Aquesta imatge simbolitza els drets autodefinits com a universals en la persona, inclòs en el Cosmos Perenne.
Nota: aquesta declaració encara està en procés de redacció. Disculpeu les molèsties.
.
Preàmbul
Considerant l’administrador de les webs perenne que, de fet, varen succeir i succeeixen fets a Internet que atempten contra la dignitat individual, el dret al respecte moral, i, en certs casos, de grup, entre altres elements importants i dignes de consideració, es crea la següent declaració de drets internàutica;
Considerant que la majoria (o relatives majories) de persones atempten contra la dignitat moral d’altres davant la mirada normalment passiva de tots els administradors en certes webs, especialment als fòrums mateixos, possiblement considerant que és un sistema útil per a evitar propaganda o que una persona aconsegueixi més popularitat i més influència de la que alguns considerarien positiva o, potser, simplement, com una manera fàcil de satisfer un cert plaer sàdic.
Considerant que molts administradors de fòrum, malgrat que posin el respecte dins de les seves pròpies normes, el permeten quan el troben adient o se suposa que hi ha una causa que el justifiqui.
Considerant que els administradors no haurien de considerar ni d’autoconsiderar-se que es cometin, per part de qui sigui, ni per part d’ells mateixos, faltes de respecte moral o abusos de poder,
Considerant que la realitat hauria d’evitar ser de la manera negativa com es descriuen aquests paràgrafs a mode d’exemple, Unicorn Blanc prescriu aquesta declaració local de drets de la persona en Internet:
Articulat
1) Tota persona té dret a disfrutar del dret a no ser faltat al respecte moral per altres usuaris i per tots els administradors, així com té el deure, tothom, administradors inclosos, de no faltar al respecte moral per part de ningú. Les normes hauran de procurar al màxim defensar els beneficis i procurar evitar els perjudicis d’aquest dret.
Imatge de Protàgores, «pare de la sofística», un filòsof escèptic notablement influent en el seu segle.
Vaig a dir les meves opinions sobre la sofística i el seu rival Sòcrates.
Jo no crec que els sofistes (almenys, alguns d’ells) fossin anarquistes; ni tan sols Gòrgies amb la seva negació de la veritat (¿de la veritat absoluta i no de la veritat relativa?) no crec que fos un àcrata o cap mena d’anarquista.
El que no eren, no eren uns prosubmisos com el seu contemporani Sòcrates o el futur Jesús, que tractaven el seu sacrifici com si la seva innocència fos el melic del món (i ho vull dir fredament, sense voler insultar, entre altres motius perquè tinc amics creients).
Els sofistes sí que creien en un tipus de veritat, però era relativa, i estaven oberts al diàleg, a diferència de Sòcrates, qui només volia un «sí» o un «no» a les seves respostes (preferentment un «sí», és clar). També eren mestres de l’oratòria, amb tota la seva criticabilitat a la mateixa, i tractaven la llei amb relativitat, el que feia que els ciutadans no fossin una massa compacta i unida amb força per a fer el bé (o el mal).
I els sofistes creien en l’educació com a eina per a millorar el poble, a diferència de Sòcrates que advocava la ignorància com a «forma de saviesa» («soc el més savi perquè només sé que no sé res»). Gairebé es pot dir «dic que no sé res, excepte que sé que cal obeir al qui mana submisament».
I respecte a l’import dels seus cursos (100 mines per un curs d’un any), cal dir que eren cars, la qual cosa donava sensació d’elitisme, però assistir a les conferències públiques era molt barat (només una mina per sessió). I en quan a Sòcrates, presumia de no cobrar diners (diners, no), però quan anava a cases de rics a jalar i a beure de gratis, es pot dir que cobrava en espècies, per no dir altres formes de «cobrament socràtic»… a part ¿anar per la vida siguent un pobre que està en contra de tot el que no sigui la ignorància és bo? Ho dubto, que això últim sigui bo…
Bé, de moment només explico això.
