El rei ja havia fet tots els retocs des de fa més d’una hora per a… transformar l’Aurora en una mena d’altra persona. La bola màgica l’ajudava en el que calia i li observava tots els moviments. El temps passava lentament per al rei mentre arribava l’Aurora. Finalment, tres quarts d’hora després, l’Aurora arribava a palau i es feia anunciar la seva arribada al rei. Aquest mateix la feu entrar enseguida.
– Hola, Aurora. ¿Com estàs?
– Molt bé, Serafí. ¿De què volies que parléssim?
– En parlarem després, però abans… té, t’he preparat un cafè descafeÏnat – i li allarga la tassa, procurant no fer-se notar la seva impaciència.
– Gràcies, Serafí. – diu l’Aurora. Beu un glop de la tassa. – Aquest cafè té molt bon gust – deia mentre es bevia alguns glops. – Però aprofitem el temps. ¿De què volies parlar-me?
El rei es bevia una mica del seu cafè, completament inofensiu en el seu cas. Li explicà a l’Aurora algunes coses sobre el reialme i les seves peculiaritats, mentre esperava a que el cafè fés el seu efecte.
Prop de deu minuts més tard, l’Aurora començà a sentir-se malament i a sentir marejos; era l’efecte d’un somnífer. L’Aurora no sabia què pensar. I si fós una jugarreta del Serafí? Massa cansada com per impedir la son, la bella dona, amb permís del rei, s’estirà en un llit i alguns minuts més tard caigué en un somni profund.
El rei Serafí donà ordres que ningú entrés en la sala sota cap concepte, excepte emergència molt estricte, fins que ell digués que ja es podia entrar. Tothom l’obeí…
En Serafí, rogant a la divinitat que li perdonés el que estava fent, rocià tot el cos de la Misaki amb una extranya pòcima, mentre recitava unes extranyes paraules sagrades màgiques. Per efecte de la màgia, el cos de la Misaki s’anava cobrint d’una extranya llum al temps que anava canviant…
… fins que al final l’Aurora estava molt lluny de ser la dona que era, almenys en el físic. Ara l’Aurora tenia totalment la pell negra en comptes de blanca, tenia l’expressió facial una mica canviada, amb unes galtes enormes, portava un monyo en comptes del pel solt com portava abans, tot i que conservava més o menys la mateixa altura de baixeta. L’únic que conservava és el tamany dels pits, que potser s’engrandia una mica més. I seguia dormint. Només que anava vestida com abans.
I psicològicament? I en el el que ella creuria recordar d’ella mateixa? Havia patit algun canvi? Aviat ho veurem.
No seria la primera dona de pits grans amb qui havia fet l’amor el rei Serafí (recordem la seva experiència amb la Misaki Manaka, dona amb la qual el rei havia estat compromesa i les circumstàncies el varen obligar a separar-se (tot i que tant ell com ella seguien estimant-se, però el destí a vegades és més fort)) però era la primera dona de la qual modificava el seu físic i els seus records secretament.
El Serafí, impressionat amb les experiències amb les Misaki, estava tant impacient per a tenir l’amor d’una de les dones anomenades “tetorrones” (o sigui, de pits gegantescos) que no es podia moure del costat d’ella i, a més, volia estar segur que la cosa funcionaria; a més, ella conservaria l’autonomia (encara que tindria els records com a enterrats al fons del subconscient però teòricament recuperables) i, fins sense recuperar la memòria, podria marxar-se del costat del rei fins si per a fer-ho necessités escapar-se o alguna cosa similar.
Varen passar tres quarts d’hora… el rei seguia impacient, però sabia que la Misaki Aurora s’aixecaria del llit més tard o més d’hora, i que no trigaria massa.
¿I què li ha passat a la Misaki Manaka, transportada al futur i separada del seu amor el rei Serafí? I què li haurà passat a l’Obashim quan vegi que la Misaki Aurora no torna a ell?
Aviat sabrem la resposta a la primera pregunta…
.
.
.
Continuarà…
.
.
———————————————–
Pots visitar Lletra Perenne: 
www.ciutat-perenne.com/m/37n
