Mes: enero 2026

L’any 306 abans de Crist,
pel món grec, ja ho has «vist»,

el món grec deia «visca!!»,
doncs es va inventar l’estoïcisme.

L’estoïcisme tenia certs dogmes,
com, per a ells, els seguidors d’Epicur no eren pas «gentils homes»,

i tampoc varen simpatitzar
amb l’escepticisme que aviat va arribar.

Si vols saber en què l’estoïcisme creia,
ja pots parar l’orella.

Zenó de Citium, el fundador, sempre predicava,
que una gran Raó, en el Cosmos, estava,

que als estoics, racioncal i convient,
eren el mateix, ¡¡que inclements!!

De l’estoïcisme a mi sempre m’ha impressionat
la seva profunda severitat

Per a ells, treball i seny, la veritat,
era la profunda realitat,

doncs per a ells, no hi ha moral que val,
si no fas les coses com cal.

De Cleantes, la seva prèdica, s’ha conservat
de l’Himne a Zeus, ben sincerat,
i el pensament de Crisip també en part, som afortunats.

Quan l’estoïcisme en Roma hagué arribat,
potser Zenó se n’hauria desencantat,

doncs Paneci, Posidoni i altres, no els mola,
conservar la serenitat de l’escola estoica,

i sobretoto amb Paneci i Posidoni, com cal,
volien que l’escola estoica no fés «tant de mal»,

i amb família, amics, virtut i amor,
pots fruir de la vida sense grans dolors.

I amb l’estoÏcisme tardo-romà,
la severitat, ben clar, va tornar,

però aleshores cas al Logos ja no se’n feia,
gairebé només en la moral ja se’n creia,

i amb Epictet, Musoni Rufus, Sèneca i Marc Aureli,
per nosaltres, «la física i la canònica ja es congeli».

La moral de l’estoïcisme és severa, la veritat,
però no ho feien per no voler felicitat,

doncs no és culpa de l’estoïcisme, no senyors,
que la vida comporti dolors,

doncs estoics, epicuris i escèptics, que ningú cridi,
«només» de la vida buscaven l’autodomini.

Doncs de l’estoïcisme, escolta’m bé,
entre altres et recomano Epictet, ben sincer,

doncs no creguis que la vida, ni el rei, la veritat,
només entre plaers mai s’hi ha trobat,

i ja pots entendre perquè els grecs varen dir «visca!!»
quan, entre altres pensaments, es va crear l’estoïcisme.

.

.

.

---

Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://www.ciutat-perenne.com/m/37n

Inspirat en una cançó del Correllengua.

Nosaltres, els frikies, afirmem que som amics teus. (soroll d’escàndol en el fons). ¿Vols venir-te amb nosaltres, Crom el nòrdic…?

.

Viuré, viuré, per damunt de tot viuré!!
Viuré, viuré…

Per damunt del dolor de les putades dels frikies,
Viuré!!

Viuré, viuré…!!

Malgrat els problemes que costi tenir fama,
per damunt de tot viuré!!

Viuré, viure…!!
viuré, viuré…!!

Per damunt dels malvats frikies,
per damunt de la feina que demani la fama,
per damunt de tot viuré!!

Viuré, viuré…!!
viuré, viuré…!!

I els senyors de la web diuen que la teva web complica massa,
no deixis que et tallin la llengua per a acurtar-la,
no deixis que te la tallin,
tota la maniobra és una farsa.

Diuen que és massa llarga per no escoltar-la,
i amb la llengua tallada perds la paraula.

No deixis que la «cuidi» que vol tallar-la,
l’únic que es proposa és amagar-la,
no deixis que la «cuidi»,
tota la maniobra és una trampa,
i amb la llengua tallada no tindràs parla…

Per damunt de frikies i folloners,
per damunt dels mal fets pactes,
per damunt de «botiflers»,
per damunt de tot viuré!!