¡¡Perdoneu, però crec que tot això algú ho havia de dir!!
PD: L’home de la imatge és Protàgores, anomenat per alguns, no sense alguns motius, el pare de la sofística.
– Veig alguna cosa extranya. Perquè em demanes per sortir així tant de pressa, i a mi precisament?
– Ejem… bé, Eric, suposo que t’haig de ser franca. No tinc moltes alternatives. Tinc un nuvi que no em fa feliç. No vull ni parlar-ne d’ell, però et diré en resum que és una persona maleducada i grollera: més d’un cop m’ha insultat i fins més d’un cop ha apelat a alguna violència física. Em penso que fins li agrada fer-me mal, li dóna seguretat, és com si maltractant-me tingués la garantia que jo em quedaré amb ell. – Eric se l’escoltava atentament. – Veuràs, li vaig fer una promesa a la meva àvia que mai em quedaria sense nuvi, i si tu et quedessis amb mi, no es trencaria la promesa.
– Però… A veure, tu quan fa que em coneixes?
– Des que t’he vist atravessar el passadís.
– I a mi m’ofereixes una relació? A veure, perquè ofereixes el teu amor a un noi al que no estimes?
– Mai oferiria el meu amor a un noi que no m’atragués.
– No? Doncs ara ho estàs fent!
– Bé, doncs podríem dir en que tu m’atraus, que la primera impressió ha estat bona.
– Però si no em coneixes?
– Ok, però tu em sembles simpàtic, i guapo… ets molt musculós… – La Miranda cada cop es deixava endur més per l’emoció. – Si em deixes seduir-te, em podràs tocar…
La Miranda feia to de gata afable. L’Èric va posar-se nerviós i va provar de fugir d’estudi.
– Però… escolta… si el meu germà entra, ens veurà… – L’Eric mira la porta tancada del cuarto. – Pot entrar en qualsevol moment.
La Miranda s’aixeca del llit on estava asseguda, agafa el candau manual de la porta i el tanca.
– Ja està. Si no ens entretenim molta estona i no fem molt de soroll, em podràs tocar una estona i ton germà no notarà res. – La Miranda es treu la xaqueta i es despulla els hombros. Però decideix que l’Èric ha de prendre la decisió final. S’estira sobre el llit, a només una estirada de braç de l’Eric. – Treu-me els botons i divertim-nos. Vinga! No vull que et sentis obligat. Tu m’agrades. Aprofita, home!
L’Eric no sap què fer.
– Vesteix-te i deixem de fer l’espectacle!
– Però…
L’Eric fa cara impertorbable i no observa la Miranda a la cara. Ella s’alça les espatlles de la camisa i es torna a posar la jaqueta. Acaricia l’espatlla dreta d’Eric. – Ho sento, està bé, potser m’he accelerat una mica, però algun dia t’hauràs d’atrevir amb alguna, no? A veure si ens entenem. La teva religió t’ho prohibeix?
– No. Bé, no sóc religiós.
– Ehem… A mi m’ha semblat entendre que no, però – la Miranda dubta – No sé… si ets homosexual…
– No, no, a mi m’agraden les ties. De debò.
– Aleshores, perquè em dius que no? A veure, jo t’agrado?
– Que si tu m’agrades? Doncs… a veure… Ai, no m’ho facis contestar!
– No, dis-me alguna resposta!
– No! No me’n facis sentir obligat!
La Miranda pensava: “Ves, quin noi! Moltes noies, un cop arribades a aquest punt, ja ho haurien deixat córrer. Però a mi m’agrada! Té personalitat, és diferent. Si me’l pogués seduir, estic segur que amb mi seria fidel. Sí, fins podria ser i tot el noi que vull! No m’he de desanimar a la primera de canvi!”.
– Està bé, maco, no vull que et sentis obligat, però… si no et fa res, no vull sortir amb tu sense ni haver parlat de lligar o no. M’agradaria que em contessis si jo t’agrado.
