Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

L’auca del tripartit mallorquí

Les Illes Balears (Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i Cabrera, i les petites Pituïses, si no m’equivoco), que, segons l’Estatut d’Autonomia i la Constitució, tenen un govern democràtic, potser excepte quan governa el Partit (anomenat) Popular…

L’auca del tripartit mallorquí (fets històrics amb un final mig fictici).

La candidatura del sr. Matas queda primera,
i la cara dels socialistes esparvera.

Negociacions per triar nou president,
esquerra i bloc formen un tripartit
i ens engeguen a prendre bon vent.

Una nova generalitat en mans del PSOE,
els Països Catalans hem perdut,
València i Mallorca perdem la majoria absoluta,
«bé ens fan passar per l’embut».

El Partit Socialista de Mallorca,
torna a fer el Pacte de Progrés,
ens foten fora del govern,
no ens volen veure mai més.

Jo crec que ens tenen tírria,
el sr. Matas és humà,
i total, perquè amb sis membres del govern,
al Rasputín vam anar.

Total al Rasputín el president,
hi va anar per satisfaccions;
per la premsa i webs de tot el món,
uns quants dies, tocant els collons;
ens van deixar ben per verd,
és costum, som el govern.

Autopistes, carreteres i peatges,
per tota Mallorca volem posar;
és normal en el partit de la cimentera i el PHN,
doncs som el Partit Popular.

«Suz nozaltros perlem ez mallorquí»,
la llengua defensem, i tant que sí;
Mallorca té un idioma milenari i propi,
que es diu es mallorquí.

El mallorquí és barreja de mil i un idiomes,
més no pas del català,
no us cregueu les mentires de la CAL,
i del partit republicà.

Tant se’ns dóna el sou de l’immigrant,
mentre ens sigui un votant;
mentre ens votin per les eleccions,
els tocarem a tots els collons;
al Partit Popular, «voltros votau»,
i Catalunya adéu siau.

Per «demostrar» que respectem la llengua,
l’emissora Som Ràdio hem cancelat,
així el govern (el nostro, és clar),
uns quants quilos s’ha estalviat.

Les emissons de Som Ràdio,
eren ilegals i en català;
en teoria el govern ho havia d’arreglar,
més som el Partit Popular;
sempre els mallorquins de debò queden enrera,
mentre a Catalunya i a València, tothom s’esparvera.

Mallorquins airats i revolucionats,
fan gresques, xivarri i follons;
a nosaltres què se’ns fum això i tot,
mentre guanyem ses eleccions.

Democràcia? Prou, i massa,
ben mirat, tot sia per la «pasta».
Els mallorquins són espanyols, i de segona,
però per pasta, no «s’esborrona».

Mentre a les universitats i per tot arreu,
perilla el mallorquí, perdó, el català,
visca «la lengua española» en tota s’esplendor,
i cada dia, al poble, enganyar;
distorsions i mentires en la premsa, fins dir «basta»,
com hem dit, «tot per la pasta».

Però perdem les eleccions per poc,
se’ns ha acabat el negociet, cap més opció;
no tenim res més a dir.
PSM, què cabró!

No contents amb haver-nos humiliat,
el tripartit mallorquí tira enrera ses nostres maldats,
retorna Som Ràdio, s’interromp s’autopista,
doncs el poble no ens ha votat;
al PP no ens fa cap gràcia,
més triomfa la democràcia!

No permetem la nostra ruina,
no ens hem de deixar derrotar,
perquè el sr. Matas prepara el retorn,
visca el Partit Popular!

.

Que aquest sigui el destí de les Balears! Visca els PPCC lliures!

.

.

.

http://ciutat-perenne.com/m/37n


Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

L’auca de la història de la filosofia.

Aquí diversos filòsofs (alguns dels més importants) junt amb una noieta trapella…

Introducció breu.

Una sàtira en forma de poesia de la història de la filosofia hauria de ser, de debò, molt més llarga. Aquesta sàtira menciona alguns fets de la filosofia molt bàsics; només alguns. Potser no seria mala idea fer només una sàtira sobre Plató, una altra sobre Aristòtil, una altra sobre Epicur… O potser podríem haver posat més estrofes a aquesta mateixa sàtira.

Però en fi, el resultat crec que ha quedat prou bé. Aquesta sàtira està pensada per a tots aquells que vulguin tenir un resum variat de la filosofia, o per tots aquells que no en sàpiguen res, de filosofia, i en vulguin fer una primera cullerada. He presentat en to bromista la història de la filosofia, amb tots els problemes passats, presents i futurs d’aquesta. No és un resum molt complet, al contrari, és una mirada per sobre abreviada. Però en fi, penso que complim l’essencial de tota sàtira: distreure una mica.

