Sona pel fons una música des d’un tocadisc dels antics:
– Taaa, ta ta ta, ta ta taaa, ta taaa.
I jo, des d’un llit sol, tombat cap a la dreta mentre que a l’esquerra, on no hi ha ningú, és d’un altre color, canto…
– El dilema s’ha acabat, això crec jo – apareix com un fantasma dels forums que m’estira de la manta, pero jo la subjecto en ferm – i no vull tornar als fòrums d’Umbria, ni als del Racó – m’aixeco sobtadament.
– Jo no vull, jo no vull, trobar-me en cap folló, i si vull bona amistat en el Facebook l’he trobat.
– Potser cal, potser cal, en la meva vida més diversió, però me les vull apanyar i sense els fòrums avançar.
Es sent més música.
– Tinc en compte que no sé, que mai es pot dir «mai més», però per ara quan em parlen de forums, jo em giro del revés.
– Sense propaganda sense filosofia, obligat als seus temes cada dia, aquesta convivència a mi no em val, jo me’n vaig a un altre espai, qüestió de gustos què carai!!
– I mentre em reparteixo pel Facebook i per Relats en català, la vida vull provar de disfrutar. I els fòrums no els enyoro, no fan per mi, jo tinc els gustos cap aquí.
– A famoset, a famoset, a famoset vull arribar!! A famoset, a famoset, a famoset vull arribar!!
Em torno a veure al llit on el fantasma dels fòrums m’estira de la manta del llit inútilment, amb mi mantenint-me del tot ferm. Després torno a l’escenari.
– A famoset, a famoset, a famoset vull arribar!! A famoset, a famoset…
El llamàntol més maco de la costa podríem dir-ne, elegant com sempre, un crustaci digne d’una certa admiració, va decidir sortir de l’aigua del mar per uns moments abans de tornar. De sobte, va veure una cosa que li cridava l’atenció: una criatura de gran tamany (ell no ho sabia, però era un ésser humà, més concretament un lampista) que tirava un objecte al mar ben alt i lluny que el llamàntol va creure, sense veure’l massa clarament, que era un altre crustaci com ell. El crustaci, dominat per la ira, es va decidir a atacar a l’ésser humà.
En realitat, però el crustaci llamàntol no sabia que el que l’ésser humà tirava al mar no era ningun crustaci sinó una làmpara amb la que el lampista portava hores barallant-s’hi per poder-la arreglar i al final, malgrat les insistències del client per fer-la reparar a tota costa, s’havia adonat que la làmpara era totalment irreparable. Malgrat ser conscient que això li podria haver de suposar pagar una indemnització (que pagaria gustós, siguent com era una làmpara la mar de comuna i corrent), no podia ni tant sols conservar la làmpara amb la ràbia que li donava el pensar en la de temps que li havia costat intentar reparar-la sense ni tant sols èxit,
Podria haver-la tirat a un contenidor ni que fós lluny de casa, però, no volent que ningú sabés mai més res de la làmpara ni del temps de reparació que li havia costat infructuosament, li va donar el rampell de llençar-la al mar. I això estava fent…
El llamàntol s’apropava cuita-corrents a l’home que “havia tirat violentament un crustaci al mar”, com si anés a combat mortal. Però el lampista, girant-se de sobte, va veure el llamàntol que se li apropava amb rapidesa, i, coses de la vida, va passar que el va trobar molt bonic. El va agafar amb suavitat i afecte i, com si resultés que el llamàntol entengués tot el que ell li deia (¿qui no ha parlat mai a un gat o a un gos, per exemple?), l’home lampista, agafant-lo del terra i acariciant-lo amb l’epiteli dels seus dits, li va dir:
– Ui, quin crustaci més bonic!! ¿Com estàs, bufó? ¿A què vens? ¿T’agradaria ser la meva mascota? Apa, vine a casa meva que et prepararé alguna cosa de menjar improvisada.
El crustaci anava a reaccionar en contra, però les carícies de l’epiteli el varen convèncer, almenys en part de moment, i es va deixar portar, a veure què passava, per l’ésser humà, qui el transportava amb delicadesa com si fós la seva mascota de tota la vida.
L’home, un cop arribat a casa seva, va posar el crustaci dintre d’un pot gran a l’espera de comprar-li una peixera més apropiada. Però resulta que l’home no vivia sol, sinó que vivia amb la seva muller, que en aquest moment no era pas a casa, sinó que havia anat a fer un encàrrec. El lampista, que per cert es deia Johnny, va decidir que el seu nou crustaci es diria “el Pinces”. Li va posar una mica d’aigua al pot, li va posar una mica de menjar per a que estigués còmode, i, segur que el crustaci no es podria escapar malgrat que ho intentés, i suposant que la seva dona no tornaria tant aviat de fer els encàrrecs, se’n va anar a fer un passeig.
Deu minuts més tard, la seva dona, no sospitant res del nou “inquilí” com era obvi, va sentir certs sorolls com d’una rata… va apropar-se a poc a poc cap al pot d’on venia el soroll i es va quedar de pedra al veure al crustaci tranquil·lament fent lo seu.
Quan l’home va retornar, la seva dona, que es deia Maria per cert, li va fer una bona bronca al lampista, dient-li: “Què és això? Jo ja puc sortir de casa? Bé… Aquest diumenge el portarem al nostre mas i allí es quedarà”.
En Johnny es va disgustar al sentir això, però sentia que no ho podia impedir. Va fer carícies al “Pinces” amb l’epiteli, per dir-ho així, dels seus dits i li deia paraules suaus. Semblava que el Pinces estava condemnat perquè a la seva dona no li queia bé…
Però passaven les setmanes i la dona ja ni parlava d’enviar el Pinces, el llamàntol, al seu mas… al contrari, fins li feia alguna carícia a la bèstia. Després d’un temps, el Pinces es va integrar a la família com si fós un familiar de rang especial.
Un dia el Johnny li va dir a la seva dona Maria, pel que ell pensava:
– Tu et penses que ell és una closca-trencacoses amb tubs digestius.
I ella li va dir tranquil·lament:
– Si jo pensés això, aniria a parar… ¡¡al matadero!! – dient l’expressió final en castellà.
I l’endemà el Johnny va veure a la dona acariciar amb l’epiteli de tota la ma al crustaci mentre deia, sense que el Johnny li preguntés res al respecte per anticipat; deia això:
Jo l’Unicorn només fama vull tenir, més de fet és complicat d’obtenir, m’agradaria saber quina és la solució, potser m’ho he treballar millor!!
Rock, rock, rock, rock és el rock d’Unicorn, corn, corn les visites em farien feliç però això ho veig tot molt gris!!
Als fòrums ja ni aigua d’ells ja vaig plegar, i de moment a l’altre Internet no em fan gaire cas, jo la meva lluita vull continuar, algun dia la fama em somriurà!!
