Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Osset de peluix (1). Introducció i començament.

Les dolces abraçades que fan somriure i alegrar-se…

1. Introducció i començament.

Introducció.

Aquest conte és una història d’amor. No és (ni he intentat que sigui) una història d’amor ni molt original ni tampoc extraordinària. Tampoc he intentat fer una història d’amor que agradi a tot el món: això, degut als gustos sempre plurals de la gent, és impossible fer una història d’amor que agradi “universalment”. No vull dir amb això que parteixo de la base que qualsevol opinió o gust de la gent no hi estigui en contra. Com a escriptor, he de dir “No” a alguna cosa.

En tot cas, una cosa és certa: he escrit aquest conte pensant més en històries clàssiques i consells morals, que no pas en reflexar els problemes i maldecaps de la gent moderna (dit sigui “moderna” sense despectivitat), ni tampoc en expressar un conte de malestar, drogues, vici i pessimisme. És un conte de gent benestant que afronta els problemes de la vida i de l’amor.

No vull desvetllar ni tant sols el principi de la història. Per això, he posat al final un capítol resum. També he procurat que la història fos prou comprensible com perquè tothom la pogués llegir amb la suficient fluidesa. Aquí veurem les dificultats amb que es trobaren Eric i Miranda des que es conegueren. El nom de la història (“Osset de Pelutx”) ve d’un “mot”, un pseudònim que li dedica la Miranda a l’Eric res més coneixer-lo.

Així doncs, passem a la història.

.

Començament de la història.

La Miranda no és més que una noia d’aquelles que en podríem dir casamentera. Simpàtica i complaent amb els homes, últimament es barreja amb gent que, cada dia ho veu més clar, no li convenen. Per dir-ho amb poques paraules, el seu nuvi (un tal Armando) és un punk, atrevit, maleducat, de fals somriure i enganyador. La pobre Miranda, però, s’ha fet una promesa solemne: no quedar-se mai sense nuvi, encara que això signifiqui haver de canviar l’anterior per un de nou.

Per sort per a ella, la Miranda sí té algun vertader amic. El Joan, company de colegi, que sempre li ha desaconsellat la relació que té amb l’Armando i els seus colegues. Avui, Miranda, com fa ocasionalment, ha anat a visitar el Joan i a parlar una estona amb ell. No obstant, la seva paciència, gota a gota, s’ha desbordat, i plora pel carrer sense ni preocupar-se per eixugar-se les llàgrimes. Està trista, i l’Armando li ha malferit tant l’ego, que va perdent la preocupació per les petites coses.

Arriba a la porta i truca. Li obre el Joan, que ara estava en casa sol. La veu plorar i l’abraça.

– Un altre cop l’Armando, oi?

– Sí, Joan. Ja no puc més. No et puc ni explicar el que m’ha dit davant un cosí meu que havia vingut a visitar-me. A més, no té ni vista: jo estic farta d’ell, però es pensa que m’empasso la seva forma de ser i encara que el trobo sexy. Quins collons!

– Ja et dic que trenquis amb ell.

– No puc, Joan! – La Miranda el mira amb pena. – Quan estava en el seu llit de mort, li vaig prometre a la meva àvia que mai, mai, en la mesura del possible, estaria sense nuvi. Quan vaig fer la promesa encara no sabia com era l’Armando, em pensava que tot era diferent. Ara l’àvia ha mort. Mira, l’àvia me l’estimava molt, i ho tinc que complir. Si trenco amb l’Armando trenco la promesa.

– Segur que la teva àvia ho entendria. Bé, va ser la seva última voluntat, però trencaràs amb l’Armando i aviat en trobaràs un altre.

– No. A més, aquesta promesa la vaig jurar perquè, tu ja em coneixes, jo detesto la vida de la solteria. No sóc gaire una dona moderna, sóc més aviat clàssica, vull un matrimoni, vull ser fidel a un marit, tenint una feina pròpia i siguent independent però vull estimar apassionadament a algú.

– A veure, i em vols dir que et quedaràs amb l’Armando en nom d’aquesta promesa…

– No… Bé, des d’avui, estic pensant en si algú voldria sortir amb mi… però… però qui ho farà?

