Imatge d’una guitarra, inspirant, en certa manera, el Trifachito i la Trinca.
(Inspirat en la cançó de la Trinca «arriba la Trinca» i en la cançó de l'»arriba el Trifachito» del Polònia. Podeu llegir més sobre el Trifachito aquí).
.
Es veu venir pel camí local apropar-se un cotxe on hi ha l’Unicorn Blanc, servidor, el seu amic del Facebook Lkr i el germà de l’Unicorn Capità Senyera.
.
Canten:
«Ahhh…
Arriba, arriba, arriba, el Perennito, nito, nito, per ajudar a la cultura, ah, ah,
sabem molt bé, com orientar-nos, l’enemic no ens podrà pas!!»
.
Es veu un noi mirant el Racó Català per l’ordinador; jo canto:
«Hi ha uns fòrums, que em maltractaven, i em posaven del revés,
però jo els acuso, de dir-me ‘cabró’, i els abandono per sempre més!!».
.
«Ahhh…
Arriba, arriba, arriba, el Perennito, nito, nito, per ajudar a la cultura, ah, ah,
sabem molt bé, com orientar-nos, l’enemic no ens podrà pas!!»
.
Es veu un altre noi mirant el Facebook; el Lkr canta:
«En el Facebook oferim, la cultura Perenne, no ens volem desanimar,
almenys aquí, qui no vol lo nostre, només ens té que ignorar.».
.
«Ah…
Arriba, arriba, arriba, el Perennito, nito, nito, per ajudar a la cultura, ah, ah,
sabem molt bé, com orientar-nos, l’enemic no ens podrà pas!!»
.
Apareix, enmig del camí, un noi retallant insignes de la RFC (resistència frikie catalana); canta el Capità Senyera:
.
«Aquí aquest senyor, dels friko-gamberros, actuava amb malda-a-at,
però ara no poden, fer tantes putades, ara que Unicorn solet està manant.».
.
«Ah…
Arriba, arriba, arriba, el Perennito, nito, nito (…)»
.
Apareix, enmig del camí, una aparent estàtua de Nietzsche; canta Unicorn:
«Aquí Frederich Nietzsche, dels vitalistes, un gran heroi filosofal,
si algú es burla, de la seva figura, li foto patada via anal» i faig com si pegués una patada a l’aire…
.
Uns segons de silenci; canta Unicorn:
.
«Ai apreneu, aquesta lliçó, un portal us espera ben bo,
si us animeu a llegir una mica, si la ganduleria bé no us pot!!
.
«Ah…
Arriba, arriba, arriba, el Perennito, nito, nito (…)»
.
El cotxe surt pel camí mentre es canta la cançó; la Senyora Catalana, amiga d’Internet, el Nietzsche i el noi del Facebook ens veuen partir; Nietzsche comenta: «Realment, la filosofia es torna dicharachera amb els temps…». I la Senyora Catalana fa que sí amb el cap…
El deliciós i desafiant text en blanc, sempre preparat per a ser omplert…
Estimat i desafiant full en blanc,
Cada vegada que et veig ets per a mi com un amic i alhora un enemic, en certa manera. Et veig al natural, sense continguts, com un multiplicat per zero, i no aguanto la temptació de pegar-te una bona escriptura, de plasmar-te les meves emocions, les meves vivències, la meva imaginació, la meva passió, la meva dolçura, el meu dramatisme…
El millor antídot contra el full en blanc és sempre no buscar la perfecció sinó la humanitat; és millor plasmar l’espontaneïtat que el «no puc fallar». La naturalesa és el que vol ser plasmat, i la naturalesa mai és infal·lible, mai és perfecta. Literatura és bellesa, si bé mai (o molt rarament com a màxim) és perfecció.
No obstant, com que sense un paper en blanc no en podria sorgir un paper escrit, ets com aquella matèria informe de la qual un creador en va crear una forma. Només sorgeix la bellesa a partir de la matèria primària. La bondat necessita comprendre què és la maldat per a existir.
Per això t’aprecio, estimat full en blanc, perquè ets la meva possibilitat de crear i alhora ets el meu repte.
Els Catarres, inspiradors de la cançó d’aquest article amb el seu «Jennifer».
Unicorn Blanc ofereix la seva versió de la Jeniffer; versió filosòfica i dels temps stoers; presentem l’Arantxa.
Nota: Aquesta cançó coincideix només parcialment amb la realitat de l’autor; no hi busqueu una correspondència exacta de la cançó amb la realitat. És, per dir-ho així, poesia i literatura, simplement. Sobre en quins punts sí coincideix amb l’autor, es guarda secretisme. És el dret a la intimitat. En fi, espero que us agradi la cançó, salut.