Rock, rock, rock, rock, és el rock d’Unicorn, corn, corn, de moment no em volen visitar, algun dia els sabré motivar!!
A la meva web hi ha molts articles bons, o almenys, bé xicots, això em penso jo, si algun dia em vols visitar i comentar, jo agrait te n’hi penso estar!!
Rock, rock, rock, rock, és el rock d’Unicorn, corn corn, no em penso promocionar al fòrum del Racó, però hi ha altres llocs, déu n’hi do!!
L’Èric i la Miranda s’estan esperant, però articles nou tard o aviat ja tindran ho juro pel meu honor d’administrador Unicorn, jo no me’n canso, tinc molta sort!!
Rock, rock, rock, rock, és el rock d’Unicorn, corn, corn, mai se sap fins quan durarà el temps gris, mira de fer articles i d’estar ben feliç!!
De moment cal escriure més coses però ho deixo, no faci nosa ara me’n vaig a fer un mos potser un dia faci el rock d’unicorn dos!!
Rock, rock, rock, rock, és el rock d’Unicorn, corn, corn, espero que s’hagi agradat, això de moment s’ha acabat, això de moment s’ha acabat, de moment s’ha acabat… de moment s’ha acabat… de moment s’ha acabattt…
En un llit, estan la meva mare en un extrem i jo mateix en l’altre; al mig hi ha la nostra gata Brenda. Sona una música. La Brenda (posem que en aquest relat pot parlar) es posa a dir:
– El dilema és comptat, ja veieu que sí, amb la mare en un lloc, i en l’altre Unicorn tenir!!
» Jo sempre me les veig passar – continua la Brenda, – no em vull definir, perquè si desagrado a un dels amos, al carrer per sempre puc sortir!!
La mare està ara en una habitació mirant la televisió mateixa; la Brenda s’asseu a la seva falda:
– Amb la mare, amb la mare, veig la televisió amb un somriure, mentrestant, mentrestant a ella li arrenco cuatre caricies!!
La Brenda aleshores salta de la falda de sa mare, la televisió i el menjador i passa a una altra habitació, l’anomenat «estudi», on jo manego l’ordenador amb cara d’enfadat; la Brenda se’m posa a la falda i jo l’acaricio; la Brenda diu:
– Els enemics frikies podrien tornar, Unicorn pot tenir conflicte a la seva web, jo li donc suport i companyia, doncs estic en aquesta casa gràcies a ell!!
» Però si després la mare insistent, em té presses per acariciar, jo canvio d’opinió, vaig on el vent em pugui guiar!!
Ara la Brenda està en el passadís i diu:
– No em penso decidir amb un sol, no no, no veig el perquè, si a mi em surt més a compte i tant, jugar amb els dos és el meu paper!!
» Com ningú, com ningú, jo em sé entendre en tots els racons, triumfita, filosòfica, sóc la gata camaleó.
Ara la Brenda està enfront de la mare; jo estic aprop; la Brenda diu:
» Ara estic amb la mare d’Unicorn, mentre la mare cuina jo faig companyia; però quan cal donar raó a Unicorn Blanc, amb la filosofia jo em quedaria!!
» I quan vingui el germà d’Unicorn jo sé, que, amb el seu rol faré bon paper!! Quan ell ens vingui a visitar, bones carícies em podrà donar!!
«L’Unicorn, l’Unicorn, la mare d’ell, els dos hi són, i jo que sóc llesta quedo bé amb tothom!! I el temps que vingui el germà amabilitat no li faltarà!!
Ara Brenda està junt a mi; em parla i jo l’escolto perfectament:
– En aquesta casa, en aquesta casa, en aquesta casa, en aquesta casa, m’hi vull quedar!!
Ara, la Brenda està junt amb la mare d’U.Blanc, que l’escolta i l’entén del tot:
– En aquesta casa, en aquesta casa, en aquesta casa, en aquesta casa, m’hi vull quedar!! Encara que, siguent jo algo tonta, per la temptació em voldria escapar!!
Ara està junt amb el meu germà, que l’escolta:
– En aquesta casa, en aquesta casa, en aquesta casa…
A l’escena final, la Brenda està en el centre de l’esquena, mentre que jo, ma mare i mon germà ens allunyem de la Brenda un tros lluny, de moment…
Rep o havia rebut, el nom de Trifachito una hipotètica unió electoral entre el PP, C’s i VOX per a intentar governar en Espanya. El nom va ser creat en les xarxes socials, i Miquel Iceta, especialment, es va encarregar de popularitzar-lo.
Alguns varen pensar que el Trifachito faria unió el 2017, però la victòria per majoria simple del PSOE i, amb el pacte amb Podemos i ERC, la seva futura entrada en el govern, varen impedir aquesta unió.
Actualment podria dir-se que el trifachito, si és que mai ha tingut o havia tingut una existència real, ha desaparegut o està en crisis, degut ni que sigui només al gran enfonsament que ha tingut un dels seus «membres»: el partit polític de Ciutadans, davant el fatal resultat obtingut en les eleccions catalanes i madrilenyes.
El nom de Trifachito és una unió, un tant sarcàstica, entre les paraules «tripartit» i «facha».
Basada en el Trifachito i en la Trinca, el programa de televisió Polònia va fer la cançó Arriba el Trifachito
També, basat parcialment en la informació del Trifachito i també en vivències seves d’Internet, n’Unicorn Blanc va fer la cançó, en vers, sense música i per escrit, d’una cançó anomenada Arriba el Perennito .
Havia passat un cert temps. El carromatge d’improvització ja feia dues hores que havia arribat a casa del doctor. En aquell moment, a la Misaki Manaka l’estaven atenent varis doctors en una habitación contigua. En l’habitacio d’espera están esperant la Misaki Aurora, el guerrer Obashim i el rei Serafí. Encara que tots tres están dolguts per lo que está passant i per a què li podría pasar a la seva amiga, sens dubte el més adolorit era el rei Serafí, amant recent de la Manaka de qui almenys es suposava que en pocs dies es casarien. De tant en tant, en Serafí es posava a plorar.
Oh, per tots els déus!!! Què faré si la Manaka es mor? Per l’Altíssim, què faré?
No pateixis, bon rei. – Deia el Obashim. – Mentre hi hagi una possibilitat de salvar-la, farem tot el posible.
La Manaka estava molt adolorida però conscient, però li havien dit que de moment no podía aceptar visites. De fet, els doctors semblava que havien arribat a una mena de conclusiò, perquè li havien demanat al rei que els hi fés venir els experts en viatge interdimensional. No cal dir que el rei va fer-ho cumplir amb tota la rapidesa posible.