– Jo no puc fer-ho, Miranda. Ja ho saps: estic casat i estimo molt la meva dona. Jo estic segur que tu seràs una bona dona per a qui et trobis, com hauries pogut ser una bona dona per a mi si s’haguessin donat altres circumstàncies.

– Ho entenc, i t’ho respecto. Però què puc fer?

.

Continuarà…

.

.

http://ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

L’auca de la derrota electoral d’Aznar (2004).

L’Aznar sense el bigoti, colpit.

Comentari: aquesta auca va ser feta pocs mesos després de la derrota electoral d’Aznar.

.

El sr. Aznar, gloria d’Espanya,

ens té penjats d’una canya,

i si la canya cau,

catalans adéu siau.

.

Amb el seu pla hidrològic ens seca,

l’Ebre, València i fins la Meca,

amb la tuberia i l’embassament,

i ens volen a tots rient!

La plataforma de l’Ebre es mourà

i l’Aznar, bon vent i a cagar!

.

I per emprenyar encara més, la Lou,

que els collons ben se’ns els cou!

Els fills dels rics arribaran a ses metes,

i pels pobres, les molletes!

.

La religió obligatòria a les escoltes,

que aquest gol, l’Aznar, ens el cola.

Entre Rajoy, Aznar i Franco,

de respecte, ni molt ni manco.

.

14 de març, fotem-li canya,

que ens juguem el futur d’Espanya,

visca la Catalunya gran i lliure,

en la que tots volem viure!

.

A Atocha i amb Irak,

l’Aznar l’han donat pel sac,

però com a l’Aznar tot li perdonen,

aviam si pel darrera, encara ens donen!

.

Els del PP han quedat segons,

guanya el PSOE per collons!

.

L’Aznar, de la derrota, no somriu,

no ens faràs mai més el viu!

És que Espanya ja no et vol,

i els catalans marquem un gol!

.

Els independentistes estan en acció,

i la fotran ben grossa, déu n’hi do!

Amb Aznar fora del poder,

no deixarem res per verd.

.

Amb Zapatero t’adormiràs?

No li’n facis massa cas.

Té l’Espanya eterna preparada,

i ens fotra una enredada,

si no ens posem tots d’acord,

en tenir Catalunya al cor.

.

Amb Carod, Saura i Maragall,

quant ens queda per fer, carai!

Ara sembla que tenim una possibilitat,

de fer-li a Espanya escac i mat.

.

Aznar, volies Franco resucitat?

Doncs “ho sentim”, l’has cagat!

I aquests són els quatre fàstics,

de l’hereu del cagaelàstics!

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Text sobre els neoplatònics (2)

Imatge de Plotí, creador en alguns sentits del neoplatonisme.

Una altra curiositat del neoplatonisme, que el diferencia d’algunes filosofies, era que l’intel·ligència ja posseïa tot el que posseiria després l’ànima. Es pot concebre l’intel·lecte com un conjunt d’intel·ligibles o, si es prefereix com a nom, d’esperits, cadascun dels quals observa l’altre i no formen entre ells, a diferència d’altres filosofies, un intel·lecte únic.

També afirma Plotí, igual que Plató i amb similituds amb Spinoza, que el món material, al no ser res més que la imitació de les essències del qual prové, els éssers humans no tenim llibertat pròpia sinó que ens limitem a copiar el que ens mana el món inteligible, com si la Terra no fós més que un teatre on cadascú interpreta un paper encara que no ho sàpiga.

En la creença de Plotí, la creença i el culte són importants per a rebre més poder per l’efecte del món inteligible. Per això respecta el culte a les estàtues i també les pregàries. Però no accepta que els déus es preocupin pels homes; al contrari, pensa que l’U no es preocupa per la realitat sensible i que crea el món per pura contracció involuntària, incloent la inteligència i l’ànima.

Respecte a l’origen del mal, Plotí té dues opinions diferents: en la primera, la matèria és l’origen de la depravació i només a través de la contemplació de la realitat vertadera (o sigui, dels inteligibles) l’home pot superar el mal; en la segona opinió, l’home només segueix les directrius del logos com si fós un tipus d’autòmata, però el patiment que sofreix el fa com a purificar-se i, si sent l’adequat penediment, l’home es salva. La principal diferència d’ambdues visions és que en la primera la visió és pessimista i l’home només es pot salvar mitjançant la contemplació; en la segona, més optimista, l’home no viu rodejat del mal sinó en un univers benigne, on no li cal molt d’esforç per a salvar-se i on el pecat no es considera tant greu.

