Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Franrares el bard (4). El retorn del martell i la lluita per la dignitat.

Després de recórrer un llarg tram de bosc, l’atrevit bard Franrares arriba a les portes de la ciutat de Stonebridge, la ciutat on viu el rei Galibran. Dos nans el miren amb atenció, però amb tranquil·litat, gairebé com si el coneguessin. Se li apropen i, sense fer-li preguntes, el demanen que el segueixin. A mesura que van caminant a través de Stonebridge, diversos nans seguien amb curiositat l’aventurer (l’aventurer forçat, en podríem dir) i el contemplaven de lluny, en certa manera com si fós una curiositat com per exemple un lleó empresonat que anés a entrar en un zoològic.

Un dels dos nans que acompanyen Franrares li assenyala una de les ferides d’ell i li diu amb veu mig indiferent:

  • Suposo que això t’ho has fet en el Bosc Tenebrós. És increïble els aventurers com sou. No sé què preteneu amb això.

Franrares no respon, però se li veu en la cara ben clar que ha escoltat perfectament el que li diu el nan. Al cap d’uns minuts de caminar, l’heroi i els dos acompanyants, seguits per la meitat dels pobles de nans, arriben a on està un nan barbut amb aspecte de ric, tan deprimit moralment que és com si li costés aguantar el cap sobre les espatlles. És el rei Galibran, evidentment, no cal ni preguntar. Franrares somriu, se li apropa i treu de la motxilla el martell, amb les dues meitats degudament acoblades, i se li entrega al rei. Aquest somriu, alça per l’aire el martell, sobtadament alegre, i li diu al seu poble:

  • Ja torno a tenir el martell de guerra, estimat poble meu!!! Ja podem anar a lluitar i a defensar-nos contra els gnoms!

I molts entre els del poble criden d’alegria.

Però quan el rei, poc després, se n’adona, per dir-se-li Franrares, de tota la història del bosc tenebrós, que el seu fidel seguidor Bigley (qui li entregà a Franrares la missió perquè la seguís en nom seu) ha mort, és com si una ombra de tristesa li ensombrís la cara per uns instants. Poc després, el rei li entrega a Franrares una recompensa molt generosa: una corona d’un or gairebé pur i una caixa pesada plena de pedres precioses indubtablement d’una gran vàlua.

Mentre es van enllestint els preparatius militars per a la guerra defensiva, el rei convida a Franrares a anar a viure uns dies amb ells, però, tot i que a desgana, desitjós de netejar el seu bon nom tan aviat com pogués, el bon heroi s’acomiada d’ells i se’n va fora del poblet amb la recompensa del rei dins la motxilla i, és clar, sense el martell de guerra ara reconstruït. Porta provisions per uns quants dies si se’n controla el gast.

Després d’uns quants dies recorrent primer el bosc i després el camí, i de preguntar a algunes persones, acaba arribant a la gran ciutat de Yorosham, on viuen, entre d’altres, el rei Serafí i la seva promesa la Misaki Manaka.

El primer que fa el bard quan arriba a Yorosham, procurant no fer-se notar molt per ningú, donat que segueix estant acusat legalment d’assassinat en aquest món, (tot i que més d’un, entre ells el rei, sospita que l’assassinat “real” de Franrares és tan real com una arrel negativa, o sigui, que de fet és totalment fictici).

Primer passa per un prestador i, per uns quants milers de monedes d’or, ven bastantes de les pedres precioses de Galibran. Després, es dirigeix directe al palau de Yorosham. Allí, els guàrdies li pregunten que què necessita, i ell els hi ensenya el salconduit que li va prestar el rei Serafí. Tres quarts d’hora més tard el rei i el bard es troben reunits en una elegant habitació de palau. La Misaki està en una habitació contigua, empolainant-se i posant-se elegant, havent saludat un moment a l’amfitrió. Després d’un temps de cortesia, el rei li pregunta al bard que en què el pot ajudar.

No sap per què, però de sobte Franrares té la sensació que li agradaria estar en un llit fent l’amor, amb una dona de grans pits, amb precaucions contra l’embaràs de moment… Potser haver conegut a la Misaki Manaka li ha impressionat fortament…

Però procura que no se li noti aquest impuls i li parla al rei del seu projecte. Només ha de prestar-li el rei mateix les tropes suficients per a escarmentar al malvat Ferècrates. L’atac serà aquesta mateixa nit. A canvi de l’ajut del rei li pagarà uns quants milers de monedes d’or, provinents de la venda parcial del tresor de Galibran.

Passen unes quantes hores. Ja és negra nit. Silenciosament, un petit però considerable exèrcit envolta la ciutat del traïdor Ferècrates. El rei ha donat llicència i instruccions a les tropes perquè ajudin a Franrares, però el rei mateix no intervindrà en l’assalt.