Cançó de l’Arantxa.
Jo que sóc més filosòfic que la República de Plató, i que el bigoti del senyor Nietzsche,
Jo que sé diferenciar entre empirisme i racionalisme i sé entendre Hegel i Marx.
Jo que sóc més català i filosòfic que en Ramon Llull i Terricabras ara resulta que m’he enamorat d’una xica que es diu Arantxa que li agrada el Salvamé i el futbol!!
Oh Arantxa, Arantxa, m’empollaré tots els serials de la tele per tu, Oh Arantxa, Arantxa, diré tonteries i em fotré pets per tu!!
Els dos lluitarem per aquest amor simplista!!
Jo que sóc tant pur i tant culte, que no faig sexe sense amor, i no sóc un tio, sinó un Senyor!!
Jo que no paro d’escriure davant d’un ordinador i he escrit tants articles, que déu n’hi do!!
Jo que sóc tant elaborat que no prenc cap decisió si en les meves normes no està fixat!!
Jo que em fa molèstia i cosa si no estic promocionant La Stoa perquè sóc un maniàtic i quan em prenc un any sabàtic vaig i m’enamoro d’una triumfita dita Arantxa que a més parla castellà i de filosofia no en sap ni parlar!!
Oh Arantxa, Arantxa, em llegiré l’Hola i el Lecturas per tu, Oh, Arantxa, Arantxa, mirarem una pel·li porno junts per tu!!
Els dos lluitarem per aquest amor tant inculte!!
Jo que sóc tant tremat i irònic, que faig xistes del Montilla i a tots enfado, que déu n’hi do,
Jo que sóc tant perfeccionista que m’aprenc els pronoms febles i controlo per norma fins l’esternut!!
Jo que tinc tants enemics i que sóc un pel anormal ara que ja tinc l’Arantxa, que la roba sempre em planxa, doncs La Stoa ja bé pot esperar!!
Oh Arantxa, Arantxa, alabaré al Messi i al Ronaldo per tu!! Oh, Arantxa, Arantxa, ara seràs la Stoera segona, ben segur!!
Observació: NOMÉS ELS USUARIS REGISTRATS I IDENTIFICATS poden votar. És clar, com a administrador jo també tinc dret a vot… Per a registrar-te, que és gratuït, només cal que cedeixis la direcció del teu correu electrònic.
La votació és sobre si trobeu adequat, o no, que el Cosmos Perenne tingui moltes normes. Bé, així doncs, ¿tu ho trobes adequat? La teva opinió, en forma de comentari i/o de vot, m’interessa.
La teva col·laboració, si la vols lliurement donar, és benvinguda (a dalt tens el vincle). En tot cas, que passis un bon dia.
1) A casa meva hi han vingut dos gatets ben entremaliats, trapelles i amb alguna diablura, però en el fons amb mil bondats.
2) En una fàbrica, per sorpresa, un nou conegut ens els encoloma, fins un tercer em volia regalar, però no més, no fem bromes!
3) Arribo a Tarragona, els he de dur a casa, en una capsa de sabates han arribat, mon germà pregunta d’on venen les bèsties, i ma mare s’ha esverat.
4) Ma mare em fa un jurament, «a la masia aniran de seguida!», però tota la família s’encarinya amb ells, són les sorpreses de la vida!
5) Pensant-nos al principi que són dues gatetes, Blondy li posem a la primera, jo contraproposo al negre dir-li Blacky, i aquests noms se li queden.
6) La veterinària ves què ens va dir: «Aquests són mascles com la copa d’un pi!».
7) Els «gatets que abans eren gatetes», a casa es queden a viure «de gorra»; menjar gratis, dormir, carícies i sostre fix, ja em diràs, quina vidorra!
8) Però ronronejen agraits i amables, a la nostra falda se’ns han sentat, i a vegades esperant-nos al portal amatents, què amables, «ses magestats»!
8B) I quan es posen a fer corregudes per la casa, o s’estarrufen amb posat de geperut, o ens ensenyen el seu pel de colors, ens tenen ben entretinguts, per aquest i altres motius hem pensat que agradable és tenir aquests gats!!
9) Però com que en la vida té inconvenients, algun dia els havíem de capar; l’operació es fa sense problemes, tranquils ells poden respirar; viure a casa nostra a ells els ha costat, perdre «la seva masculinitat».
10) Quan volem canviar de pis, tancats en una gàbia els vam portar, no paraven de miolar per tot el carrer, fins algú s’hi va inquietar.