Aquesta sàtira mira una mica de tot. Comença amb la societat de Tales de Milet, continua amb els filòsofs grecs, la victòria del cristianisme, el sorgiment de la filosofia moderna, l’escepticisme de Hume, el dogmatisme de Kant i Hegel, Nietzsche i els existencialistes. I al final acaba amb una invocació als filòsofs catalans (veure més endavant la sàtira i el resum aclaratori).

Penso que no queda més a dir. Espero que disfruteu de l’Auca.

.
.

L’auca de la història de la filosofia.

1) Fa vint-i-cinc segles, a Milet,
sorgí una nova societat,
als problemes del cosmos i la religió,
en volia saber la veritat.

2) Tales inventa un saber nou,
«filosofia» vas ser nombrat,
els Set Savis en fan propaganda,
pel món hel·lènic s’ha escampat.

3) Però la filosofia vol una pàtria,
els savis volen recórrer nou món,
Tales, Pitàgores i Heràclit;
i Sòcrates, per segon.

4) Les noves bases del pensament,
en Aristòtil hem trobat;
i tant impressionen les seves tesis,
que el pensament s’ha congelat.

5) Amb Epicur, estoics i escèptics,
una filosofia popular arriba;
retorna l’amor a la vida comuna,
el pensament especulatiu fa figa;
comprendre el món no és la nova meta,
sinó tenir una vida distreta.

6) Del poble jueu de sobte un dia,
ens ve una nova filosofia.
Del món no vol comprensió,
sinó, pel senyor, devoció.

7) Constantí transforma al poble en cristià,
la fe ens ha guanyat per poc,
només Plató ens el respecten,
la filosofia a l’enderroc!

8) Agustí, Tomàs i altres savis,
ens salven de la decadència,
mentre van passant els segles,
carreguem-nos de paciència.

9) «La Terra gira al voltant del sol»,
l’escolàstica mor en el temps;
Descartes i la filosofia moderna,
seran els nous ciments.

10) L’escepticisme destructiu de Hume
de cop davant se’ns para,
i la ciència moderna fa un somriure:
«ens surt bé, la jugada».

11) Empirisme i positivisme,
en una ciència ens volen tractar;
la filosofia perd el passat especulatiu,
tenim el futur ben clar:
la religió ens volia fer mal,
i la ciencia, «otra que tal»!

12) Kant i Hegel, però, reactiven,
de la filosofia la nostra sort,
la filosofia és metafísica especulativa,
o anem cap a la mort;
qui perd els origens perd la identitat,
que si no, ens han enterrat!

13) Shopenhauer escriu un llibre pessimista,
que se’l compra un jove amb vista.
Empès per una catastrofista visió,
ens fa una nova tradició!

14) Nietzsche és el nom del jove inquiet,
que la religió adormida molesta;
la filosofia oficial fot un bot del seient,
com si li hagués picat a vespa!

15) El del bigoti el feu filòsof oficial,
què cabrons, ja us val!

16) Una filosofia tràgica recorre Europa,
és la tragèdia de l’existència,
malgrat la religió en protesti airada,
Sartre acapara gent i audiències.

17) Actualment la religió ens ignora,
la ciència ens vol com a propietat,
i la gent ens titlla d’avorrits,
ja estem ben apanyats!

18) Ramón Llull, Terricabras, Francesc Pujols,
i filòsofs catalans,
hem de combatre la ignorància,
catalans dem-nos les mans,
el futur serà el demà,
posem fil, i a treballar!

.
.

Estrofa 1: A Milet, una societat important en l’antiga Grècia en aquells temps, la classe popular demana altres explicacions per comprendre el món diferents a les tradicions del mite i de la religió. La visió aristocràtica i elitista del món va perdent força. Així sorgí l’escolta de Milet, la primera escola de filosofia junt amb l’escola pitagòrica. (En realitat, però, en Orient, gairebé al mateix temps, sorgiren, per exemple amb Lao Tse i Confuci, un pensament molt similar a la dels primers grecs; és per això que penso que la filosofia nasqué, no només en Grècia, sinó també en Xina, sense que fos gaire probable que la filosofia grega i l’oriental estiguessin gens en contacte, més que res per raons geogràfiques.).

Estrofa 2: Tales crea les primeres teories filosòfiques conegudes (apart de la filosofia oriental i de les tesis pitagòriques). En aquells temps eren molt populars les sentències dels Set Savis, els quals tenien una filosofia moral en forma de màximes i sentències. (Tales mateix va ser membre dels Set Savis. Crec que és important considerar com la fama notable que tenien aleshores els Set Savis pogués fer un contrapès a favor de la filosofia en aquells temps.).

Estrofa 3: La filosofia es difon per Abdera (Leucip, Demòcrit), Elea (Xenòfanes, Parmènides, Zenó, Melissos) i Efes (Heràclit). Finalment, amb Anaxàgores, la filosofia s’atura a la Atenes (la qual serà capital de la filosofia durant alguns segles, fins el progressiu triomf del cristianisme), i d’Atenes sorgeixen Sòcrates, Plató i Aristòtil.