Quan les tropes dirigides provisionalment per Franrares es troben a menys de 50 metres de la diminuta ciutat, un soldat de guàrdia nocturna adverteix la seva presència i els pregunta que a on es dirigeixen. Franrares s’avança i senzillament li diu:

  • Vull veure l’alcalde ara mateix. És per un assumpte personal.

El guàrdia dubta, però accedeix. Al cap de vint minuts el malvat alcalde i un seguit de soldats es troben en l’esplanada. El bard mira amb odi la cruel persona. L’alcalde li pregunta:

  • Bé, què vols?
  • Detenir-te per les falses acusacions que has fet sobre mi. La veritat brillarà. Soldats, ajudeu-me!!!
  • Això ja ho veurem. Tropes, a mi!

Però les tropes del malvat alcalde, que ja estaven farts de suportar el seu descarat despotisme, miraren per uns segons la cara decidida de Franrares i de les tropes i, decididament, l’un rere l’altre anaren tirant les armes a terra i retirant-se i escampant-se per diversos camins.

  • Però… ¿Però què feu? ¿Però què és això? – salta el malvat alcalde. – Brossa!!! Covards! ¿On us creieu que aneu? ¿Per això us pago?
  • No paga bastant per jugar-nos la vida per les seves injustícies. Ho sento – li diu el seu sergent tirant també les armes a terra.
  • Però si tindríem una possibilitat de guanyar!!! Torneu, esgarriats!

Al cap de pocs minuts, Ferècrates ja va veure que tenia totes les de perdre, abandonat per tots els seus “lleials”. I es va rendir, deixant-se posar les manilles, amb un gest de fàstic. L’endemà, va explicar públicament davant una gran multitud que l’acusació d’assassinat que va fer a Franrares era falsa, que el cadàver presumptament matat pel bard era mentida, una simple invenció, i que s’entregava a Serafí esperant la seva magnanimitat. Més d’un li va demanar la pena de mort, però el noble rei, que odia aquesta classe radical de càstig, es va limitar a tancar-lo a presó.

Algunes hores més tard, el rei li pregunta al bard que a què es dedicaria, ja que, amb la recompensa de Galibran, no en tindria per viure tota la vida. En Ferècrates li diu al rei que retornarà a la seva feina de bard, a menys que l’atragués, potser, tornar a viure aventures. Qui sap si estarien en contacte esporàdicament el rei i ell. I li desitjà al Serafí molta felicitat amb la seva atractiva promesa, però… tenia la impressió que les coses no li serien fàcils a Serafí ben aviat… ¿Una falsa impressió?

Poc després, el bard puja en un cavall i se’n va camí enllà. Un seguit de persones, encapçalat pel rei i la seva frau, se n’acomiada. És el final de les seves aventures… o no? S’haurà de veure… a on pertoqui…


Sigues benvingut a la poesia i les auques d’Unicorn Blanc: http://www.ciutat-perenne.com/m/3yu

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

La història de l’amo i els dos jornalers

Explica una vella història que un cop un amo es va apropar a dos jornalers. Els volia encarregar una feina.

Anà a un d’ells i li digué: «Ves a aquest camp de blat i sega’l».

«De seguida, senyor!», va dir el jornaler. Però passà mitja hora, una hora, i el primer jornaler, tot i el que havia dit, era evident que no havia anat a fer la tasca.

S’apropà l’amo al segon jornaler i li manà la mateixa feina. Aquest va remugar, va queixar-se durant una estona, però al final va posar colzes, es dirigí al camp i va acabar la feina.

La moralia del conte és que, a vegades, l’important no és la voluntat (aparent) de decisió, sinó la disciplina i el resultat final. També ens diu que no s’ha de menysprear el treballador perquè es queixi o tingui objeccions, si realment aquest les deixa de banda i posa fil a l’agulla.

En resum, que en qüestió de disciplina cal donar més importància al resultat que a les aparences.

.

.

.

Pots visitar les poesies de Lletra Perenne aquí: http://ciutat-perenne.com/m/3yu

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Homenatge a Catalunya el 2021

A la meva estimada Catalunya, noble pàtria resistent.


Estimadíssima Catalunya,

Vull rendir-te una mena d’homenatge per la teva resistència des del diguem-ne segle VIII (no sóc cap expert en història), temps en que alguns deien que érem una nació i que vam perdre les nostres lleis d’aleshores i les nostres institucions en el fatídic 1714.

Precisament, celebrem el 1714 en un moment en que ens vàren fer escac, i no escac i mat (o, almenys, no tant mat com perquè Catalunya no pogués perviure, sobreviure si voleu, però sobreviure almenys).

Sempre Catalunya, millor dit els Països Catalans, hem mantingut vocació de retornar a la sobirania, malgrat que sé que no tothom a Catalunya és independentista, encara que sembla evident que la meitat ho som… almenys per ara.

