Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Una aventura de l’Èric i Miranda en narrador protagonista

.

Porto uns quants minuts esperant-la i ja sento que se’m fan com si fossin eterns. Potser fumaria si no fós que no sóc pas fumador. Finalment, ella arriba. A l’habitació no veig gairebé gens d’il·luminació, com correspon en aquesta ocasió tant especial i concreta. Sé que no és la seva primera vegada en el seu cas, però en el meu sí que ho és. Ella està preciosa; els seus pitets, no molt grans però encantadors, ressalten sobre la seva en certa manera petita figura sostinguda per unes cames elegants. La meva habitació, encara que em fixo més en ella que en ninguna altra cosa, no té gaire que em sorprengui tractant-se de mi; en un racó, l’ordinador; en dues parets, estanteries plenes de llibres, encara que per nerviosisme jo no solc llegir molt; hi ha algun que altre quadre, inclòs un de Tintín ambientat en la seva aventura al Tíbet. Les parets de verd clar semblen de verd fosc per causa de la foscor quasi completa. Quan m’apropo a ella, ansiós, encara que fa una hora em costava decidir-me a fer-ho, li puc olorar, tot i que tènuement, la seva suor ansiosa i el perfum del seu pèl arreglat. La beso i palpo amb els llavis la seva saliva gustosa i més que agradable junt amb els seus propis llavis. Toco suaument i sense presses la seva pell càlida i tendra de noia femenina. Ella em diu paraules romàntiques i agradables, gairebé tant com les meves, com correspon als enamorats que gairebé som ja. La foscor de l’habitació ajuda a la relaxació i és en certa manera confortant, alhora que sembla difuminar les siluetes dels objectes de la decoració.

Sento que passa el temps, encara que l’activitat continua i, quan, segons el rellotge (ara ja gairebé m’he oblidat del pas del temps) ha passat una hora i deu minuts, ella em demana, i jo li concedeixo, que, de moment, ho deixem estar, m’estiro sobre el llit i em pregunto si ho he fet bé. Però noto que ella em somriu aparentment satisfeta. ¡¡Pocs minuts després, ella em diu que s’ha enamorat de mi!!

.

.

.

Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Text sobre els neoplatònics (2)

Una altra curiositat del neoplatonisme, que el diferencia d’algunes filosofies, era que l’inteligència ja posseïa tot el que posseiria després l’ànima. Es pot concebre l’intelecte com un conjunt d’inteligibles o, si es prefereix com a nom, d’esperits, cadascun dels quals observa l’altre i no formen entre ells, a diferència d’altres filosofies, un intelecte únic.

També afirma Plotí, igual que Plató i amb similituds amb Spinoza, que el món material, al no ser res més que la imitació de les essències del qual prové, els éssers humans no tenim llibertat pròpia sinó que ens limitem a copiar el que ens mana el món inteligible, com si la Terra no fós més que un teatre on cadascú interpreta un paper encara que no ho sàpiga.

En la creença de Plotí, la creença i el culte són importants per a rebre més poder per l’efecte del món inteligible. Per això respecta el culte a les estàtues i també les pregàries. Però no accepta que els déus es preocupin pels homes; al contrari, pensa que l’U no es preocupa per la realitat sensible i que crea el món per pura contracció involuntària, incloent la inteligència i l’ànima.

Respecte a l’origen del mal, Plotí té dues opinions diferents: en la primera, la matèria és l’origen de la depravació i només a través de la contemplació de la realitat vertadera (o sigui, dels inteligibles) l’home pot superar el mal; en la segona opinió, l’home només segueix les directrius del logos com si fós un tipus d’autòmata, però el patiment que sofreix el fa com a purificar-se i, si sent l’adequat penediment, l’home es salva. La principal diferència d’ambdues visions és que en la primera la visió és pessimista i l’home només es pot salvar mitjançant la contemplació; en la segona, més optimista, l’home no viu rodejat del mal sinó en un univers benigne, on no li cal molt d’esforç per a salvar-se i on el pecat no es considera tant greu.


El mal, segons Plotí, es percep en aquests aspectes:

1) La incapacitat de rebre la forma i l’ordre, de posseir-la i de guardar-la.

2) La impossibilitat de dir «jo», és a dir, de tenir un ésser propi existent.

3) La impossibilitat de tenir un atribut positiu.

Tots aquests aspectes són el mal en si mateix, ja que volen dir que la matèria ha penetrat fatalment en l’ànima i, segons Plotí, ens han fet més esclaus del mal.

.

.

.

Sigues benvingut a la pàgina d’auques, poemes i cançons de Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/3yu

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Text sobre els neoplatònics (1)

Plotí.

El neoplatonisme era essencialment un pensament que volia accedir a una realitat inteligible superior, construint-la o descrivint-la. Aquesta realitat no tenia com a funció explicar el món sensible. Segons la creença neoplatònica, la vertadera felicitat i el vertader coneixement es troben en lo suprasensible.

En el mite neoplatònic, la vida dels déus és indiferent a la dels humans; la realitat inteligible no coneix el món i no s’abaixa a contemplar-lo. Els déus són passius davant la realitat humana i sensible.

En el pensament neoplatònic és essencial trobar l’èxtasis, un estat on l’home es trascendeix a sí mateix per a contemplar la divinitat. És un estat complicat d’aconseguir i el mateix Plotí afirmà que només el va aconseguir quatre cops.

Un dels precursors del neoplatonisme fou el filòsof Posidoni, qui dividí la realitat entre déu, destí, i natura.

