Ell es deia Tommy Gavaldà. No era precisament un home molt seductor ni ple de virtuts, però era ferm i disciplinat malgrat les dificultats que li tocaven en la feina. De fet, feia anys i panys que treballava com a soldat a un cuartel, fent exercicis físics de tant en tant, fent algunes guàrdies i en ocasions treball d’administració. Encara que era un tant apreciat en la feina per la seva constància i voluntat, tenia problemes perquè era mig coix d’una cama, mig tímid i a vegades, per la son acumulada, una mica com a mig dormit en la feina; per això li passava que els superiors el tenien ben acollat i mai no ascendia en la feina malgrat el temps treballat. A més, el seu sou de soldat a dures penes arribava al nivell de passable. Però tenia por de no trobar una altra feina si dimitia, de manera que es quedava en aquesta malgrat patir els inconvenients que hi havia.
El sargent que menys li agradava a Tommy era el sargent Hermy Dallas, més conegut en la companya com a “el sargent de ferro”. Amb el pas de les setmanes els hi feia fer exercicis físics esgotadors bastant sovint. Avui era el dia de les flexions al terra. Precisament, la mala sort va voler que estigués de mala llet; es rumorejava que anit va tenir una discussió àgria amb la seva dona…
Va ordenar a la companyia avui, aquell dia, que fessin unes quaranta flexions al terra, res menys. No se li escapava que molt possiblement el Tommy fós qui pitjor les fes del grup; però va actuar, almenys de moment, com si ni tant sols ho sabés.
A tres quarts de deu, tota la companyia estava ferma i esperant ordres, quan el sargent els va ordenar a tots que comencessin les quaranta flexions d’immediat. Les havien de procurar fer totes seguides i sense interrupcions, i pobre de qui no les fés totes o les fés malament. I va començar aquest exercici extraordinari…
Els soldats es varen posar ràpidament cap avall al terra, obeïnt, sense dubtar, procurant no aparentar ninguna emoció. En Tommy també. Cinc flexions, deu, quinze, i aleshores…
A la dissetena flexió, de casualitat, com que el sargent Hermy estava molt distret en els seus pensaments, una mosca voladora despistada se li va colar a dintre al nas, al fons de tot, i va brunzir, i, provocant-li al sargent una picor immensa, va estornudar la mar de fort vàries vegades, d’una manera tant ridícula que més d’un soldat es va caragolar del terra de riure. En Tommy també se’n reia. El sargent al principi es va enfadar, però després s’ho va prendre a broma i fins va riure-se’n una mica. Alguna cosa havia canviat en ell, com si hagués decidit que ser seriós i disciplinat ja no li vingués tant de gust.
La mosca, intacta però amb por, va fugir disparada i va desaparèixer rera una paret.
Immediatament, el sargent va dir que, en comptes de cuaranta flexions, amb trenta seria suficient; després podrien continuar amb les seves feines habituals.
Tots els soldats varen fer aquestes trenta flexions i després vàren dispersar-se a fer lo seu. En Tommy va reflexionar sobre aquest canvi en el sargent, i va arribar a la conclusió que potser el sargent s’ho va prendre tot com un acudit i sembla que s’havia tornat menys abusador, menys cruel… més humà.
Va tornar al seu treball habitual en l’oficina militar seguint el seu horari i, com de costum, només li van sortir acceptablement, potablement, les seves feines, perquè li costava de concentrar-se, i sentia nerviosisme quan un dels seus superiors se li apropava. De totes maneres, alguna cosa havia canviat… encara que només fós en la seva opinió. Es seguia sentint culpable per la seva regular feina, però bé havia de pagar les factures a fi de mes, per dir-ho així, i no podia abandonar la feina ni ressignar-se a que l’acomiadessin; no tenia familiars, ni tant sols la mare o els cosins, i per tant només depenia de sí mateix, i es sap que els bancs no solen perdonar. Però l’actitud humana que havia vist en el sargent li donava com unes ganes internes de continuar i de seguir la lluita, doncs tots eren simplement (era en certa manera com si ho descobrís ara) simplement éssers humans.
De sobte, el sargent Hermy se li va apropar decididament i, quan va veure que el Tommy s’espantava, ell va alçar la ma amablement amb un somriure i li va dir només:
– Tommy, aquest és un món de jerarquies i de putades, i, a vegades, de perills. Sé que no ets el millor dels meus soldats però fas una feina acceptable. Segueix endavant i no perdis el valor.
I, sense dir-li res més, li va posar breument una ma sobre l’espatlla dreta i va marxar tranquilament.
Amb aquestes paraules de suport inesperades, com si hagués descobert el valor de l’amistat, un somriure va iluminar la cara del soldat coix…
.
.
.
Pots visitar Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n