Mentre la Manaka lluitava per sobreviure, varen visitar-la diverses persones, entre elles els tres anteriorment supersticiosos, algunes persones del poble de Gandalf, especialmente de la zona de ball on ella dansava, i gent de Yorosham que no coneixien personalment a la Manaka però que volien manifestar la seva repusa per l’atac a traïció que aquesta havia sofert, especialmente a molt poc temps material de fer-se reina consort.
Per cert, que la Manaka va dir, sense burla, als tres supersticiosos que li semblava una ironia que quan la varen conèixer, per una confusió, la varen voler matar i els hi va faltar poc per a fer-ho i en aquell moment es preocupéssin tant per la seva propia vida.
Amb el pas de poques hores, es va descubrir qui havia atacat a la Manaka i perquè. Es tractava d’una dona que creia en valors antics de Yorosham i que no li agradava gens que el rei es casés amb una plebeia. La dona va ser capturada i, després de rebre uns quants cops de fuet, va ser portada a presó per a una condemna de tres anys, que podía pujar a vint si la Misaki moria, ja que llavors seria un assassinat a ple efecte.
Però el rei no volia pensar molt en això… només volia pensar en el futur de la seva estimada, en aquel moment atrapada en la “teranyina” d’un verí que li podría costar la vida.
Mentrestant, el rei procurava distreure la mirada.. una mica sovint en les tetes de l’Aurora, que li feien pensar en les de la Manaka, amb la última de les quals havia compartit una nit de sexe molt satisfactori.
Varen passar dues hores, amb el rei profundamente preocupat, amb l’Obashim i la Misaki Aurora intentant animar-lo.
Finalment, un metge va obrir la porta i va dir:
Crec, senyors meus, que jja poden entrar a veure a la senyoreta Manaka. Encara hi ha un mètode per a salvar-la… a un alt preu. Però primer passin vostès tres a veure-la, passin, que s’alegrarà molt de veure’ls malgrat el seu estat.
Sense entretenir-se ni un segon, la Aurora, el Serafi i l’Obashim s’aixecaren de la cadira i, l’un rera l’altre, passaren per la porta oberta. A dintre de l’habitació consegüent hi havia la Manaka, molt debilitada i tombada en un llit però aguantant; somrigué al veure’ls entrar en l’habitació als tres, però especialment a Serafí. L’Aurora fou la primera en abraçar-la:
Ai, amiga meva, jo que ja m’havia fet la idea de ser la teva dama d’honor i ara tot quedarà en un no-res potser.
No pensis en això, Aurora, sisplau.
Després l’abraçà l’Obashim i li va dir:
Mai se m’ha donat bé dir llargs discursos, Manaka, però, fins i tot si et morissis aviat (i no faig sobre això cap acudit) recorda bé les meves paraules: tu tens molts valors a la teva manera, l’habilitat en les armes no ho és tot ni mai ho será tot. Penso que ets massa exigent amb tu mateixa i em dol veure’t en aquest estat. De la manera que sigui, salva’t.
Mil gràcies, Obashim, amic meu.
Finalment, sense oblidar que el temps jugaba en la seva contra, el rei Serafí va abraçar la seva promesa i, amb veu mig retallada pels seus plors, li va dir:
No sé què podría dir que no ho sabessis o no t’ho hagin dit ja l’Obashim o l’altra Misaki. Passi el que passi, vull estar al teu costat… T’estimo molt. Sisplau, salva’t.
Quan s’acabaren les mostres d’afecte, els doctors s’acostaren uns pocs pasos als aventurers i al rei i un dels doctors li va dir:
Escolteu-me atentament. El que vaig a dir la Misaki Manaka ho pot escoltar. Hem estat examinant entre els doctors i els experts en portals dimensionals i hem arribat a una conclusión unánime: la Misaki es morirà en menys de quatre dies escassos a menys que… bé, només hi ha una manera de salvar-la.
Quina? – Preguntà ansiosament en Serafí. – Digueu-me-la en seguida!!
Nosaltres en aquest temps d’espases i llegendes no tenim mitjans mèdics per a contrarrestar el verí, però, segons hem examinat, en el temps d’on prové la Misaki, allá en el futur llunyà, calculo que sabran més sobre verins i la podrán salvar.
Però – deia el rei; – a mi m’havien dit que podrien passar molts anys, si és que passés mai, fins que el portal transtemporal entre l’època originària de la Manaka i el nostre temps del passat poguessin entrar en contacte i fer traslladar gent.
Senyor rei – va dir respectuosament el doctor – sabeu que el trànsit temporal és una cosa molt imprevisible.
Genial!! – diu la Manaka sense cap ironia. – Només cal que se’m transporti al temps del qual provinc, que allá em curin i després retornar al passat per a casar-me amb el rei.
No – diu el doctor respectuosament però no renyant a ningú. – Aquest portal es tancarà quan tu l’hagis atravessat i no podràs tirar enrera al passat. T’hauràs de conformar amb quedar-te al teu futur originari per tota la vida, molt em temo; ho lamento per tu. Dubto moltíssim que puguis retornar a aquest temps. Però si et quedes en aquest temps mateix, el verí et matarà en pocs dies. I no tardeu molt en decidir-vos, perquè el verí que ara pateix la pobra Manaka podría tenir efectes fins pitjors dels previstos i morir-se fins més aviat de lo probable. Us deixem els quatre a soles uns minuts perquè digueu, en aquestes condicions, què s’ha de fer.
Els doctors i els experts en trànsit dimensional van sortir per la porta, però no trigarien molt en tornar.
Bé – diu l’Obashim, – ¿i ara què fem?
És obvi – diu l’Aurora; – ha d’anar la Manaka de seguida cap al futur; si no, es morirà en aquest temps.
¡¡Sí, és la mar d’obvi!! – diu Serafí, amb ironia i ira alhora. – ¿I què passarà amb la boda? ¿Mai em podré casar amb la Manaka? A menys que… Estic rumiant una idea que… A veure, Aurora, tu tens certs coneixements de màgia… Podria el portal dimensional, si es volgués, trasladar a dues persones, i no només a una de sola?
L’Aurora es va rascar la barbeta, pensativa, i va respondre:
Gairebé sempre un portal dimensional pot transportar a dues o tres persones. En ocasions, alguna més. Però, ¿perquè ho preguntes, Serafí?
Perquè jo vull anar-me’n amb la Manaka al seu futur i, un cop arribat allá, quedar-me en el futur amb ella per sempre, ressignant-me a perdre la condició de rei. Seré una persona simple i treballadora en el futur llunyà.
Què!!!??? – Digueren l’Obashim, la Aurora i, des del llit, la Manaka, tots tres gairebé alhora.
Faries tot això només per mi? – deia la Manaka, qui gairebé no s’ho podía creure. – ¡¡¡Això no pot ser, Serafí!!! Ehem, Misaki Aurora, Obashim, ¿us importaría marxar una estona i deixar-me a soles amb el Serafí?