En la teoria neoplatònica, les diferents parts estan unides per simpatia: l’U, l’intelecte, l’ànima i el món sensible tenen una relació de jerarquia. Sense l’U, el principi general de l’univers, la realitat no podria existir. De fet, l’U conté tota la informació i realitat de l’univers del qual emana.

De fet, l’U de Plotí té semblances amb el Bé de Plató, doncs en aquest últim Plató li donava la qualitat d’ésser primer.

Segons Plotí, l’U, com a ésser perfecte, és natural que produeixi, en comptes de mantenir-se eternament contragut en sí mateix. Com una llum que sempre produeix sense perdre res.

Quan l’U es multiplica en la inteligència, aquesta dóna vida en l’ànima i, aquesta última, en la matèria sensible, que és el pitjor grau de degradació de l’ésser. Fins i tot el moviment conserva encara alguna cosa d’espiritual i d’immaterial que garanteix el seu caràcter inteligible.

Una novetat de Plotí que va sorprendre els seus contemporanis va ser el considerar els inteligibles dintre de la inteligència mateixa, com a part d’ella, quan Aristòtil els considerava externs a la mateixa.

Derivada de la inteligència, hi ha l’ànima del món, que és rectora del món sensible i que regeix la matèria, la qual és l’estat més degradant de l’univers segons el neoplatonisme. De fet, pocs filòsofs com Plotí havien tractat de manera tant baixa el món material, amb la notable excepció de Parmènides i, en el seu cas, d’altres.

.

Continuarà…

.

.

.

Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

La cançó de la història de la llengua catalana

.

Introducció antigua.

Feia temps que havia promès als amics de la CAL (Coordinadora d’Associacions de la Llengua Catalana) una auca o cançó que tractés, precisament, del català (i no, almenys no principalment de política o temes indirectes).

Finalment he escollit fer una cançó. No és genial, d’acord, però penso que entreté, que, al capdavall, és el que compta. Aquesta cançó tracta de la història de la llengua catalana: des dels celtes fins al quatripartit, passant pels romans, musulmans, R. Llull, la difusió del català per Mallorca i València, Tirant lo Blanc, l’època de la decadència, el 1714, la renaixença, Franco, la dècada dels setanta, les publicacions en català i la immigració (els nouvinguts).

L’estructura de la cançó és molt senzilla (es basa en la del tranvia, recordeu? «I els del tranvia / tenen una baralla / mentre el conductor / es fot una palla / tralarà lararà collons quin tranvia / tralarà lararà que bé que s’hi va»), i això permet amb més comoditat explicar la història del nostre idioma milenari.

Esperem que us agradi.

.

La cançó de la història de la llengua catalana.

Vos fem la cançó,
de la llengua catalana,
una llengua milenària,
ferma com déu mana;
tralarà lararà, collons quina llengua,
tralarà lararà, fa de bon parlar.

Celtes, fenicis i grecs,
ses bases posaven,
i sense saber-ho,
es català adelantaren;
tralarà lararà, la llengua creant,
perquè aviat vindran, romans i cristians.

Els romans vingueren,
a Tarraco s’instalaren,
el llatí de l’imperi,
bona petja donaren;
tralarà lararà, de llatí feren classes,
i així del nostre parlar, crearen ses bases.

L’imperi decau,
venen musulmans,
sota la mitja lluna,
uniren ses mans;
tralarà lararà, llengua gran i noble,
que del català, es feu un sol poble.

La nostra gran llengua,
ses primers passos feia,
i el gran Ramón Llull
lluitava per ella;
tralarà lararà, sa llengua avança,
fem l’evolució, sense cap recança.

Per Mallorca i València,
anem terra enllà,
i per noves contrades,
escampem el català.
tralarà lararà, juntem nostres mans,
perquè aviat vindran senyors castellans.

Avança la llengua,
Tirant lo Blanc i Curial,
foren grans obres nostres,
del temps medieval.
tralarà lararà, foren temps nobles,
per la nostra llengua, la llengua d’un poble.

Pel segle divuit,
ens ve la decadència,
el català s’empobreix,
armem-nos de paciència.
tralarà lararà, juntem nostres mans,
perquè comença el patir, per els castellans.

Mil set cents catorze,
guerra de successió,
perdem nostros drets,
preguem-li al senyor;
tralarà lararà, decret Nova Planta,
fou una imposició «ferotge i geganta».

Amb la renaixença el català,
fort i poderós,
prepara bases fortes,
amb l’estatut del trenta-dos;
tralarà lararà, sa nostra llengua avança,
sense cap vergonya, mania ni recança.

El dictador guanya sa guerra,
imposat dictador,
enrera nostra llengua,
amb Companys al paredó;
tralarà lararano, habla en castellano
tralarà lararó, quin mal dictador!

El «senyor» va i la dinya,
el dictador al llit mor,
nostre idioma aixeca el cap,
el català marca un gol,
tralarà lararà, a ells no els fa gràcia,
però vulguin o no, hi haurà democràcia!

Els esforços per la llengüa,
fets pels anys seixanta,
en la dècada següent,
sa llengua bé aguanta;
tralarà lararà, sa lluita ha de continuar,
per sa identitat, visca el català!

Avui, Punt i Actual,
publicar en català,
i pels nou vinguts,
sa llengua ensenyar;
tralarà lararà, no ens rendim no senyor,
perquè vulguen o no, som una nació.

El Quatripartit i l’Estatut,
al president planten cara,
mentre l’opositor el barbut,
fot cara embolicada;
tralarà lararà, Catalunya vol més,
tot pel català, davant del Congrés!

