Benvolguts usuaris de Ciutat Perenne, jo he cregut (és una opinió discutible, com. suposo, ho són totes les opinions) he cregut que us podria interessar llegir el preàmbul (o exposició de motius si ho preferiu) de la norma stoera primera, o normatació. En tot cas, us donarà algunes indicacions, tot i que evidentment no exhaustives, de com era abans el portal stoer (portal anterior al portal perenne), doncs en la normatació no hem volgut amagar el passat (com, opino jo, fa el preàmbul de la constitució del 78 respecte al seu passat més immediat, o sigui, el franquisme, en el preàmbul de la consti no apareix el franquisme com si mai hagués existit; nosaltres ho fem diferent amb el nostre passat).
Si us interessa o voleu només curiosejar, teniu el preàmbul a sota.
En tot cas, que tingueu un bon dia.
.
.
Preàmbul de la normatació.
.
Al llarg de la història de la web stoera, web dirigida pel mateix administrador que la web perennia, es va arribar a escriure vàries normes primeres, actualment totes elles eliminades. Degut sobretot a la mala actuació de l’administrador primer i de la traïció dels administradors segons, les normes primeres no varen tenir el resultat esperat.
Ara s’ha decidit de redactar una nova norma primera (normatació) però en unes condicions diferents, entre elles els canvis en la propaganda, la desaparició dels administradors secundaris i la subordinació del portal als interessos generals que el defineixen, excloent totalment de la participació d’Unicorn Blanc la participació en ningun fòrum internàutic excepte el fòrum propi de el Perenne. L’anul·lació d’aquesta participació en fòrums aliens es deu entre altres motius a la censura de la propaganda en aquests mateixos fòrums, a la prohibició allà de la filosofia com a potencial tema de conversa i a la seva pretesa obligació, com a fòrums «democràtics», obligació mai acceptada per Unicorn, d’acceptar els seus temes (i la seva un tant «barullenta» forma de viure la vida en els fòrums) tant sí com no si volgués participar en aquests fòrums mateixos. I a Unicorn tant els seus temes (temes respectables per a molta gent però en tot cas no molt motivadors per a ell) com la seva maleducació «prohibida i alhora tolerada» per l’administració d’altres fòrums, en aquesta forma de ser col·lectiva, mai hi va voler encaixar molt i es pot dir que mai hi va encaixar molt…
Per tant, en aquests termes esperem que en el futur el Cosmos Perenne aconsegueixi uns bons resultats d’audiència i de participació sense molestar, almenys no tant, a la gent en general, esperant que això sigui possible sobretot a Relats. En això, insisteixo, Relats en Català i, secundàriament, el Facebook són elementals, si no imprescindibles. També espero que el Cosmos Perenne duri més que les versions de La Stoa ara que no ens hem de fiar ni ens fiarem més de ningun viceadministrador ni cap potencial coadministrador (mai va tenir La Stoa coadministradors) ara que hem ja suprimit la viceadministració i l’administració només compta amb un sol home: jo, alies Unicorn Blanc, dit amb serenitat i sense cap pedanteria.
Un dels aspectes més importants de la normatació perennia, que continua la tradició de les normes stoeres, és el seu manteniment ferm del dret i deure al respecte moral, que s’indica expressament com a dret i deure dels usuaris, dels visitants i de l’administració.
Sempre que en aquesta norma primera es mencioni «portal» o «cosmos» s’entendrà respectivament «portal perenne» o «cosmos perenne» excepte possible indicació en contra. Cal tenir present que Web Perenne, Portal Perenne o Cosmos Perenne són sinònims (i no ho són pas de Lletra Perenne, que «només» és la web principal de la Web Perenne però no totes les seves webs). Així mateix, al dir «el Perenne» ens referim a les webs Perenne en el seu conjunt, mentre que, en canvi, al dir «la Perenne» ens referim únicament a Lletra Perenne.
La direcció email de l’administrador és webmestre2(arroba)gmail(punt)com i les formes de contacte amb ell seran regulades per norma i generalment en privat.
En aquests termes declaratius, l’administrador aprova la següent norma primera:
(Continua amb l’articulat de la norma primera en aquesta altra web).
Per la paret hi ha torxes que a dures penes estan enceses, i que no disposo ni d’encenedors ni de cap sistema per a encendre-les més. Dónen una impressió rogenca al túnel, una impressió de sombres vacilants, com si alguna criatura de foscor estigués a punt de saltar-me i clavar-me les dents. Tot són fantasies, em repeteixo, perquè quan miro, aquesta criatura de fantasia ja no existeix, però tinc que repetir-me constantment que tot són ilusions, però ja tinc present que estic tant atemorit que em costa distingir entre la realitat i les emocions.
Els meus passos ressonen pertot arreu, creant un eco misteriós que ressona tènuament per tots els racons. Ingènuament, no sabent què fer, crido per tot arreu: «Què hi ha algú? Socors, estic perdut!». Només un tènue sonoritat em repeteix les meves paraules, però no escolto res més, excepte algun soroll d’alguna rata perduda pels passadissos. Quan veig el petit rossegador, corrent pels passadissos, tinc la trista certesa que em veig tant perdut com ell.
Hores i hores camino pels passadissos. La gana em provoca malestar a l’estómac; la sensació de buidor em domina i la tristesa em fa molt llargues les hores. La set em fa escurar incansablement la gola buscant algun líquid. El túnel és com si s’allargués eternament, i ja poc a poc desespero de poder sortir d’aquest pou d’amargura.
Els meus propis crits ressonen més dins meu que pels ecos del túnel. Ja estic cansat de caminar: les meves cames fan figa i el meu esperit es derrumba mentre el meu cos cau a terra…
Hi ha un públic animat. Sona un soroll musical de fons.