– Està bé. Ets guapa.
La Miranda s’anima.
– Quant de guapa?
– Ai! Està bé. Bastant guapa. Ets una bona figura.
– I de caràcter? Deus pensar que sóc una pesada impertinent, no?
– Home, doncs…
– La veritat. Jo et canso, no? Aquí oferint-te sexe, relacions, companyia, afecte… I l’únic que guanyo és que tu em deus trobar una pesada. Només sóc una pesada! No tinc encant, oi?
– Bé… No sé què dir-te, en realitat no em caus malament. Sembles bona xiqueta, i al capdavall és el teu dret fer-te la seductora… No et vull malferir psicològicament. Què sé jo! Per mi, quasi sí que et diria que ets molt pesada… però prefereix-ho no dir-t’ho. – L’Eric mira la miranda quasi avergonyit, com si tingués la impressió de fer el ridícul. Però la Miranda se’l mira amablement…
Abraham Lincoln, qui va acabar amb l’esclavitud i, a fe meva, és un dels herois de la humanitat, viu en el record.
Tots sabem qui és Abraham Lincoln: el president nord-americà que va acabar amb l’esclavitud en Amèrica (dit així d’abreviat). El que potser no sabem, és que abans de ser president, va treballar com a advocat, i va viure algunes escenes ben curioses en la seva carrera. Aquí tenim una d’elles, que explicaré de forma amena.
En una ocasió, un home es va presentar davant Lincoln queixant-se que certa persona li devia dos dòlars, i demanant a Lincoln que, com a advocat, li aconseguís retornar aquests diners.
– No és una qüestió de diners, sinó de principis. Faci que aquest home em pagui el que em deu!
– Li aviso que els meus beneficis li costaran més que el deute. Pagui’m deu dòlars.
– Aquí els té. Però faci que aquest home em pagui!
Després Lincoln, pel seu compte, anà davant aquesta persona del deute i li parlà:
– Mira, noi, et dec un favor, perquè gràcies a tu vaig a fer un nou client. Aquí tens cinc dòlars. – Li explicà tots els fets del deute, i en acabat li afegí: – Té els diners, però m’has de prometre una cosa: agafaràs dos d’aquests dòlars i li pagaràs a aquell home els diners que li deus.
– Ho faré immediatament! – Va dir ell. – Confii en mi, senyor Lincoln!
I així es conta com Abraham Lincoln va resoldre aquest assumpte, posant pau entre tots.
Una paradoxa d’Epicur, un filòsof poc proper a sotmetre’s incondicional a déu, tot i que teòricament no era ateu, sinó, a la seva manera, un creient diví.
L’Auca d’Epicur 2.
En el segle quart abans de Crist, en Samos, ja ho has «vist»,
neix un nadó bo i pur, que li posen Epicur.
Bon company i eixelebrat, amb en Meandre fa amistat,
fins que un bon dia triaria, d’abraçar la filosofia.
Per ciutats del món Egeu, per tot arreu, com ja es veu,
i cansat de viatges i rondar, per Atenes s’instal·là
«El Jardí» s’escola s’ha anomenat, i un bon «sarau» s’ha aixecat.
Qui sap per quins motius, els epicuris «ni morts ni vius»,
per algunes escoles intolerants, amb Epicur «no són galants».
Malgrat les dificultats, els epicuris són escampats,
pel món hel·lènic i africà, doncs Epicur marca hi deixà.
Platònics i estoics se la juraren, però a Epicur no el derrotaren.
Si la filosofia d’Epicur vols escoltar, l’orella ja pots parar.
Un món d’àtoms i buit, la veritat, segons Epicur, la realitat.
I malgrat déu no hi pinti res, per Epicur existeix, ai ves!!
En aquest món on déu quasi «sobra», l’home a l’amistat s’obre.
Doncs Epicur vol una societat, on el millor bé és l’amistat.