Si hem de fer política en clau possible,
mireu com no és possible i torno a casa,
mireu com no és possible,
veu política nostra i feu per la casa,
no em fiqueu per fora que el temps se’m passa,

agafeu la senyera que al calaix es guarda,
i deixeu l’espanyola que es torni a Espanya,
agarreu la senyera,
recobreu la memòria i feu per la casa,
treballeu per la terra que el temps se’ns passa…

Per damunt de frikies i folloners,
per damunt dels mal fets pactes,
per damunt de «botiflers»,
per damunt de tot viuré!!

Per damunt de «botiflers»,
per damunt de tot viuré!!

Per damunt de…

Per damunt de les muralles que han alçat en el carrer,
per damunt de tot viuré!!
per damunt de les muralles que han alçat en el carrer,
armaré la «muigaranga» i entre tots remontarem,
passarem a l’altra banda, per damunt de tot viuré!!!

Viuré, viuré…!!

---

Sigues benvingut a l’Osset de Peluix: http://www.ciutat-perenne.com/m/4ym

Introducció.

Aquest conte és una història d’amor. No és (ni he intentat que sigui) una història d’amor ni molt original ni tampoc extraordinària. Tampoc he intentat fer una història d’amor que agradi a tot el món: això, degut als gustos sempre plurals de la gent, és impossible fer una història d’amor que agradi “universalment”. No vull dir amb això que parteixo de la base que qualsevol opinió o gust de la gent no hi estigui en contra. Com a escriptor, he de dir “No” a alguna cosa.

En tot cas, una cosa és certa: he escrit aquest conte pensant més en històries clàssiques i consells morals, que no pas en reflexar els problemes i maldecaps de la gent moderna (dit sigui “moderna” sense despectivitat), ni tampoc en expressar un conte de malestar, drogues, vici i pessimisme. És un conte de gent benestant que afronta els problemes de la vida i de l’amor.

No vull desvetllar ni tant sols el principi de la història. Per això, he posat al final un capítol resum. També he procurat que la història fos prou comprensible com perquè tothom la pogués llegir amb la suficient fluidesa. Aquí veurem les dificultats amb que es trobaren Eric i Miranda des que es conegueren. El nom de la història (“Osset de Peluix”) ve d’un “mot”, un pseudònim que li dedica la Miranda a l’Eric res més coneixer-lo.

Així doncs, passem a la història.

“Miranda plora”.

La Miranda no és més que una noia d’aquelles que en podríem dir casamentera. Simpàtica i complaent amb els homes, últimament es barreja amb gent que, cada dia ho veu més clar, no li convenen. Per dir-ho amb poques paraules, el seu nuvi (un tal Armando) és un punk, atrevit, maleducat, de fals somriure i enganyador. La pobre Miranda, però, s’ha fet una promesa solemne: no quedar-se mai sense nuvi, encara que això signifiqui haver de canviar l’anterior per un de nou.

Per sort per a ella, la Miranda sí té algun vertader amic. El Joan, company de colegi, que sempre li ha desaconsellat la relació que té amb l’Armando i els seus colegues. Avui, Miranda, com fa ocasionalment, ha anat a visitar el Joan i a parlar una estona amb ell. No obstant, la seva paciència, gota a gota, s’ha desbordat, i plora pel carrer sense ni preocupar-se per eixugar-se les llàgrimes. Està trista, i l’Armando li ha malferit tant l’ego, que va perdent la preocupació per les petites coses.

Arriba a la porta i truca. Li obre el Joan, que ara estava en casa sol. La veu plorar i l’abraça.

– Un altre cop l’Armando, oi?

– Sí, Joan. Ja no puc més. No et puc ni explicar el que m’ha dit davant un cosí meu que havia vingut a visitar-me. A més, no té ni vista: jo estic farta d’ell, però es pensa que m’empasso la seva forma de ser i encara que el trobo sexy. Quins collons!

– Ja et dic que trenquis amb ell.