– Sóc Marc Corbera, – més soroll de fons, » sóc un home nascut amb molta trempera, » per a fer la meva web em sobra espera. » porto dins al cor la forta senyera!!
Soroll de fons del públic. S’obre una porta i entra un administrador de certa web amb un somriure. Segueixo cantant jo:
– Al meu portal, bonic i genial, » que la veritat a ningú fa mal, » algun dia l’èxit el beneïrà, » o això jo vull esperar, » per això jo us vull dir:
FUCKING VISITES MEN, – Algun dia les paus tots farem, FUCKING VISITES MEN, » Tindré paciència fins al 2100!! FUCKING VISITES MAN, » La meva qualitat no resistireu, FUCKING VISITES MEN, » Tindré paciència fins al 2100!!
Li canten: – Visca en Marc Corbera!! (Canto jo): «Perquè sóc un home amb molta trampera, » Els temps han canviat, no sóc en VSB Apareix el VSB amb uns quants bitllets a la ma i diu: «Espera’t a cobrar uns quants billets ben macos, he he he!!».
Continuo cantant jo:
– I jo dic, la veritat, » amb la cançó de sempre m’heu tractat. (L’administrador em porta una ruleta amb varis missatges; me’n dóna un «a l’atzar». Al missatge diu: «tots et tenim respecte»). – I això no és pas veritat, de respecte sempre n’ha faltat, » només que a mi sempre m’he fet destacar, » com si fós l’únic que despotricà. » Per això dic:
FUCKING RESPECT MAN; » a les altres webs ja no n’espero més; FUCKING RESPECT MAN; » no m’imposeu canvis o us donc un revés!!
L’administrador canta:
– Tu sempre has estat molt exasperat, » I la propaganda has volgut imposar. (Canto jo): – Si paciència no en teniu, » jo en això no sóc passiu, » sort del Facebook jo en tinc.
L’administrador canta:
– Recordo que en el passat d’una web sí senyor, » tu vas ser com un viceadministrador, » fins que et varen rebaixar a usuari sense perdó, – (Canto jo): això és un cop baix, donat als co—-s, » ells no em varen donar ni explicacions, » però ja no tinc res a veure amb ells, » ara faig una aposta diferent.
Canta l’administrador: – Tu ara apostes en un portal, » on fer propaganda no fa mal, » però el poder vulguis o no, » el tenim els administradors, » però això jo et dic:
FUCKING HACKING MAN, – Els administradors, si cal, brut jugarem, FUCKING HACKING MAN, » El respecte del teu portal no l’imitarem.
Jo em quedo en un racó escoltant a l’administrador; ve un amic meu escriptor i diu: – No et vull importunar, Unicorn Gris, però em sembla que tu l’èxit el tindràs DI-FI-CIL-MEN-TE, – dóna cops d’una ma a l’altra mentre afegeix verbalment: – ¡¡ta-ta!!
En un llit, estan la meva mare en un extrem i jo mateix en l’altre; al mig hi ha la nostra gata Brenda. Sona una música. La Brenda (posem que en aquest relat pot parlar) es posa a dir:
– El dilema és comptat, ja veieu que sí, amb la mare en un lloc, i en l’altre Unicorn tenir!!
» Jo sempre me les veig passar – continua la Brenda, – no em vull definir, perquè si desagrado a un dels amos, al carrer per sempre puc sortir!!
La mare està ara en una habitació mirant la televisió mateixa; la Brenda s’asseu a la seva falda:
– Amb la mare, amb la mare, veig la televisió amb un somriure, mentrestant, mentrestant a ella li arrenco cuatre caricies!!
La Brenda aleshores salta de la falda de sa mare, la televisió i el menjador i passa a una altra habitació, l’anomenat «estudi», on jo manego l’ordenador amb cara d’enfadat; la Brenda se’m posa a la falda i jo l’acaricio; la Brenda diu:
– Els enemics frikies podrien tornar, Unicorn pot tenir conflicte a la seva web, jo li donc suport i companyia, doncs estic en aquesta casa gràcies a ell!!
» Però si després la mare insistent, em té presses per acariciar, jo canvio d’opinió, vaig on el vent em pugui guiar!!
Ara la Brenda està en el passadís i diu:
– No em penso decidir amb un sol, no no, no veig el perquè, si a mi em surt més a compte i tant, jugar amb els dos és el meu paper!!
» Com ningú, com ningú, jo em sé entendre en tots els racons, triumfita, filosòfica, sóc la gata camaleó.
Ara la Brenda està enfront de la mare; jo estic aprop; la Brenda diu:
» Ara estic amb la mare d’Unicorn, mentre la mare cuina jo faig companyia; però quan cal donar raó a Unicorn Blanc, amb la filosofia jo em quedaria!!
» I quan vingui el germà d’Unicorn jo sé, que, amb el seu rol faré bon paper!! Quan ell ens vingui a visitar, bones carícies em podrà donar!!
«L’Unicorn, l’Unicorn, la mare d’ell, els dos hi són, i jo que sóc llesta quedo bé amb tothom!! I el temps que vingui el germà amabilitat no li faltarà!!
Ara Brenda està junt a mi; em parla i jo l’escolto perfectament:
– En aquesta casa, en aquesta casa, en aquesta casa, en aquesta casa, m’hi vull quedar!!
Ara, la Brenda està junt amb la mare d’U.Blanc, que l’escolta i l’entén del tot:
– En aquesta casa, en aquesta casa, en aquesta casa, en aquesta casa, m’hi vull quedar!! Encara que, siguent jo algo tonta, per la temptació em voldria escapar!!