Però vull felicitar Catalunya, i amb ella tots els catalans d’ara i d’abans (fixeu-vos que dic «catalans» i no «residents a Catalunya»), per haver seguit la força i l’obra de Catalunya, les seves institucions (malgrat que molt subordinades), la seva llengua, el seu territori, la seva forma democràtica de ser (malgrat el demagog i mig auroritarista sistema de ser, penseu ni que fós només en el Tribunal Constitucional, la forma de ser de molts espanyols i amb els que s’identifica en general Espanya per als qui estimen Espanya des dels seus inicis, inclosa, suposo, la monarquia).

Encara que potser dintre de 200 anys Catalunya ja no existirà (seria una llàstima, però el que vagi a ser, serà), crec que Catalunya mereix un homenatge (aquestes línies) per la resistència que ha tingut i que segueix tenint.

Endavant catalans!! Endavant, gent catalana dels Països Catalans!! Visquen els Països Catalans lliures!! Visca Catalunya lliure!!

.

.

.

Sigues benvingut a la poesia de Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/3yu

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Acudit filosòfic i polític: «Si un pollastre creua la carretera…»

Font d’informació: Email d’Internet.

Acudit ¿¿filosòfic?? molt popular a Internet, d’origen desconegut per a mi; jo només l’he traduit del castellà al català per Internostrum, i m’he posat a mi mateix com a protagonista extra en l’últim pàrraf.

Tal i com diu la filosofia, aquí tenim una situació, com es reacciona?

—————————————————–

EL CAS: Un pollastre a la vora d’una carretera. La creua. PREGUNTA: per quina raó el pollastre ha creuat la carretera?

RENÉ DESCARTIS Per a anar a l’altre costat. PLATÓ Pel seu bé. A l’altre costat de la carretera es troba la veritat. ARISTÒTIL Està en la naturalesa del pollastre el creuar les carreteres. KARL MARX Era històricament inevitable. CAPITAN JAMES T. KIRK Per a arribar on cap altre pollastre havia arribat abans. HIPÓCRATES Ha creuat la carretera per culpa d’un excés de secrecions en el pàncrees. MARTIN LUTHER KING JR He tingut un somni on tots els pollastres eren lliures de creuar una carretera sense haver de justificar els seus actes. MOISÉS I Déu va descendir del paradís i Li va dir al pollastre: «creua la carretera». I el pollastre va creuar i Ell va veure que això era bé. RICHARD M.NIXON El pollastre no va creuar la carretera, repeteixo, el pollastre no va creuar mai la carretera NICOLÁS MAQUIAVELO L’important és que el pollastre va creuar la carretera. A qui importa el perquè? Solament la fi de travessar la carretera ja justifica qualsevol motiu que hagués tingut. SIGMUND FREUD El fet que et preocupi perquè el pollastre va creuar la carretera ja revela el teu fort sentiment d’inseguretat sexual latent BILL GATES Precisament acabem d’acabar el nou programa «OfficePollo2003» que a més de creuar les carreteres, serà capaç d’incubar ous, arxivar els documents importants , etc… BUDA Preguntar-se tal cosa (perquè el pollastre va creuar la carretera) és renegar de la teva pròpia naturalesa de pollastre GALILEU I no obstant això, creua. FEDERICO TRILL I ANA PALACIO Pot ser que creués o pot ser que no creués. ACEBES I ZAPLANA El pollastre va creuar la carretera per a reunir-se amb els d’ETA. JOSEMARI AZNAR Miri vostè, el pollastre anava en missió humanitària. MARIANO RAJOY El pollastre va creuar la carretera manipulat pel pSOE, per a anar a manifestar-se enfront del PP. JESUS CARDENAL Cal processar a tots els pollastres que van creuar la carretera aquest dia, doncs era il·legal. L’ESGLÉSIA DE LA CIENCIOLOGIA La raó està en vosaltres, però no la coneixeu encara. Mitjançant un mòdic pagament de 1.500 $, més el lloguer d’un detector de mentides, li farem una anàlisi psicològica que ens permetrà descobrir la raó. BILL CLINTON Juro sobre la constitució que no ha passat gens entre el pollastre i jo. EINSTEIN El fet que sigui el pollastre el qual creui la carretera o que sigui la carretera la qual es mou sota el pollastre, depèn. És relatiu al referencial. BUDISME ZEN El pollastre pot creuar la carretera en va, solament el Mestre coneix el soroll de la seva ombra darrere de la paret STALIN Cal afusellar al pollastre immediatament, i també als testimonis de l’escena i a 10 persones més escollides a l’atzar per no haver impedit aquest acte subversiu.