.

.
El mal, segons Plotí, es percep en aquests aspectes:

1) La incapacitat de rebre la forma i l’ordre, de posseir-la i de guardar-la.

2) La impossibilitat de dir «jo», és a dir, de tenir un ésser propi existent.

3) La impossibilitat de tenir un atribut positiu.

Tots aquests aspectes són el mal en si mateix, ja que volen dir que la matèria ha penetrat fatalment en l’ànima i, segons Plotí, ens han fet més esclaus del mal.

.

.

.

http://ciutat-perenne.com/m/3nq

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Text sobre els neoplatònics (1).

Imatge que simbolitza les religions i les filosofies religioses, entre aquestes últimes Plotí.

Plotí.

El neoplatonisme era essencialment un pensament que volia accedir a una realitat intel·ligible superior, construint-la o descrivint-la. Aquesta realitat no tenia com a funció explicar el món sensible. Segons la creença neoplatònica, la vertadera felicitat i el vertader coneixement es troben en lo suprasensible.

En el mite neoplatònic, la vida dels déus és indiferent a la dels humans; la realitat intel·ligible no coneix el món i no s’abaixa a contemplar-lo. Els déus són passius davant la realitat humana i sensible.

En el pensament neoplatònic és essencial trobar l’èxtasis, un estat on l’home es transcendeix a si mateix per a contemplar la divinitat. És un estat complicat d’aconseguir i el mateix Plotí afirmà que només el va aconseguir quatre cops.

Un dels precursors del neoplatonisme fou el filòsof Posidoni, qui dividí la realitat entre déu, destí, i natura.

En la teoria neoplatònica, les diferents parts estan unides per simpatia: l’U, l’intel·lecte, l’ànima i el món sensible tenen una relació de jerarquia. Sense l’U, el principi general de l’univers, la realitat no podria existir. De fet, l’U conté tota la informació i realitat de l’univers del qual emana.

De fet, l’U de Plotí té semblances amb el Bé de Plató, doncs en aquest últim Plató li donava la qualitat d’ésser primer.

Segons Plotí, l’U, com a ésser perfecte, és natural que produeixi, en comptes de mantenir-se eternament contragut en si mateix. Com una llum que sempre produeix sense perdre res.

Quan l’U es multiplica en la intel·ligència, aquesta dóna vida en l’ànima i, aquesta última, en la matèria sensible, que és el pitjor grau de degradació de l’ésser. Fins i tot el moviment conserva encara alguna cosa d’espiritual i d’immaterial que garanteix el seu caràcter intel·ligible.

Una novetat de Plotí que va sorprendre els seus contemporanis va ser el fet de considerar els intel·ligibles dintre de la intel·ligència mateixa, com a part d’ella, quan Aristòtil els considerava externs a la mateixa.

Derivada de la intel·ligència, hi ha l’ànima del món, que és rectora del món sensible i que regeix la matèria, la qual és l’estat més degradant de l’univers segons el neoplatonisme. De fet, pocs filòsofs com Plotí havien tractat de manera tant baixa el món material, amb la notable excepció de Parmènides i, en el seu cas, d’altres.

.

.

(Continua en un altre article, ja penjat aquí).

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

L’auca de Nietzsche

Per l’any 1844, ja ho has “vist”,
nasqué el polèmic filòsof Nietzsche.

De jove fou obedient i disciplinat,
i amb sa mare i sa germana, sa vida ha començat.

Fins que un dia la lectura de Schopenhauer li inspirà
i en filòsof es “transformà”.

En Lou Salomé cregué trobar l’amor de sa vida,
i amb ella i el senyor Ree s’uniren de seguida.

Més un dia pròxim la Lou l’abandonà
i el pobre Nietzsche en la tristesa s’enfonsà.

Més d’un apanyat amb mala vista
simplement l’anomenaren el filòsof del pessimisme.