Ara està junt amb el meu germà, que l’escolta:
– En aquesta casa, en aquesta casa, en aquesta casa…
A l’escena final, la Brenda està en el centre de l’esquena, mentre que jo, ma mare i mon germà ens allunyem de la Brenda un tros lluny, de moment…
Apreciats ciutat-perennes, tots sabem qui va ser en Lincoln: el noble president nord-americà que va eliminar l’esclavitud de la Terra i alhora el vencedor de la guerra dels unionistes contra els confederats. El que potser no sabem d’ell, és que durant uns anys va treballar com a advocat i va tenir una manera singular de solucionar amb èxit alguns dels seus casos. Ja us vaig parlar del cas del deute dels dos dòlars; ara us parlaré del cas dels seus dos amics enfrontats.
Quan Lincoln ja treballava com a advocat, va passar que un cop hi havia dos amics seus que estaven enfrontats en un litigi legal per causa d’un terreny del qual se’n disputaven la propietat; per un assumpte relativament secundari, pot dir-se.
El cas és que en una ocasió van estar junts a la mateixa habitació ell i els seus dos amics enfrontats, tots tres sols. Volien tractar de resoldre el conflicte, però els dos homes estaven ben cabrejats l’un amb l’altre.
Els dos homes demanaven a Lincoln que digués a quin dels dos defensaria com a advocat. En Lincoln s’ho pensava i no s’acabava de decidir per defensar a un o a l’altre dels dos i, pensant sobre aquest tema, de sobte, enfadant-se, va dir:
– Sou dos bons amics i no m’agrada veure-us enfrontats. Us tancaré en aquesta habitació durant una hora i espero que sapigueu resoldre els vostres conflictes entre vosaltres.
I, sense deixar-los temps a reaccionar, en Lincoln va sortir precipitadament de l’habitació i els va deixar a ambdós tancats amb clau a dintre, sense cap mitjà de sortida que la mateixa porta que Lincoln havia tancat.
Els dos homes començaven a discutir entre ells:
– La culpa és teva!!
– No, teva!!
I va anar passant el temps…
Al cap d’una hora, en Lincoln va tornar a l’habitació i va veure els seus dos amics somrients i asseguts, esperant-lo. Havien parlat entre ells prou com per resoldre el seu problema i fer les paus.
Un d’ells va dir a Lincoln:
– Vostè ens ha fet veure que no valia la pena enfrontar-nos.
Ell va somriure content i va dir:
– M’alegra veure’ls en pau els dos.
I així és com Lincoln va resoldre aquest problema, posant pau entre tots.
Rep el nom de Trifachito una hipotètica unió electoral entre el PP, C’s i VOX per a intentar governar en Espanya. El nom va ser creat en les xarxes socials, i Miquel Iceta, especialment, es va encarregar de popularitzar-lo.
Alguns varen pensar que el Trifachito faria unió el 2017, però la victòria per majoria simple del PSOE i, amb el pacte amb Podemos i ERC, la seva futura entrada en el govern, varen impedir aquesta unió.
Actualment podria dir-se que el trifachito, si és que mai ha tingut o havia tingut una existència real, ha desaparegut o està en crisis, degut ni que sigui només al gran enfonsament que ha tingut un dels seus «membres»: el partit polític de Ciutadans, davant el fatal resultat obtingut en les eleccions catalanes i madrilenyes.
El nom de Trifachito és una unió, un tant sarcàstica, entre les paraules «tripartit» i «facha».
Basada en el Trifachito i en la Trinca, el programa de televisió Polònia va fer la cançó Arriba el Trifachito
També, basat parcialment en la informació del Trifachito i també en vivències seves d’Internet, n’Unicorn Blanc va fer la cançó, en vers, amb rima, sense música i per escrit, d’una cançó anomenada Arriba el Perennito .
Narradora protagonista: la Misaki. Observació: els qui hàgiu llegit els còmics de “Yura i Makoto” ja coneixereu més aquestes situacions que aviat, suposo, llegireu.
Jo (la Misaki), i el meu estimat amic Obashim anàvem camí avall per buscar un poble on ens poguéssim resguardar i aconseguir algun aliment, ni que fós fent alguna mena de treball. Vaig veure unes columnes de fum no massa lluny: indubtablement, un poblat. Ho vaig dir a Obashim i vàrem decidir apropar-nos-hi. Però de sobte, vaig començar a sentir un mareig cada cop més fort… tot em donava voltes… em vaig agenollar, ja no tenia forces per a mantenir-me dreta, queia de genolls…
L’Obashim va córrer on era jo, i em va preguntar si em trobava bé. Jo li vaig dir que no, que cada cop em sentia pitjor. Em va dir que no em podia deixar sola si em desmaiava, i que m’estirés fins que sentís més benestar. Però ni estirant-me em sentia millor… Veia la cara d’Obashim mentre em mirava preocupat. Perdia el món de vista…
Vaig recuperar la consciència només en certa manera… era com en un somni, més ben dit un estrany somni. Sentia que em seguia dient Misaki. Però no Misaki Aurora, com era el meu nom real. Si no Misaki Manaka. Una noia bastant similar a mi, tot i que amb robes estranyes, igualment amb pits enormes. Crec que ja sabia el que em passava: tenia un somni com a telepàtic, en el que revivia situacions viscudes per una altra persona. Però volia continuar amb el somni, ja que sentia més curiositat que no pas por…
El context el que vivia la Misaki, vull dir, la Manaka, era com a futurista, almenys dintre del que jo entendria com a futurista: les llums, els mobles, aquests aparells curiosos anomenats ordinadors… tot molt curiós.
El que no em semblava curiós, ni de molt, és que la tal altra Misaki tenia pits enormes, com jo, i molta gent li feia conya; fins i tot la seva nova amiga Miyuki, que la respectava, li feia mirades respectuoses però massa visibles als seus pits.