GEORGE W. BUSH El fet que el pollastre hagi creuat la carretera a pesar de les resolucions de l’ONU representa un greu atac a la democràcia, la justícia i la llibertat. Això prova sens dubte que havíem d’haver bombardejat aquesta carretera fa temps. Amb l’objectiu de garantir la pau en aquesta regió, i per a evitar que els valors que defensem siguin altra vegada atacats per aquest tipus de terrorisme, el govern dels Estats Units d’Amèrica ha decidit enviar 17 portaavions, 46 destructors i 154 fragates, amb el suport des de terra de 243.000 soldats d’infanteria i per l’aire de 846 bombarders, que tindran per missió, en nom de la llibertat i de la democràcia, l’eliminar tot apunto de vida en els galliners a 5.000 Km. a la rodona, i després, assegurar-se amb uns tirs de míssils molt precisos que tot el que sembli des de lluny o de prop un galliner sigui reduït a un munt de cendres i no pugui mai més desafiar a la nostra acció amb la seva arrogància. Hem decidit també que després, aquest país serà generosament dirigit pel nostre govern, que reconstruirà galliners segons les normes vigents de seguretat, posant a la seva enfront d’un gall triat democràticament per l’ambaixador dels USA. Per a finançar totes aquestes reconstruccions, ens conformarem amb el control absolut de tota la producció de cereals de la regió durant 30 anys, sabent que els habitants locals es beneficiessin d’una tarifa preferent sobre una part de la producció, en canvi de la seva total cooperació. En aquest nou país de justícia, pau i llibertat, podem assegurar-los que mai més un pollastre intentarà creuar una carretera, per la simple raó que no haurà més carreteres i que els pollastres no tindran potes. Que Déu beneeixi a Amèrica.

————————————-

Invenció meva:

CROM EL NÒRDIC. El cas del pollastre és molt interessant. Ho va fer per la seva naturalesa, per convenció, per augmentar-se l’ego, per una creença mística? Seria cosa científica de l’alimentació? Podrien els meus consells filosòfics analitzar el pollastre? Això s’ha d’investigar i analitzar. Cal estudiar la història de filosofia del pollastre, els seus avantpassats, el seu pensament històric. Cal contrastar passat amb present. Cal veure quin és l’ésser del pollastre, veure les seves opinions, reflexionar sobre el tema, preguntar-se si el pollastre creu en l’existència de déu i de la matèria. Més filosofia, vinga! Vaig a obrir immediatament una web sobre el tema: «El pensament del pollastre. Demostrat: l’ou va ser abans que la gallina, segons proves metafísiques». Ja he entregat l’article a la web tal en llengua catalana. Ui! M’he passat fotent aquest article, massa propaganda, espero que no em linxin…

UNICORN GRIS: El cas del pollastre és interessant. ¿Actua així per por, fugint d’algú, per fer un acte de valentia? En podria fer un bon article. Però no als fòrums, que m’hi linxarien molt probablement. Faré un bon relat per a Relats en Català i pel Facebook. A veure si algun dia faig la pau amb els qui em varen perjudicar en el passat. Ara és l’hora del pollastre. Podríem fer una auca sobre els motius de la seva fugida. Visca la literatura!! I també la filosofia simple…

.

.

.

Sigues benvingut al Fòrum Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/3yq

Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Obashim i Misaki (1). Nasrim, la ciutat descrita com a perfecta i el primer contacte amb la Misaki per part d’Obashim.

Hola. Em dic Obashim i soc una persona que pateix un tipus de malaltia mental: alguns diuen de mi que soc un boig però gairebé mai he fet mal físic a ningú. Porto a l’esquena una motxilla plena d’una certa quantitat de menjar i aigua i alguna que altra cosa ben guardada. Actualment soc un vagabund errant i ara mateix vagabundejo de ciutat en ciutat buscant alguna cosa per menjar i un sostre, ni que sigui el d’un estable, on dormisquejar una miqueta. Ara mateix, quan camino, al cap d’un cert temps m’adono que m’he perdut i que dropejo per un camí entre les muntanyes que potser no duu a cap lloc; però, al cap d’una hora de caminar, em trobo amb una ciutat a prop que no havia vist mai: enorme, emmurallada, bonica, però que té alguna cosa que m’inquieta; ¿què deu ser?

Decideixo entrar en la ciutat; els guàrdies de la muralla em miren atentament sembla que amb una mica de desconfiança però de totes maneres em deixen passar. Ja soc dins. Un cartell diu: “Benvingut a Nasrim, la ciutat perfecta”. Miro al voltant: tothom sembla somrient, però en els seus somriures a vegades es veu un cert somriure torçat, en forma de pedra, com si ser feliç fos obligatori en la ciutat mateixa. Em paro davant d’una església i veig com està plena a vessar. Penso que potser deu ser un enterrament o una boda o algun altre esdeveniment extraordinari, però de seguida veig que és una típica missa dels diumenges. ¿Com pot ser-hi tanta gent, em pregunto? Veig com tothom actua com una persona cívica i ordenada, com si la maldat no existís en aquesta ciutat. Observo la plaça del mercat; tothom està treballant i ordenant i complint, i a dures penes descansen el que és imprescindible, i que parlen poc amb la gent o entre ells.

