi, que sempre li ha desaconsellat la relació que té amb l’Armando i els seus colegues. Avui, Miranda, com fa ocasionalment, ha anat a visitar el Joan i a parlar una estona amb ell. No obstant, la seva paciència, gota a gota, s’ha desbordat, i plora pel carrer sense ni preocupar-se per eixugar-se les llàgrimes. Està trista, i l’Armando li ha malferit tant l’ego, que va perdent la preocupació per les petites coses.
Arriba a la porta i truca. Li obre el Joan, que ara estava en casa sol. La veu plorar i l’abraça.
– Un altre cop l’Armando, oi?
– Sí, Joan. Ja no puc més. No et puc ni explicar el que m’ha dit davant un cosí meu que havia vingut a visitar-me. A més, no té ni vista: jo estic farta d’ell, però es pensa que m’empasso la seva forma de ser i encara que el trobo sexy. Quins collons!
– Ja et dic que trenquis amb ell.
– No puc, Joan! – La Miranda el mira amb pena. – Quan estava en el seu llit de mort, li vaig prometre a la meva àvia que mai, mai, en la mesura del possible, estaria sense nuvi. Quan vaig fer la promesa encara no sabia com era l’Armando, em pensava que tot era diferent. Ara l’àvia ha mort. Mira, l’àvia me l’estimava molt, i ho tinc que complir. Si trenco amb l’Armando trenco la promesa.
– Segur que la teva àvia ho entendria. Bé, va ser la seva última voluntat, però trencaràs amb l’Armando i aviat en trobaràs un altre.
– No. A més, aquesta promesa la vaig jurar perquè, tu ja em coneixes, jo detesto la vida de la solteria. No sóc gaire una dona moderna, sóc més aviat clàssica, vull un matrimoni, vull ser fidel a un marit, tenint una feina pròpia i siguent independent però vull estimar apassionadament a algú.
– A veure, i em vols dir que et quedaràs amb l’Armando en nom d’aquesta promesa…
– No… Bé, des d’avui, estic pensant en si algú voldria sortir amb mi… però… però qui ho farà?
– Jo no puc fer-ho, Miranda. Ja ho saps: estic casat i estimo molt la meva dona. Jo estic segur que tu seràs una bona dona per a qui et trobis, com hauries pogut ser una bona dona per a mi si s’haguessin donat altres circumstàncies.
Imatge de Plotí, creador en alguns sentits del neoplatonisme.
Una altra curiositat del neoplatonisme, que el diferencia d’algunes filosofies, era que l’intel·ligència ja posseïa tot el que posseiria després l’ànima. Es pot concebre l’intel·lecte com un conjunt d’intel·ligibles o, si es prefereix com a nom, d’esperits, cadascun dels quals observa l’altre i no formen entre ells, a diferència d’altres filosofies, un intel·lecte únic.
També afirma Plotí, igual que Plató i amb similituds amb Spinoza, que el món material, al no ser res més que la imitació de les essències del qual prové, els éssers humans no tenim llibertat pròpia sinó que ens limitem a copiar el que ens mana el món inteligible, com si la Terra no fós més que un teatre on cadascú interpreta un paper encara que no ho sàpiga.
En la creença de Plotí, la creença i el culte són importants per a rebre més poder per l’efecte del món inteligible. Per això respecta el culte a les estàtues i també les pregàries. Però no accepta que els déus es preocupin pels homes; al contrari, pensa que l’U no es preocupa per la realitat sensible i que crea el món per pura contracció involuntària, incloent la inteligència i l’ànima.
Respecte a l’origen del mal, Plotí té dues opinions diferents: en la primera, la matèria és l’origen de la depravació i només a través de la contemplació de la realitat vertadera (o sigui, dels inteligibles) l’home pot superar el mal; en la segona opinió, l’home només segueix les directrius del logos com si fós un tipus d’autòmata, però el patiment que sofreix el fa com a purificar-se i, si sent l’adequat penediment, l’home es salva. La principal diferència d’ambdues visions és que en la primera la visió és pessimista i l’home només es pot salvar mitjançant la contemplació; en la segona, més optimista, l’home no viu rodejat del mal sinó en un univers benigne, on no li cal molt d’esforç per a salvar-se i on el pecat no es considera tant greu.
.