Després em veig en una altra situació de la Manaka: en un ascensor, em topo amb un home, qui més tard sabré que es diu Makoto, qui m’impressiona per la seva bona fe. Jo veia, com de lluny, però percebent els pensaments de la M.Manaka, que es va enamorar d’ell fins quan vaig veure que estava casat; ella estava molt afligida, però els seus sentiments pel Makoto no disminuïen…
La següent escena va ser més dramàtica: en un hotel, per fer un acte turístic, estant ella i el Makoto al mateix pis, per causa d’un terratrèmol, l’altra Misaki es va espantar moltíssim i es va apegar amb el Makoto qui casualment estava en la dutxa rentant-se; els seus genitals, el masculí i el femení, s’apegaren entre ells, ¡¡i la Manaka es va oferir a fer l’amor amb ell si ell volia!! La situació va durar uns pocs minuts, el terratrèmol va cessar, el Makoto li va fer una abraçada desesperada a la Manaka… i qui sap fins on hauria durat la situació si la Miyuki, casualitats del destí, no els hagués interromput a temps, despullats amb la dutxa encesa i pegadets l’un a l’altre. Però el Makoto seguia preferint la seva dona malgrat aquesta relliscada…
En una altra escena veig a la Manaka com xerra amb la seva germana, una tal Kotone, una dona hàbil en l’amor però poc escrupolosa. Un cop el Makoto surt de la feina, la Manaka desconfia i espia a l’home del seu tràgic amor; quan veu que la seva germana, amb mentides dissimulades, gairebé besa en la boca a l’home adorat per ella, li pega una forta bufetada a la galta de sa germana mentre li diu: “T’has passat!!”. Més tard, la seva germana diu que ara la veu diferent i que aconseguirà lligar algun dia “per la força que té” i li va demanar que “no es posés a plorar tan fàcilment”. Jo, que veia aquesta situació, em sentia molt identificat amb el cas de la Manaka, i jo, l’Aurora, de bona gana l’hauria ajudat. Jo creia que els germans havien d’ajudar-se i estimar-se; ho creia encara que no pogués ja ni confiar en ma mare, habitant de Nasrim.
Vaig veure una altra escena en què la Misaki, veient una desconeguda per a ella, la qual es deia Ichi-you, demanava per parlar amb el Makoto, ella va sentir una espècie d’enveja, i es preguntava (era normal fer-se aquest dubte) de fins a quin punt ella, la per a ella nou-vinguda, tenia realment importància per al Makoto. No el veia moltes vegades; era la conserge i el veia travessar el passadís i es deien alguna coseta de tant en tant, però poc més. I cada dia pensava en ell… Pobra noia, enamorada de l’home improbable, gairebé podríem dir que de l’home impossible.
Potser quedaven més escenes de la Misaki per veure en somnis, però sentia que a poc a poc tornava a la realitat, que el somni telepàtic anava disminuint i desapareixent…
De fet, el que més vaig sentir en retornar a la realitat (o, almenys, a la meva realitat en l’univers on és Nasrim) són els llavis d’Obashim besant-me a la boca i els seus dits pressionant-me els pits en la zona on respiro. En altres paraules, indubtablement m’estava fent el boca a boca per a reanimar-me o, almenys, perquè no em fallés la respiració i no em morís.
Gràcies a tots els déus, estàs viva!! Oh, Misaki… tant poc de temps que fa que et conec i ja ets essencial en la meva vida mateixa!! Si et passés alguna cosa, jo…
Però l’Obashim va callar inesperadament perquè li vaig besar en la boca de sobte. Així vàrem passar uns minuts petonejant-nos. Si encara no érem nuvis, almenys ja érem amics especials, perquè jo no volia ser cap, com en diria la Manaka, una follaamiga o amiga per a sexe. A més, i ho pensava sense cap espavent de superioritat, la Manaka, pobreta amb mala sort, no podia estar amb l’home que estimava però jo, l’Aurora, sí. Però de sobte uns crits llunyans ens varen interrompre la sessió de petonets…
Algú cridava des de la distància, demanant auxili. Tot i les meves recomanacions de prudència, l’Obashim va agafar la seva llança improvisada i va córrer cap on venien els crits mentre jo, que no podia córrer massa en part pels meus pits enormes, el vaig seguir tot lo ràpid que podia. Aviat vàrem sentir els crits amb més claredat… i qui els feia…
Vaig veure, després d’una estona de córrer, una dona de pits enormes i molt similars als meus que corria perpendicularment a mi, mentre uns joves desvergonyits li tiraven pedres i se’n burlaven; li deien, mentre a mi em bullia la sang, ni que fós només perquè a qui perseguien era una dona com jo, li deien el següent:
No intentis fugir, bruixa!! T’apedregarem tant com voldrem i després et matarem!!
No soc cap bruixa!! Els meus pits enormes són inhabituals, d’acord, però no posseeixo ningun poder màgic!!
Excuses – li deien els pocavergonyes; – tens el mal dins teu i te’l prendrem!!
L’Obashim apretava amb força la llança de fusta i jo ja sabia que, digués el que digués, intervindria. Potser era un home sol, però era valent i fort. I va intervenir. Va plantar-se entre la noia assetjada i els seus perseguidors (que no eren més de tres o quatre), llança en mà, i va dir:
Aquesta noia és la meva protegida. Deixeu-la en pau o soc capaç de travessar-vos amb la meva llança ara mateix; ¡¡vinga, aire!!
Aquesta no és la teva lluita – li digué un dels nois.
Si amenaceu a una innocent, féu meva aquesta lluita. ¡¡Marxeu!!
Els nois es miraren entre ells no sabent què fer. Però aviat varen marxar, tranquil·lament però mirant amb odi a Obashim vàries vegades. No notaren, o això suposo, com Obashim sospirava d’alleujament. Suposo que no les tenia totes malgrat la seva aparença de valent. Quin home… Però aviat vaig apropar-me a la noia perseguida pels pocavergonyes supersticiosos. Era… la coneixia pel somni telepàtic… ¡¡era la Misaki Manaka, la dona dels seus somnis mig reals!! Però la Manaka vivia en el futur… ¿Com és que ara estava en el present meu, o sigui, una mena d’era menys avançada en tecnologia?