L’Aurora i l’Obashim es miraren entre sí, però decidiren obeiir la petició de la Manaka. Sortiren per la sortida i, així, el rei i la seva promesa estàven sols a l’habitació.
No vull parlar més tel tema – deia el rei a la seva estimada. -. Me’n vaig amb tu al futur. No sóc un extraterrestre, sabré adaptar-me al teu temps… Encara que, és clar, no podré portar pel carrer la meva túnica de rei antic.
Però què passarà amb el regne si tu marxes?
No t’has de preocupar d’això. Segons la llei, si abdico heredarà el tro el meu cosí germà, i estic segur que farà una bona feina.
Però perdràs les comodiitats i els valors materials que tenies com a rei!!! I a mi em sembla malament que perdis tot això només per mi.
Jo per tu seria capaç de fer gairebé el que fós, hi faria moltes coses – va dir el rei Serafí amb veu autoconvençuda.
Però, francament, jo, apart d’unes tetes enormes, no posseixo gaire cosa…
Crec que té raó l’Obashim quan diu que et subestimes massa… A mi m’agrada molt el teu carácter pacífic i complaent… he patit dones amb massa carácter i t’asseguro que no era pas millor.
Però pensa, Serafíí, en tots els objectius que tenies marcat com a monarca, i ara ho tiraràs tot pel balcó!!
Però…
Parlen durant prop de cinc minuts, i al final el rei Serafí suspirà fortament i digué a la Manaka, qui seguia tombada al llit:
Està bé, Misaki, accedeixo a la teva petició: no t’acompanyaré pas al futur, hi vas tu sola i jo em quedo aquí com a rei; però abans, m’agradaria que em concedissis un últim favor fácil… no és obligatori però em faria ilusió.
Digues, amor meu.
Que em deixessis juguetejar una mica amb les teves tetes. Es suposa que mai més ho podré fer. Un caprichet…
Em recordó que a tu t’agrada xurrupar una mica de llet de les meves tetes.
Tens unes tetes tant adimrables com la teva memoria!! Doncs, si em deixessis…
Ets una mica pervertidet, Serafí.
Això és perquè estic boiig per tu – diu el rei, amb veu alegre però un tant amarga, perquè el destí els separaría dintre de poc.
Durant prop de deu minuts, estigueren juguetejant sexualment, però després, digueren que prou i que era ja la hora fatal. Varen fer venir a l’Aurora i a l’Obashim i a tots els doctors i especialistas, i li digueren a tots la decisió que havien près. Els escoltaren. Ningú ho discutí. Així doncs…
Així,és millor que no perdem el temps – va dir el principal expert en trànsit transtemporal; – Misaki Manaka, encara que estiguis adolorida pel verí, procura posar-te dreta, encara que et tingui que subjectar algú, i prepara’t, perquè el portal dimensional temporal només durarà un quart d’hora o fins que jo el tanqui, cosa que faré quan hagis passat, maca, per evitar un improbable però posible accident.
L’expert va començar a dir unes paraules màgiques amb un bastó màgic. Malgrat tot, la Manaka encara va tenir temps de dir a l’Obashim i a l’Aurora un “a reveure, amics meus” i al Serafí: “adéu amor meu”, sense cap rastre d’ironia, però sí que amb una tristesa tan gran que, malgrat que ho intentà, no la pogué dissimular.
Al cap de pocs minuts, aparegué un portal dimensional; a darrera, s’hi veieren algunes coses indubtablement de carrers l’època actual. Fins i tot, tots ells, excepte la Misaki que ja venia del futur, estaven sorpreses davant del que veien. Però no era temps per a pensar. Era millor no malgastar temps, i la Manaka ja s’havia despedit de tothom, de manera que, a una petició de la debilitada però valenta Manaka, dos metges la llançaren pel portal dimensional, que ella atravessà, i de seguida l’expert dimensional, en un escás minut feu tancar i desaparèixer aparentment per sempre el portal dimensional i amb ell la possibilitat de tots ells d’estar amb la dolça i, almenys per al rei, enamoradora Manaka.
El rei es quedà mirant el lloc on havia estat el portal que s’havia endut la seva estimada. ¡¡Hauria renunciat a gairebé qualsevol cosa que tenia, inclosa la seva condició de rei, per anar-se’n amb ella a gairebé on fós, però si ella no volia que anés amb ell no podía ser!!
L’Obashim li va posar la ma a sobre l’espatlla dreta del rei i li va dir:
Serafi, tots lamentem molt la marxa de la Manaka, però vull dir-te que…
Un moment – va dir un dels doctors. – hi ha un assumpte per arreglar. Segons la tradició, en aquests casos és costum que el nuvi es casi amb la dama d’honor.
Però… – digué l’Aurora, – però si la dama d’honor sóc jo!!! El rei ara és un amic meu, però de qui estic enamorada és de l’Obashim!!! No me’n podeu separar d’ell!!!
Com que, del nuvi, el rei, i i de la dama d’honor la ciutadana Aurora – continuà el doctor – qui té més jerarquía en aquest cas és el rei Serafí, pot, si ho desitja, imposar-se sobre la dama d’honor per a fer-li cumplir la tradició!!!
“Això seria una ocasió ideal” pensa l’Obashim, “per a tenir una tetorrona molt atractiva al meu costat!!! Imagina’t, la Misaki Aurora empesa per la tradició a ser la meva esposa!!! Però ¿què en pensaría l’Obashim, si li separo de la seva novia per la força?”.
¿I doncs, señor rei, què vol fer, imposar la tradició a la dama d’honor o deixar-la lliure?
El rei es prengué uns segons per a reflexionar. Després, donà una resposta…
Per a saber la resposta del rei, llegiu el següent capítol.
Quan em vaig iniciar a la filosofia (tenia 19 anys, i avui (11-AB-06) tinc 29), tenia tres filòsofs preferits: Nietzsche, Maquiavel i Epicur. Com passa amb els partits polítics, el temps acaba per mastegar tots els ídols. Al final, d’aquests tres pensadors, l’únic al qui he persistit en admirant-lo (no sense trobar-li alguns aspectes criticables) és Epicur.
Explicar aquí el pensament, la vida o el context històric d’Epicur faria malbé l’auca que (espero) vas a llegir ara mateix. El que vull remarcar és que, encara que ja no senti per Epicur una admiració cega, sí que li conservo bastant de respecte.
En aquest sentit, doncs, vull deixar clar que, respecte al vell savi atenès, en sóc un fan i, per tant, no totalment imparcial. (En aquest sentit, qualsevol crítica anti-epicurea vostra, escrita amb respecte clar, serà tinguda en compte).