D’aquestes que entro en una tenda de jocs de taula i parlo una estona amb el propietari, i a mitja conversa li pregunto si em podria vendre un senzill joc de parxís; la resposta que em dona és irada:

  • ¡¡Aquí no en venem, de parxís!! És un joc que incita a la violència, fa matar fitxes, fa que un guanyi i els altres perdin.

Parlo amb ell una estona més i marxo de la tenda de jocs. És increïble. ¿Com pot aquesta gent refusar tant la violència, ni que sigui fictícia, i la tensió dramàtica que no volen ni jugar al parxís? Penso que potser de la violència autèntica no se’n treu gaire de bo, sobretot si no és defensiva, però a vegades és millor desfogar una mica el sentiment de dinamisme amb una partida i una mica de diversió… aquest poble gairebé sembla una mica propi de mòmies…

En això que veig passar un pare amb un nen, agafats de la mà (segons em van dir, eren pare i fill) i li vaig preguntar que per què portava el nen tota l’estona de la mà, i ell va dir:

  • Als nens se’ls ha de mantenir controlats tota l’estona; res de llibertat; res de decisions pròpies. Aquí, el bon déu ens nodreix i ens aprecia però ens ensenya un sol camí correcte… Ni tant sols admetem la llibertat d’expressió més enllà d’allò que és necessari en complir les obligacions. Som la ciutat perfecta: vivim, pensem, obeïm, fem el que hem de fer, no tenim cap gran aspiració i ens sentim segurs que el bon déu ens protegeix.

Em vaig quedar totalment palplantat. Era com una ciutat d’autòmats. El seu tipus de bondat era com un estat perfecte però sense cap mena de llibertat ni possibilitat de rebel·lió; no pensaven en ells mateixos, només en déu.

Se’m va ocórrer que havia vist altres ciutats cristianes al llarg de la meva vida, però mai fins aquest extrem. Tenen tanta por del més mínim enfrontament els uns contra els altres que ni juguen a determinats jocs de cartes. I els somriures d’aquesta gent… uns somriures immòbils, estranys, gairebé com pintats en la cara en comptes de reals.

Vaig pensar que una ciutat així, sense emoció dramàtica, sense conflicte en absolut, amb submissió extrema, que es fan aparentar a sí mateixos de ser feliços en nom de déu… Una ciutat així em desagradava, em semblava horrible. Sobretot, essent jo un home mig boig amb ganes de divertir-me molt… Digueu-me potser un buscabregues, però tanta serenitat, tanta pretesa perfecció no em val, en tot cas, per a mi, un amant de la vida mig bohèmia.

Així doncs, amb decisió, vaig revisar la motxilla perquè no hi quedés res perdut i, en pocs minuts, ja havia sortit de la ciutat. Deu minuts després vaig escoltar com crits i com una persona potser de poca edat que semblava córrer com si la perseguís el mateix dimoni.

Em vaig amagar rere uns arbres i uns matolls i vaig veure una adolescent, potser d’uns disset o divuit anys, amb els vestits estripats que fugia corrents de Nasrim i d’una multitud que, ells a pas tranquil però ferm, la seguien arreu on anés. La multitud semblava formada per gent de Nasrim (alguns d’ells els reconeixia Obashim) i tenien una mirada com la d’un mort vivent i amb odi. ¿Què se suposa que havia fet de dolent aquesta pobra noia? ¿Així tracta la aparent ciutat autodescrita com a perfecta les seves adolescentes, amb aquesta aversió? ¿Aquesta era la forma de tractar la ciutat als qui transgredeixen les seves normes i costums? ¿Aquesta era la forma que tenien de tenir-li devoció al bon déu?

Sigui com sigui, o això sentia jo, ja que, malgrat ser una mica embolicatroques i amant de la gresca també tenia bon cor, em sentia obligat a ajudar a aquesta bufona xiqueta, malgrat que no sabia ni quin suposat delicte havia comès. Intentant fer el mínim de soroll, mogut entre les ombres, em vaig posar al lloc on gairebé segur que passaria la xiqueta mentre corria allunyant-se com podia de la multitud, que proferia crits de disgust mentre la seguia, pas a pas, convençuda que de tota manera l’atraparia més tard o més d’hora. Quan va passar tocant a mi la noia, jo li vaig estirar el braç i la vaig arrossegar ràpidament a l’ombra. Ella va semblar molt sorpresa (era el primer cop que em veia en sa vida, al capdavall) i em va començar a dir, sense veu de disgust, que “¿tu qui ets per a…?” però jo sense fer-li cas la vaig anar arrossegant per la foscor, fins que, miracles de la casualitat, acompanyat per la meva nova coneguda, vaig veure dos barrils abandonats per qui sap qui en l’ombra. ¡¡Esperava que no hi hagués serps a dintre dels barrils!! Però, després d’obrir un d’ells, vaig veure que estava buit. En un tres i no res, la meva nova coneguda i jo estàvem dintre dels barrils, amb la tapa dels barrils posada, mentre sentia, però de lluny, els crits de Nasrim. Vaig decidir esperar i posar-me en mans del destí; però afortunadament el destí va ser bo amb mi aquesta vegada i, al cap de al voltant de tres hores, els crits havien desaparegut; els ciutadans de Nasrim s’havien donat per vençuts i havien tornat a la seva casa o a on fos que anessin ara. Sentia ràbia només de pensar el que li podrien haver fet a aquesta pobra noia si jo no l’hagués socorregut. ¿I això rep el nom de “ciutat perfecta”?