En aquest moment, l’Obashim va preguntar:
¡¡Misaki!! ¿Estàs bé?
(Jo i l’altra Misaki, gairebé alhora): – Sí, estic bé!!
Però – va dir la Manaka, – ¿tu també et dius Misaki? Quina casualitat.
Jo soc la Misaki Aurora.
Doncs jo soc la Misaki…
Sí, ets la Misaki Manaka, ho sé.
¿Com saps el meu cognom?
T’he vist en un somni que… ehem, Obashim, ¿t’importaria deixar-nos soles uns quinze minuts, només, perquè parli amb la Manaka? Després t’informaré de les conclusions a què arribem.
L’Obashim va accedir a les meves peticions. Es va asseure d’un bon tros lluny, però des del qual era evident que, si no cridàvem molt l’atenció, ell no ens podria sentir.
Li vaig explicar al meu alter ego tot lo relatiu al somni que vaig tenir sobre ella. I li vaig preguntar que què feia en el nostre temps. L’altra Misaki va donar-me un vot de fe i em va contar què li va passar: feia deu minuts que s’havia acabat la seva jornada laboral i caminava rumb a casa quan de sobte va anar perdent a poc a poc els sentits, mentre que la realitat s’anava deformant de mica en mica… quan es va despertar, es va trobar aquí en el passat respecte a ella; es va apropar a uns llenyataires que, en veure-la amb els seus pits gairebé descomunals, la van prendre per una bruixa o un enviat del diable pels seus pits mateixos. Ella va córrer mentre uns quants adolescents li tiraven pedres ¡¡i amenaçaven d’acabar matant-la!! Per sort per a ella, un bon home (aviat va saber que era l’Obashim) la va salvar i… ja sabia la resta.
Me l’escoltava atentament. Suposadament, la Misaki havia estat subjecte passiu del qual alguns anomenen distorsió temporal… una ruptura en l’espaitemps, una cosa de la qual jo en sabia alguna cosa, si bé jo no era un expert en màgia, però en sabia alguns esborranys.
Bé, – vaig dir jo, quan ja havíem dit tots els pros i contres – ¿I ara què faràs, Misaki?
No sé ni on anar. Això és com un món nou per a mi. ¡¡Ah, bona dona, bon home!! ¿No us podria acompanyar als dos?
Bé, Misaki, vull dir que… potser correrem alguns perills.
Precisament per això. Essent tres encara serem més forts. Si us plau, ajudeu-me. ¡¡No sé com, però intentaré incondicionalment ajudar-vos, ni que sigui almenys rentant la roba!!
Vaig dir a la Manaka que m’esperés, i vaig parlar a soles amb l’Obashim per veure si havíem de deixar-la unir a nosaltres o havíem de deixar-la plantada. No van passar ni tres minuts que vàrem arribar a una conclusió unànime: deixaríem, almenys per ara, que l’altra Misaki s’unís a nosaltres. Ella es va posar contenta quan la vàrem informar de la conclusió.
Però em vaig posar, suposo, una mica gelosa en veure com l’Obashim, ¡¡també li mirava les tetes enormes a ella!! Així i tot ja sabia que era un bon home digne del meu amor. I a més, quines coincidències, l’altra Misaki era molt semblant a mi: rondava els divuit anys, pel curt, pits enormes, culet maqueto, baixeta… no és que sembléssim germanes bessones ni molt menys, però els nostres físics i el nostre caràcter psicològic tenien molts paral·lelismes.
Així doncs, al cap de mitja hora, jo, l’altra “tetorrona” i el bon home ens dirigíem rumb al poblet. Però alguna cosa em xiuxiuejava que encara ens quedaven més aventures…
Hola. Em dic Obashim i soc una persona que pateix un tipus de malaltia mental: alguns diuen de mi que soc un boig però gairebé mai he fet mal físic a ningú. Porto a l’esquena una motxilla plena d’una certa quantitat de menjar i aigua i alguna que altra cosa ben guardada. Actualment soc un vagabund errant i ara mateix vagabundejo de ciutat en ciutat buscant alguna cosa per menjar i un sostre, ni que sigui el d’un estable, on dormisquejar una miqueta. Ara mateix, quan camino, al cap d’un cert temps m’adono que m’he perdut i que dropejo per un camí entre les muntanyes que potser no duu a cap lloc; però, al cap d’una hora de caminar, em trobo amb una ciutat a prop que no havia vist mai: enorme, emmurallada, bonica, però que té alguna cosa que m’inquieta; ¿què deu ser?
Decideixo entrar en la ciutat; els guàrdies de la muralla em miren atentament sembla que amb una mica de desconfiança però de totes maneres em deixen passar. Ja soc dins. Un cartell diu: “Benvingut a Nasrim, la ciutat perfecta”. Miro al voltant: tothom sembla somrient, però en els seus somriures a vegades es veu un cert somriure torçat, en forma de pedra, com si ser feliç fos obligatori en la ciutat mateixa. Em paro davant d’una església i veig com està plena a vessar. Penso que potser deu ser un enterrament o una boda o algun altre esdeveniment extraordinari, però de seguida veig que és una típica missa dels diumenges. ¿Com pot ser-hi tanta gent, em pregunto? Veig com tothom actua com una persona cívica i ordenada, com si la maldat no existís en aquesta ciutat. Observo la plaça del mercat; tothom està treballant i ordenant i complint, i a dures penes descansen el que és imprescindible, i que parlen poc amb la gent o entre ells.