De la versió més crua i freda del cristianisme, la veritat,
Nietzsche mai hi hagué simpatitzat.

Va rebutjar, almenys fins a cert punt, la forma freda d’Apol·lo,
i va dir que acceptava la desmesura de Dionisi, de tots colors.

Potser la seva frase més freda i radical, t’ho creus,
va ser la de la mort de déu, ja ho veus.

Si en Nietzsche un optimisme vols trobar, posa punt i coma,
perquè no creu en déu sinó en el superhome.

I si en Nietzsche, en tots sons escrits, ninguna religiositat hi podries trobar,
¿com és que catòlics, protestants i ortodoxos, en certs casos, s’hi varen acomodar?

A Nietzsche més aviat li hauries de donar, als seus escrits, una visita,
perquè es pot considerar un dels pares de l’existencialisme.

I si amb la “mort de déu” creus que Nietzsche ja es pot rebutjar,
una ullada als seus escrits potser hauries de donar.

Els escrits de Nietzsche costen de comprendre,
però no només rebel·lia en ells pots veure.

I si vols un consell, sigues persona d’esquerres o de dreta,
és que a Nietzsche, almenys no sempre, no te’l prenguis al peu de la lletra.

I si els simplistes creuen que Nietzsche s’acaba en la “mort de déu”, veureu,
els diré que Jesús s’acaba en un “no folleu molt”, feu-vos-en creus.

No és que vulgui fer-me el pompós,
però qui sap si algun dia faré l’auca de Nietzsche dos.

Si vols llegir a Nietzsche, tu sabràs, si vols passa per l’embut,
i aquí s’acaba aquesta auca, ¡¡salut!!

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Us recomanem llegir la norma primera dels nostres portals

Aquest llibre, o això crec jo, fa pensar en les lleis i altres condicions legals que puguin sorgir o existir.

Us convido a llegir la norma primera dels meus portals, sobretot si voleu saber quins drets i deures en teniu.

A sota en teniu l’índex.

Salut i bona tarda!!

.

1 Preàmbul
2 Títol preliminar
3 Títol I: dels drets i deures, d’acord amb els principis del portal
3.1 Capítol I: dels drets i deures que afecten a tots els usuaris i a l’administrador
3.2 Capítol II: dels drets i deures que afecten només a l’administrador, en benefici de la gent i dels principis del portal
4 Títol II: dels principis rectors de l’actuació de l’administració que resulti productiva, literària i social
5 Títol III. Garanties dels drets, afectació dels principis rectors i possibilitat dels principis circulars
6 Títol IV. Modificació de la normatació i la resta de normes
7 Títol V. De la desnormatació i contranormació
8 Títol VI. Dels càrrecs secundaris
9 Títol VII. Dels principis circulars
10 Títol VIII. De la preferència de les normes.
11 Exhortacions addicionals
12 Exhortació transitòria
13 Exhortacions cancelatòries
14 Exhortacions finals
15 Firma

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Tom Sawyer i la senyoreta Becky Tacher; ai, la gelosia…

Benvolguts perennes, ¿us sona el senyoret Tom Sawyer i les seves aventures? ¿Potser no? ¿Gens ni mica? Us en faré cinc cèntims. Ell, en Tom Sawyer, és un personatge clàssic entre els clàssics de l’art de la literatura juvenil (potser una mica injustament oblidat). El jovenet Tom era el clàssic marrec desendreçat i descuidat dels pobles de colònies de l’any 1840. Quasi sempre brut, mal pentinat, lleig i bastant gandul (excepte pels diumenges, quan, amb la intenció de portar-lo a missa, l’obliguen a endreçar-se, cosa que ell fa de mala gana, perquè es podria dir que és un catòlic més aviat poc ortodox…).

Això sí: apart de la seva trapelleria i de la seva ganduleria, és un bon noi i només una mica groller, i de moralitat tranquila i campechana. En moltes aspectes, era un «Zipi i Zape» o un «Bartolomeu J. Simpson» d’aquells temps… Tot un clàssic!!