. El mal, segons Plotí, es percep en aquests aspectes:
1) La incapacitat de rebre la forma i l’ordre, de posseir-la i de guardar-la.
2) La impossibilitat de dir «jo», és a dir, de tenir un ésser propi existent.
3) La impossibilitat de tenir un atribut positiu.
Tots aquests aspectes són el mal en si mateix, ja que volen dir que la matèria ha penetrat fatalment en l’ànima i, segons Plotí, ens han fet més esclaus del mal.
Imatge que simbolitza les religions i les filosofies religioses, entre aquestes últimes Plotí.
Plotí.
El neoplatonisme era essencialment un pensament que volia accedir a una realitat intel·ligible superior, construint-la o descrivint-la. Aquesta realitat no tenia com a funció explicar el món sensible. Segons la creença neoplatònica, la vertadera felicitat i el vertader coneixement es troben en lo suprasensible.
En el mite neoplatònic, la vida dels déus és indiferent a la dels humans; la realitat intel·ligible no coneix el món i no s’abaixa a contemplar-lo. Els déus són passius davant la realitat humana i sensible.
En el pensament neoplatònic és essencial trobar l’èxtasis, un estat on l’home es transcendeix a si mateix per a contemplar la divinitat. És un estat complicat d’aconseguir i el mateix Plotí afirmà que només el va aconseguir quatre cops.
Un dels precursors del neoplatonisme fou el filòsof Posidoni, qui dividí la realitat entre déu, destí, i natura.
En la teoria neoplatònica, les diferents parts estan unides per simpatia: l’U, l’intel·lecte, l’ànima i el món sensible tenen una relació de jerarquia. Sense l’U, el principi general de l’univers, la realitat no podria existir. De fet, l’U conté tota la informació i realitat de l’univers del qual emana.
De fet, l’U de Plotí té semblances amb el Bé de Plató, doncs en aquest últim Plató li donava la qualitat d’ésser primer.
Segons Plotí, l’U, com a ésser perfecte, és natural que produeixi, en comptes de mantenir-se eternament contragut en si mateix. Com una llum que sempre produeix sense perdre res.
Quan l’U es multiplica en la intel·ligència, aquesta dóna vida en l’ànima i, aquesta última, en la matèria sensible, que és el pitjor grau de degradació de l’ésser. Fins i tot el moviment conserva encara alguna cosa d’espiritual i d’immaterial que garanteix el seu caràcter intel·ligible.
Una novetat de Plotí que va sorprendre els seus contemporanis va ser el fet de considerar els intel·ligibles dintre de la intel·ligència mateixa, com a part d’ella, quan Aristòtil els considerava externs a la mateixa.
Derivada de la intel·ligència, hi ha l’ànima del món, que és rectora del món sensible i que regeix la matèria, la qual és l’estat més degradant de l’univers segons el neoplatonisme. De fet, pocs filòsofs com Plotí havien tractat de manera tant baixa el món material, amb la notable excepció de Parmènides i, en el seu cas, d’altres.
Per l’any 1844, ja ho has “vist”, nasqué el polèmic filòsof Nietzsche.
De jove fou obedient i disciplinat, i amb sa mare i sa germana, sa vida ha començat.
Fins que un dia la lectura de Schopenhauer li inspirà i en filòsof es “transformà”.
En Lou Salomé cregué trobar l’amor de sa vida, i amb ella i el senyor Ree s’uniren de seguida.
Més un dia pròxim la Lou l’abandonà i el pobre Nietzsche en la tristesa s’enfonsà.
Més d’un apanyat amb mala vista simplement l’anomenaren el filòsof del pessimisme.
De la versió més crua i freda del cristianisme, la veritat, Nietzsche mai hi hagué simpatitzat.
Va rebutjar, almenys fins a cert punt, la forma freda d’Apol·lo, i va dir que acceptava la desmesura de Dionisi, de tots colors.
Potser la seva frase més freda i radical, t’ho creus, va ser la de la mort de déu, ja ho veus.
Si en Nietzsche un optimisme vols trobar, posa punt i coma, perquè no creu en déu sinó en el superhome.
I si en Nietzsche, en tots sons escrits, ninguna religiositat hi podries trobar, ¿com és que catòlics, protestants i ortodoxos, en certs casos, s’hi varen acomodar?