No volent pensar en res més, vaig obrir la tapa de la meva nova coneguda i li vaig dir que no tingués por, que estàvem prou lluny de Nasrim com perquè no ens veiessin. Li vaig preguntar el seu nom.

  • Misaki – va dir ella. – Em dic Misaki. ¿Qui ets tu, que m’has salvat la vida de mans d’ells?
  • Em dic Obashim – li vaig dir serenament. Li vaig allargar la meva mà; ella, després d’uns segons de dubte, me la va encaixar. Jo li vaig preguntar: – ¿Què ha passat, que la gent et perseguia tant ferotgement?
  • Oh – va dir la Misaki, – mira, jo vivia amb mons pares, quan de sobte em varen dir que em casaria amb un home lleig i babau, però ric, que subornaria mons pares quan ens haguéssim casat. Jo vaig dir que m’hi negava, i vaig posar cara enfadada, i ma mare em va dir: “¿Com pots posar mala cara, com pots no somriure? Déu nostro senyor ens proveeix de tot el que imperativament necessitem. ¿Què significa aquest acte de rebel·lia? ¡¡Ja ho crec que et casaràs amb aquest home, si no de bona gana per la força!!”. M’horroritzava que ma mare pensés i parlés així…

En aquell moment, jo em vaig fixar una mica més en la noia: era baixeta però guapa, de pèl curt, de culet maquet i, bé, té pits, ¡però quins pits!, de tamany descomunal, molt gran. No m’estranyava que aquell home vell se la mirés amb desig… potser jo mateix començava a…

La Misaki continuava la seva història:

  • La meva mare ho anava explicant a tots els seus veïns, fins i tot als qui no tenien moltes ganes de saber-ho. I vaig anar fugint d’ells, però es varen reunir força habitants de Nasrim i anaven clarament en la meva contra. ¿Aquesta és la seva fe extrema? ¿Això fan amb els qui en discrepen?

No puc saber si la Misaki es va adonar que jo la mirava mig constantment els seus generosos pits.

  • ¿I ara què faràs, Misaki? – Li vaig preguntar.
  • Ara no hi ha lloc per a mi en Nasrim, potser mai més. I no sé on anar. ¡¡Ah!! Si pogués acompanyar-te…
  • És que, maca, potser em tocarà córrer alguns perills…
  • ¿I què? – va dir ella; potser, com a dona, no era forta de musculatura, però en tot cas era valenta. – Si som dos serem més forts. Deixa’m venir amb tu!!

No va necessitar fer-se insistir més. Ara la Misaki era la meva companya d’aventures i, potser, algun dia seria la meva núvia i muller… tot havia de veure’s, calia anar provant a poc a poc…

.

Continuarà…

.

.

.

Sigues benvingut al Fòrum Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/3nq

Sigues benvingut a Histories Medievals, a Relats en Català: http://ciutat-perenne.com/m/3yk

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Creus que es pot aconseguir la independència sense trencar la constitució?

En aquest fil del Fòrum Perenne, pots, si et ve de gust votar i comentar i, per a fer-ho (és necessari) cal registrar-te i identificar-te, pots votar sobre si creus, o no creus, que és possible aconseguir la independència sense trencar la constitució.

Aquí pots votar i opinar, en aquestes condicions: http://ciutat-perenne.com/m/3yd

Espero el teu vot.

Que passis un bon dia!!

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

El passeig de la deessa de la natura

Deméter, deessa de la natura, passeja per un camí, en un prat de primavera. El seu encanteri s’ha acomplert i l’hivern ja ha estat vençut. Un ocellet trapella se li posa sobre la ma. Ella es tomba sobre el terra. La rosada de matinada li empapa la túnica. El càntinc dels ocells s’escolta suaument. El sol roman serè mentre comença el nou dia. Demèter observa com en certa distància un pastor fa caminar les ovelles. Una d’elles troteja innocentment lluny del pastor en busca d’herba més fresca, fins que el gos, fent la seva feina, l’apropa de nou al ramat.

Demèter observa els roures grans, els prats verds de vida, les margarites com romanen tímidament lligades amb les arrels al terra. Al mirar el paissatge milenari, hom sent les seves passions desvetllar-se, la tristesa marxar, la vida mostrar-se en la seva immensitat. Un escarbat passeja pel terra i mossega herbes. La brisa tèbia sembla inundar tot l’aire matutí. És un matí que sembla no acabar-se mai. A la llunyania, els ocells es dediquen a menjar, volar, o cantar, o fins en el cas de dos ocells enamorats, fer-se carantonyes i afalacs. Aquest alegre principi de primavera sembla assenyalar la fi de l’hivern i un nou estiu. Doncs l’ordre de les estacions és etern com la vida mateixa: tot torna a sorgir, tot reneix un altre cop.