Convergència ens traeix,
i amb el seu govern fa amics,
i Esquerra els rebutja,
ves quins malsortits,
tralarà lararà, amb el dictador i qui l’heredà,
i sempre amb tothom, ens toca lluitar!

No baixem la guàrdia,
la lluita continua,
perquè volguem o no,
el temps no s’atura;
tralarà lararà, llengua rica i plena,
fotrà fora sa gent, ufana i soberba.

El temps no s’atura,
però aquesta cançó ho fa,
tot sia per Catalunya,
els valents a lluitar;
tralarà lararà, la cançó s’ha acabat,
esperem que, almenys, us hagi agradat!

.

.

.

Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

L’auca del frikonaire »gamberru»

L’auca del Frikonaire »gamberru».

Introducció actual.

Encara que han passat ja bastants anys des d’aquests fets del passat, segueixo pensant que és una auca que no està malament, que és divertideta i que val la pena de publicar-la. La «democràcia» frikie d’aleshores en un combat (ja fa molt passat) amb una web que tenia, de nom La Stoa.

Cal remarcar que també hi havia, a més de gent dolenta, gent bona entre els frikies d’aleshores.

L’Auca del Frikonaire (o «L’Auca del Frikonaire “Gamberru” de la RFS», que seria el títol complet), doncs, està servida. Esperem que, com d’altres auques, rebi l’aprovació (almenys, relativa) de la gent. Salut! I visca la memòria de La Stoa!!!

.
.
L’auca.

La notícia de Plató i el Pacte Social
queda tercera,
i la cara dels frikonaires esparvera.

El Crom no se’ns ha de quedar,
secrets per part de l’administració;
fotem fora al Crom sense diàleg,
donem gràcies al senyor.

Estàs fora del Racó, Crom! Turutut!
T’ha tocat passar per l’embut!!

El Racó a mans de Reidelmam,
fet demostrat;
o sinó mireu als fans de La Stoa,
quina cara els hi ha quedat!

L’atontat del Vitraka, quin ingenuu,
els drets de La Stoa ha defensat,
el Crom no sap ben bé què fer,
però nosaltres els hem linxat.

(Posteriorment en Crom al Vitraka
com aparent amic de bon cor,
li dedica articles (ves què tonto),
per donar-li ànims i sort!).

La propaganda que en diem excessiva,
la nostra excusa ha estat,
i a qui defensi que, malgrat tot, Crom és bon paio,
de seguida l’hem linxat.

Les enquestes demanant el retorn de Crom,
sempre ens fan decepcions,
perquè com que són tontos els usuaris “no-frikies”,
ells volen que torni, per collons!!

Per tal de poder “ostiar” millor a La Stoa,
la web RFS hem creat,
i des de la nostra òptica “democràtica”,
insults i més insults els hem “dedicat”;
insults rera insults, renoi!
com si fossim en Rajoy!!

Nosaltres, “la batasuna de La Stoa”,
així ens hem anomenat,
i amb un cop de ma del nostre creador Hooligan,
en l’administració, per la força, ens hem colat.

L’Stoer 1r demana ajut a l’Ander,
i aquest, com a aparent bon tècnic, bé ens ha fomut,
i sembla que ens canvia de contrasenyes per si de cas,
és que Crom és ben tossut!!!

Nurbers, Vitraka, Montcaira i d’altres,
se’ns han queixat, no ens fa cap gràcia
a nosaltres això què se’ns fum,
“tot sigui per la democràcia”;
nosaltres la democràcia volem defensar,
tots contra el Crom, i a callar!!

La RFS està fomuda, déu n’hi do,
doncs Hooligan ens ha abandonat;
i mentrestant, La Stoa, amb l’ajut d’Endsi,
més força i empenta ha agafat;
no ens fa gràcia, ni poc ni gaire,
no ens rendim, frikonaires!!!

El gran senyor Víctor Alexandre,
una entrevista de La Stoa publica, déu n’hi do,
i els fòrums de La Stoa, més vius que mai!!
Ajuda’ns Nech, nostro senyor!!

La RFS ens prenem vacances indefinides,
què hi voleu fer, clar i català,
mentre pensem què fer amb La Stoa,
perquè res ens vol funcionar;
mentre el vigor de la RFS està mig mort,
nosaltres esperem una millor sort!!

No permetem la nostra ruïna,
“la democràcia hem de defensar”,
perquè el nostre destí és matar La Stoa,
visca el Racó Català!

.

.

.

Sigues benvingut a l’auca de poemes, auques i cançons de Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/3yu

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

L’auca de la història de la filosofia.

Una sàtira en forma de poesia de la història de la filosofia hauria de ser, de debò, molt més llarga. Aquesta sàtria menciona alguns fets de la filosofia molt bàsics; només alguns. Potser no seria mala idea fer només una sàtira sobre Plató, una altra sobre Aristòtil, una altra sobre Epicur… O potser podríem haver posat més estrofes a aquesta mateixa sàtira.

Però en fi, el resultat crec que ha quedat prou bé. Aquesta sàtira està pensada per a tots aquells que vulguin tenir un resum variat de la filosofia, o per tots aquells que no en sapiguen res, de filosofia, i en vulguin fer una primera cullerada. He presentat en to bromista la història de la filosofia, amb tots els problemes passats, presents i futurs d’aquesta. No és un resum molt complet, al contrari, és una mirada per sobre abreviada. Però en fi, penso que complim l’essencial de tota sàtira: distreure una mica.