A Nietzsche més aviat li hauries de donar, als seus escrits, una visita, perquè es pot considerar un dels pares de l’existencialisme.
I si amb la “mort de déu” creus que Nietzsche ja es pot rebutjar, una ullada als seus escrits potser hauries de donar.
Els escrits de Nietzsche costen de comprendre, però no només rebel·lia en ells pots veure.
I si vols un consell, sigues persona d’esquerres o de dreta, és que a Nietzsche, almenys no sempre, no te’l prenguis al peu de la lletra.
I si els simplistes creuen que Nietzsche s’acaba en la “mort de déu”, veureu, els diré que Jesús s’acaba en un “no folleu molt”, feu-vos-en creus.
No és que vulgui fer-me el pompós, però qui sap si algun dia faré l’auca de Nietzsche dos.
Si vols llegir a Nietzsche, tu sabràs, si vols passa per l’embut, i aquí s’acaba aquesta auca, ¡¡salut!!
Aquest llibre, o això crec jo, fa pensar en les lleis i altres condicions legals que puguin sorgir o existir.
Us convido a llegir la norma primera dels meus portals, sobretot si voleu saber quins drets i deures en teniu.
A sota en teniu l’índex.
Salut i bona tarda!!
.
1 Preàmbul 2 Títol preliminar 3 Títol I: dels drets i deures, d’acord amb els principis del portal 3.1 Capítol I: dels drets i deures que afecten a tots els usuaris i a l’administrador 3.2 Capítol II: dels drets i deures que afecten només a l’administrador, en benefici de la gent i dels principis del portal 4 Títol II: dels principis rectors de l’actuació de l’administració que resulti productiva, literària i social 5 Títol III. Garanties dels drets, afectació dels principis rectors i possibilitat dels principis circulars 6 Títol IV. Modificació de la normatació i la resta de normes 7 Títol V. De la desnormatació i contranormació 8 Títol VI. Dels càrrecs secundaris 9 Títol VII. Dels principis circulars 10 Títol VIII. De la preferència de les normes. 11 Exhortacions addicionals 12 Exhortació transitòria 13 Exhortacions cancelatòries 14 Exhortacions finals 15 Firma
Benvolguts perennes, ¿us sona el senyoret Tom Sawyer i les seves aventures? ¿Potser no? ¿Gens ni mica? Us en faré cinc cèntims. Ell, en Tom Sawyer, és un personatge clàssic entre els clàssics de l’art de la literatura juvenil (potser una mica injustament oblidat). El jovenet Tom era el clàssic marrec desendreçat i descuidat dels pobles de colònies de l’any 1840. Quasi sempre brut, mal pentinat, lleig i bastant gandul (excepte pels diumenges, quan, amb la intenció de portar-lo a missa, l’obliguen a endreçar-se, cosa que ell fa de mala gana, perquè es podria dir que és un catòlic més aviat poc ortodox…).
Això sí: apart de la seva trapelleria i de la seva ganduleria, és un bon noi i només una mica groller, i de moralitat tranquila i campechana. En moltes aspectes, era un «Zipi i Zape» o un «Bartolomeu J. Simpson» d’aquells temps… Tot un clàssic!!
