Vaig a dir les meves opinions sobre la sofística i el seu rival Sòcrates.
Jo no crec que els sofistes (almenys, alguns d’ells) fossin anarquistes; ni tan sols Gòrgies amb la seva negació de la veritat (¿de la veritat absoluta i no de la veritat relativa?) no crec que fos un àcrata o cap mena d’anarquista.
El que no eren, no eren uns prosubmisos com el seu contemporani Sòcrates o el futur Jesús, que tractaven el seu sacrifici com si la seva innocència fos el melic del món (i ho vull dir fredament, sense voler insultar, entre altres motius perquè tinc amics creients).
Els sofistes sí que creien en un tipus de veritat, però era relativa, i estaven oberts al diàleg, a diferència de Sòcrates, qui només volia un «sí» o un «no» a les seves respostes (preferentment un «sí», és clar). També eren mestres de l’oratòria, amb tota la seva criticabilitat a la mateixa, i tractaven la llei amb relativitat, el que feia que els ciutadans no fossin una massa compacta i unida amb força per a fer el bé (o el mal).
I els sofistes creien en l’educació com a eina per a millorar el poble, a diferència de Sòcrates que advocava la ignorància com a «forma de saviesa» («soc el més savi perquè només sé que no sé res»). Gairebé es pot dir «dic que no sé res, excepte que sé que cal obeir al qui mana submisament».
I respecte a l’import dels seus cursos (100 mines per un curs d’un any), cal dir que eren cars, la qual cosa donava sensació d’elitisme, però assistir a les conferències públiques era molt barat (només una mina per sessió). I en quan a Sòcrates, presumia de no cobrar diners (diners, no), però quan anava a cases de rics a jalar i a beure de gratis, es pot dir que cobrava en espècies, per no dir altres formes de «cobrament socràtic»… a part ¿anar per la vida siguent un pobre que està en contra de tot el que no sigui la ignorància és bo? Ho dubto, que això últim sigui bo…
Bé, de moment només explico això.
¡¡Perdoneu, però crec que tot això algú ho havia de dir!!
PD: L’home de la imatge és Protàgores, anomenat per alguns, no sense alguns motius, el pare de la sofística.
Obashim, l’home qualificat de boig i la seva nova companya d’aventures, la dona d’enormes pits Misaki, ja feia hores que ja estaven quilòmetres lluny de la ciutat descrita com a perfecta de Nasrim (per a més detalls, us recomano la lectura del text anterior si encara no us l’heu llegit). Ara compartien el poc menjar i el poc beure que tenia l’home de la diguem-ne parella d’aventurers mentre esperaven trobar una ciutat més acollidora almenys per a ells. Mentrestant…
Ja s’havia fet de nit i, la Misaki, és clar perquè a dures penes coneixia Obashim i no sabia encara si se’n podia fiar, va escollir dormir separada d’ell, desitjant-li bona nit. De totes maneres, la Misaki, tot i que trobava que Obashim li queia simpàtic i que tenia un cert atractiu físic, es fixava que ell li mirava mig sovint amb desig els seus pits enormes. Se sentia incòmode la noia perquè tenia la sensació que potser li mirava les seves enormes tetes massa sovint (en tot cas, no es podia negar que almenys se les mirava de tant en tant). És bastant natural que a una dona no li agradi que la mirin només com a objecte de desig, com si no fós un ésser, femení o no, amb la seva dignitat, la seva simpatia i la seva intel·ligència, entre d’altres aspectes en tot cas no-eròtics d’ella mateixa. ¿Obashim era simpàtic per si mateix o només era un home (com ho havien estat, en tot cas, d’altres en la seva vida anterior) que desitjava seduir la noia per a tenir els seus pits “a la seva disposició”? ¿Podia confiar en aquest home?
Dos dies després d’haver abandonat Nasrim, la noia decidí preguntar coses a Obashim per veure com anaven les seves simpaties (encara que fós només pel seu bust femení, però ella volia saber la realitat de totes maneres); li preguntà:
– Obashim – li va dir la Misaki.
– Sí, maca? – li va respondre l’home amb fama potser falsa de boig.
– ¿Tu creus que jo soc bonica?
– Molt – però no va poder resistir en dir-ho una mirada ràpida als seus pits, cosa que ella va notar – sí, molt bonica.
– És clar que sí, només perquè tinc uns pits de gran tamany, ¿no? – va replicar Misaki.
– Dona, no t’ofenguis, però jo soc un home i tinc… atraccions. Però també m’agrada de tu el teu pentinat, el teu, ehem, culet, la teva figura bonica… i a part, en lo psicològic, trobo que ets una dona valenta i simpàtica. I més coses…
– Ja – digué la Misaki amb desgana – però tens present d’algun dia que fem l’amor apassionadament i puguis fruir dels meus pits.
L’Obashim ja començava a sentir-se una mica molest.
– ¿És que potser t’avergonyeixes de les teves tetes, carinyo meu? Doncs sàpigues que penso que les teves tetes són magnífiques, encara que et costin algun inconvenient, i que no n’has de sentir pena.
La Misaki no va dir res durant una estona i es va rascar els ulls com si anés a plorar.