D’aquestes que entro en una tenda de jocs de taula i parlo una estona amb el propietari, i a mitja conversa li pregunto si em podria vendre un senzill joc de parxís; la resposta que em dona és irada:
¡¡Aquí no en venem, de parxís!! És un joc que incita a la violència, fa matar fitxes, fa que un guanyi i els altres perdin.
Parlo amb ell una estona més i marxo de la tenda de jocs. És increïble. ¿Com pot aquesta gent refusar tant la violència, ni que sigui fictícia, i la tensió dramàtica que no volen ni jugar al parxís? Penso que potser de la violència autèntica no se’n treu gaire de bo, sobretot si no és defensiva, però a vegades és millor desfogar una mica el sentiment de dinamisme amb una partida i una mica de diversió… aquest poble gairebé sembla una mica propi de mòmies…
En això que veig passar un pare amb un nen, agafats de la mà (segons em van dir, eren pare i fill) i li vaig preguntar que per què portava el nen tota l’estona de la mà, i ell va dir:
Als nens se’ls ha de mantenir controlats tota l’estona; res de llibertat; res de decisions pròpies. Aquí, el bon déu ens nodreix i ens aprecia però ens ensenya un sol camí correcte… Ni tant sols admetem la llibertat d’expressió més enllà d’allò que és necessari en complir les obligacions. Som la ciutat perfecta: vivim, pensem, obeïm, fem el que hem de fer, no tenim cap gran aspiració i ens sentim segurs que el bon déu ens protegeix.
Em vaig quedar totalment palplantat. Era com una ciutat d’autòmats. El seu tipus de bondat era com un estat perfecte però sense cap mena de llibertat ni possibilitat de rebel·lió; no pensaven en ells mateixos, només en déu.
Se’m va ocórrer que havia vist altres ciutats cristianes al llarg de la meva vida, però mai fins aquest extrem. Tenen tanta por del més mínim enfrontament els uns contra els altres que ni juguen a determinats jocs de cartes. I els somriures d’aquesta gent… uns somriures immòbils, estranys, gairebé com pintats en la cara en comptes de reals.
Vaig pensar que una ciutat així, sense emoció dramàtica, sense conflicte en absolut, amb submissió extrema, que es fan aparentar a sí mateixos de ser feliços en nom de déu… Una ciutat així em desagradava, em semblava horrible. Sobretot, essent jo un home mig boig amb ganes de divertir-me molt… Digueu-me potser un buscabregues, però tanta serenitat, tanta pretesa perfecció no em val, en tot cas, per a mi, un amant de la vida mig bohèmia.
Així doncs, amb decisió, vaig revisar la motxilla perquè no hi quedés res perdut i, en pocs minuts, ja havia sortit de la ciutat. Deu minuts després vaig escoltar com crits i com una persona potser de poca edat que semblava córrer com si la perseguís el mateix dimoni.
Em vaig amagar rere uns arbres i uns matolls i vaig veure una adolescent, potser d’uns disset o divuit anys, amb els vestits estripats que fugia corrents de Nasrim i d’una multitud que, ells a pas tranquil però ferm, la seguien arreu on anés. La multitud semblava formada per gent de Nasrim (alguns d’ells els reconeixia Obashim) i tenien una mirada com la d’un mort vivent i amb odi. ¿Què se suposa que havia fet de dolent aquesta pobra noia? ¿Així tracta la aparent ciutat autodescrita com a perfecta les seves adolescentes, amb aquesta aversió? ¿Aquesta era la forma de tractar la ciutat als qui transgredeixen les seves normes i costums? ¿Aquesta era la forma que tenien de tenir-li devoció al bon déu?
Sigui com sigui, o això sentia jo, ja que, malgrat ser una mica embolicatroques i amant de la gresca també tenia bon cor, em sentia obligat a ajudar a aquesta bufona xiqueta, malgrat que no sabia ni quin suposat delicte havia comès. Intentant fer el mínim de soroll, mogut entre les ombres, em vaig posar al lloc on gairebé segur que passaria la xiqueta mentre corria allunyant-se com podia de la multitud, que proferia crits de disgust mentre la seguia, pas a pas, convençuda que de tota manera l’atraparia més tard o més d’hora. Quan va passar tocant a mi la noia, jo li vaig estirar el braç i la vaig arrossegar ràpidament a l’ombra. Ella va semblar molt sorpresa (era el primer cop que em veia en sa vida, al capdavall) i em va començar a dir, sense veu de disgust, que “¿tu qui ets per a…?” però jo sense fer-li cas la vaig anar arrossegant per la foscor, fins que, miracles de la casualitat, acompanyat per la meva nova coneguda, vaig veure dos barrils abandonats per qui sap qui en l’ombra. ¡¡Esperava que no hi hagués serps a dintre dels barrils!! Però, després d’obrir un d’ells, vaig veure que estava buit. En un tres i no res, la meva nova coneguda i jo estàvem dintre dels barrils, amb la tapa dels barrils posada, mentre sentia, però de lluny, els crits de Nasrim. Vaig decidir esperar i posar-me en mans del destí; però afortunadament el destí va ser bo amb mi aquesta vegada i, al cap de al voltant de tres hores, els crits havien desaparegut; els ciutadans de Nasrim s’havien donat per vençuts i havien tornat a la seva casa o a on fos que anessin ara. Sentia ràbia només de pensar el que li podrien haver fet a aquesta pobra noia si jo no l’hagués socorregut. ¿I això rep el nom de “ciutat perfecta”?
No volent pensar en res més, vaig obrir la tapa de la meva nova coneguda i li vaig dir que no tingués por, que estàvem prou lluny de Nasrim com perquè no ens veiessin. Li vaig preguntar el seu nom.
Misaki – va dir ella. – Em dic Misaki. ¿Qui ets tu, que m’has salvat la vida de mans d’ells?