D’altra banda, i perquè no dir-ho, aquesta auca no l’he fet en una setmana, sinó que està feta en base als anàlisis que des de fa anys, a temporades, vaig fent sobre Epicur i els seus temes: la biografia, la filosofia, el context històric, els membres de la seva escola, la posteritat a l’epicureisme i d’altres aspectes. Per tot això, recomano llegir l’auca sencera abans de l’explicació a les estrofes.
Per últim, al pàrraf posterior indico alguns llibres, fonts d’informació, tots ells interessants i, dins del tema de la filosofia, entretinguts. Us recomano que li doneu una ullada, quant i més si els teniu a casa, almenys si el tema de la filosofia antigua i moderna us interessa.
Espero que l’auca us agradi, i que tingueu paciència per llegir les seves 33 estrofes. Salut! Visca Epicur!
Fonts d’informació:»Història de la filosofia, Antiguitat i Edat mitjana» (E. Bréhier), «Epicuro» (C. Garcia Gual), «Iniciació a la història de la filosofia» (Llatzer Bria i altres autors), «Histora de la filosofía griega» (Luciano de Crescenzo), «Epicuro, obras completas» (José Vara).
.
L’Auca d’Epicur.
1) Jo em dic Epicur d’Atenes, soc de Samos, de naixement, tancat en l’infern diví, per un dimoni inclement.
2) Dante Aligeri va aconsellar a déu, i a l’infern bé m’han tancat, perquè la immortalitat de l’ànima i la providència, als meus escrits bé he negat.
3) Més no us cregueu que sóc atéu, no és veritat, no senyor, jo crec en l’existència de déu, malgrat digui el tal Ciceró!
4) Ciceró, Plutarc i Sèneca, i altres filòsofs malparlats, de mi han dit una barreja de mentires i veritats, doncs la seva filosofia, clar i català, és tota la que volen contar.
5) Però mireu si m’he despistat, que de mi no us he parlat; Epicur, de pares de classe obrera, i de mentalitat lleugera, nascut poc després de la mort de Plató, (filòsof absolutista, que cabró!).
6) Malgrat mon primer professor, fos de mentalitat platònica, de la filosofia formalista i divina del platonisme, «no n’he agafat mai la tònica», de Plató faig oposició, des de la crítica i reflexió.
7) La meva època, de crisis i guerres, la fi de la polis ha comportat, i amb Alexandre Gran i successors, cap a l’univers, l’helenisme, s’ha enfocat; les reflexions de Plató i Aristòtil, la veritat, ja no descriuen la nova realitat.
8) De l’aristotelisme, de fet, he agafat, un hedonisme moderat; en la meva filosofia, un plat de pa i verdures, són, de fet, les millors cures; i una mica de vi jo voldria, doncs jo dic sempre: «Salut i alegria!».
9) I qui no pot patir el pecat de l’orgull? Doncs el meu pensament vaig defensar, i als pensadors d’altres escoles, algunes «parauletes», els vaig dedicar; però en aquest tema, la posteritat, crec que ho ha exagerat.
10) Però el millor bé de la vida, la veritat, és tenir una bona amistat; el comic Meandre, bon amic, m’ha fet costat, i des de l’infern l’he enyorat; i si vols amistat i felicitat, ves a la nostra comunitat.
11) No em comparis amb J. Locke i Hume, però jo sóc empirista, doncs no crec en el coneixement innat, només en «olfacte, ulls i vista»; doncs és metafísica d’imaginació, la de Parmènides i Plató.
12) Però els meus ulls de no-científic, no em permeten entendre el cosmos, la veritat, en la meva «lletra a Pitocles», un munt de teories diferents he acceptat; només busco combatre el mite i la superstició, en especial els del senyor Plató!
13) He passat a la història de l’atomisme, com, de Demòcrit, un continuador, tot és matèria, buit i déus passius, i a l’espiritualisme, l’oposició.
14) En aquest univers atomista, sí existeix la divinitat, que tant li fot els assumptes de l’home, i prefereix la comunitat; déus de matèria i no d’esperit, com a la meva filosofia bé he escrit.
15) Els àtoms xoquen i xoquen, en un univers buit i silenciós, i l’ànima, mortal i material, rep sensacions de tot colors; l’ànima sent, dels plaers, la necessitat, i, contra el dolor, s’hi ha negat.
16) L’acusació d’atéu de Ciceró, Plutarc, i dels estoics, és clar, no sé d’on la van treure, se la devien inventar; calleu i no sigueu malperits, llegiu-vos els meus escrits!
17) Escrigueren que la meva escola, «el Jardí», tot és orgies i descontrol, «a veure si al cabró d’Epicur, amb rumors, li fem un gol», només és un lloc d’ascetisme i tranquilitat, la meva visió de l’amistat.
18) El Tetrafarmac de la meva filosofia, llegiu a sota, us la resumeixo tota: no tinguis por als déus ni a la mort, no tinguis por a la sort; al plaer dóna satisfacció, i al patiment, no tinguis por.
19) La mort, el gran mal per alguns, no ens fa cap espant, ni por, doncs, dels àtoms, no és res més, que una desintegració; si la mort és el final del dolor, cap motiu per patir, no senyor.
20) Però la mort de varis amics sí que em va desconcertar; per exemple el meu amic Metrodor, que la mort se’l va emportar; per això, quan la mort dol, la meva «filo» em fa consol.
21) En el moment de la meva mort, la filosofia va triomfar; dos dies al llit enmig del dolor, però el desànim no em va guanyar; fins em vaig prendre un vinet i una copeta, doncs el plaer, en vida o mort, és la meta.
22) Segons Plató, estoics i eleàtics, si no fas cas a déu, malament; nosaltres no creiem això, sinó que el savi és autosuficient.
23) Tot i que rebutjem la metafísica, de la nostre filo en fem un sistema; senzillesa, coherència i utilitat, sempre foren nostros emblemes.
24) Mentre Sòcrates sortia a la plaça pública, nosaltres, la política, volem evitar, fer vida comuna d’amistat i anar tirant, que els polítics facin, i a callar, com hem dit, el nostre bé més preuat, és, purament, l’amistat.
25) El savi, hedonista i erudit, és la nostra finalitat, doncs el nihilisme de l’escepticisme radical, mai, miri vostè, ens ha agradat; Cultura, seny i erudició, de l’epicureisme la nostra opció.
26) Lucreci, Filodem i D. Laerci, i altres epicuris, quina sort, prolongaren la doctrina epicurea, segles després de la meva mort.
27) Quan l’epicureisme arriba a Roma, jo me n’he desencantat, perquè la meva doctrina, serena i amable, en vicis i orgies s’ha transformat; m’han transformat la doctrina en vici, sí senyor, com donant la raó al Ciceró!
28) Aquesta és la meva filosofia, que cinc segles va durar, però com totes les obres humanes, algun dia s’havia d’acabar.
29) L’escolàstica ens va perseguir, no va tenir cap clemència, mentre romanem ben invisibles; armem-nos de paciència.