Però clar, el T.Sawyer és el personatge principal però no únic, doncs li envolten personatges de tot tipus: la seva tieta Polly (qui intenta educar-lo amb poc èxit, però que malgrat tot l’estima), el seu germà Sid (molt més estudiós que ell, i més primmirat i de mal geni; possiblement tindrà un futur laboral prometedor, però en aquest moment «real» de la història ell té molt menys èxit social que són germà), el seu colega inseparable Joe Harper (amb qui tenen una amistat molt cordial i alegre, excepte pels seus «combats» simulats de guerra entre els colegues de la colla), i, molt especialment, el seu també molt desendreçat i descuidat Huck (qui, amb el seu nom complet «Huckelberry Finn», ha tingut fins i tot aventures en solitari, desenganxant-se de la influència literària de Tom mateix). Però també podríem mencionar el molt sever i disciplinat professor de classe de Tom (desconec el seu nom real, ho lamento), qui, sempre amb la vara de fusta a la ma, està sempre a l’aguait de vigilar (i «sancionar») les trapelleries indisciplinàries d’en Tom. I d’altres personatges no menys memorables…

Però cal no oblidar el personatge menys angelical de les aventures de Tom Sawyer: el malvat i criminal Joe l’Indi (el vertader «cap de l’oposició» del jovenet del Mississipi); home alt i musculós, un assassí i embaucador, sempre armat amb una navalla afilada, el qual, com que en Tom el denuncià a la llei (com a testimoni ocular) quan hauria estat un altre el qui s’hauria empassat la culpa del seu crim, va fugir de la llei jurant venjança. Si en Joe va aconseguir el seu somni de venjar-se i de provocar el final definitiu per «mort súbita» del jove trapella «que se n’anà de la llengua», prefereixo que us n’assabenteu llegint el llibre de Tom Sawyer; llegiu-lo si és que no us fa mandra…

Doncs bé: encara que sigui perquè lo millor es troba sempre en pàrrafs apart, m’havia oblidat de mencionar la senyora Betty Thacker, la noia rossa amb trenes que és l’actual núvia de Tom, la cautivadora dels seus somnis, la qui acaba de jurar-li el seu amor amb unes paraules sobre un tronc abandonat i un petó furtiu…

Doncs bé: el relat comença en un moment en que Tom i Betty estan a fora de classe, ja caminant cap a casa, i tranquilament xerrant d’alguns temes més aviat intrascendents. Però resulta que Betty no és pas la primera noia que va cautivar les passions amoroses del jove Tom, sinó que, en el passat, el jove trapella havia provat les delícies d’una altra noieta, de nom Amy (us juro que aquesta escena apareix en el còmic oficial de la novela de Tom Sawyer), fins que, per motius que desconec, en Tom trencà amb Amy i retrobà l’amor a mans de la Betty; un amor que, com veieu, encara durava en l’actualitat.

Doncs bé: en aquella ocasió, en la conversa sorgí el tema de la Amy, i el Tom li recordà a la Betty les delicies de l’amabilitat (i els petonets) de la seva antiga parella, cada minut amb més detalls. I, és clar, a la presidenta actual no li agrada que li recordis coses de la ex-presidenta… I al final, sense esperar-se gaire, la Betty, gelosa i possessiva (tenia els seus motius), va mirar cara a cara al Tom i li va dir, amb to airat:

– ¡¡Ja n’hi ha prou!! Que si la Amy per aquí, que si la Amy per allà… ¡¡Deixa de pensar en ella, punyeta!! No pot ser, això. Tom Sawyer, t’estaràs dos dies sense dirigir-me la paraula al colegi. ¡¡T’està ben emprat!! Però Tom, amoret, com t’has atrevit a… jo… jo…

I la Betty, amb els ulls que se li omplien de llàgrimes, se’n va corrents depressa camí enllà, girant el cap un o dos cops, i desapareix per una cantonada del camí, procurant no relliscar amb les seves presses.

En Tom es queda mirant cap endavant amb la mirada fixa i immòbil, sense observar res en concret, i no entenent massa bé el que estava passant (tot i que no li feia cap ganes de riure-se’n); després d’uns deu segons de mirada fixa i pensativa (i més confús que altra cosa), el jove trapella arronsa les espatlles, incrèdul, i va dir:

– Hum!!! No sé molt bé perquè la meva estimada Betty s’ha posat així… ¡¡La veritat, suposo que mai entendré les dones, són un misteri…!! – i, cavilant sobre això, se’n anà xino xano a casa seva.