Aquesta sàtira mira una mica de tot. Comença amb la societat de Tales de Milet, continua amb els filòsofs grecs, la victòria del cristianisme, el sorgiment de la filosofia moderna, l’escepticisme de Hume, el dogmatisme de Kant i Hegel, Nietzsche i els existencialistes. I al final acaba amb una invocació als filòsofs catalans (veure més endavant la sàtira i el resum aclaratori).

Penso que no queda més a dir. Espero que disfruteu de l’Auca.
.
.
.
1) Fa vint-i-cinc segles, a Milet,
sorgí una nova societat,
als problemes del cosmos i la religió,
en volia saber la veritat.

2) Tales inventa un saber nou,
«filosofia» vas ser nombrat,
els Set Savis en fan propaganda,
pel món helènic s’ha escampat.

3) Però la filosofia vol una pàtria,
els savis volen recórrer nou món,
Tales, Pitàgores i Heràclit;
i Sòcrates, per segon.

4) Les noves bases del pensament,
en Aristòtil hem trobat;
i tant impressionen les seves tesis,
que el pensament s’ha congelat.

5) Amb Epicur, estoics i esceptics,
una filosofia popular arriba;
retorna l’amor a la vida comuna,
el pensament especulatiu fa figa;
comprendre el món no és la nova meta,
sinó tenir una vida distreta.

6) Del poble jueu de sobte un dia,
ens ve una nova filosofia.
Del món no vol comprensió,
sinó, pel senyor, devoció.

7) Constantí transforma al poble en cristià,
la fe ens ha guanyat per poc,
només Plató ens el respecten,
la filosofia a l’enderroc!

8) Agustí, Tomàs i altres savis,
ens salven de la decadència,
mentre van passant els segles,
carreguem-nos de paciència.

9) «La Terra gira al voltant del sol»,
l’escolàstica mor en el temps;
Descartes i la filosofia moderna,
seran els nous ciments.

10) L’escepticisme destructiu de Hume
de cop davant se’ns para,
i la ciència moderna fa un somriure:
«ens surt bé, la jugada».

11) Empirisme i positivisme,
en una ciència ens volen tractar;
la filosofia perd el passat especulatiu,
tenim el futur ben clar:
la religió ens volia fer mal,
i la ciencia, «otra que tal»!

12) Kant i Hegel, però, reactiven,
de la filosofia la nostra sort,
la filosofia és metafísica especulativa,
o anem cap a la mort;
qui perd els origens perd la identitat,
que si no, ens han enterrat!

13) Shopenhauer escriu un llibre pessimista,
que se’l compra un jove amb vista.
Empès per una catastrofista visió,
ens fa una nova tradició!

14) Nietzsche és el nom del jove inquiet,
que la religió adormida molesta;
la filosofia oficial fot un bot del seient,
com si li hagués picat a vespa!

15) El del bigoti el feu filòsof oficial,
què cabrons, ja us val!

16) Una filosofia tràgica recorre Europa,
és la tragèdia de l’existència,
malgrat la religió en protesti airada,
Sartre acapara gent i audiències.

17) Actualment la religió ens ignora,
la ciència ens vol com a propietat,
i la gent ens titlla d’avorrits,
ja estem ben apanyats!

18) Ramón Llull, Terricabras, Francesc Pujols,
i filòsofs catalans,
hem de combatre la ignorància,
catalans dem-nos les mans,
el futur serà el demà,
posem fil, i a treballar!
.
.
.
Estrofa 1: A Milet, una societat important en l’antiga Grècia en aquells temps, la classe popular demana altres explicacions per comprendre el món diferents a les tradicions del mite i de la religió. La visió aristocràtica i elitista del món va perdent força. Així sorgí l’escolta de Milet, la primera escola de filosofia junt amb l’escola pitagòrica. (En realitat, però, en Orient, gairebé al mateix temps, sorgiren, per exemple amb Lao Tse i Confuci, un pensament molt similar a la dels primers grecs; és per això que penso que la filosofia nasqué, no només en Grècia, sinó també en Xina, sense que fos gaire probable que la filosofia grega i l’oriental estiguessin gens en contacte, més que res per raons geogràfiques.).

Estrofa 2: Tales crea les primeres teories filosòfiques conegudes (apart de la filosofia oriental i de les tesis pitagòriques). En aquells temps eren molt populars les sentències dels Set Savis, els quals tenien una filosofia moral en forma de màximes i sentències. (Tales mateix va ser membre dels Set Savis. Crec que és important considerar com la fama notable que tenien aleshores els Set Savis pogués fer un contrapès a favor de la filosofia en aquells temps.).

Estrofa 3: La filosofia es difon per Abdera (Leucip, Demòcrit), Elea (Xenòfanes, Parmènides, Zenó, Melissos) i Efes (Heràclit). Finalment, amb Anaxàgores, la filosofia s’atura a la Atenes (la qual serà capital de la filosofia durant alguns segles, fins el progressiu triomf del cristianisme), i d’Atenes sorgeixen Sòcrates, Plató i Aristòtil.

Estrofa 4: Aristòtil, en el segle IV a.C., crea un sistema filosòfic ampli i complex que implicarà noves bases de la filosofia, la física, l’astronomia, la moral i la lògica que seran admeses sense gaires discussions fins que seran desplaçades per la ciència moderna. Aristòtil esdevé, de forma bastant negativa, una “vaca sagrada intocable” de la filosofia durant dos milenis.