30) L’empirisme, Marx i Nietzsche, i d’altres, ens feren suport, i així els escrits que ens quedaren, crearen una nova sort; de l’empirisme i l’hedonisme, sí senyor, som part de la tradició.
31) Punks radicals i joves hedonistes, de mi, Epicur, em fan una crida, mostrant que l’epicureisme, en el fons, és ben bé un estil de vida; i Dalton i els científics de la història, dels epicurs fan memòria.
32) Aquí en l’infern he d’esperar, doncs el perdó de Crist em pot arribar; mentre miro satisfet, com les meves doctrines fan el «fet»; alguns pensadors m’insulten d’escòria, però he passat a la història.
33) No deixis que la meva filosofia sigui inútila, si el viure i el temps se’t fa dur, sempre et quedarà com a consol, el meu pensament, el d’Epicur!!
En honor a Epicur, mestre en l’art de viure en plaer.
.
Explicació de les estrofes.
Estrofa 1: Presentació d’Epicur en l’actualitat, estant en el cel (com a ficció).
Estrofa 2: Dante Aligeri va escriure, en la seva obra «Infern»: «En aquesta part tenen el seu cementiri / amb Epicur tots els seus còmplices / que fan que l’ànima miri en el cos». Per tant, per a Dante Epicur ha (o hauria) d’estar en l’infern per haver negat alguns aspectes del cristianisme convencional.
Estrofa 3: Malgrat els comentaris de Ciceró, Epicur proclama clarament l’existència de déu (o de la seva divinitat en concret, que en ocasions identifica amb la religió oficial del seu temps, la de Zeus i Hèrcules).
Estrofa 4: Ciceró, Plutarc i d’altres persones (algunes, en vida d’Epicur) han fet córrer calúmnies sobre Epicur, la seva vida i la seva escola. Fins i tot, entre d’altres exemples, es va murmurar que Epicur vomitava vàries vegades al dia per tornar a menjar. En general, els rumors sobre Epicur (no confirmats pels membres de dins de l’escola) critiquen la seva opinió lliberal sobre el plaer, el sexe i altres temes.
Estrofa 5: Epicur va néixer el 341 a.C. (sis anys després de la mort de Plató), de pares obrers i de mentalitat una mica lliberal (dins dels límits morals que permetia l’Atenes del segle IV a.C.). Malgrat Epicur tingui el seudònim d'»Epicur d’Atenes», sembla segur que nasqué a Samos, malgrat sons pares sí eren nascuts a Atenes.
Estrofa 6: El primer professor de filosofia d’Epicur (un tal Pàmfil, un platònic, del qual molt poc se sap) ensenya la filosofia platònica a Epicur. Malgrat que Epicur sempre es mostrarà molt crític i contrari al platonisme, sembla clar que certs aspectes de Plató (encara que fos només per antítesis) influenciaren sobre el pensament de l’hedonista d’Atenes. Sobre els primers mestres d’Epicur, també és remarcable Nausífanes (atomista i amic personal de Demòcrit, el qual, tot i ser en ocasions criticat per Epicur, tingué una influència més important i directa sobre l’epicureisme que no Pàmfil).
Estrofa 7: Una estrofa-resum del temps d’Epicur: Alexandre Magne, a través d’una sèrie de guerres, allarga les fronteres de Grècia per tot el món conegut; això crea una «mentalitat internacionalista» (doncs gent de tot el món entra en contacte). El pensament de la polis, que encara era predicat per Aristòtil (contemporani d’Alexandre), va perdent tota la importància. Ara, importa més «el món» que no «la ciutat». Ja fa molt que Atenes no és l’epicentre del món antic. Epicur, en comptes d’explicar el món a través d’utopies tipus Plató, es limita a crear una filosofia bastant apolítica del plaer.
Estrofa 8: Aristòtil fa mencions positives del plaer (que contrasten amb l’ascetisme religiós de Plató), les quals, amb modificacions, són adoptades per Epicur i l’epicureisme. L’hedonisme d’Epicur, però, no és absolut; al contrari, és un hedonisme asceta i de pocs vicis. De fet, Epicur considera que els vicis cars són dolents per a l’hedonisme, precisament perquè porten, al capdavall, més maldecaps que no pas plaer. (És un fet que totes les tres cartes d’Epicur, conservades per D. Laerci, comencen precisament amb la frase «Salut i alegria», encara que una d’elles no parli del plaer, sinó de la visió atomista de l’univers).
Estrofa 9: Sembla (o això diuen certs rumors que corrien sobre ell), que Epicur dedicà «paraules malsonants» a alguns pensadors històrics i contemporanis del seu temps. Per exemple, a Plató anomenà «el dorat», a Protàgores «portapaquets», i a Aristòtil «l’amant de la juerga». És possible que Epicur, més que no pas insultar, volgués fer una crítica amb un matís d’humorisme àcid (tipus «el Jueves» per entendre’ns). En tot cas, el cert és que aquests «adjectius» es refereixen a fets reals; per exemple, és un fet històric que Protàgores, abans de ser un sofista ric, treballava transportant paquets i llenya per sobre d’ases. També és cert que B. Russell interpreta (sense parlar-ne gaire extensament) les «parauletes» com una espècie de mostra evident d'»irrespecte» d’Epicur a les altres escoles (quan, en realitat, em sembla clar que l’estoïcisme i el platonisme foren més agressius sobre Epicur que no a la inversa).
Estrofa 10. Una de les finalitats hedonistes d’Epicur era l’amistat; indubtablement, l’epicureisme era una doctrina filantròpica.
Estrofa 11. La filosofia d’Epicur és d’un caràcter molt empirista (malgrat ser molt diferent de la ciència moderna experimental). Per exemple, admet que «les dades dels sentits són sempre vertaderes, i l’únic fals pot estar en una interpretació posterior». El filòsof atenès és contrari a molts aspectes de l’innatisme platònic.
Estrofa 12. Epicur, sobretot en la «lletra a Pitocles», escriu un conjunt de teories «probables» per explicar el cosmos i els fenòmens atmosfèrics. A diferència d’Occam, Epicur sent la necessitat, no d’explicar el cosmos, sinó d’explicar diferents explicacions per tal de combatre el pensament místic i supersticiós del seu temps. Per a Epicur, la ciència no té cap valor per sí mateixa, sinó que és un mitjà terapèutic per a aconseguir la serenitat (l’ataràxia) i la felicitat.
Estrofa 13. Epicur, en la seva física, accepta l’atomisme de Demòcrit, només amb alguns canvis importants. La física d’Epicur serà, en gran part, un atomisme de tipus Demòcrit, amb alguns canvis que volen contestar les crítiques d’Aristòtil i Plató a aquesta filosofia.