Demèter s’alça del terra molsut i torna a caminar. Sota els seus passos de deesa, els animals la segueixen atents a les seves ordres. Mentre ressona el seu cant miraculós, el vent xiula amb més serenor i fins les aigües del riu es paren per sentir-la. Els núvols del sol formen un vast espectacle amb el sol del matí i formen un espectacle de bellesa eterna. Els raigs de sol semblen encendre la bellesa del foc quan entren en contrast amb la blancor serena, inalterable, dels núvols, l’aire etern.

Demèter es treu la túnica i mulla el seu cos nu en el llac. Al seu tacte, les aigües del llac es tornen agradablement càlides. Es posa fent el mort cara amunt. Després neda: les aigües es mouen deixant pas als seus braços tímids. Els peixos s’aparten al seu pas mentre busquen fer algun mos apetitós. Quan Demèter neda per les aigües a vegades topa amb alguna alga marina, la qual rep el seu tacte suau i buceja tímidament per l’aire de les bombolles. L’aigua, clara i neta, es deixa apartar a les bracejades suaus i tímides de la deesa.

Finalment Demèter deixa la remullada, arriba a la vorera del llac i s’alça. L’aigua li raja per la cabellera, pels pits i pels braços fins caure a la terra, de la qual es transforma en petits riuets de líquid fins que torna al llac, el seu element natural. La deesa de la naturalesa i del màgic retorn de les coses fa un gest, i la realitat flueix: comença a bufar un aire més càlid i joiós i s’asseca la humitat de la seva pell fina. Quan se sent seca i agradablement càlida, es torna a posar la túnica seca i els llavis li formen un somriure…

.

.

.

Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Adéu, avis (Júlia)

Adéu, avis!

Recordo els bons moments passats,
petons que trobaré a faltar,
els nostres sentiments amagats
i abraçades per no oblidar.

Estones que us trobo a faltar,
dies que amb vosaltres no paro de pensar,
però simplement us deixo clar
que res serà com abans.

Cada vegada que penso amb vosaltres,
se’m forma una dolça llàgrima,
que suaument em cau per la cara;
ho sento no puc evitar-la.

Què m’està passant?
Una força m’invita a plorar,
cada moment us estic recordant
i reconec que us trobo a faltar.

Cada cop em costa més fer-me l’idea,
però amb ira vaig lluitant cada dia,
que de vosaltres tan sols em queden records
i alguna que altra fotografia.

Per sempre ens hem dit adéu,
tot i així l’esperança no perdré,
encara que no sàpiga on esteu,
vull que sapigueu que sempre us estimaré!

by: Mònica Julià

Aquesta poesia fa temps que la vaig fer dedicada als meus avis que pobrets han passat a millor vida quan jo era molt petita. Fa tres anys la vaig presentar en un concurs de la meva escola, i, per sort vaig guanyar. L’any passat la vaig presentar en un concurs de tot Catalunya i també vaig quedar primera de tot Catalunya de tot ESO mentres que jo feia 1ESO. Per aquest motiu la presento i us demano que em feu un comentari encara que sigui negatiu, petons!»

.

.

.

Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Alguns apunts sobre Hegel

Vaig a explicar algunes coses sobre Hegel, qui és considerat, no sense motius, el més gran filòsof de l’idealisme.

Per a Hegel, l’essencial és realitzar de manera completa i consegüent la noció de saber filosòfic.

Segons Hegel, és possible entendre la realitat sense presentar cap nova filosofia, sinó entenent cada filosofia com un moment o espai des del qual arribem al saber absolut. Així vol Hegel simplificar la filosofia (almenys, en certa manera) i trobar una notable filosofia pròpia.

Cal remarcar que l’objectiu de la filosofia i de la religió, segons Hegel, són el mateix: déu, la veritat o l’absolut. No obstant, cal remarcar que, com que posa l’absolut per sobre de déu, va fer la frase de «Déu està mort» (o sigui, «Déu està superat, ja és innecessari»). Però la posteritat no féu cas a aquesta frase fins que Nietzsche la va adoptar posteriorment amb una finalitat atea. Però això ja és una altra història…

Tornant a Hegel, caldria tenir present que fa crítica de moltes filosofies. Per exemple, diu de la il·lustració que no s’equivoca en la seva exigència de racionalitat, però que s’equivoca en ancorar-se en realitats finites. S’equivocava per exemple en la seva crítica (però no denegació) de la religió i de la veritat. No obstant, Hegel considera que, degudament enfocades, els coneixements dels il·lustrats són un pas endavant en l’esbrinament del saber absolut.