Estrofa 5: Apareixen tres “filosofies bessones”: l’estoicisme, l’epicureisme i l’escepticisme, que eclipsen la fama de Plató i Aristòtil. La filosofia es preocupa, aleshores, per problemes fonamentalment morals. Es pot dir que passaran alguns segles fins que la filosofia recuperi l’interès per la metafísica i els grans sistemes.

Estrofa 6: Sobretot a partir del segle II d.C. el cristianisme arriba a Grècia. Li donen la benvinguda algunes filosofies i doctrines d’aquell temps (el gnosticisme, el platonisme mitjà i l’estoïcisme romà, entre d’altres) i, al mateix temps, es veu afavorit per certs elements històrics i socials (la invasió dels bàrbars, les constants guerres, la ruina econòmica, etcetra.). La doctrina cristiana, malgrat alguns entrebancs, es va apoderant poc a poc del favor del poble i de l’admiració dels personatges cultes de l’època.

Estrofa 7: El 313 Constantí declara al cristianisme religió oficial (El 380 Teodosi prohibeix les religions paganes i arrianes i el 529 Justinià tanca l’Acadèmia platònica i l’Escola d’Atenes, últims centres de la filosofia grega, aleshores pràctiament reduida al neoplatonisme.). Quan el cristianisme s’apodera de l’ànima de l’home medieval, la filosofia entra en crisis. Es podria dir ben bé que l’única filosofia grega que és àmpliament acceptada pel cristianisme és el platonisme (amb interpretacions neoplatòniques) i potser l’aristotelisme. L’epicureisme i l’escepticisme són pràcticament exterminats, quedant-ne poques restes; la filosofia estoica és acceptada amb moltes reserves.

Estrofa 8: Sant Agustí d’Hipona i Sant Tomàs, tot i voler acceptar completament l’ortodòxia religiosa, adopten aspectes platònics, neoplatònics i aristotèlics en les seves obres i summes. Així doncs, la filosofia escolàstica de l’Edat Mitjana conservà bastants aspectes filosòfics, tot i que només de les filosofies que ella expressament escollia respectar. (L’epicureisme i l’escepticisme es donen per exterminats i romanen ilegalitzats, mentre que autors estoics com Sèneca són acceptats i apluadits pel cristianisme.).

Estrofa 9: L’escolàstica, ja debilitada per Guillem d’Ockham, desapareix com a filosofia oficial. Les noves filosofies seran el racionalisme (Descartes, Malebranche, Spinoza, Leibniz) i l’empirisme (Hobbes, Locke, Berkeley i Hume) seran les noves filosofies, les quals responen millor a les inquietuds científiques i morals del temps moderns.

Estrofa 10: Hume agafa l’empirisme de Locke i el porta als últims exterms. L’home queda reduit totalment a un “ésser de sensacions”. La metafísica, la creença en déu, la religió, la moral, fins i tot la ciència, queden reduides a “probables”. (És ben evident en aquest antimetafisicisme de Hume la seva passió per Newton.). Les grans construccions metafísiques queden així, pretesament, desarticulades (el que no impedí que Kant, Hegel i d’altres pensadors fessin després altres grans sistemes metafisics).

Estrofa 11: El positivisme, Nietzsche, Wittgenstein i d’altres escoles i pensadors continuen l’atac de Hume contra la metafísica, sobretot en assegurats arguments científics i empírics. La filosofia, així mateix, queda reduida en una arma utilitzada per la ciència i disparada contra la metafísica i la religió. Molts pretenen transformar la filosofia en una eina de la ciència, deixant com a inútil una part essencial de la filosofia: la metafísica i l’especulació.

Estrofa 12: Kant i Hegel articulen, a desagrat de Hume, amplis sistemes metafísics. (Les idees de Kant i Hume seran importants per al marxisme i l’existencialisme, especialment.).

Estrofa 13 i 14: Nietzsche (qui un dia va comprar un llibre de Shopenhauer casualment en una llibreria, segons es conta) obre un període pessimista i escèptic en la filosofia (visible per exemple en l’“Anticrist” o el “Zaratustra”). Aquesta “visió negativa” serà bàsica en el pensament existencialista, especialment, i també és una de les formes que té l’“home modern” de veure el món, degut a Nietzsche i a d’altres pensadors (com Kierkegaard).

Estrofa 15: Degut a la influència de la seva germana, Elisabeth Nietzsche, el filòsof pessimista és acceptat per Hitler com a “filòsof oficial” del nazisme. (Alguns aliats de Hitler, però, veieren amb desagrat la nominació de Niezsche perquè veieren en el filòsof del Zaratustra un individualisme i un pensament apàtrida molt hostil a la “interpretació nazi” del món.). En l’actualitat, diversos estudis mostren la gran manipulació de Hitler i E. Nietzsche en l’obra del filòsof.

Estrofa 16: Influits per Kierkegaard, Nietzsche, Hegel i d’altres, sorgeix l’existencialisme (Heidegger, Sartre), el qual respòn a la tragèdia de les guerres mundials amb una filosofia desesperançada, trista i, en ocasions, seguidora del marxisme o de moviments religiosos. (En realitat, però, l’existencialisme és un moviment més aviat confús, sota el suport de pensadors bastant diferents entre sí, i plurificat en multitud de moviments; la doctrina de l’existència (encara en part vigent en l’actualitat) està lluny de ser un pensament únic i cohesionat.).