11) El transport sense incidents, porta a «ses majestats» al nou temple, de seguida s’hi acostumen, «doncs no fan pas tant mal exemple», són els dos una preciositat, com, amb els anys, ens han mostrat.
12) Coloms morts, torretes i gerros trencats, i algun altre disbarat, els hem hagut de suportar, a «ses nostres dues majestats».
13) La terra de cagar, el menjar, el veterinari, i algun altre inconvenient, ens fan fer-nos canviar l’ordre domèstic, però com que no va tant malament, la mare deixa que la parella es quedi, «no fos cas que el Marc s’esveri».
14) Però els meus estimadets gatets, s’han quedat a casa nostra anys i panys, perquè la nostra economia pot amb ells, «sort que tenim prous guanys».
15) No em digui ningú que em tregui de sobre els gatets, «no fos cas que, de ràbia el mati», perquè jo, mare i germà, estimem molt el Blondy i Blacky!
Imatge d’Epicur, mestre en l’art de viure en el plaer moderat dintre del seny i altres virtuts.
Introducció.
Quan em vaig iniciar a la filosofia (tenia 19 anys, i avui (11-AB-06) tinc 29), tenia tres filòsofs preferits: Nietzsche, Maquiavel i Epicur. Com passa amb els partits polítics, el temps acaba per mastegar tots els ídols. Al final, d’aquests tres pensadors, l’únic al qui he persistit en admirant-lo (no sense trobar-li alguns aspectes criticables) és Epicur.
Explicar aquí el pensament, la vida o el context històric d’Epicur faria malbé l’auca que (espero) vas a llegir ara mateix. El que vull remarcar és que, encara que ja no senti per Epicur una admiració cega, sí que li conservo bastant de respecte.
En aquest sentit, doncs, vull deixar clar que, respecte al vell savi atenès, en sóc un fan i, per tant, no totalment imparcial. (En aquest sentit, qualsevol crítica anti-epicurea vostra, escrita amb respecte clar, serà tinguda en compte).
D’altra banda, i perquè no dir-ho, aquesta auca no l’he fet en una setmana, sinó que està feta en base als anàlisis que des de fa anys, a temporades, vaig fent sobre Epicur i els seus temes: la biografia, la filosofia, el context històric, els membres de la seva escola, la posteritat a l’epicureisme i d’altres aspectes. Per tot això, recomano llegir l’auca sencera abans de l’explicació a les estrofes.
Per últim, al pàrraf posterior indico alguns llibres, fonts d’informació, tots ells interessants i, dins del tema de la filosofia, entretinguts. Us recomano que li doneu una ullada, quant i més si els teniu a casa, almenys si el tema de la filosofia antigua i moderna us interessa.
Espero que l’auca us agradi, i que tingueu paciència per llegir les seves 33 estrofes. Salut! Visca Epicur!
Fonts d’informació:»Història de la filosofia, Antiguitat i Edat mitjana» (E. Bréhier), «Epicuro» (C. Garcia Gual), «Iniciació a la història de la filosofia» (Llatzer Bria i altres autors), «Histora de la filosofía griega» (Luciano de Crescenzo), «Epicuro, obras completas» (José Vara).
.
L’Auca d’Epicur.
1) Jo em dic Epicur d’Atenes, soc de Samos, de naixement, tancat en l’infern diví, per un dimoni inclement.
2) Dante Aligeri va aconsellar a déu, i a l’infern bé m’han tancat, perquè la immortalitat de l’ànima i la providència, als meus escrits bé he negat.
3) Més no us cregueu que sóc atéu, no és veritat, no senyor, jo crec en l’existència de déu, malgrat digui el tal Ciceró!
4) Ciceró, Plutarc i Sèneca, i altres filòsofs malparlats, de mi han dit una barreja de mentires i veritats, doncs la seva filosofia, clar i català, és tota la que volen contar.
5) Però mireu si m’he despistat, que de mi no us he parlat; Epicur, de pares de classe obrera, i de mentalitat lleugera, nascut poc després de la mort de Plató, (filòsof absolutista, que cabró!).
6) Malgrat mon primer professor, fos de mentalitat platònica, de la filosofia formalista i divina del platonisme, «no n’he agafat mai la tònica», de Plató faig oposició, des de la crítica i reflexió.
7) La meva època, de crisis i guerres, la fi de la polis ha comportat, i amb Alexandre Gran i successors, cap a l’univers, l’helenisme, s’ha enfocat; les reflexions de Plató i Aristòtil, la veritat, ja no descriuen la nova realitat.
8) De l’aristotelisme, de fet, he agafat, un hedonisme moderat; en la meva filosofia, un plat de pa i verdures, són, de fet, les millors cures; i una mica de vi jo voldria, doncs jo dic sempre: «Salut i alegria!».