Estrofa 4: Aristòtil, en el segle IV a.C., crea un sistema filosòfic ampli i complex que implicarà noves bases de la filosofia, la física, l’astronomia, la moral i la lògica que seran admeses sense gaires discussions fins que seran desplaçades per la ciència moderna. Aristòtil esdevé, de forma bastant negativa, una “vaca sagrada intocable” de la filosofia durant dos milenis.

Estrofa 5: Apareixen tres “filosofies bessones”: l’estoicisme, l’epicureisme i l’escepticisme, que eclipsen la fama de Plató i Aristòtil. La filosofia es preocupa, aleshores, per problemes fonamentalment morals. Es pot dir que passaran alguns segles fins que la filosofia recuperi l’interès per la metafísica i els grans sistemes.

Estrofa 6: Sobretot a partir del segle II d.C. el cristianisme arriba a Grècia. Li donen la benvinguda algunes filosofies i doctrines d’aquell temps (el gnosticisme, el platonisme mitjà i l’estoïcisme romà, entre d’altres) i, al mateix temps, es veu afavorit per certs elements històrics i socials (la invasió dels bàrbars, les constants guerres, la ruina econòmica, etcetra.). La doctrina cristiana, malgrat alguns entrebancs, es va apoderant poc a poc del favor del poble i de l’admiració dels personatges cultes de l’època.

Estrofa 7: El 313 Constantí declara al cristianisme religió oficial (El 380 Teodosi prohibeix les religions paganes i arrianes i el 529 Justinià tanca l’Acadèmia platònica i l’Escola d’Atenes, últims centres de la filosofia grega, aleshores pràctiament reduida al neoplatonisme.). Quan el cristianisme s’apodera de l’ànima de l’home medieval, la filosofia entra en crisis. Es podria dir ben bé que l’única filosofia grega que és àmpliament acceptada pel cristianisme és el platonisme (amb interpretacions neoplatòniques) i potser l’aristotelisme. L’epicureisme i l’escepticisme són pràcticament exterminats, quedant-ne poques restes; la filosofia estoica és acceptada amb moltes reserves.

Estrofa 8: Sant Agustí d’Hipona i Sant Tomàs, tot i voler acceptar completament l’ortodòxia religiosa, adopten aspectes platònics, neoplatònics i aristotèlics en les seves obres i summes. Així doncs, la filosofia escolàstica de l’Edat Mitjana conservà bastants aspectes filosòfics, tot i que només de les filosofies que ella expressament escollia respectar. (L’epicureisme i l’escepticisme es donen per exterminats i romanen ilegalitzats, mentre que autors estoics com Sèneca són acceptats i apluadits pel cristianisme.).

Estrofa 9: L’escolàstica, ja debilitada per Guillem d’Ockham, desapareix com a filosofia oficial. Les noves filosofies seran el racionalisme (Descartes, Malebranche, Spinoza, Leibniz) i l’empirisme (Hobbes, Locke, Berkeley i Hume) seran les noves filosofies, les quals responen millor a les inquietuds científiques i morals del temps moderns.

Estrofa 10: Hume agafa l’empirisme de Locke i el porta als últims exterms. L’home queda reduit totalment a un “ésser de sensacions”. La metafísica, la creença en déu, la religió, la moral, fins i tot la ciència, queden reduides a “probables”. (És ben evident en aquest antimetafisicisme de Hume la seva passió per Newton.). Les grans construccions metafísiques queden així, pretesament, desarticulades (el que no impedí que Kant, Hegel i d’altres pensadors fessin després altres grans sistemes metafisics).

Estrofa 11: El positivisme, Nietzsche, Wittgenstein i d’altres escoles i pensadors continuen l’atac de Hume contra la metafísica, sobretot en assegurats arguments científics i empírics. La filosofia, així mateix, queda reduida en una arma utilitzada per la ciència i disparada contra la metafísica i la religió. Molts pretenen transformar la filosofia en una eina de la ciència, deixant com a inútil una part essencial de la filosofia: la metafísica i l’especulació.

Estrofa 12: Kant i Hegel articulen, a desagrat de Hume, amplis sistemes metafísics. (Les idees de Kant i Hume seran importants per al marxisme i l’existencialisme, especialment.).

Estrofa 13 i 14: Nietzsche (qui un dia va comprar un llibre de Shopenhauer casualment en una llibreria, segons es conta) obre un període pessimista i escèptic en la filosofia (visible per exemple en l’“Anticrist” o el “Zaratustra”). Aquesta “visió negativa” serà bàsica en el pensament existencialista, especialment, i també és una de les formes que té l’“home modern” de veure el món, degut a Nietzsche i a d’altres pensadors (com Kierkegaard).