– No puc, Joan! – La Miranda el mira amb pena. – Quan estava en el seu llit de mort, li vaig prometre a la meva àvia que mai, mai, en la mesura del possible, estaria sense nuvi. Quan vaig fer la promesa encara no sabia com era l’Armando, em pensava que tot era diferent. Ara l’àvia ha mort. Mira, l’àvia me l’estimava molt, i ho tinc que complir. Si trenco amb l’Armando trenco la promesa.

– Segur que la teva àvia ho entendria. Bé, va ser la seva última voluntat, però trencaràs amb l’Armando i aviat en trobaràs un altre.

– No. A més, aquesta promesa la vaig jurar perquè, tu ja em coneixes, jo detesto la vida de la solteria. No sóc gaire una dona moderna, sóc més aviat clàssica, vull un matrimoni, vull ser fidel a un marit, tenint una feina pròpia i siguent independent però vull estimar apassionadament a algú.

– A veure, i em vols dir que et quedaràs amb l’Armando en nom d’aquesta promesa…

– No… Bé, des d’avui, estic pensant en si algú voldria sortir amb mi… però… però qui ho farà?

– Jo no puc fer-ho, Miranda. Ja ho saps: estic casat i estimo molt la meva dona. Jo estic segur que tu seràs una bona dona per a qui et trobis, com hauries pogut ser una bona dona per a mi si s’haguessin donat altres circumstàncies.

– Ho entenc, i t’ho respecto. Però què puc fer?

.

.

.

Pots visitar el món de Katar: http://www.ciutat-perenne.com/m/54h

Pots visitar aquest capítol i altres de l’Osset de Peluix en relats en català en aquesta direcció: http://ciutat-perenne.com/m/4ym

.

(En memòria d’Epicur (341-270 a.C.), mestre en l’art de viure en plaer.).

En el segle quart abans de Crist,
en Samos, ja ho has «vist»,

neix un nadó bo i pur,
que li posen Epicur.

Bon company i eixelebrat,
amb en Meandre fa amistat,

fins que un bon dia triaria,
d’abraçar la filosofia.

Per ciutats del món Egeu,
per tot arreu, com ja es veu,

i cansat de viatges i rondar,
per Atenes s’instal·là

«El Jardí» s’escola s’ha anomenat,
i un bon «sarau» s’ha aixecat.

Qui sap per quins motius,
els epicuris «ni morts ni vius»,

per algunes escoles intolerants,
amb Epicur «no són galants».

Malgrat les dificultats,
els epicuris són escampats,

pel món hel·lènic i africà,
doncs Epicur marca hi deixà.

Platònics i estoics se la juraren,
però a Epicur no el derrotaren.

Si la filosofia d’Epicur vols escoltar,
l’orella ja pots parar.

Un món d’àtoms i buit, la veritat,
segons Epicur, la realitat.

I malgrat déu no hi pinti res,
per Epicur existeix, ai ves!!

En aquest món on déu quasi «sobra»,
l’home a l’amistat s’obre.

Doncs Epicur vol una societat,
on el millor bé és l’amistat.

I els amics mengen plats de verdures,
que són les millors cures,

doncs per Epicur, la veritat,
el major bé és la tranquil·litat

«No cal menysprear la divinitat,
però tampoc mai ens ha preocupat».

Epicur, de la política, no en sap res,
la veritat, no li fa el pes,

tancat al seu «Jardí» a les afores,
i deixant passar les hores;

doncs el gran bé, ja us ho he explicat,
fer amics amb tranquil·litat

Algunes coses en el tinter m’he deixat,
és que tot, mireu, ho he abreviat.

Nietzsche, Marx i altres senyors,
d’Epicur feren «honors»,

i gent de la societat fa aquesta crida:
«l’epicureisme és estil de vida!».

I si alguna cosa més voleu consultar,
a «La Stoa» podeu anar,

i si potser no en teniu prou,
proveu amb la web «cibernous».

I si la vida i temps se’t fan dur,
tens com a consol el «col·lega» Epicur!!!

---

Visita l’Osset de Peluix: http://www.ciutat-perenne.com/m/4ym