9) I qui no pot patir el pecat de l’orgull? Doncs el meu pensament vaig defensar, i als pensadors d’altres escoles, algunes «parauletes», els vaig dedicar; però en aquest tema, la posteritat, crec que ho ha exagerat.
10) Però el millor bé de la vida, la veritat, és tenir una bona amistat; el comic Meandre, bon amic, m’ha fet costat, i des de l’infern l’he enyorat; i si vols amistat i felicitat, ves a la nostra comunitat.
11) No em comparis amb J. Locke i Hume, però jo sóc empirista, doncs no crec en el coneixement innat, només en «olfacte, ulls i vista»; doncs és metafísica d’imaginació, la de Parmènides i Plató.
12) Però els meus ulls de no-científic, no em permeten entendre el cosmos, la veritat, en la meva «lletra a Pitocles», un munt de teories diferents he acceptat; només busco combatre el mite i la superstició, en especial els del senyor Plató!
13) He passat a la història de l’atomisme, com, de Demòcrit, un continuador, tot és matèria, buit i déus passius, i a l’espiritualisme, l’oposició.
14) En aquest univers atomista, sí existeix la divinitat, que tant li fot els assumptes de l’home, i prefereix la comunitat; déus de matèria i no d’esperit, com a la meva filosofia bé he escrit.
15) Els àtoms xoquen i xoquen, en un univers buit i silenciós, i l’ànima, mortal i material, rep sensacions de tot colors; l’ànima sent, dels plaers, la necessitat, i, contra el dolor, s’hi ha negat.
16) L’acusació d’atéu de Ciceró, Plutarc, i dels estoics, és clar, no sé d’on la van treure, se la devien inventar; calleu i no sigueu malperits, llegiu-vos els meus escrits!
17) Escrigueren que la meva escola, «el Jardí», tot és orgies i descontrol, «a veure si al cabró d’Epicur, amb rumors, li fem un gol», només és un lloc d’ascetisme i tranquilitat, la meva visió de l’amistat.
18) El Tetrafarmac de la meva filosofia, llegiu a sota, us la resumeixo tota: no tinguis por als déus ni a la mort, no tinguis por a la sort; al plaer dóna satisfacció, i al patiment, no tinguis por.
19) La mort, el gran mal per alguns, no ens fa cap espant, ni por, doncs, dels àtoms, no és res més, que una desintegració; si la mort és el final del dolor, cap motiu per patir, no senyor.
20) Però la mort de varis amics sí que em va desconcertar; per exemple el meu amic Metrodor, que la mort se’l va emportar; per això, quan la mort dol, la meva «filo» em fa consol.
21) En el moment de la meva mort, la filosofia va triomfar; dos dies al llit enmig del dolor, però el desànim no em va guanyar; fins em vaig prendre un vinet i una copeta, doncs el plaer, en vida o mort, és la meta.
22) Segons Plató, estoics i eleàtics, si no fas cas a déu, malament; nosaltres no creiem això, sinó que el savi és autosuficient.
23) Tot i que rebutjem la metafísica, de la nostre filo en fem un sistema; senzillesa, coherència i utilitat, sempre foren nostros emblemes.
24) Mentre Sòcrates sortia a la plaça pública, nosaltres, la política, volem evitar, fer vida comuna d’amistat i anar tirant, que els polítics facin, i a callar, com hem dit, el nostre bé més preuat, és, purament, l’amistat.
25) El savi, hedonista i erudit, és la nostra finalitat, doncs el nihilisme de l’escepticisme radical, mai, miri vostè, ens ha agradat; Cultura, seny i erudició, de l’epicureisme la nostra opció.
26) Lucreci, Filodem i D. Laerci, i altres epicuris, quina sort, prolongaren la doctrina epicurea, segles després de la meva mort.
27) Quan l’epicureisme arriba a Roma, jo me n’he desencantat, perquè la meva doctrina, serena i amable, en vicis i orgies s’ha transformat; m’han transformat la doctrina en vici, sí senyor, com donant la raó al Ciceró!
28) Aquesta és la meva filosofia, que cinc segles va durar, però com totes les obres humanes, algun dia s’havia d’acabar.
29) L’escolàstica ens va perseguir, no va tenir cap clemència, mentre romanem ben invisibles; armem-nos de paciència.
30) L’empirisme, Marx i Nietzsche, i d’altres, ens feren suport, i així els escrits que ens quedaren, crearen una nova sort; de l’empirisme i l’hedonisme, sí senyor, som part de la tradició.