Estrofa 15: Degut a la influència de la seva germana, Elisabeth Nietzsche, el filòsof pessimista és acceptat per Hitler com a “filòsof oficial” del nazisme. (Alguns aliats de Hitler, però, veieren amb desagrat la nominació de Niezsche perquè veieren en el filòsof del Zaratustra un individualisme i un pensament apàtrida molt hostil a la “interpretació nazi” del món.). En l’actualitat, diversos estudis mostren la gran manipulació de Hitler i E. Nietzsche en l’obra del filòsof.

Estrofa 16: Influits per Kierkegaard, Nietzsche, Hegel i d’altres, sorgeix l’existencialisme (Heidegger, Sartre), el qual respòn a la tragèdia de les guerres mundials amb una filosofia desesperançada, trista i, en ocasions, seguidora del marxisme o de moviments religiosos. (En realitat, però, l’existencialisme és un moviment més aviat confús, sota el suport de pensadors bastant diferents entre sí, i plurificat en multitud de moviments; la doctrina de l’existència (encara en part vigent en l’actualitat) està lluny de ser un pensament únic i cohesionat.).

Estrofa 17: Els principals obstacles de la filosofia són la desaprovació de la ciència i de la religió, així com la mala imatge i les difamacions que pateix el pensament filosòfic i especulatiu en l’actualitat. Ja fa uns pocs segles que filòsofs com Marx, Hegel, Hume i Witgenstein prediquen la mort de la filosofia (en realitat, la filosofia ha estat en un estat de crisis i d’indefinició des que fou creada per Tales ja fa dos milenis i mig). Penso que cal una nova mentalitat que dongui un sentit a la història de la filosofia, o sinó serà el nostre final. (Un fet és que la filosofia canvia com canvien les societats: per exemple, la filosofia de Tales, que avui en dia en alguns sentits és totalment antiquada, respongué a les necessitats ideològiques del seu temps. Per això: quina és la filosofia que necessita el segle XXI? Suposant que en necessiti cap…).

Estrofa 18: Aquí insto als filòsofs catalans (i de qualsevol lloc) a que ens posem fil i a l’agulla per tal de donar un sentit a la nostra història i no donar per perduda la filosofia. I, sobretot, a ajudar a fer atractiva la filosofia per a la gent comuna, cosa que ha fet falta des de sempre i sempre ens caldrà. Endavant cap al futur!

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Osset de Peluix (3).  Miranda coneix Eric.

Un Osset de Peluix que diu en anglès «t’estimo».

L’Eric està encaparrat davant l’ordinador, escrivint. Al principi es pensa que la Miranda està per allà de pas i que només curioseja una estona. La Miranda no sap com trencar el gel. S’asseu en el llit del costat de l’ordinador, des d’on l’Eric la pot mirar només girant el cap.

-Hola. – Diu la Miranda.

-Hola. – Respon l’Eric. – Què fas per aquí? Qui ets? Ah, sí, perdona, no vull ser brusc; ets una amiga del Joan de fa alguns anys. M’ha parlat de tu. – “Perquè em mira així somrient? Això m’inquieta” pensa l’Eric. – Bé, en fi, no sé, encantat de coneixer-te. – L’Eric ni es fixa, absent com està, en que la Miranda no li ha dit ni el seu nom.

-Fes-me una mica de cas, home.

L’Eric, a desgana, deixa l’ordinador i mira la Miranda. Pensa: “Ves la noia què vol! Ja n’estic ben cansat de mals rollos amb les xiques. Però és bastant guapetona ella, eh? Però com s’interessaria per mi? Ca! Amb una mica de sort (pronuncia mentalment la paraula ‘sort’ amb una mica de tristesa) s’oblidarà aviat de mi”. Eric la mira directament.

-Què vols de mi, maca?

-Em dic Miranda.

-Jo sóc Eric, el germà del Joan. – L’Eric prefereix fer-se el distret i no fer-li un petó a la galta. – Què és el que vols?

-T’ho diré directament. Vull sortir amb tu.

L’Eric sent un escalfred, entre nerviosisme i desig. Un desig adormit, però que té uns somnis dolços que vol fer realitat. El típic en un solitari que surt poc.

-A veure si ens entenem, ehm, Miranda. M’estàs demanant per sortir quan acabes de coneixer-me?

-Sí – La Miranda somriu com una gata trapella sense malícia. – Si ho acordes podem quedar demà a la tarda perfectament. Tens pla?

L’Èric quasi diu: “Estic molt ocupat, no tinc temps per a sortir amb ninguna noia”, cosa que podria ser fins veritat, però en ell, era mentira. Tenia un treball de secretari que li permetia perfectament tenir una núvia i vida personal. Però passava la major part del temps a casa, escrivint i preparant treballs. Era un escriptor aficionat que tenia algun èxit. Havia format part d’alguna associació, però amb això només havia descobert encara més que era un solitari. Sentia alguna tristesa perquè no tenia companyia femenina, però insistia en demostrar, tant davant ell mateix com davant tothom, que no necessitava una companya per res i que, de fet, ell no servia per a lligar i que, en qüestions de noies, més valia deixar-ho córrer.