Segons explica el relat, però, quan el Tom va complir la sanció de dos dies, la Betty el va perdonar, i l’entremaliat Tom i el seu món qüotidià van retornar la normalitat. Això sí: en el futur, quan Tom sentia enyorança de la per a ell dolça Amy, procurava no mentar-la gaires cops, sobretot quan hi estava la Betty davant…

Aquest relat, i molts d’altres, s’expliquen sobre les aventures del poblat del Mississipi d’aquest noi trapella i el seu particular univers. El senyoret Sawyer, un més que probable antecessor de Bart Simpson, de Zipi i Zape, del «no em posis pebrot» Shin Shan, i d’una infinitat d’altres marrecs inquiets i trapelles del món sequencil i literari, el jove escolar del Missisipi s’ha guanyat a pols un lloc en la literatura infantil. Que el destí faci que la seva obra no caigui en l’oblit.

I s’ha acabat aquest relat. Salut!!

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Abraham Lincoln i el cas del deute de dos dòlars

¿Coneixes el cas de Lincoln i el deute de dos dólars i de com el va solucionar a benefici, almenys en certa manera, de tothom?

Aquí pots llegir aquest relat històric . També el pots llegir a sota.

Espero que t’agradi, si t’animes a llegir-lo. Salut!!

.

Abraham Lincoln i el cas del deute de dos dòlars.

Tots sabem qui és Abraham Lincoln: el president nord-americà que va acabar amb l’esclavitud en Amèrica (dit així d’abreviat). El que potser no sabem, és que abans de ser president, va treballar com a advocat, i va viure algunes escenes ben curioses en la seva carrera. Aquí tenim una d’elles, que explicaré de forma amena.

En una ocasió, un home es va presentar davant Lincoln queixant-se que certa persona li devia dos dòlars, i demanant a Lincoln que, com a advocat, li aconseguís retornar aquests diners.

– No és una qüestió de diners, sinó de principis. Faci que aquest home em pagui el que em deu!

– Li aviso que els meus beneficis li costaran més que el deute. Pagui’m deu dòlars.

– Aquí els té. Però faci que aquest home em pagui!

Després Lincoln, pel seu compte, anà davant aquesta persona del deute i li parlà:

– Mira, noi, et dec un favor, perquè gràcies a tu vaig a fer un nou client. Aquí tens cinc dòlars. – Li explicà tots els fets del deute, i en acabat li afegí: – Té els diners, però m’has de prometre una cosa: agafaràs dos d’aquests dòlars i li pagaràs a aquell home els diners que li deus.

– Ho faré immediatament! – Va dir ell. – Confii en mi, senyor Lincoln!

I així es conta com Abraham Lincoln va resoldre aquest assumpte, posant pau entre tots.

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Fòrum Perenne

SIgno del foro Perenne; una fotografia de este mismo.

Benvolgut ciutadà perenne,

Et convido a llegir el Fòrum Perenne, des d’on podràs publicar fils i llegir els ja publicats i participar, en el seu cas, en votacions, d’acord amb les normes.

Aquí tens el vincle al Fòrum Perenne:

https://forum-perenne.foroactivo.com/

Fins una altra!!

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

L’auca de la derrota electoral d’Aznar (històrica)

Aznar, el líder que s’havia cregut invencible davant el PSOE… però la seva actuació en la guerra d’Irak li va passar molta factura, més de la que es podria permetre.

¿Quines conseqüències va tenir que el 14 de març de 2004, el PP, contra tot pronòstic, va perdre les eleccions enfront del PSOE i, així, l’aznarisme, per anomenar-lo d’aquesta manera, va patir un fort revés, quedant segons en les eleccions i sense govern?

¿Ho vols llegir en forma d’auca?

Aquí mateix tens l’auca per al teu interès, per si vols llegir-la (si no vols llegir-la, perdó per les molèsties):

https://lletra-perenne.fandom.com/ca/wiki/L%27auca_de_la_derrota_electoral_d%27Aznar_(historica)

En tot cas, que passis un bon dia.