Vull recordar a la gent de la RFR i a tots els altres usuaris d’aquesta web (suposo que sou pocs) que, d’acord amb les normes actuals, el principi de publicitat de les sancions ara admet excepcions «especialment en el cas de la RFR».
Per a mostrar-ho, mostro l’article 13D de la normatació, inclòs en el seu títol preliminar, que ho deixa tot ben clar, inclosa una menció de «en el cas molt exagerat de la RFR»:
.
13D. Principi de publicitat de les infraccions dels usuaris i de les degudes sancions (principi amb excepcions, especialment en el cas de la RFR). En un principi, quan l’administrador sancioni a un usuari, soldrà explicar quina infracció ha comès l’usuari; però aquest principi, especialment en el cas ja molt exagerat de la RFR, admet excepcions, excepcions en les quals resultarà que el susdit usuari o conjunt d’usuaris no rebrà ni tant sols ningun avís de la sanció de supressió del seu comentari que, tot i que no serà sota publicitat, haurà rebut.
Jo soc l’Unicorn, l’Unicorn Blanc, sempre buscant visites, per la web rondant, els maleïts frikies raconaires em van les pessigolles buscant.
Per Relats en Català vaig buscant visites i atenció, espero algun dia ser famós, jo l’esperança no deixo, no senyor, jo sempre confio en l’improbable destí, ¡¡què collons se’m dona, si sóc així!!
A Relats en Català i en el Portal Perenne jo hi tinc confiança, sobretot ara que la RFR ja m’ha abandonat, quines coses, podria abandonar, més no ho faré per ara, jo seguiré buscant visites, bo i encara,
jo buscaré més fama, en Catalunya el meu país, en el bon català, la meva llengua, doncs sí, ¿és la meva culpa, de ser així?
Visitant articles d’altres usuaris coses jo puc aprendre, i si visiten els meus articles es fa de molt bon veure, i si així puc satisfer una mica les meves ambicions, ¡¡no em vull desanimar, pels meus collons!!,
jo buscaré més fama, avui i demà, i demà passat seguiré, ai sí, i potser tota la vida, tocant el «flautí», ¿és la meva culpa, de ser jo així?
Avui connecto Internet, com sempre, i veig Racó que no estàs ja gens en la meva ment, i encara que els teus maltractes no els «enyoro» pas gens, i el teu record encara em ressona, una mica, actualment.
En aquest final en què m’hagueres volgut portar tu, empitjorar la meva fama a base de portar-hi merda i fum, en el vostre fòrum no hi tindria res a fer-hi realment, no hi ha forma de lluitar contra la «corrent»,
ja fa unes setmanes que ni tant sols et vull mirar, és que de fet ja no et puc ni suportar, vosaltres el meu cor d’internauta, en certa manera, em vàreu trencar…
La pel·lícula ja s’ha acabat, i, pel que a mi respecta, el Racó s’ha fulminat, és que la meva paciència, és clar, infinita mai s’ha assolit pas, mai hi haurà bona relació al Racó si no es materialitza realment el respecte moral i el bon, seria de reclamar, pluralisme social!!
Juro que al Racó mai hi vaig a retornar, ja he comprès com és la vida real, no puc negar que estem realment fatal, ¡¡un final millor, entre el Racó i jo, mai n’hi haurà!!
La nostra relació es va acabar quan el gamberrisme, mala cosa, es va tolerar (i «se m» va tolerar), i el Racó, de mal viure, se’m va quedar.
I jo ja sé que no hi haurà pas segona part, perquè jo, al Racó, per millorar la relació, no hi haurà pas cap mena d’esforç ni art, jo d’ignorar-vos és la única «relació» que us vaig a donar pas, perquè no vull que al meu respecte li torneu a faltar, perquè el Racó «faltar al respecte amb elegància» us és, respecte a mi una «obra d’art», una «obra d’art» de la qual ja n’estic massa cansat.