I els amics mengen plats de verdures, que són les millors cures,
doncs per Epicur, la veritat, el major bé és la tranquil·litat
«No cal menysprear la divinitat, però tampoc mai ens ha preocupat».
Epicur, de la política, no en sap res, la veritat, no li fa el pes,
tancat al seu «Jardí» a les afores, i deixant passar les hores;
doncs el gran bé, ja us ho he explicat, fer amics amb tranquil·litat
Algunes coses en el tinter m’he deixat, és que tot, mireu, ho he abreviat.
Nietzsche, Marx i altres senyors, d’Epicur feren «honors»,
i gent de la societat fa aquesta crida: «l’epicureisme és estil de vida!».
I si alguna cosa més voleu consultar, al portal perenne podeu anar,
i si potser no en teniu prou, proveu amb la web «cibernous».
I si la vida i temps se’t fan dur, tens com a consol el «col·lega» Epicur!!!
(Inspirat en la cançó del Polònia de la Rosalia.).
Hi ha un públic animat. Sona un soroll musical de fons.
– Sóc Marc Corbera, – més soroll de fons -, » sóc un home nascut amb molta trempera, » per a fer la meva web em sobra espera. » porto dins al cor la forta senyera!!
Soroll de fons del públic. S’obre una porta i entra un administrador de certa web amb un somriure. Segueixo cantant jo:
– Al meu portal, bonic i genial, » que la veritat a ningú fa mal, » algun dia l’èxit el beneïrà, » o això jo vull esperar, » per això jo us vull dir:
FUCKING VISITES MEN, – Algun dia les paus tots farem, FUCKING VISITES MEN, » Tindré paciència fins al 2100!! FUCKING VISITES MAN, » La meva qualitat no resistireu, FUCKING VISITES MEN, » Tindré paciència fins al 2100!!
Li canten: – Visca en Marc Corbera!! (Canto jo): «Perquè sóc un home amb molta trampera, » Els temps han canviat, no sóc en VSB. Apareix el VSB amb uns quants bitllets a la ma i diu: «Espera’t a cobrar uns quants billets ben macos, he he he!!».
Continuo cantant jo:
– I jo dic, la veritat, » amb la cançó de sempre m’heu tractat. (L’administrador em porta una ruleta amb varis missatges; me’n dóna un «a l’atzar». Al missatge diu: «tots et tenim respecte»). – I això no és pas veritat, de respecte sempre n’ha faltat, » només que a mi sempre m’heu fet destacar, » com si fós l’únic que despotricà. » Per això dic:
FUCKING RESPECT MAN; » a les altres webs ja no n’espero més; FUCKING RESPECT MAN; » no m’imposeu canvis o us donc un revés!!
L’administrador canta:
– Tu sempre has estat molt exasperat, » I la propaganda has volgut imposar. (Canto jo): – Si paciència no en teniu, » jo en això no sóc passiu, » sort del Facebook jo en tinc.
L’administrador canta:
– Recordo que en el passat d’una web sí senyor, » tu vas ser com un viceadministrador, » fins que et varen rebaixar a usuari sense perdó, – (Canto jo): això és un cop baix, donat als co—-s, » ells no em varen donar ni explicacions, » però ja no tinc res a veure amb ells, » ara faig una aposta diferent.
Canta l’administrador: – Tu ara apostes en un portal, » on fer propaganda no fa mal, » però el poder vulguis o no, » el tenim els administradors, » però això jo et dic:
FUCKING HACKING MAN, – Els administradors, si cal, brut jugarem, FUCKING HACKING MAN, » El respecte del teu portal no l’imitarem.
Jo em quedo en un racó escoltant a l’administrador; ve un amic meu escriptor i diu: – No et vull importunar, Unicorn Blanc, però em sembla que tu l’èxit el tindràs DI-FI-CIL-MEN-TE, – dóna cops d’una mà a l’altra mentre afegeix verbalment: – ¡¡ta-ta!!