Però, per alguna raó (potser perquè no es creia ser prou creïble en la mentida) va dir senzillament:

-No, no tinc cap pla. Però… escolta… com t’ho puc dir… Penso que això no funcionarà.

(Continuarà…).

.

.

.

http://ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Algunes reflexions sobre la sofística i Sòcrates.

Protàgores, anomenat el pare de la sofística i un dels primers filòsofs que tractaren el tema de la ètica, i contemporani de Sòcrates.

Vaig a dir les meves opinions sobre la sofística i el seu rival Sòcrates.

Jo no crec que els sofistes (almenys, alguns d’ells) fossin anarquistes; ni tan sols Gòrgies amb la seva negació de la veritat (¿de la veritat absoluta i no de la veritat relativa?) no crec que fos un àcrata o cap mena d’anarquista.

El que no eren, no eren uns prosubmisos com el seu contemporani Sòcrates o el futur Jesús, que tractaven el seu sacrifici com si la seva innocència fos el melic del món (i ho vull dir fredament, sense voler insultar, entre altres motius perquè tinc amics creients).

Els sofistes sí que creien en un tipus de veritat, però era relativa, i estaven oberts al diàleg, a diferència de Sòcrates, qui només volia un «sí» o un «no» a les seves respostes (preferentment un «sí», és clar). També eren mestres de l’oratòria, amb tota la seva criticabilitat a la mateixa, i tractaven la llei amb relativitat, el que feia que els ciutadans no fossin una massa compacta i unida amb força per a fer el bé (o el mal).

I els sofistes creien en l’educació com a eina per a millorar el poble, a diferència de Sòcrates que advocava la ignorància com a «forma de saviesa» («soc el més savi perquè només sé que no sé res»). Gairebé es pot dir «dic que no sé res, excepte que sé que cal obeir al qui mana submisament».

I respecte a l’import dels seus cursos (100 mines per un curs d’un any), cal dir que eren cars, la qual cosa donava sensació d’elitisme, però assistir a les conferències públiques era molt barat (només una mina per sessió). I en quan a Sòcrates, presumia de no cobrar diners (diners, no), però quan anava a cases de rics a jalar i a beure de gratis, es pot dir que cobrava en espècies, per no dir altres formes de «cobrament socràtic»… a part ¿anar per la vida siguent un pobre que està en contra de tot el que no sigui la ignorància és bo? Ho dubto, que això últim sigui bo…

Bé, de moment només explico això.

¡¡Perdoneu, però crec que tot això algú ho havia de dir!!

PD: L’home de la imatge és Protàgores, anomenat per alguns, no sense alguns motius, el pare de la sofística.

.

.

.
Podeu veure aquí la definició de la sofística en la Viquipèdia.

.

Podeu també llegir aquest article en Lletra Perenne.

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Osset de peluix (2). La suggerència.

Amants a la càlida llum de la tarda.

En aquests moments, algú posa una clau sobre la porta. Obre un noi que mira amb extranyesa a la Miranda (bé, al cap i a la fi ell i la Miranda no es coneixen) i que saluda al Joan. Després, tranquilament, va pel passadís i entra en una habitació.

– Qui és aquest noi tant guapot? – diu la Miranda, quedant-se mirant la porta on s’hi ha anat.

– Ah, bé, és el meu germà Eric.

– Sí, ja m’havies dit algun cop que tenies un germà. No el coneixia en persona, però… Bé, amb lo guapo que és l’Eric, segur que deu tenir núvia.

– No, no la té.

– Doncs és una autèntica llàstima.

El Joan mira la Miranda i pels ulls li passa la lluïssor fugaç d’haver tingut una idea.

– Saps què penso, Miranda? Que tu podries fer bona parella amb l’Eric!

– Jo? Amb ell?

– I perquè no? L’Eric també és un noi tranquil, poc amant de les aventures i respectuós. Si proves sort, potser ell et pot suplir el cabró de l’Armando.

La Miranda es queda pensativa.

– I li demanaràs tu per mi que se’m animi a tenir una cita?

– No, això ho hauries de fer tu per pròpia decisió.

– Però… Bé, trobo que tens raó, al capdavall. Només que em posa una mica inquieta, això. Escolta, sisplau, tu millor no intervinguis, perquè al capdavall és veritat: coquetejar amb ton germà és assumpte meu i tu no hi has d’intervenir.

El Joan assenteix i se’n va a fer coses a la seva habitació, girant-se abans un moment per desitjar-li bona sort (li diu el següent comentari: “No et deixis impressionar erròniament per mon germà: és una mica irascible però un home d’honor i, si t’ho manegues bé, t’estimarà”). La Miranda es planta davant el mirall del passadís, s’arregla una mica el pel, es guarda les ulleres a la butxaca de la jaqueta (ella no té gaires dioptries, al capdavall), es fa carantonyes a la galta per semblar-se més segura, i es disposa a entrar a l’habitació de l’Eric. Una mica abans d’entrar, pensa que, malgrat faci bastants mesos que surti amb l’Armando, ja ni se’n recordava de l’últim cop que s’havia arreglat per un home; la raó d’aquest anòmal interès per ella mateixa i el seu físic era que l’Armando havia fet vertaders esforços per estrangular-li la ilusió i l’autoestima. Si ara l’Eric la tractés bé…

No s’ho pensa més i entra a l’habitació.