Les coses dolentes a vegades es perdonen, però jo sé que el Racó, ni per dintre ni per fora ploren, i el Racó falta al respecte a qualsevol hora,
jo sí que vaig tractar de parlar amb respecte al Racó però per a ells només seré el maltractable Crom, i això no hi jugo pas, no senyor!!
Aquesta «pel·lícula» ja s’ha acabat, i el maleït «cine» ja tancat, no hi haurà mai més peli perquè el respecte moral me l’heu denegat, sense mi, us agradi o no, us n’heu quedat!!
Juro que així no tornaré a actuar, això ja és la vida real, ja entenc que tot això ja va fatal, mai hi haurà un final millor, ¡¡si, per a vosaltres i el vostre sadisme, jo sempre seré un «famós» Crom!!
Jo hauria volgut un final millor, però la «pel·lícula» s’ha acabat, ai, senyor!!
Sé que no és la primera vegada que dic que plego, però ara molt em penso que no hi haurà cap mena de marxa enrere, ¡¡sort de Relats en Català i de Comunidad Umbria encara em queda!!
Sona una música: «ohhhh… ohhh…».
Sé que la gent vol pensar, que jo, malgrat tot, al Racó vaig a retornar, però aquest cop molt em penso que va de veritat, que, a Internet, prefereixo, infinitament més que al Racó, la web, en Català, Relats, i que allà buscaré, la veritat, la fama que el Racó i el seu fòrum sempre m’ha denegat.
¡¡Vaig a mirar de fer, de web, un millor final amb Relats tornaré a començar…!!
Nosaltres, els frikies, afirmem que som amics teus. (soroll d’escàndol en el fons). ¿Vols venir-te amb nosaltres, Crom el nòrdic…?
.
Viuré, viuré, per damunt de tot viuré!! Viuré, viuré…
Per damunt del dolor de les putades dels frikies, Viuré!!
Viuré, viuré…!!
Malgrat els problemes que costi tenir fama, per damunt de tot viuré!!
Viuré, viure…!! viuré, viuré…!!
Per damunt dels malvats frikies, per damunt de la feina que demani la fama, per damunt de tot viuré!!
Viuré, viuré…!! viuré, viuré…!!
I els senyors de la web diuen que la teva web complica massa, no deixis que et tallin la llengua per a acurtar-la, no deixis que te la tallin, tota la maniobra és una farsa.
Diuen que és massa llarga per no escoltar-la, i amb la llengua tallada perds la paraula.
No deixis que la «cuidi» que vol tallar-la, l’únic que es proposa és amagar-la, no deixis que la «cuidi», tota la maniobra és una trampa, i amb la llengua tallada no tindràs parla…
Per damunt de frikies i folloners, per damunt dels mal fets pactes, per damunt de «botiflers», per damunt de tot viuré!!
Si hem de fer política en clau possible, mireu com no és possible i torno a casa, mireu com no és possible, veu política nostra i feu per la casa, no em fiqueu per fora que el temps se’m passa,
agafeu la senyera que al calaix es guarda, i deixeu l’espanyola que es torni a Espanya, agarreu la senyera, recobreu la memòria i feu per la casa, treballeu per la terra que el temps se’ns passa…
Per damunt de frikies i folloners, per damunt dels mal fets pactes, per damunt de «botiflers», per damunt de tot viuré!!
Per damunt de «botiflers», per damunt de tot viuré!!
Per damunt de…
Per damunt de les muralles que han alçat en el carrer, per damunt de tot viuré!! per damunt de les muralles que han alçat en el carrer, armaré la «muigaranga» i entre tots remontarem, passarem a l’altra banda, per damunt de tot viuré!!!
Viuré, viuré…!!
Sigues benvingut a l’Osset de Peluix: http://www.ciutat-perenne.com/m/4ym
Aquest conte és una història d’amor. No és (ni he intentat que sigui) una història d’amor ni molt original ni tampoc extraordinària. Tampoc he intentat fer una història d’amor que agradi a tot el món: això, degut als gustos sempre plurals de la gent, és impossible fer una història d’amor que agradi “universalment”. No vull dir amb això que parteixo de la base que qualsevol opinió o gust de la gent no hi estigui en contra. Com a escriptor, he de dir “No” a alguna cosa.