Estrofa 14: En l’univers atomista d’Epicur i Demòcrit, els déus existeixen clarament, però són divinitats passives, indiferents a les necessitats de l’home, amb un plaer autosuficient que recorda en part la vida dels epicuris en el Jardí («El Jardí» era el nom oficial de les escoles epicurees).
Estrofa 15: Un breu resum de part de la filosofia atomista: els àtoms que estan en un univers buit, i l’ànima mortal i material (feta d'»àtoms de foc») que, segons Epicur, posseeix cada home. L’ànima, feta d’àtoms, té la sensació del plaer i del dolor (a diferència, sembla, de l’atomisme de Leucip, pel qual els ànoms són una matèria insensible a les sensacions).
Estrofa 16: Alguns pensadors (Ciceró, Plutarc, etc.) i d’altra gent del poble, acusaren a Epicur d’atéu, quan Epicur és un teista. En realitat, però, el que molestava als pensadors religiosos, era la descripció d’Epicur sobre els déus (els déus no actuen al món (no hi ha providència) i són àtoms materials (no sigui, no són esperit immaterial)), malgrat que afirmessin que Epicur en negava l’existència.
Estrofa 17: El Jardí és descrit com una escola de luxes, orgies i descontrol. En realitat, però, segons el testimoni molt creible dels membres de l’escola, els epicuris tenien una vida tranquila i relaxada, menjaven verdures que ells mateixos cultivaven i no donaven problemes socials. Això, per a alguns defensors de filosofies radicals, absolutistes, religioses i ascètiques, els era intolerable.
Estrofa 18: El tetrafàrmac de la filosofia d’Epicur (un curt recull de consells filosòfics, que rebia precisament aquest nom) diu exactament: «1) No temis als déus; 2) no temis la mort; 3) has de controlar la por al futur; 4) has de satisfer moderadament la necessitat de plaer». El tetrafàrmac vol resoldre aquests problemes: «1) la por als déus; 2) la por a la mort; 3) la pena del patiment; 4) el desig de plaer».
Estrofa 19: Com que la mort, segons el savi democriti, no és més que la desintegració atòmica, aleshores «la mort no ha de fer cap por, doncs el plaer i el dolor només són sensacions, i la mort és la fi de les sensacions».
Estrofa 20: Malgrat la consolació de la seva filosofia, Epicur sí va notar dolorosament la mort del seu amic Metrodor, alumne de la seva escola que va morir abans que ell. En el seu testament, el savi grec va demanar explícitament a un dels seus successors que es cuidessin dels fills orfes de Metrodor.
Estrofa 21: Epicur, en el moment de la seva mort (un moment clau per a tothom, o almenys pels que en el moment de morir estan conscients) va demostrar la seva fortalesa. D. Laerci explica que Epicur, abans de morir d’una malaltia al fetge, es dedicà a beure algun vaset de vi, es posà en una banyera amb aigua, i es dedicà a conversar amb els alumnes.
Estrofa 22: el savi de Samos, en contra del pensament platònic, estoic i de l’escola d’Elea (Parmènides, Zenó, Xenòfanes), nega la importància de la religió en la vida quotidiana, afirmant en contra l’autosuficiència del savi. El que no fa, però, és faltar al respecte a la religió, al contrari, doncs ell anava a actes religiosos, resava, i admetia dins la seva filosofia l’existència de déu. Fins i tot Epicur mantenia que la pràctica de l’oració i de les paraules religioses eren una font de plaer i de distracció.
Estrofa 23: Tot i que Epicur és contrari a la metafísica (potser més a la platònica que a l’aristotèlica), la seva filosofia és un sistema articulat, és a dir, no és (com seria la filosofia de Nietzsche) cap conjunt «desordenat» de frases i sentències. Garcia Gual diu que «en el sistema d’Epicur, tot i no ser important la originalitat, sí ho és la coherència».
Estrofa 24: A diferència de la filosofia de Sòcrates (ja mort en vida d’Epicur), Epicur no va a la plaça pública a aconsellar a la gent, sinó que fa el seu jardí a les afores, esperant que vinguin nous alumnes. El savi atenès no vol crear una utopia política platònica, sinó crear la felicitat per al seu reduit cercle d’alumnes (o no tant reduit, doncs, ja en vida d’Epicur, ja existien escoles epicurees en altres ciutats, de les que Epicur cobrava un petit tribut econòmic).
Estrofa 25: La filosofia d’Epicur, malgrat ser una filosofia de seny, relaxació i filantropia, valora la cultura com un dels elements claus del seny i el bon enteniment. Així, s’oposa a la suspensió del judici i de les opinions de l’escola escèptica. Tampoc l’epicureisme és una filosofia d’afany enciclopèdic (com potser ho era l’escola sofista), però sí que manifesta un interès per tenir un cert nivell de coneixements, encara que només sigui per a utilitzar-los a favor de l’hedonisme i la felicitat del tipus epicuri.
Estrofa 26: Lucreci, Filodem, Diògens Laerci, Diògens d’Enoanda i d’altres epicuris portaren la flama de l’epicureisme entre els segles III a.C. i els segles III d.C., fins la seva extinció. Entre els epicuris romans és destacable el mateix Lucreci, escriptor del poema «Sobre la naturalesa» («De Rerum Natura», afortunadament conservat), en el qual descriu, amb bastanta fidelitat, la doctrina epicurea.
Estrofa 27: Els membres romans de l’epicureisme dels segles I i II d.C., segles després de la mort d’Epicur, i a desagrat de l’ensenyança de Lucreci, transformen l’escola d’Epicur en un lloc d’excessos, orgies i plaer excessiu, de forma semblant als rumors que escampava Ciceró (com ja hem explicat). Així va ser com l’epicureisme va adquirir l’adjectiu de descontrol i sensualitat que té avui en dia, tant contrari a l’ascetisme moderat que practicava Epicur i els epicuris grecs originaris.
Estrofa 28: En el segle III a.C. encara existien alguns petits nuclis abundants en petites ciutats, però el segle IV a.C. Sant Agustí i d’altres personatges mencionen com a desaparegudes les escoles epicurees. Els atacs, primer estoics i després cristians, havien fet dissoldre l’escola epicurea i gran part dels seus escrits.
Estrofa 29: Durant l’edat mitjana, l’epicureisme és conegut de forma borrosa i distorsionada. A dures penes se’l menciona en les disputes escolars, i molts cops fins desconeguent els textos originals d’Epicur. En l’era medieval, l’epicureisme serà pràcticament inexistent, mentre passaran els segles.
Estrofa 30: Durant el segle XV, amb el descobriment de textos d’Epicur, Lucreci i altres autors, l’epicureisme reneix de les poques cendres que li queden. Autors empiristes i racionalistes, Marx, Nietzsche, Hegel, i altres escriptors li dediquen (a favor o en contra) textos que, en tot cas, fan remarcar el pes històric que té en les noves filosofies del futur la figura del vell savi atenès.
