Ja feia dues hores que la Misaki Manaka estava al seu temps. Li havien aplicat un antiverí i li havien tapat la ferida al coll. Ara, ho trobaven tot molt estrany. La Misaki Manaka estava estirada en un llit d’un hospital i delirava… Es comentava:
- Ha tornat a nosaltres, de part d’un desconegut que se l’ha trobada de casualitat, d’alguna manera – deia son pare, – però vestida com una reina de l’edat mitjana. ¿Qui li deu haver donat aquest vestit? ¿Com pot haver arribat a tenir un vestit amb tant d’aspecte d’antic i tant ben conservat, com si hagués viatjat temporalment al passat? Apart, algú li deu haver disparat una fletxa, a jutjar per la ferida. I li ha disparat al coll. Per sort, hem pogut aplicar-li un antiverí i tapar-li la ferida. No fa més que estar quieta al llit murmurant sobre un tal “Serafí”. Deixem-la descansar.
La M.Manaka estava estirada al llit i murmurava suaument:
“Serafí, amor meu… Això no ens separarà per a sempre… Algun dia tornaré a tu en el passat… t’enyoro…
Finalment, la pobra noia caigué en un somni profund.
Algunes hores després, la Manaka es despertà i veié com sons pares, el seu ex-enamorador Makoto, l’esposa de Makoto la Yura i alguns companys de feina i alguna que altra persona més la miraven angoixats.
- ¿Què ha passat, Manaka? Desapareixes durant dos dies i reapareixes amb un vestit amb pinta de medieval, malferida del coll que per poc no et salvem i inconscient i murmurant sobre un tal Serafí i no sé quin Obashim i una dona que es diu com tu excepte pel cognom “Aurora”. Explica’ns amb detall què ha passat…
La Misaki Manaka només respon:
- Vull descansar una mica més, i després vull parlar amb la Yura, la dona del Makoto, i amb el mateix Makoto, nosaltres tres a soles, per parlar d’assumptes importants.
Les persones que estan en la sala, excepte la Misaki, es miren entre ells, com trobant-ho molt estrany, però accediren. Tots se’n aniran després a casa o al treball, excepte el Makoto i la Yura que es quedaran asseguts silenciosament, llegint i atents, a l’habitació de la Misaki.
Al cap de dues hores més de descans, la Misaki ja es trobava millor i amb ganes de xerrar.
Els hi va xerrar, al seu company de feina i a la seva esposa, sentint que algú havia de saber-ho, tota la veritat, des de la distorsió temporal fins que va retornar al present pel portal dimensional fet pels mags del rei Serafí. Va explicar com va conèixer a l’Aurora i a l’Obashim que li salvaren la vida, la seva actuació com a ballarina, com es va enamorar i va enamorar al rei Serafí, malgrat els consells en contra (només a l’inici) de l’Aurora, i, al final, quan se suposava que aviat seria reina, l’atac amb la fletxa que gairebé la mata, de no haver estat per la intervenció del seu amant i d’altres.
El Makoto i la Yura, un cop acabat el monòleg, no sabien què pensar. El Makoto va parlar una estona amb la Yura i va respondre a la Misaki:
- És difícil de creure la teva història. Suposo que ens la creiem. Però no podem anar explicant a tothom els teus viatges al passat; la gent podria viatjar enrere quan sabés la manera i això podria generar problemes. Però conec gent que podria tenir informació sobre viatges transtemporals i ser una valuosa ajuda per a tu. Deixa’ns uns dies. Pel que respecta a la mare i a la gent, ja inventarem alguna història plausible perquè no sospitin.
La Yura va afegir:
- És obvi que ets feliç al passat, però almenys de moment no hi pots anar. Però potser hi podràs anar en un futur pròxim. Creiem en la teva història i t’ajudarem. Però ara de moment millor que reposis i et milloris. A reveure.
Però aleshores el Makoto li va indicar a la Yura que volia parlar amb la Misaki a soles. La Yura va travessar la porta sola i es va quedar en una habitació contigua. El Makoto es va apropar a la Misaki i li va dir, prou baix perquè la Yura no ho sentís:
- Veuràs, Misaki, jo soc un home casat i amb responsabilitats, i no tinc ganes d’anar-me’n amb tu, però crec que ets una dona molt maca i sempre he trobat amb tu certa… afinitat. Si hagués estat solter i sense xicota en conèixer-te en comptes de casat, potser me’n hauria anat amb tu, potser. Però, les coses com són ara, estic content de veure que hagis trobat un home ideal per a tu i que t’admiri. T’ajudarem a tornar amb ell i, passi el que passi, pots comptar amb la meva amistat.
La Manaka, malgrat el seu estat, es va incorporar lo necessari per a abraçar al seu amic.
Però el que no sabia la Manaka eren els tripijocs que intentava en Serafí amb l’Aurora…
.
.
.
Sigueu benvinguts a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n