Em dic Obashim – li vaig dir serenament. Li vaig allargar la meva mà; ella, després d’uns segons de dubte, me la va encaixar. Jo li vaig preguntar: – ¿Què ha passat, que la gent et perseguia tant ferotgement?
Oh – va dir la Misaki, – mira, jo vivia amb mons pares, quan de sobte em varen dir que em casaria amb un home lleig i babau, però ric, que subornaria mons pares quan ens haguéssim casat. Jo vaig dir que m’hi negava, i vaig posar cara enfadada, i ma mare em va dir: “¿Com pots posar mala cara, com pots no somriure? Déu nostro senyor ens proveeix de tot el que imperativament necessitem. ¿Què significa aquest acte de rebel·lia? ¡¡Ja ho crec que et casaràs amb aquest home, si no de bona gana per la força!!”. M’horroritzava que ma mare pensés i parlés així…
En aquell moment, jo em vaig fixar una mica més en la noia: era baixeta però guapa, de pèl curt, de culet maquet i, bé, té pits, ¡però quins pits!, de tamany descomunal, molt gran. No m’estranyava que aquell home vell se la mirés amb desig… potser jo mateix començava a…
La Misaki continuava la seva història:
La meva mare ho anava explicant a tots els seus veïns, fins i tot als qui no tenien moltes ganes de saber-ho. I vaig anar fugint d’ells, però es varen reunir força habitants de Nasrim i anaven clarament en la meva contra. ¿Aquesta és la seva fe extrema? ¿Això fan amb els qui en discrepen?
No puc saber si la Misaki es va adonar que jo la mirava mig constantment els seus generosos pits.
¿I ara què faràs, Misaki? – Li vaig preguntar.
Ara no hi ha lloc per a mi en Nasrim, potser mai més. I no sé on anar. ¡¡Ah!! Si pogués acompanyar-te…
És que, maca, potser em tocarà córrer alguns perills…
¿I què? – va dir ella; potser, com a dona, no era forta de musculatura, però en tot cas era valenta. – Si som dos serem més forts. Deixa’m venir amb tu!!
No va necessitar fer-se insistir més. Ara la Misaki era la meva companya d’aventures i, potser, algun dia seria la meva núvia i muller… tot havia de veure’s, calia anar provant a poc a poc…
Sigues benvingut a Lletra Perenne; allí podràs trobar més capítols sobre la Misaki i l’Obashim: http://ciutat-perenne.com/37n
Katar. Planeta fictici literari, inventat per la fantasia dels genials creadors de rol S.Jackson i I.Livingstone. Apareix en el llibre «Els asteroides de Katar», de la sèrie de ficció «Llibre joc», de la desapareguda Altea Junior. De fet, és el principal (però no únic) escenari d’aquesta concreta aventura futurista; en realitat, aquesta aventura transcorre totalment en el sistema solar anomenat Cisne Alef (si incloem en el mateix el cinturó d’asteroides que orbita no molt lluny d’aquest sistema solar ara mencionat) de la qual el mateix Katar n’és una part molt essencial, com a planeta principal que és, i cal especificar clarament que aquest planeta no és un lloc precisament molt apte per passar-hi unes vacances tranquil·les…
Descripció general
Aquest planeta de tamany mitjà (un bon niu de corrupció, drogues i crim) com a planeta pertany al sistema solar Cisne Alef, posseeix una lluna (anomenada Fi de Respí), i té com a relativament pròxim a ell un cinturó de milers d’asteroides.
Katar és l’escenari on passa bona part de l’aventura d’aquest llibrejoc. Es pot descriure aquest planeta com un planeta de tecnologia mitjanament avançada, situat en la perifèria llunyana d’una associació interplanetària anomenada la Federació Galàctica, de la qual en forma part.
L’aventura (versió resumida)
Malgrat que la Federació Galàctica decidís aplicar lleis que prohibissin el tràfic de narcòtics entre diferents planetes, va córrer la veu que hi havia un tràfic de drogues ilegal en Katar i (sembla donar-se a entendre segons el principi del llibre) d’altres planetes de la federació. Com que teòricament el sistema administrariu i legal havia de controlar aquests assumptes pel seu compte, es va enviar a un agent de l’anomenada Brigada Antivici (és a dir, a tu com a participant del llibrejoc) a perseguir i erradicar ell tot sol a aquest focus més que aparent de criminalitat. L’agent es va adonar, poc després de la seva arribada, que el sistema legal de Katar estava corrupte fins el moll de l’os, que els agents de la policia estaven en la seva majoria subornats i manipulats, i que dos misteriosos personatges, de nom Zera Gross i «Metralleta» Babbet, semblaven implicats en l’assumpte.
Després de diverses peripècies, l’agent assalta l’illa secreta dels malvats (de seudònim «Paradís») i acaba la persecució a l’asteroide principal on es fabrica l’ilegal narcòtic. Finalment, la banda criminal és detinguda, i Z.Gross i M.Babbet passen a la presó. Malgrat tot, com que la corporació criminal de Katar tenia altres sistemes operatius en diversos planetes galàctics, és possible que la corporació malvada de tràfics d’estupefacients no hagi estat totalment suprimida, i algun dia pugui ressorgir…
Descripció de Katar i del sistema solar Cisne Alef
Òbviament, el sistema solar Cisne Alef no és un lloc ideal per a passar-hi unes vacancetes… Però si hom vol rondar en el seu planeta principal per algun motiu, aquí va un resum de la seva descripció.
Katar és un planeta de tamany mitjà, d’una administració legal feble i corrumpuda, format per una gran massa continental i una multitud d’illes al voltant d’aquest. La moneda que s’utilitza en Katar i, es suposa, en tot el sistema de la Federació Galàctica, s’anomena kopec. Tenint en compte alguns factors del joc, els kopecs podrien ser una moneda bastant valuosa (podríem posar l’equivalència que uns 1.000 kopecs equivalen a 2.000 euros).