31) Punks radicals i joves hedonistes, de mi, Epicur, em fan una crida, mostrant que l’epicureisme, en el fons, és ben bé un estil de vida; i Dalton i els científics de la història, dels epicurs fan memòria.
32) Aquí en l’infern he d’esperar, doncs el perdó de Crist em pot arribar; mentre miro satisfet, com les meves doctrines fan el «fet»; alguns pensadors m’insulten d’escòria, però he passat a la història.
33) No deixis que la meva filosofia sigui inútila, si el viure i el temps se’t fa dur, sempre et quedarà com a consol, el meu pensament, el d’Epicur! ——————————————————— En honor a Epicur, mestre en l’art de viure en plaer.
Estrofes:
Estrofa 1: Presentació d’Epicur en l’actualitat, estant en el cel (com a ficció).
Estrofa 2: Dante Aligeri va escriure, en la seva obra «Infern»: «En aquesta part tenen el seu cementiri / amb Epicur tots els seus còmplices / que fan que l’ànima miri en el cos». Per tant, per a Dante Epicur ha (o hauria) d’estar en l’infern per haver negat alguns aspectes del cristianisme convencional.
Estrofa 3: Malgrat els comentaris de Ciceró, Epicur proclama clarament l’existència de déu (o de la seva divinitat en concret, que en ocasions identifica amb la religió oficial del seu temps, la de Zeus i Hèrcules).
Estrofa 4: Ciceró, Plutarc i d’altres persones (algunes, en vida d’Epicur) han fet córrer calúmnies sobre Epicur, la seva vida i la seva escola. Fins i tot, entre d’altres exemples, es va murmurar que Epicur vomitava vàries vegades al dia per tornar a menjar. En general, els rumors sobre Epicur (no confirmats pels membres de dins de l’escola) critiquen la seva opinió lliberal sobre el plaer, el sexe i altres temes.
Estrofa 5: Epicur va néixer el 341 a.C. (sis anys després de la mort de Plató), de pares obrers i de mentalitat una mica lliberal (dins dels límits morals que permetia l’Atenes del segle IV a.C.). Malgrat Epicur tingui el seudònim d'»Epicur d’Atenes», sembla segur que nasqué a Samos, malgrat sons pares sí eren nascuts a Atenes.
Estrofa 6: El primer professor de filosofia d’Epicur (un tal Pàmfil, un platònic, del qual molt poc se sap) ensenya la filosofia platònica a Epicur. Malgrat que Epicur sempre es mostrarà molt crític i contrari al platonisme, sembla clar que certs aspectes de Plató (encara que fos només per antítesis) influenciaren sobre el pensament de l’hedonista d’Atenes. Sobre els primers mestres d’Epicur, també és remarcable Nausífanes (atomista i amic personal de Demòcrit, el qual, tot i ser en ocasions criticat per Epicur, tingué una influència més important i directa sobre l’epicureisme que no Pàmfil).
Estrofa 7: Una estrofa-resum del temps d’Epicur: Alexandre Magne, a través d’una sèrie de guerres, allarga les fronteres de Grècia per tot el món conegut; això crea una «mentalitat internacionalista» (doncs gent de tot el món entra en contacte). El pensament de la polis, que encara era predicat per Aristòtil (contemporani d’Alexandre), va perdent tota la importància. Ara, importa més «el món» que no «la ciutat». Ja fa molt que Atenes no és l’epicentre del món antic. Epicur, en comptes d’explicar el món a través d’utopies tipus Plató, es limita a crear una filosofia bastant apolítica del plaer.
Estrofa 8: Aristòtil fa mencions positives del plaer (que contrasten amb l’ascetisme religiós de Plató), les quals, amb modificacions, són adoptades per Epicur i l’epicureisme. L’hedonisme d’Epicur, però, no és absolut; al contrari, és un hedonisme asceta i de pocs vicis. De fet, Epicur considera que els vicis cars són dolents per a l’hedonisme, precisament perquè porten, al capdavall, més maldecaps que no pas plaer. (És un fet que totes les tres cartes d’Epicur, conservades per D. Laerci, comencen precisament amb la frase «Salut i alegria», encara que una d’elles no parli del plaer, sinó de la visió atomista de l’univers).