Estrofa 17: Els principals obstacles de la filosofia són la desaprovació de la ciència i de la religió, així com la mala imatge i les difamacions que pateix el pensament filosòfic i especulatiu en l’actualitat. Ja fa uns pocs segles que filòsofs com Marx, Hegel, Hume i Witgenstein prediquen la mort de la filosofia (en realitat, la filosofia ha estat en un estat de crisis i d’indefinició des que fou creada per Tales ja fa dos milenis i mig). Penso que cal una nova mentalitat que dongui un sentit a la història de la filosofia, o sinó serà el nostre final. (Un fet és que la filosofia canvia com canvien les societats: per exemple, la filosofia de Tales, que avui en dia en alguns sentits és totalment antiquada, respongué a les necessitats ideològiques del seu temps. Per això: quina és la filosofia que necessita el segle XXI? Suposant que en necessiti cap…).

Estrofa 18: Aquí insto als filòsofs catalans (i de qualsevol lloc) a que ens posem fil i a l’agulla per tal de donar un sentit a la nostra història i no donar per perduda la filosofia. I, sobretot, a ajudar a fer atractiva la filosofia per a la gent comuna, cosa que ha fet falta des de sempre i sempre ens caldrà. Endavant cap al futur!

.

.

.

Sigues benvingut a les auques, poemes i cançons de Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/3yu

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Unicorn Gris ofereix la seva versió de la Jeniffer; versió filosòfica i dels temps stoers; presentem l’Arantxa.

Unicorn Gris ofereix la seva versió de la Jeniffer; versió filosòfica i dels temps stoers; presentem l’Arantxa.

Nota: Aquesta cançó coincideix només parcialment amb la realitat de l’autor; no hi busqueu una correspondència exacta de la cançó amb la realitat. És, per dir-ho així, poesia i literatura, simplement. Sobre en quins punts sí coincideix amb l’autor, es guarda secretisme. És el dret a la intimitat. En fi, espero que us agradi la cançó, salut.

.

.

.

Cançó de l’Arantxa.

Jo que sóc més filosòfic
que la República de Plató,
i que el bigoti del senyor Nietzsche,

Jo que sé diferenciar
entre empirisme i racionalisme
i sé entendre Hegel i Marx.

Jo que sóc més català i filosòfic
que en Ramón Llull i Terricabras
ara resulta que m’he enamorat
d’una xica que es diu Arantxa
que li agrada el Salvamé i el futbol!!

Oh Arantxa, Arantxa,
m’empollaré tots els serials de la tele per tu,
Oh Arantxa, Arantxa,
diré tonteries i em fotré pets per tu!!

Els dos lluitarem per aquest amor simplista!!

Jo que sóc tant pur i tant culte,
que no faig sexe sense amor,
i no sóc un tio, sinó un Senyor!!

Jo que no paro d’escriure
davant d’un ordinador
i he escrit tants articles, que déu n’hi do!!

Jo que sóc tant elaborat
que no prenc cap decisió
si en les meves normes
no està fixat!!

Jo que em fa molèstia i cosa
si no estic promocionant La Stoa
perquè sóc un maniàtic
i quan em prenc un any sabàtic
vaig i m’enamoro d’una triumfita dita Arantxa
que a més parla castellà
i de filosofia
no en sap ni parlar!!

Oh Arantxa, Arantxa,
em llegiré l’Hola i el Lecturas per tu,
Oh, Arantxa, Arantxa,
mirarem una peli porno junts per tu!!

Els dos lluitarem per aquest amor tant inculte!!

Jo que sóc tant tremat i irònic,
que faig xistes del Montilla
i a tots enfado, que déu n’hi do,

Jo que sóc tant perfeccionista
que m’aprenc els pronoms febles
i controlo per norma fins l’estornut!!

Jo que tinc tants enemics
i que sóc un pel anormal
ara que ja tinc l’Arantxa,
que la roba sempre em plantxa,
doncs La Stoa ja bé pot esperar!!

Oh Arantxa, Arantxa,
alabaré al Messi i al Ronaldo per tu!!
Oh, Arantxa, Arantxa,
ara seràs la Stoera segona, ben segur!!

Els dos lluitarem per aquest amor tant frikie!!

Oh, Arantxa, Arantxa…

.

.

.

Sigues benvingut a la secció de poemes, auques i cançons de Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/3yu

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Osset de Peluix (1 i 2).

Introducció.

Aquest conte és una història d’amor. No és (ni he intentat que sigui) una història d’amor ni molt original ni tampoc extraordinària. Tampoc he intentat fer una història d’amor que agradi a tot el món: això, degut als gustos sempre plurals de la gent, és impossible fer una història d’amor que agradi “universalment”. No vull dir amb això que parteixo de la base que qualsevol opinió o gust de la gent no hi estigui en contra. Com a escriptor, he de dir “No” a alguna cosa.

En tot cas, una cosa és certa: he escrit aquest conte pensant més en històries clàssiques i consells morals, que no pas en reflexar els problemes i maldecaps de la gent moderna (dit sigui “moderna” sense despectivitat), ni tampoc en expressar un conte de malestar, drogues, vici i pessimisme. És un conte de gent benestant que afronta els problemes de la vida i de l’amor.

No vull desvetllar ni tant sols el principi de la història. Per això, he posat al final un capítol resum. També he procurat que la història fos prou comprensible com perquè tothom la pogués llegir amb la suficient fluidesa. Aquí veurem les dificultats amb que es trobaren Eric i Miranda des que es conegueren. El nom de la història (“Osset de Pelutx”) ve d’un “mot”, un pseudònim que li dedica la Miranda a l’Eric res més coneixer-lo.

Així doncs, passem a la història.

La història.