En tot cas, una cosa és certa: he escrit aquest conte pensant més en històries clàssiques i consells morals, que no pas en reflexar els problemes i maldecaps de la gent moderna (dit sigui “moderna” sense despectivitat), ni tampoc en expressar un conte de malestar, drogues, vici i pessimisme. És un conte de gent benestant que afronta els problemes de la vida i de l’amor.
No vull desvetllar ni tant sols el principi de la història. Per això, he posat al final un capítol resum. També he procurat que la història fos prou comprensible com perquè tothom la pogués llegir amb la suficient fluidesa. Aquí veurem les dificultats amb que es trobaren Eric i Miranda des que es conegueren. El nom de la història (“Osset de Peluix”) ve d’un “mot”, un pseudònim que li dedica la Miranda a l’Eric res més coneixer-lo.
Així doncs, passem a la història.
“Miranda plora”.
La Miranda no és més que una noia d’aquelles que en podríem dir casamentera. Simpàtica i complaent amb els homes, últimament es barreja amb gent que, cada dia ho veu més clar, no li convenen. Per dir-ho amb poques paraules, el seu nuvi (un tal Armando) és un punk, atrevit, maleducat, de fals somriure i enganyador. La pobre Miranda, però, s’ha fet una promesa solemne: no quedar-se mai sense nuvi, encara que això signifiqui haver de canviar l’anterior per un de nou.
Per sort per a ella, la Miranda sí té algun vertader amic. El Joan, company de colegi, que sempre li ha desaconsellat la relació que té amb l’Armando i els seus colegues. Avui, Miranda, com fa ocasionalment, ha anat a visitar el Joan i a parlar una estona amb ell. No obstant, la seva paciència, gota a gota, s’ha desbordat, i plora pel carrer sense ni preocupar-se per eixugar-se les llàgrimes. Està trista, i l’Armando li ha malferit tant l’ego, que va perdent la preocupació per les petites coses.
Arriba a la porta i truca. Li obre el Joan, que ara estava en casa sol. La veu plorar i l’abraça.
– Un altre cop l’Armando, oi?
– Sí, Joan. Ja no puc més. No et puc ni explicar el que m’ha dit davant un cosí meu que havia vingut a visitar-me. A més, no té ni vista: jo estic farta d’ell, però es pensa que m’empasso la seva forma de ser i encara que el trobo sexy. Quins collons!
– Ja et dic que trenquis amb ell.
– No puc, Joan! – La Miranda el mira amb pena. – Quan estava en el seu llit de mort, li vaig prometre a la meva àvia que mai, mai, en la mesura del possible, estaria sense nuvi. Quan vaig fer la promesa encara no sabia com era l’Armando, em pensava que tot era diferent. Ara l’àvia ha mort. Mira, l’àvia me l’estimava molt, i ho tinc que complir. Si trenco amb l’Armando trenco la promesa.
– Segur que la teva àvia ho entendria. Bé, va ser la seva última voluntat, però trencaràs amb l’Armando i aviat en trobaràs un altre.
– No. A més, aquesta promesa la vaig jurar perquè, tu ja em coneixes, jo detesto la vida de la solteria. No sóc gaire una dona moderna, sóc més aviat clàssica, vull un matrimoni, vull ser fidel a un marit, tenint una feina pròpia i siguent independent però vull estimar apassionadament a algú.
– A veure, i em vols dir que et quedaràs amb l’Armando en nom d’aquesta promesa…
– No… Bé, des d’avui, estic pensant en si algú voldria sortir amb mi… però… però qui ho farà?
– Jo no puc fer-ho, Miranda. Ja ho saps: estic casat i estimo molt la meva dona. Jo estic segur que tu seràs una bona dona per a qui et trobis, com hauries pogut ser una bona dona per a mi si s’haguessin donat altres circumstàncies.