Hegel associa la seva filosofia a un tipus de ciència. Evidentment, no es tracta d’una ciència empírica, sinó més aviat a base de raonaments, o almenys en certa manera. El mateix Hegel titula un dels seus llibres «La ciència de la lògica».

Cal remarcar que en Hegel entén la filosofia (o, almenys, la seva filosofia) com un sistema, on hi ha una base i un cim superior. Precisament la feina és avançar cap a l’absolut a través de les afirmacions de sota.

Suposo que en futur explicaré més coses de Hegel, però per ara és suficient. ¿No trobeu?

.

.

.

Sigueu benvinguts al Fòrum Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/3nq

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Preàmbul de la norma primera perennia.

Benvolguts usuaris de Ciutat Perenne, jo he cregut (és una opinió discutible, com. suposo, ho són totes les opinions) he cregut que us podria interessar llegir el preàmbul (o exposició de motius si ho preferiu) de la norma stoera primera, o normatació. En tot cas, us donarà algunes indicacions, tot i que evidentment no exhaustives, de com era abans el portal stoer (portal anterior al portal perenne), doncs en la normatació no hem volgut amagar el passat (com, opino jo, fa el preàmbul de la constitució del 78 respecte al seu passat més immediat, o sigui, el franquisme, en el preàmbul de la consti no apareix el franquisme com si mai hagués existit; nosaltres ho fem diferent amb el nostre passat).

Si us interessa o voleu només curiosejar, teniu el preàmbul a sota.

En tot cas, que tingueu un bon dia.

.

.

Preàmbul de la normatació.

.

Al llarg de la història de la web stoera, web dirigida pel mateix administrador que la web perennia, es va arribar a escriure vàries normes primeres, actualment totes elles eliminades. Degut sobretot a la mala actuació de l’administrador primer i de la traïció dels administradors segons, les normes primeres no varen tenir el resultat esperat.

Ara s’ha decidit de redactar una nova norma primera (normatació) però en unes condicions diferents, entre elles els canvis en la propaganda, la desaparició dels administradors secundaris i la subordinació del portal als interessos generals que el defineixen, excloent totalment de la participació d’Unicorn Blanc la participació en ningun fòrum internàutic excepte el fòrum propi de el Perenne. L’anul·lació d’aquesta participació en fòrums aliens es deu entre altres motius a la censura de la propaganda en aquests mateixos fòrums, a la prohibició allà de la filosofia com a potencial tema de conversa i a la seva pretesa obligació, com a fòrums «democràtics», obligació mai acceptada per Unicorn, d’acceptar els seus temes (i la seva un tant «barullenta» forma de viure la vida en els fòrums) tant sí com no si volgués participar en aquests fòrums mateixos. I a Unicorn tant els seus temes (temes respectables per a molta gent però en tot cas no molt motivadors per a ell) com la seva maleducació «prohibida i alhora tolerada» per l’administració d’altres fòrums, en aquesta forma de ser col·lectiva, mai hi va voler encaixar molt i es pot dir que mai hi va encaixar molt…

Per tant, en aquests termes esperem que en el futur el Cosmos Perenne aconsegueixi uns bons resultats d’audiència i de participació sense molestar, almenys no tant, a la gent en general, esperant que això sigui possible sobretot a Relats. En això, insisteixo, Relats en Català i, secundàriament, el Facebook són elementals, si no imprescindibles. També espero que el Cosmos Perenne duri més que les versions de La Stoa ara que no ens hem de fiar ni ens fiarem més de ningun viceadministrador ni cap potencial coadministrador (mai va tenir La Stoa coadministradors) ara que hem ja suprimit la viceadministració i l’administració només compta amb un sol home: jo, alies Unicorn Blanc, dit amb serenitat i sense cap pedanteria.

Un dels aspectes més importants de la normatació perennia, que continua la tradició de les normes stoeres, és el seu manteniment ferm del dret i deure al respecte moral, que s’indica expressament com a dret i deure dels usuaris, dels visitants i de l’administració.

Sempre que en aquesta norma primera es mencioni «portal» o «cosmos» s’entendrà respectivament «portal perenne» o «cosmos perenne» excepte possible indicació en contra. Cal tenir present que Web Perenne, Portal Perenne o Cosmos Perenne són sinònims (i no ho són pas de Lletra Perenne, que «només» és la web principal de la Web Perenne però no totes les seves webs). Així mateix, al dir «el Perenne» ens referim a les webs Perenne en el seu conjunt, mentre que, en canvi, al dir «la Perenne» ens referim únicament a Lletra Perenne.

La direcció email de l’administrador és webmestre2(arroba)gmail(punt)com i les formes de contacte amb ell seran regulades per norma i generalment en privat.

En aquests termes declaratius, l’administrador aprova la següent norma primera:

(Continua amb l’articulat de la norma primera en aquesta altra web).

.

.

.

Sigueu benvinguts a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n