Estrofa 9: Sembla (o això diuen certs rumors que corrien sobre ell), que Epicur dedicà «paraules malsonants» a alguns pensadors històrics i contemporanis del seu temps. Per exemple, a Plató anomenà «el dorat», a Protàgores «portapaquets», i a Aristòtil «l’amant de la juerga». És possible que Epicur, més que no pas insultar, volgués fer una crítica amb un matís d’humorisme àcid (tipus «el Jueves» per entendre’ns). En tot cas, el cert és que aquests «adjectius» es refereixen a fets reals; per exemple, és un fet històric que Protàgores, abans de ser un sofista ric, treballava transportant paquets i llenya per sobre d’ases. També és cert que B. Russell interpreta (sense parlar-ne gaire extensament) les «parauletes» com una espècie de mostra evident d'»irrespecte» d’Epicur a les altres escoles (quan, en realitat, em sembla clar que l’estoïcisme i el platonisme foren més agressius sobre Epicur que no a la inversa).
Estrofa 10. Una de les finalitats hedonistes d’Epicur era l’amistat; indubtablement, l’epicureisme era una doctrina filantròpica.
Estrofa 11. La filosofia d’Epicur és d’un caràcter molt empirista (malgrat ser molt diferent de la ciència moderna experimental). Per exemple, admet que «les dades dels sentits són sempre vertaderes, i l’únic fals pot estar en una interpretació posterior». El filòsof atenès és contrari a molts aspectes de l’innatisme platònic.
Estrofa 12. Epicur, sobretot en la «lletra a Pitocles», escriu un conjunt de teories «probables» per explicar el cosmos i els fenòmens atmosfèrics. A diferència d’Occam, Epicur sent la necessitat, no d’explicar el cosmos, sinó d’explicar diferents explicacions per tal de combatre el pensament místic i supersticiós del seu temps. Per a Epicur, la ciència no té cap valor per sí mateixa, sinó que és un mitjà terapèutic per a aconseguir la serenitat (l’ataràxia) i la felicitat.
Estrofa 13. Epicur, en la seva física, accepta l’atomisme de Demòcrit, només amb alguns canvis importants. La física d’Epicur serà, en gran part, un atomisme de tipus Demòcrit, amb alguns canvis que volen contestar les crítiques d’Aristòtil i Plató a aquesta filosofia.
Estrofa 14: En l’univers atomista d’Epicur i Demòcrit, els déus existeixen clarament, però són divinitats passives, indiferents a les necessitats de l’home, amb un plaer autosuficient que recorda en part la vida dels epicuris en el Jardí («El Jardí» era el nom oficial de les escoles epicurees).
Estrofa 15: Un breu resum de part de la filosofia atomista: els àtoms que estan en un univers buit, i l’ànima mortal i material (feta d'»àtoms de foc») que, segons Epicur, posseeix cada home. L’ànima, feta d’àtoms, té la sensació del plaer i del dolor (a diferència, sembla, de l’atomisme de Leucip, pel qual els ànoms són una matèria insensible a les sensacions).
Estrofa 16: Alguns pensadors (Ciceró, Plutarc, etc.) i d’altra gent del poble, acusaren a Epicur d’atéu, quan Epicur és un teista. En realitat, però, el que molestava als pensadors religiosos, era la descripció d’Epicur sobre els déus (els déus no actuen al món (no hi ha providència) i són àtoms materials (no sigui, no són esperit immaterial)), malgrat que afirmessin que Epicur en negava l’existència.
Estrofa 17: El Jardí és descrit com una escola de luxes, orgies i descontrol. En realitat, però, segons el testimoni molt creible dels membres de l’escola, els epicuris tenien una vida tranquila i relaxada, menjaven verdures que ells mateixos cultivaven i no donaven problemes socials. Això, per a alguns defensors de filosofies radicals, absolutistes, religioses i ascètiques, els era intolerable.
Estrofa 18: El tetrafàrmac de la filosofia d’Epicur (un curt recull de consells filosòfics, que rebia precisament aquest nom) diu exactament: «1) No temis als déus; 2) no temis la mort; 3) has de controlar la por al futur; 4) has de satisfer moderadament la necessitat de plaer». El tetrafàrmac vol resoldre aquests problemes: «1) la por als déus; 2) la por a la mort; 3) la pena del patiment; 4) el desig de plaer».
Estrofa 19: Com que la mort, segons el savi democriti, no és més que la desintegració atòmica, aleshores «la mort no ha de fer cap por, doncs el plaer i el dolor només són sensacions, i la mort és la fi de les sensacions».
Estrofa 20: Malgrat la consolació de la seva filosofia, Epicur sí va notar dolorosament la mort del seu amic Metrodor, alumne de la seva escola que va morir abans que ell. En el seu testament, el savi grec va demanar explícitament a un dels seus successors que es cuidessin dels fills orfes de Metrodor.