(Continuarà…).

.

.

.

Pots consultar els articles a: http://ciutat-perenne.com/m/3sf

.

Pots consultar Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Osset de peluix (1). Introducció i començament.

Les dolces abraçades que fan somriure i alegrar-se…

1. Introducció i començament.

Introducció.

Aquest conte és una història d’amor. No és (ni he intentat que sigui) una història d’amor ni molt original ni tampoc extraordinària. Tampoc he intentat fer una història d’amor que agradi a tot el món: això, degut als gustos sempre plurals de la gent, és impossible fer una història d’amor que agradi “universalment”. No vull dir amb això que parteixo de la base que qualsevol opinió o gust de la gent no hi estigui en contra. Com a escriptor, he de dir “No” a alguna cosa.

En tot cas, una cosa és certa: he escrit aquest conte pensant més en històries clàssiques i consells morals, que no pas en reflexar els problemes i maldecaps de la gent moderna (dit sigui “moderna” sense despectivitat), ni tampoc en expressar un conte de malestar, drogues, vici i pessimisme. És un conte de gent benestant que afronta els problemes de la vida i de l’amor.

No vull desvetllar ni tant sols el principi de la història. Per això, he posat al final un capítol resum. També he procurat que la història fos prou comprensible com perquè tothom la pogués llegir amb la suficient fluidesa. Aquí veurem les dificultats amb que es trobaren Eric i Miranda des que es conegueren. El nom de la història (“Osset de Pelutx”) ve d’un “mot”, un pseudònim que li dedica la Miranda a l’Eric res més coneixer-lo.

Així doncs, passem a la història.

.

Començament de la història.

La Miranda no és més que una noia d’aquelles que en podríem dir casamentera. Simpàtica i complaent amb els homes, últimament es barreja amb gent que, cada dia ho veu més clar, no li convenen. Per dir-ho amb poques paraules, el seu nuvi (un tal Armando) és un punk, atrevit, maleducat, de fals somriure i enganyador. La pobre Miranda, però, s’ha fet una promesa solemne: no quedar-se mai sense nuvi, encara que això signifiqui haver de canviar l’anterior per un de nou.

Per sort per a ella, la Miranda sí té algun vertader amic. El Joan, company de colegi, que sempre li ha desaconsellat la relació que té amb l’Armando i els seus colegues. Avui, Miranda, com fa ocasionalment, ha anat a visitar el Joan i a parlar una estona amb ell. No obstant, la seva paciència, gota a gota, s’ha desbordat, i plora pel carrer sense ni preocupar-se per eixugar-se les llàgrimes. Està trista, i l’Armando li ha malferit tant l’ego, que va perdent la preocupació per les petites coses.

Arriba a la porta i truca. Li obre el Joan, que ara estava en casa sol. La veu plorar i l’abraça.

– Un altre cop l’Armando, oi?

– Sí, Joan. Ja no puc més. No et puc ni explicar el que m’ha dit davant un cosí meu que havia vingut a visitar-me. A més, no té ni vista: jo estic farta d’ell, però es pensa que m’empasso la seva forma de ser i encara que el trobo sexy. Quins collons!

– Ja et dic que trenquis amb ell.

– No puc, Joan! – La Miranda el mira amb pena. – Quan estava en el seu llit de mort, li vaig prometre a la meva àvia que mai, mai, en la mesura del possible, estaria sense nuvi. Quan vaig fer la promesa encara no sabia com era l’Armando, em pensava que tot era diferent. Ara l’àvia ha mort. Mira, l’àvia me l’estimava molt, i ho tinc que complir. Si trenco amb l’Armando trenco la promesa.

– Segur que la teva àvia ho entendria. Bé, va ser la seva última voluntat, però trencaràs amb l’Armando i aviat en trobaràs un altre.

– No. A més, aquesta promesa la vaig jurar perquè, tu ja em coneixes, jo detesto la vida de la solteria. No sóc gaire una dona moderna, sóc més aviat clàssica, vull un matrimoni, vull ser fidel a un marit, tenint una feina pròpia i siguent independent però vull estimar apassionadament a algú.

– A veure, i em vols dir que et quedaràs amb l’Armando en nom d’aquesta promesa…

– No… Bé, des d’avui, estic pensant en si algú voldria sortir amb mi… però… però qui ho farà?

– Jo no puc fer-ho, Miranda. Ja ho saps: estic casat i estimo molt la meva dona. Jo estic segur que tu seràs una bona dona per a qui et trobis, com hauries pogut ser una bona dona per a mi si s’haguessin donat altres circumstàncies.