Però clar, el T.Sawyer és el personatge principal però no únic, doncs li envolten personatges de tot tipus: la seva tieta Polly (qui intenta educar-lo amb poc èxit, però que malgrat tot l’estima), el seu germà Sid (molt més estudiós que ell, i més primmirat i de mal geni; possiblement tindrà un futur laboral prometedor, però en aquest moment «real» de la història ell té molt menys èxit social que són germà), el seu colega inseparable Joe Harper (amb qui tenen una amistat molt cordial i alegre, excepte pels seus «combats» simulats de guerra entre els colegues de la colla), i, molt especialment, el seu també molt desendreçat i descuidat Huck (qui, amb el seu nom complet «Huckelberry Finn», ha tingut fins i tot aventures en solitari, desenganxant-se de la influència literària de Tom mateix). Però també podríem mencionar el molt sever i disciplinat professor de classe de Tom (desconec el seu nom real, ho lamento), qui, sempre amb la vara de fusta a la ma, està sempre a l’aguait de vigilar (i «sancionar») les trapelleries indisciplinàries d’en Tom. I d’altres personatges no menys memorables…
Però cal no oblidar el personatge menys angelical de les aventures de Tom Sawyer: el malvat i criminal Joe l’Indi (el vertader «cap de l’oposició» del jovenet del Mississipi); home alt i musculós, un assassí i embaucador, sempre armat amb una navalla afilada, el qual, com que en Tom el denuncià a la llei (com a testimoni ocular) quan hauria estat un altre el qui s’hauria empassat la culpa del seu crim, va fugir de la llei jurant venjança. Si en Joe va aconseguir el seu somni de venjar-se i de provocar el final definitiu per «mort súbita» del jove trapella «que se n’anà de la llengua», prefereixo que us n’assabenteu llegint el llibre de Tom Sawyer; llegiu-lo si és que no us fa mandra…
Doncs bé: encara que sigui perquè lo millor es troba sempre en pàrrafs apart, m’havia oblidat de mencionar la senyora Betty Thacker, la noia rossa amb trenes que és l’actual núvia de Tom, la cautivadora dels seus somnis, la qui acaba de jurar-li el seu amor amb unes paraules sobre un tronc abandonat i un petó furtiu…
Doncs bé: el relat comença en un moment en que Tom i Betty estan a fora de classe, ja caminant cap a casa, i tranquilament xerrant d’alguns temes més aviat intrascendents. Però resulta que Betty no és pas la primera noia que va cautivar les passions amoroses del jove Tom, sinó que, en el passat, el jove trapella havia provat les delícies d’una altra noieta, de nom Amy (us juro que aquesta escena apareix en el còmic oficial de la novela de Tom Sawyer), fins que, per motius que desconec, en Tom trencà amb Amy i retrobà l’amor a mans de la Betty; un amor que, com veieu, encara durava en l’actualitat.
Doncs bé: en aquella ocasió, en la conversa sorgí el tema de la Amy, i el Tom li recordà a la Betty les delicies de l’amabilitat (i els petonets) de la seva antiga parella, cada minut amb més detalls. I, és clar, a la presidenta actual no li agrada que li recordis coses de la ex-presidenta… I al final, sense esperar-se gaire, la Betty, gelosa i possessiva (tenia els seus motius), va mirar cara a cara al Tom i li va dir, amb to airat:
– ¡¡Ja n’hi ha prou!! Que si la Amy per aquí, que si la Amy per allà… ¡¡Deixa de pensar en ella, punyeta!! No pot ser, això. Tom Sawyer, t’estaràs dos dies sense dirigir-me la paraula al colegi. ¡¡T’està ben emprat!! Però Tom, amoret, com t’has atrevit a… jo… jo…
I la Betty, amb els ulls que se li omplien de llàgrimes, se’n va corrents depressa camí enllà, girant el cap un o dos cops, i desapareix per una cantonada del camí, procurant no relliscar amb les seves presses.
En Tom es queda mirant cap endavant amb la mirada fixa i immòbil, sense observar res en concret, i no entenent massa bé el que estava passant (tot i que no li feia cap ganes de riure-se’n); després d’uns deu segons de mirada fixa i pensativa (i més confús que altra cosa), el jove trapella arronsa les espatlles, incrèdul, i va dir:
– Hum!!! No sé molt bé perquè la meva estimada Betty s’ha posat així… ¡¡La veritat, suposo que mai entendré les dones, són un misteri…!! – i, cavilant sobre això, se’n anà xino xano a casa seva.
Segons explica el relat, però, quan el Tom va complir la sanció de dos dies, la Betty el va perdonar, i l’entremaliat Tom i el seu món qüotidià van retornar la normalitat. Això sí: en el futur, quan Tom sentia enyorança de la per a ell dolça Amy, procurava no mentar-la gaires cops, sobretot quan hi estava la Betty davant…
Aquest relat, i molts d’altres, s’expliquen sobre les aventures del poblat del Mississipi d’aquest noi trapella i el seu particular univers. El senyoret Sawyer, un més que probable antecessor de Bart Simpson, de Zipi i Zape, del «no em posis pebrot» Shin Shan, i d’una infinitat d’altres marrecs inquiets i trapelles del món sequencil i literari, el jove escolar del Missisipi s’ha guanyat a pols un lloc en la literatura infantil. Que el destí faci que la seva obra no caigui en l’oblit.