Estrofa 21: Epicur, en el moment de la seva mort (un moment clau per a tothom, o almenys pels que en el moment de morir estan conscients) va demostrar la seva fortalesa. D. Laerci explica que Epicur, abans de morir d’una malaltia al fetge, es dedicà a beure algun vaset de vi, es posà en una banyera amb aigua, i es dedicà a conversar amb els alumnes.
Estrofa 22: el savi de Samos, en contra del pensament platònic, estoic i de l’escola d’Elea (Parmènides, Zenó, Xenòfanes), nega la importància de la religió en la vida quotidiana, afirmant en contra l’autosuficiència del savi. El que no fa, però, és faltar al respecte a la religió, al contrari, doncs ell anava a actes religiosos, resava, i admetia dins la seva filosofia l’existència de déu. Fins i tot Epicur mantenia que la pràctica de l’oració i de les paraules religioses eren una font de plaer i de distracció.
Estrofa 23: Tot i que Epicur és contrari a la metafísica (potser més a la platònica que a l’aristotèlica), la seva filosofia és un sistema articulat, és a dir, no és (com seria la filosofia de Nietzsche) cap conjunt «desordenat» de frases i sentències. Garcia Gual diu que «en el sistema d’Epicur, tot i no ser important la originalitat, sí ho és la coherència».
Estrofa 24: A diferència de la filosofia de Sòcrates (ja mort en vida d’Epicur), Epicur no va a la plaça pública a aconsellar a la gent, sinó que fa el seu jardí a les afores, esperant que vinguin nous alumnes. El savi atenès no vol crear una utopia política platònica, sinó crear la felicitat per al seu reduit cercle d’alumnes (o no tant reduit, doncs, ja en vida d’Epicur, ja existien escoles epicurees en altres ciutats, de les que Epicur cobrava un petit tribut econòmic).
Estrofa 25: La filosofia d’Epicur, malgrat ser una filosofia de seny, relaxació i filantropia, valora la cultura com un dels elements claus del seny i el bon enteniment. Així, s’oposa a la suspensió del judici i de les opinions de l’escola escèptica. Tampoc l’epicureisme és una filosofia d’afany enciclopèdic (com potser ho era l’escola sofista), però sí que manifesta un interès per tenir un cert nivell de coneixements, encara que només sigui per a utilitzar-los a favor de l’hedonisme i la felicitat del tipus epicuri.
Estrofa 26: Lucreci, Filodem, Diògens Laerci, Diògens d’Enoanda i d’altres epicuris portaren la flama de l’epicureisme entre els segles III a.C. i els segles III d.C., fins la seva extinció. Entre els epicuris romans és destacable el mateix Lucreci, escriptor del poema «Sobre la naturalesa» («De Rerum Natura», afortunadament conservat), en el qual descriu, amb bastanta fidelitat, la doctrina epicurea.
Estrofa 27: Els membres romans de l’epicureisme dels segles I i II d.C., segles després de la mort d’Epicur, i a desagrat de l’ensenyança de Lucreci, transformen l’escola d’Epicur en un lloc d’excessos, orgies i plaer excessiu, de forma semblant als rumors que escampava Ciceró (com ja hem explicat). Així va ser com l’epicureisme va adquirir l’adjectiu de descontrol i sensualitat que té avui en dia, tant contrari a l’ascetisme moderat que practicava Epicur i els epicuris grecs originaris.
Estrofa 28: En el segle III a.C. encara existien alguns petits nuclis abundants en petites ciutats, però el segle IV a.C. Sant Agustí i d’altres personatges mencionen com a desaparegudes les escoles epicurees. Els atacs, primer estoics i després cristians, havien fet dissoldre l’escola epicurea i gran part dels seus escrits.
Estrofa 29: Durant l’edat mitjana, l’epicureisme és conegut de forma borrosa i distorsionada. A dures penes se’l menciona en les disputes escolars, i molts cops fins desconeguent els textos originals d’Epicur. En l’era medieval, l’epicureisme serà pràcticament inexistent, mentre passaran els segles.
Estrofa 30: Durant el segle XV, amb el descobriment de textos d’Epicur, Lucreci i altres autors, l’epicureisme reneix de les poques cendres que li queden. Autors empiristes i racionalistes, Marx, Nietzsche, Hegel, i altres escriptors li dediquen (a favor o en contra) textos que, en tot cas, fan remarcar el pes històric que té en les noves filosofies del futur la figura del vell savi atenès.