– Ho entenc, i t’ho respecto. Però què puc fer?

.

Continuarà…

.

.

http://ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

L’auca de la derrota electoral d’Aznar (2004).

L’Aznar sense el bigoti, colpit.

Comentari: aquesta auca va ser feta pocs mesos després de la derrota electoral d’Aznar.

.

El sr. Aznar, gloria d’Espanya,

ens té penjats d’una canya,

i si la canya cau,

catalans adéu siau.

.

Amb el seu pla hidrològic ens seca,

l’Ebre, València i fins la Meca,

amb la tuberia i l’embassament,

i ens volen a tots rient!

La plataforma de l’Ebre es mourà

i l’Aznar, bon vent i a cagar!

.

I per emprenyar encara més, la Lou,

que els collons ben se’ns els cou!

Els fills dels rics arribaran a ses metes,

i pels pobres, les molletes!

.

La religió obligatòria a les escoltes,

que aquest gol, l’Aznar, ens el cola.

Entre Rajoy, Aznar i Franco,

de respecte, ni molt ni manco.

.

14 de març, fotem-li canya,

que ens juguem el futur d’Espanya,

visca la Catalunya gran i lliure,

en la que tots volem viure!

.

A Atocha i amb Irak,

l’Aznar l’han donat pel sac,

però com a l’Aznar tot li perdonen,

aviam si pel darrera, encara ens donen!

.

Els del PP han quedat segons,

guanya el PSOE per collons!

.

L’Aznar, de la derrota, no somriu,

no ens faràs mai més el viu!

És que Espanya ja no et vol,

i els catalans marquem un gol!

.

Els independentistes estan en acció,

i la fotran ben grossa, déu n’hi do!

Amb Aznar fora del poder,

no deixarem res per verd.

.

Amb Zapatero t’adormiràs?

No li’n facis massa cas.

Té l’Espanya eterna preparada,

i ens fotra una enredada,

si no ens posem tots d’acord,

en tenir Catalunya al cor.

.

Amb Carod, Saura i Maragall,

quant ens queda per fer, carai!

Ara sembla que tenim una possibilitat,

de fer-li a Espanya escac i mat.

.

Aznar, volies Franco resucitat?

Doncs “ho sentim”, l’has cagat!

I aquests són els quatre fàstics,

de l’hereu del cagaelàstics!

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Text sobre els neoplatònics (2)

Imatge de Plotí, creador en alguns sentits del neoplatonisme.

Una altra curiositat del neoplatonisme, que el diferencia d’algunes filosofies, era que l’intel·ligència ja posseïa tot el que posseiria després l’ànima. Es pot concebre l’intel·lecte com un conjunt d’intel·ligibles o, si es prefereix com a nom, d’esperits, cadascun dels quals observa l’altre i no formen entre ells, a diferència d’altres filosofies, un intel·lecte únic.

També afirma Plotí, igual que Plató i amb similituds amb Spinoza, que el món material, al no ser res més que la imitació de les essències del qual prové, els éssers humans no tenim llibertat pròpia sinó que ens limitem a copiar el que ens mana el món inteligible, com si la Terra no fós més que un teatre on cadascú interpreta un paper encara que no ho sàpiga.

En la creença de Plotí, la creença i el culte són importants per a rebre més poder per l’efecte del món inteligible. Per això respecta el culte a les estàtues i també les pregàries. Però no accepta que els déus es preocupin pels homes; al contrari, pensa que l’U no es preocupa per la realitat sensible i que crea el món per pura contracció involuntària, incloent la inteligència i l’ànima.

Respecte a l’origen del mal, Plotí té dues opinions diferents: en la primera, la matèria és l’origen de la depravació i només a través de la contemplació de la realitat vertadera (o sigui, dels inteligibles) l’home pot superar el mal; en la segona opinió, l’home només segueix les directrius del logos com si fós un tipus d’autòmata, però el patiment que sofreix el fa com a purificar-se i, si sent l’adequat penediment, l’home es salva. La principal diferència d’ambdues visions és que en la primera la visió és pessimista i l’home només es pot salvar mitjançant la contemplació; en la segona, més optimista, l’home no viu rodejat del mal sinó en un univers benigne, on no li cal molt d’esforç per a salvar-se i on el pecat no es considera tant greu.

.

.
El mal, segons Plotí, es percep en aquests aspectes:

1) La incapacitat de rebre la forma i l’ordre, de posseir-la i de guardar-la.

2) La impossibilitat de dir «jo», és a dir, de tenir un ésser propi existent.

3) La impossibilitat de tenir un atribut positiu.

Tots aquests aspectes són el mal en si mateix, ja que volen dir que la matèria ha penetrat fatalment en l’ànima i, segons Plotí, ens han fet més esclaus del mal.

.

.

.

http://ciutat-perenne.com/m/3nq

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Text sobre els neoplatònics (1).