La Miranda no és més que una noia d’aquelles que en podríem dir casamentera. Simpàtica i complaent amb els homes, últimament es barreja amb gent que, cada dia ho veu més clar, no li convenen. Per dir-ho amb poques paraules, el seu nuvi (un tal Armando) és un punk, atrevit, maleducat, de fals somriure i enganyador. La pobre Miranda, però, s’ha fet una promesa solemne: no quedar-se mai sense nuvi, encara que això signifiqui haver de canviar l’anterior per un de nou.

Per sort per a ella, la Miranda sí té algun vertader amic. El Joan, company de colegi, que sempre li ha desaconsellat la relació que té amb l’Armando i els seus colegues. Avui, Miranda, com fa ocasionalment, ha anat a visitar el Joan i a parlar una estona amb ell. No obstant, la seva paciència, gota a gota, s’ha desbordat, i plora pel carrer sense ni preocupar-se per eixugar-se les llàgrimes. Està trista, i l’Armando li ha malferit tant l’ego, que va perdent la preocupació per les petites coses.

Arriba a la porta i truca. Li obre el Joan, que ara estava en casa sol. La veu plorar i l’abraça.

  • Un altre cop l’Armando, oi?
  • Sí, Joan. Ja no puc més. No et puc ni explicar el que m’ha dit davant un cosí meu que havia vingut a visitar-me. A més, no té ni vista: jo estic farta d’ell, però es pensa que m’empasso la seva forma de ser i encara que el trobo sexy. Quins collons!
  • Ja et dic que trenquis amb ell.
  • No puc, Joan! – La Miranda el mira amb pena. – Quan estava en el seu llit de mort, li vaig prometre a la meva àvia que mai, mai, en la mesura del possible, estaria sense nuvi. Quan vaig fer la promesa encara no sabia com era l’Armando, em pensava que tot era diferent. Ara l’àvia ha mort. Mira, l’àvia me l’estimava molt, i ho tinc que complir. Si trenco amb l’Armando trenco la promesa.
  • Segur que la teva àvia ho entendria. Bé, va ser la seva última voluntat, però trencaràs amb l’Armando i aviat en trobaràs un altre.
  • No. A més, aquesta promesa la vaig jurar perquè, tu ja em coneixes, jo detesto la vida de la solteria. No sóc gaire una dona moderna, sóc més aviat clàssica, vull un matrimoni, vull ser fidel a un marit, tenint una feina pròpia i siguent independent però vull estimar apassionadament a algú.
  • A veure, i em vols dir que et quedaràs amb l’Armando en nom d’aquesta promesa…
  • No… Bé, des d’avui, estic pensant en si algú voldria sortir amb mi… però… però qui ho farà?
  • Jo no puc fer-ho, Miranda. Ja ho saps: estic casat i estimo molt la meva dona. Jo estic segur que tu seràs una bona dona per a qui et trobis, com hauries pogut ser una bona dona per a mi si s’haguessin donat altres circumstàncies.
  • Ho entenc, i t’ho respecto. Però què puc fer?
  1. La suggerència.

En aquests moments, algú posa una clau sobre la porta. Obre un noi que mira amb extranyesa a la Miranda (bé, al cap i a la fi ell i la Miranda no es coneixen) i que saluda al Joan. Després, tranquilament, va pel passadís i entra en una habitació.

  • Qui és aquest noi tant guapot? – diu la Miranda, quedant-se mirant la porta on s’hi ha anat.
  • Ah, bé, és el meu germà Eric.
  • Sí, ja m’havies dit algun cop que tenies un germà. No el coneixia en persona, però… Bé, amb lo guapo que és l’Eric, segur que deu tenir núvia.
  • No, no la té.
  • Doncs és una autèntica llàstima.

El Joan mira la Miranda i pels ulls li passa la lluïssor fugaç d’haver tingut una idea.

  • Saps què penso, Miranda? Que tu podries fer bona parella amb l’Eric!
  • Jo? Amb ell?
  • I perquè no? L’Eric també és un noi tranquil, poc amant de les aventures i respectuós. Si proves sort, potser ell et pot suplir el cabró de l’Armando.

La Miranda es queda pensativa.

  • I li demanaràs tu per mi que se’m animi a tenir una cita?
  • No, això ho hauries de fer tu per pròpia decisió.
  • Però… Bé, trobo que tens raó, al capdavall. Només que em posa una mica inquieta, això. Escolta, sisplau, tu millor no intervinguis, perquè al capdavall és veritat: coquetejar amb ton germà és assumpte meu i tu no hi has d’intervenir.

El Joan assenteix i se’n va a fer coses a la seva habitació, girant-se abans un moment per desitjar-li bona sort (li diu el següent comentari: “No et deixis impressionar erròniament per mon germà: és una mica irascible però un home d’honor i, si t’ho manegues bé, t’estimarà”). La Miranda es planta davant el mirall del passadís, s’arregla una mica el pel, es guarda les ulleres a la butxaca de la jaqueta (ella no té gaires dioptries, al capdavall), es fa carantonyes a la galta per semblar-se més segura, i es disposa a entrar a l’habitació de l’Eric. Una mica abans d’entrar, pensa que, malgrat faci bastants mesos que surti amb l’Armando, ja ni se’n recordava de l’últim cop que s’havia arreglat per un home; la raó d’aquest anòmal interès per ella mateixa i el seu físic era que l’Armando havia fet vertaders esforços per estrangular-li la ilusió i l’autoestima. Si ara l’Eric la tractés bé…

No s’ho pensa més i entra a l’habitació.

.

.