Estrofa 31: Punks radicals i gent del carrer reconeixen el valor de l’epicureisme i altres filosofies antigues (com la cínica) a l’hora de tenir una forma de vida senzilla, crítica amb la religió, i amant del plaer i de l’amistat. Així doncs, la filosofia epicurea, milenis després de la mort, és considerada com a útil per ser posada a la pràctica [el que és una mica dubtós és que Epicur hagués valorat positivament alguns eslògans radicals antisocials del moviment punk i hippie, bastant contraris a la seva filosofia del pacte social («sigues diferent, però viu amagat, mai siguis radical a l’hora de mostrar-te davant els altres i la societat, i si cal, ves al temple i resa oracions per tal de viure en dissimul»)].
D’una altra banda, Dalton i altres científics moderns, que adopten la paraula «àtom» per a les seves explicacions científiques, valoren la filosofia atomista com un cert precedent filosòfic a la ciència moderna (malgrat que, naturalment, entre la ciència moderna i la filosofia atomista epicurea hi ha moltes diferències).
Estrofa 32: Epicur ha pogut veure (és un dir) com la seva filosofia ha estat un precedent per a part de la nostra manera de veure al món. Ha predicat l’hedonisme abans que Freud, ha defensat i popularitzat el materialisme, ha donat exemple de força d’ànim de la seva pròpia filosofia, ha donat una filosofia pròpia sobre la mort, i ha expressat una forma filosòfica d’entendre la vida. Malgrat l’epicureisme, en gran mesura, no té elements originals respecte a les filosofies anteriors, ha sabut entendre-les, donar-ne una filosofia sistemàtica que englobi algunes d’elles i popularizar aquesta filosofia durant mig mileni, i aconseguir que donés una bona petja en l’actualitat. Epicur i els epicuris, a desagrat de molts, han fet i fan història. I en quan a la resta, el futur dirà.
Estrofa 33: Una invitació a utilitzar (amb sentit crític, naturalment) la filosofia epicúria: el seu hedonisme, l’explicació que dóna als problemes del seu temps (molts dels quals, de forma paral·lela, persisteixen a la nostra història), la seva crítica moderada a la religió, el seu seny, la seva filosofia simbòlica de «l’univers d’àtoms, buit i déus» i la seva crítica a Plató i Aristòtil. Ara ja coneixes una mica més l’epicureisme, és a dir, que posa-hi colzes, i ¡¡¡endavant cap al futur!!!
Nota: Aquesta cançó coincideix només parcialment amb la realitat de l’autor; no hi busqueu una correspondència exacta de la cançó amb la realitat. És, per dir-ho així, poesia i literatura, simplement. Sobre en quins punts sí coincideix amb l’autor, es guarda secretisme. És el dret a la intimitat. En fi, espero que us agradi la cançó, salut. Crom havia estat un seudònim meu. La cançó està inspirada en una cançó dels Catarres.
Cançó de l’Arantxa.
Jo que sóc més filosòfic que la República de Plató, i que el bigoti del senyor Nietzsche,
Jo que sé diferenciar entre empirisme i racionalisme i sé entendre Hegel i Marx,
Jo que sóc més català i filosòfic que en Ramón Llull i Terricabras ara resulta que m’he enamorat d’una xica que es diu Arantxa que li agrada el Salvamé i el futbol!!
Oh Arantxa, Arantxa, m’empollaré tots els serials de la tele per tu, Oh Arantxa, Arantxa, diré tonteries i em fotré pets per tu!!
Els dos lluitarem per aquest amor simplista!!
Jo que sóc tant pur i tant culte, que no faig sexe sense amor, i no sóc un tio, sinó un Senyor!!
Jo que no paro d’escriure davant d’un ordinador i he escrit tants articles, que déu n’hi do!!
Jo que sóc tant elaborat que no prenc cap decisió si en les meves normes no està fixat!!
Jo que em fa molèstia i cosa si no estic promocionant La Stoa perquè sóc un maniàtic i quan em prenc un any sabàtic vaig i m’enamoro d’una triumfita dita Arantxa que a més parla castellà i de filosofia no en sap ni parlar!!
Oh Arantxa, Arantxa, em llegiré l’Hola i el Lecturas per tu, Oh, Arantxa, Arantxa, mirarem una peli porno junts per tu!!
Els dos lluitarem per aquest amor tant inculte!!
Jo que sóc tant tremat i irònic, que faig xistes del Montilla i a tots enfado, que déu n’hi do,
Jo que sóc tant perfeccionista que m’aprenc els pronoms febles i controlo per norma fins l’estornut!!
Jo que tinc tants enemics i que sóc un pel anormal ara que ja tinc l’Arantxa, que la roba sempre em plantxa, doncs La Stoa ja bé pot esperar!!
Oh Arantxa, Arantxa, alabaré al Messi i al Ronaldo per tu!! Oh, Arantxa, Arantxa, ara seràs la Stoera segona, ben segur!!