Estrofa 31: Punks radicals i gent del carrer reconeixen el valor de l’epicureisme i altres filosofies antigues (com la cínica) a l’hora de tenir una forma de vida senzilla, crítica amb la religió, i amant del plaer i de l’amistat. Així doncs, la filosofia epicurea, milenis després de la mort, és considerada com a útil per ser posada a la pràctica [el que és una mica dubtós és que Epicur hagués valorat positivament alguns eslògans radicals antisocials del moviment punk i hippie, bastant contraris a la seva filosofia del pacte social («sigues diferent, però viu amagat, mai siguis radical a l’hora de mostrar-te davant els altres i la societat, i si cal, ves al temple i resa oracions per tal de viure en dissimul»)].
D’una altra banda, Dalton i altres científics moderns, que adopten la paraula «àtom» per a les seves explicacions científiques, valoren la filosofia atomista com un cert precedent filosòfic a la ciència moderna (malgrat que, naturalment, entre la ciència moderna i la filosofia atomista epicurea hi ha moltes diferències).
Estrofa 32: Epicur ha pogut veure (és un dir) com la seva filosofia ha estat un precedent per a part de la nostra manera de veure al món. Ha predicat l’hedonisme abans que Freud, ha defensat i popularitzat el materialisme, ha donat exemple de força d’ànim de la seva pròpia filosofia, ha donat una filosofia pròpia sobre la mort, i ha expressat una forma filosòfica d’entendre la vida. Malgrat l’epicureisme, en gran mesura, no té elements originals respecte a les filosofies anteriors, ha sabut entendre-les, donar-ne una filosofia sistemàtica que englobi algunes d’elles i popularizar aquesta filosofia durant mig mileni, i aconseguir que donés una bona petja en l’actualitat. Epicur i els epicuris, a desagrat de molts, han fet i fan història. I en quan a la resta, el futur dirà.
Estrofa 33: Una invitació a utilitzar (amb sentit crític, naturalment) la filosofia epicurea: el seu hedonisme, l’explicació que dóna als problemes del seu temps (molts dels quals, de forma paralela, persisteixen a la nostra història), la seva crítica moderada a la religió, el seu seny, la seva filosofia simbòlica de «l’univers d’àtoms, buit i déus» i la seva crítica a Plató i Aristòtil. Ara ja coneixes una mica més l’epicureisme, és a dir, que posa-hi colzes, i ¡¡¡endavant cap al futur!!!
.
.
.
Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n
Porto uns quants minuts esperant-la i ja sento que se’m fan com si fossin eterns. Potser fumaria si no fós que no sóc pas fumador. Finalment, ella arriba. A l’habitació no veig gairebé gens d’il·luminació, com correspon en aquesta ocasió tant especial i concreta. Sé que no és la seva primera vegada en el seu cas, però en el meu sí que ho és. Ella està preciosa; els seus pitets, no molt grans però encantadors, ressalten sobre la seva en certa manera petita figura sostinguda per unes cames elegants. La meva habitació, encara que em fixo més en ella que en ninguna altra cosa, no té gaire que em sorprengui tractant-se de mi; en un racó, l’ordinador; en dues parets, estanteries plenes de llibres, encara que per nerviosisme jo no solc llegir molt; hi ha algun que altre quadre, inclòs un de Tintín ambientat en la seva aventura al Tíbet. Les parets de verd clar semblen de verd fosc per causa de la foscor quasi completa. Quan m’apropo a ella, ansiós, encara que fa una hora em costava decidir-me a fer-ho, li puc olorar, tot i que tènuement, la seva suor ansiosa i el perfum del seu pèl arreglat. La beso i palpo amb els llavis la seva saliva gustosa i més que agradable junt amb els seus propis llavis. Toco suaument i sense presses la seva pell càlida i tendra de noia femenina. Ella em diu paraules romàntiques i agradables, gairebé tant com les meves, com correspon als enamorats que gairebé som ja. La foscor de l’habitació ajuda a la relaxació i és en certa manera confortant, alhora que sembla difuminar les siluetes dels objectes de la decoració.
Sento que passa el temps, encara que l’activitat continua i, quan, segons el rellotge (ara ja gairebé m’he oblidat del pas del temps) ha passat una hora i deu minuts, ella em demana, i jo li concedeixo, que, de moment, ho deixem estar, m’estiro sobre el llit i em pregunto si ho he fet bé. Però noto que ella em somriu aparentment satisfeta. ¡¡Pocs minuts després, ella em diu que s’ha enamorat de mi!!
Una altra curiositat del neoplatonisme, que el diferencia d’algunes filosofies, era que l’inteligència ja posseïa tot el que posseiria després l’ànima. Es pot concebre l’intelecte com un conjunt d’inteligibles o, si es prefereix com a nom, d’esperits, cadascun dels quals observa l’altre i no formen entre ells, a diferència d’altres filosofies, un intelecte únic.
També afirma Plotí, igual que Plató i amb similituds amb Spinoza, que el món material, al no ser res més que la imitació de les essències del qual prové, els éssers humans no tenim llibertat pròpia sinó que ens limitem a copiar el que ens mana el món inteligible, com si la Terra no fós més que un teatre on cadascú interpreta un paper encara que no ho sàpiga.
En la creença de Plotí, la creença i el culte són importants per a rebre més poder per l’efecte del món inteligible. Per això respecta el culte a les estàtues i també les pregàries. Però no accepta que els déus es preocupin pels homes; al contrari, pensa que l’U no es preocupa per la realitat sensible i que crea el món per pura contracció involuntària, incloent la inteligència i l’ànima.
Respecte a l’origen del mal, Plotí té dues opinions diferents: en la primera, la matèria és l’origen de la depravació i només a través de la contemplació de la realitat vertadera (o sigui, dels inteligibles) l’home pot superar el mal; en la segona opinió, l’home només segueix les directrius del logos com si fós un tipus d’autòmata, però el patiment que sofreix el fa com a purificar-se i, si sent l’adequat penediment, l’home es salva. La principal diferència d’ambdues visions és que en la primera la visió és pessimista i l’home només es pot salvar mitjançant la contemplació; en la segona, més optimista, l’home no viu rodejat del mal sinó en un univers benigne, on no li cal molt d’esforç per a salvar-se i on el pecat no es considera tant greu.
El mal, segons Plotí, es percep en aquests aspectes:
1) La incapacitat de rebre la forma i l’ordre, de posseir-la i de guardar-la.
2) La impossibilitat de dir «jo», és a dir, de tenir un ésser propi existent.
3) La impossibilitat de tenir un atribut positiu.
Tots aquests aspectes són el mal en si mateix, ja que volen dir que la matèria ha penetrat fatalment en l’ànima i, segons Plotí, ens han fet més esclaus del mal.