.

Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

L’auca del tripartit valencià

Observació: aquest article va ser fet ja alguns anys enrera; no hi busqueu una correspondència, almenys no una d’exacta, amb l’actualitat.

.

L’auca del Tripartit valencià.

La candidatura del partit popular
queda primera,
i la cara dels socialistes esparvera.

Eleccions per triar nou president;
els del bloc prefereixen Catalunya a València
sorprenentment.

La Generalitat en mans del PSOE
i del Tripartit, fet constatat,
sobretot quan Zapatero, d’una patada,
del balcó ens ha expulsat!

Els senyors del bloc fan el ridícul
confonent català amb valencià;
primer ens transformen en un dialecte,
per la nostra identitat esborrar!

El partit popular defensava
del poble espanyol, la unitat;
els valencians voten separatisme,
i a la fi ens han sentenciat.

Amb tots els pressupostos,
els socalistes ens roben calerons;
no volíeu un govern honrat?
Doncs no haver-nos deixat segons!

El senyor Aznar ha estat detingut,
Al Tribunal Penal, a clau i pany!
Per tota Catalunya i mitja Espanya,
salten taps de xampany!

Al nostre gran líder li poden caure,
trenta anys i ben rodons;
mentre els socialistes només pensen en fer peles.
Per l’ànima de Franco, quins collons!

Amb la derrogació definitiva del PHN,
ens deixarà ben seca València;
ens prometen amb les noves dessaladores,
i armeu-vos de paciència!

Diu Zapatero a Camps: «Una Espanya de debò plural,
per la pau aconseguir».
Diu Camps: «Que no veus que al nostre país el volen diluir?».

Mentre el gran partit Unió se’ns afilia,
Convergència fa pactes amb republicans.
Com podeu pactar amb separatistes?
No ho permetem, castellans!

Amb la victòria quasi segura d’Esquerra Republicana,
el referèndum per la Independència pot dir que sí,
i Zapatero els somriu amb simpatia,
el que faltava per sentir!

No permetem la nostra ruina,
no ens hem de deixar derrotar,
perquè és el nostre destí el triomf,
visca el Partit Popular!

.

.

.

Sigueu benvinguts a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

La cançó de la Rosalia de Marc Corbera i l’administrador de la web

(Inspirat en la cançó del Polònia de la Rosalia.).

Hi ha un públic animat. Sona un soroll musical de fons.

  • Sóc Marc Corbera, – més soroll de fons,
    » sóc un home nascut amb molta trempera,
    » per a fer la meva web em sobra espera.
    » porto dins al cor la forta senyera!!

Soroll de fons del públic. S’obre una porta i entra un administrador de certa web amb un somriure. Segueixo cantant jo:

  • Al meu portal, bonic i genial,
    » que la veritat a ningú fa mal,
    » algun dia l’èxit el beneïrà,
    » o això jo vull esperar,
    » per això jo us vull dir:

FUCKING VISITES MEN,

  • Algun dia les paus tots farem,
    FUCKING VISITES MEN,
    » Tindré paciència fins al 2100!!
    FUCKING VISITES MAN,
    » La meva qualitat no resistireu,
    FUCKING VISITES MEN,
    » Tindré paciència fins al 2100!!

Li canten: – Visca en Marc Corbera!!
(Canto jo): «Perquè sóc un home amb molta trampera,
» Els temps han canviat, no sóc en VSB
Apareix el VSB amb uns quants bitllets a la ma i diu: «Espera’t a cobrar uns quants billets ben macos, he he he!!».

Continuo cantant jo:

  • I jo dic, la veritat,
    » amb la cançó de sempre m’heu tractat.
    (L’administrador em porta una ruleta amb varis missatges; me’n dóna un «a l’atzar». Al missatge diu: «tots et tenim respecte»).
  • I això no és pas veritat, de respecte sempre n’ha faltat,
    » només que a mi sempre m’he fet destacar,
    » com si fós l’únic que despotricà.
    » Per això dic:

FUCKING RESPECT MAN;
» a les altres webs ja no n’espero més;
FUCKING RESPECT MAN;
» no m’imposeu canvis o us donc un revés!!

L’administrador canta:

  • Tu sempre has estat molt exasperat,
    » I la propaganda has volgut imposar.
    (Canto jo):
  • Si paciència no en teniu,
    » jo en això no sóc passiu,
    » sort del Facebook jo en tinc.

L’administrador canta:

  • Recordo que en el passat d’una web sí senyor,
    » tu vas ser com un viceadministrador,
    » fins que et varen rebaixar a usuari sense perdó,
  • (Canto jo): això és un cop baix, donat als co—-s,
    » ells no em varen donar ni explicacions,
    » però ja no tinc res a veure amb ells,
    » ara faig una aposta diferent.

Canta l’administrador:

  • Tu ara apostes en un portal,
    » on fer propaganda no fa mal,
    » però el poder vulguis o no,
    » el tenim els administradors,
    » però això jo et dic:

FUCKING HACKING MAN,

  • Els administradors, si cal, brut jugarem,
    FUCKING HACKING MAN,
    » El respecte del teu portal no l’imitarem.

Jo em quedo en un racó escoltant a l’administrador; ve un amic meu escriptor i diu:

  • No et vull importunar, Unicorn Blanc, però em sembla que tu l’èxit el tindràs DI-FI-CIL-MEN-TE, – dóna cops d’una ma a l’altra mentre afegeix verbalment: – ¡¡ta-ta!!

.

.

.

Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://www.ciutat-perenne.com/m/37n