Imatge que simbolitza les religions i les filosofies religioses, entre aquestes últimes Plotí.

Plotí.

El neoplatonisme era essencialment un pensament que volia accedir a una realitat intel·ligible superior, construint-la o descrivint-la. Aquesta realitat no tenia com a funció explicar el món sensible. Segons la creença neoplatònica, la vertadera felicitat i el vertader coneixement es troben en lo suprasensible.

En el mite neoplatònic, la vida dels déus és indiferent a la dels humans; la realitat intel·ligible no coneix el món i no s’abaixa a contemplar-lo. Els déus són passius davant la realitat humana i sensible.

En el pensament neoplatònic és essencial trobar l’èxtasis, un estat on l’home es transcendeix a si mateix per a contemplar la divinitat. És un estat complicat d’aconseguir i el mateix Plotí afirmà que només el va aconseguir quatre cops.

Un dels precursors del neoplatonisme fou el filòsof Posidoni, qui dividí la realitat entre déu, destí, i natura.

En la teoria neoplatònica, les diferents parts estan unides per simpatia: l’U, l’intel·lecte, l’ànima i el món sensible tenen una relació de jerarquia. Sense l’U, el principi general de l’univers, la realitat no podria existir. De fet, l’U conté tota la informació i realitat de l’univers del qual emana.

De fet, l’U de Plotí té semblances amb el Bé de Plató, doncs en aquest últim Plató li donava la qualitat d’ésser primer.

Segons Plotí, l’U, com a ésser perfecte, és natural que produeixi, en comptes de mantenir-se eternament contragut en si mateix. Com una llum que sempre produeix sense perdre res.

Quan l’U es multiplica en la intel·ligència, aquesta dóna vida en l’ànima i, aquesta última, en la matèria sensible, que és el pitjor grau de degradació de l’ésser. Fins i tot el moviment conserva encara alguna cosa d’espiritual i d’immaterial que garanteix el seu caràcter intel·ligible.

Una novetat de Plotí que va sorprendre els seus contemporanis va ser el fet de considerar els intel·ligibles dintre de la intel·ligència mateixa, com a part d’ella, quan Aristòtil els considerava externs a la mateixa.

Derivada de la intel·ligència, hi ha l’ànima del món, que és rectora del món sensible i que regeix la matèria, la qual és l’estat més degradant de l’univers segons el neoplatonisme. De fet, pocs filòsofs com Plotí havien tractat de manera tant baixa el món material, amb la notable excepció de Parmènides i, en el seu cas, d’altres.

.

.

(Continua en un altre article, ja penjat aquí).

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

L’auca de Nietzsche

Per l’any 1844, ja ho has “vist”,
nasqué el polèmic filòsof Nietzsche.

De jove fou obedient i disciplinat,
i amb sa mare i sa germana, sa vida ha començat.

Fins que un dia la lectura de Schopenhauer li inspirà
i en filòsof es “transformà”.

En Lou Salomé cregué trobar l’amor de sa vida,
i amb ella i el senyor Ree s’uniren de seguida.

Més un dia pròxim la Lou l’abandonà
i el pobre Nietzsche en la tristesa s’enfonsà.

Més d’un apanyat amb mala vista
simplement l’anomenaren el filòsof del pessimisme.

De la versió més crua i freda del cristianisme, la veritat,
Nietzsche mai hi hagué simpatitzat.

Va rebutjar, almenys fins a cert punt, la forma freda d’Apol·lo,
i va dir que acceptava la desmesura de Dionisi, de tots colors.

Potser la seva frase més freda i radical, t’ho creus,
va ser la de la mort de déu, ja ho veus.

Si en Nietzsche un optimisme vols trobar, posa punt i coma,
perquè no creu en déu sinó en el superhome.

I si en Nietzsche, en tots sons escrits, ninguna religiositat hi podries trobar,
¿com és que catòlics, protestants i ortodoxos, en certs casos, s’hi varen acomodar?

A Nietzsche més aviat li hauries de donar, als seus escrits, una visita,
perquè es pot considerar un dels pares de l’existencialisme.

I si amb la “mort de déu” creus que Nietzsche ja es pot rebutjar,
una ullada als seus escrits potser hauries de donar.

Els escrits de Nietzsche costen de comprendre,
però no només rebel·lia en ells pots veure.

I si vols un consell, sigues persona d’esquerres o de dreta,
és que a Nietzsche, almenys no sempre, no te’l prenguis al peu de la lletra.

I si els simplistes creuen que Nietzsche s’acaba en la “mort de déu”, veureu,
els diré que Jesús s’acaba en un “no folleu molt”, feu-vos-en creus.

No és que vulgui fer-me el pompós,
però qui sap si algun dia faré l’auca de Nietzsche dos.

Si vols llegir a Nietzsche, tu sabràs, si vols passa per l’embut,
i aquí s’acaba aquesta auca, ¡¡salut!!