– Menteixes… ets com els altres… com la majoria… has acceptat que t’acompanyi en les teves aventures per a aprofitar-te de mi… no veus en mi sinó uns pits atractius en una dona crèdula… Ho hauria d’haver vist abans… ¿Tinc jo la culpa de tenir els pits de gran tamany? És com si tots els homes fóssiu iguals davant les dones com jo. No sé… Jo… jo…
I, sentint molta vergonya de si mateixa, amb o sense un motiu lògic, comença a córrer, allunyant-se a tota velocitat d’Obashim, sense ni molestar-se en recollir cap part de l’equipatge. Obashim, en veure això, intentant no semblar que l’estigués assetjant ell a ella, va córrer perseguint-la, pensant que no podia deixar-la fugir, que ja s’ocuparia més endavant de l’equipatge, i preguntant-se a si mateix si no començava a estimar-la de veritat, sense oblidar el seu atractiu eròtic “davanter” però tenint també present altres encants fisiològics i psicològics, encara que els pits d’ella els considerava d’un encant molt especial.
Encara que la Misaki corria com si la perseguís el mateix dimoni, l’Obashim era més fort i alt i ja es notava que l’enganxaria en pocs segons, però només subjectant-la suaument per un braç; però abans que això passés, es va sentir un udol ferotge a poca distància…
Una bèstia temible aparegué de darrere d’uns matolls. De la seva boca bavejava saliva. Semblava famolenca i disposada a tot. Mirava fixament a la Misaki…
– És un llop, sens dubte!! – va dir Obashim. – Espera’m un moment que vingui, Misaki!! – I l’aventurer va agafar una branca punteguda que li servís com a defensa i contraatac.
– ¡¡No, Obashim, no em defensis!! És millor que la bèstia em devori i que tu puguis escapar!! Així, almenys, serviré d’alguna cosa, sense ser contínuament un espectacle ambulant amb tetes grosses!! Fuig de seguida i deixa’m morir en pau!!
Però l’Obashim, sentint compassió sincera per la pobra noia, i pensant que la defensaria encara que no li agradés a ella ser defensada, no es va ni repensar en la proposta diguem-ne de rendició de la Misaki. El llop grunyia i es preparava per a saltar. No hi havia temps per a perdre; cada segon comptava.
En quatre passos, l’Obashim va arribar a on era la Misaki i, en pocs passos de distància, el llop. Esperant que li perdonés que fós una mica brusc l’Obashim, per a protegir-la, li va donar una forta empenta i una traveta que la van fer caure de cop i volta a terra; la Misaki no es va fer a dures penes mal amb la caiguda. I aleshores…
Aleshores el llop saltà cap a Obashim, amb les mandíbules mig obertes, però Obashim, que tenia algun mínim coneixement de lluita, i forts reflexos, va esquivar el llop i, alhora, amb una mica de bona sort, li va clavar la punta de l’arma improvisada de la branca pit endins i al fons del cor de la mala bèstia. Aquesta va morir d’un crit de dolor intens, fins i tot abans de poder tornar a tocar el terra. Ja no calia patir per ell…
La Misaki, alarmada, ho havia vist tot. I aleshores sentí una sensació estranya… però sentia que havia de fer-ho. Aviat sabrem el què…
La noia es va apropar a l’Obashim amb cara pasmada de la sorpresa i li digué:
– M’has… m’has salvat!! Has matat a la bèstia ferotge que m’amenaçava!!
– Ens amenaçava als dos – va respondre tranquil·lament Obashim. – Ara hauríem de…
– Encara falta més d’una hora perquè es faci fosc – digué la Misaki serenament mentre s’anava descordant tranquil·lament els botons de la camisa.
– ¿Què fas, guapa? ¿Què t’estàs despullant?
– Tu calla i deixa’m fer, guapo – va dir ella. – Et donaré una recompensa que pocs homes han tingut, i encara menys de bona gana. – En menys d’un minut, la jove s’havia descordat i tret completament la camisa, deixant-la caure a terra. En poques paraules, estava completament despullada de cintura cap amunt.
I estava mirant directament a l’Obashim, sense mostrar gens de por, amb els seus dos enormes pits a l’aire, sense que els tapessin ni tan sols les mans.
“No m’ho puc creure. És cert que no soc pas verge, però tot i això veure aquesta… meravella m’impressiona. Té els pits enormes i alçats, i gens fofos ni amb arrugues. I els mugrons són bastant grans i ben bonics.”. Si no fós perquè l’Obashim es creia un cavaller, saltaria sobtadament sobre la Misaki i l’ompliria de petons; però creia que encara no havia arribat l’ocasió per a això… La Misaki va afegir:
– No cal – va dir la Misaki – ni que et pregunti si t’agraden els meus pits, perquè t’ho veig en la mirada, i perdona si et puc semblar brusca. Però prefereixo que anem a poc a poc. Si m’has salvat del llop, deu ser perquè no veus en mi només les tetes… i perquè almenys tu ets un bon company. Algun dia em trauré els pantalons i podràs veure la resta… però no avui, maco. Però ara tenim altres problemes. Deixa’m que em torni a vestir i anem a buscar alguna ciutat on passar la nit i veure-hi si podem trobar alguna feina laboral temporal.
Dit i fet. Dos minuts després, la Misaki ja estava totalment vestida, i ja se sentia tranquil·litzada davant del seu company d’aventures. Sabia que ell la respectava, malgrat tenir sentiments masculins eròtics. I no es penedia d’haver-li ensenyat les tetes; era el mínim que podia fer després d’haver-li salvat la vida. Però també sentia una espècie de por: ¿començava a estimar massa a l’home aventurer?, ¿i si algun dia es convertís en la seva núvia i, després, esposa? ¿Què havia de fer? Però creia que ja havia fet prou aventures per ara. De moment almenys, era l’hora de continuar…
Menys d’un quart d’hora després, Misaki i Obashim havien recollit les provisions i la resta de l’equip i varen seguir muntanya avall, intercanviant-se de tant en tant algun somriure.