Alguns edificis de Katar d’importància social són: l’astroport (que permet el contacte intergalàctic entre Katar i altres móns), la jefatura de proctors (els proctors són el nom que reben els policies locals de Katar), l’aduana (per on passa la major part o la totalitat del tràfic, legal o corrupte, de Katar), la biblioteca, el centre estatal d’informàtica (on els arxius problemàtics per al règim corrupte del sistema estan severament vigilats), l’asteroide K230 (que és en realitat el temple a una deidad maligna), i multitud de bars i restaurants amb gent de bastant poc fiar. També cal mencionar, així com de passada, la mansió solitària on els dolents tenen una «sucursal» on poder interrogar «amablement» als (és clar, de manera ilegal) detinguts.
No sembla haver-hi en el joc massa elements que permeti de veure si el sistema polític de Katar és una democràcia, una tecnocràcia, una dictadura o qualsevol altra forma de govern. L’únic intent de colonització d’altres planetes que hom coneix de Katar, almenys segons sembla indicar exclusivament el llibre, és la lluna Fi de Respí (i, posem, la colonització d’un asteroide no reconegut oficialment al cinturó d’asteroides, que és des d’on es fabrica i comercialitza en bona part la droga Satophil-d, que és el narcòtic ilegal el consum prohibit del qual motiva bona part de la història). Encara que és evident que pertanyen a la Federació Galàctica altres móns que no només Katar, no obstant això el llibre (en tot cas, no el llibre valorat en aquest article) no menciona a ningun d’ells.
A més, el sistema legal i administratiu de Katar, sembla, manté alguns contactes irregulars amb la Federació Galàctica, de la qual forma part, i a la qual encobreix descaradament els seus immorals delictes, tant en el ja mencionat consum d’estupefacients com en altres delictes, per exemple l’encobriment d’informació (especialment sobre transport local i interestelar que, com sembla obvi, es procura amagar de l’accés directe al públic per causa de les seves accions prohibitives), així com el pagament de suborns a empleats i agents de la llei, l’assassinat d’improvist contra membres potencialment traidors de la seva organització corrupta, etcetra.
Equip i capacitats de l’agent especial (detalls generals)
L’agent especial té unes certes habilitats per al combat cos a cos i a distància. Va armat amb una metralleta (no té mai problemes de munició durant el joc) i disposa de la considerable xifra de 5.000 kopecs (que, posem, serien uns 10.000 euros). Disposa d’una nau amb un sistema de dispars de phasers (suposadament, com una espècie de raigs làser, també de càrrega infinita), i d’un equipament de dos missils inteligents (que impacten automàticament amb la nau rival i la destrueixen); també disposa d’un blindatge anti-raigs espia (que, sense saber-ho abans d’arribar -per primer o per únic cop segons el rumb de l’aventura- a Katar, aviat perdrà en la seva aventura, perquè serà requisat pels agents duaners per ser, segons deien, un material ilegal per a les duanes), i d’un blindatge convencional que té una resistència bastant limitada contra els atacs enemics.
La identitat secreta que presenta l’agent com a pretext per a infiltrar-se en el planeta i investigar, amb l’esperança de no ser enganxat per cap narcotraficant rival, és la identitat d’un venedor de fruites. No cal dir que tard o d’hora l’agent hauria de posar el nas en els assumptes dels enemics posant en perill la seva fatxada… i ja se sap, qui toca el foc es pot cremar…
Un bon dia, a casa de mon pare, un veí li va trucar; portava un gatet deliciós en braços, i si era d’ell li va preguntar.
Mon pare li va dir que d’ell no era, però que el cuidaria bé si li volia donar; el veí no va trobar inconvenient en donar-se-li i el petit gatet s’hi va quedar.
Però mireu si sóc despistat, que en antecedents no us he posat. Mon pare i ma mare, cap al 96 es va separar, doncs tal i com diu el poeta, «el amor eterno como viene se va».
Durant llargs anys i panys, convivien amb nosaltres dos gatets simpaticons, però el negret va morir de dolor d’una malaltia, mira que el destí els té grossos, els collons!!
Algun temps després, el meu pobre pare va morir en un hospital i el gatet, sol i cuidat a estones per una veïna, s’ho passava trist i fatal.
Però no estava sol d’esperit, doncs jo pensava en ell sovint, i a la mare li vaig dir que, de no fer res, el pobret s’aniria, de tristesa, pansint.
«¿I doncs, què en fem del gat?» deia ma mare, i jo responia: «Ens el quedem de bona gana».
Així doncs, ma mare, mon germà i jo, un dia que anàvem a la casa que era de mon pare, sentiem el pobret com plorava pel moment, «tranquil, que et farem bona empara».
El gat ros que encara teníem viu a casa al veure al Mixinet, es va enrabiar, però com el destí és gran, els dos gatets es van reconciliar, i al final el Mixinet feia llepades a la cara del Blondy «vull que el meu carinyo sempre el recordis».
Però el Blondy, que ja era vellet, ja tenia la cara i la salut matxacada el veterinari li va fer la injecció letal i no va patir més, bo i encara!!
El Mixinet va resultar tan bon gat que a la falda de ma mare s’hi pot estar i ma mare, a diferència dels dos altres, això i més li vol tolerar.
El Mixinet a vegades fa alguna destrossa, i els diners del menjar bé costen una mica, però la bona alegria que ens dóna, no és pas pobra ni xica.
Que ningú em digui que em tregui de sobre el gatet, no sigui que en la cara li faci un dolorós bolet, doncs jo, mare i germà estimem molt al dolç Mixinet.