Deméter, deessa de la natura, passeja per un camí, en un prat de primavera. El seu encanteri s’ha acomplert i l’hivern ja ha estat vençut. Un ocellet trapella se li posa sobre la ma. Ella es tomba sobre el terra. La rosada de matinada li empapa la túnica. El càntinc dels ocells s’escolta suaument. El sol roman serè mentre comença el nou dia. Demèter observa com en certa distància un pastor fa caminar les ovelles. Una d’elles troteja innocentment lluny del pastor en busca d’herba més fresca, fins que el gos, fent la seva feina, l’apropa de nou al ramat.
Demèter observa els roures grans, els prats verds de vida, les margarites com romanen tímidament lligades amb les arrels al terra. Al mirar el paissatge milenari, hom sent les seves passions desvetllar-se, la tristesa marxar, la vida mostrar-se en la seva immensitat. Un escarbat passeja pel terra i mossega herbes. La brisa tèbia sembla inundar tot l’aire matutí. És un matí que sembla no acabar-se mai. A la llunyania, els ocells es dediquen a menjar, volar, o cantar, o fins en el cas de dos ocells enamorats, fer-se carantonyes i afalacs. Aquest alegre principi de primavera sembla assenyalar la fi de l’hivern i un nou estiu. Doncs l’ordre de les estacions és etern com la vida mateixa: tot torna a sorgir, tot reneix un altre cop.
Demèter s’alça del terra molsut i torna a caminar. Sota els seus passos de deesa, els animals la segueixen atents a les seves ordres. Mentre ressona el seu cant miraculós, el vent xiula amb més serenor i fins les aigües del riu es paren per sentir-la. Els núvols del sol formen un vast espectacle amb el sol del matí i formen un espectacle de bellesa eterna. Els raigs de sol semblen encendre la bellesa del foc quan entren en contrast amb la blancor serena, inalterable, dels núvols, l’aire etern.
Demèter es treu la túnica i mulla el seu cos nu en el llac. Al seu tacte, les aigües del llac es tornen agradablement càlides. Es posa fent el mort cara amunt. Després neda: les aigües es mouen deixant pas als seus braços tímids. Els peixos s’aparten al seu pas mentre busquen fer algun mos apetitós. Quan Demèter neda per les aigües a vegades topa amb alguna alga marina, la qual rep el seu tacte suau i buceja tímidament per l’aire de les bombolles. L’aigua, clara i neta, es deixa apartar a les bracejades suaus i tímides de la deesa.
Finalment Demèter deixa la remullada, arriba a la vorera del llac i s’alça. L’aigua li raja per la cabellera, pels pits i pels braços fins caure a la terra, de la qual es transforma en petits riuets de líquid fins que torna al llac, el seu element natural. La deesa de la naturalesa i del màgic retorn de les coses fa un gest, i la realitat flueix: comença a bufar un aire més càlid i joiós i s’asseca la humitat de la seva pell fina. Quan se sent seca i agradablement càlida, es torna a posar la túnica seca i els llavis li formen un somriure…
Recordo els bons moments passats, petons que trobaré a faltar, els nostres sentiments amagats i abraçades per no oblidar.
Estones que us trobo a faltar, dies que amb vosaltres no paro de pensar, però simplement us deixo clar que res serà com abans.
Cada vegada que penso amb vosaltres, se’m forma una dolça llàgrima, que suaument em cau per la cara; ho sento no puc evitar-la.
Què m’està passant? Una força m’invita a plorar, cada moment us estic recordant i reconec que us trobo a faltar.
Cada cop em costa més fer-me l’idea, però amb ira vaig lluitant cada dia, que de vosaltres tan sols em queden records i alguna que altra fotografia.
Per sempre ens hem dit adéu, tot i així l’esperança no perdré, encara que no sàpiga on esteu, vull que sapigueu que sempre us estimaré!
by: Mònica Julià
Aquesta poesia fa temps que la vaig fer dedicada als meus avis que pobrets han passat a millor vida quan jo era molt petita. Fa tres anys la vaig presentar en un concurs de la meva escola, i, per sort vaig guanyar. L’any passat la vaig presentar en un concurs de tot Catalunya i també vaig quedar primera de tot Catalunya de tot ESO mentres que jo feia 1ESO. Per aquest motiu la presento i us demano que em feu un comentari encara que sigui negatiu, petons!»
Vaig a explicar algunes coses sobre Hegel, qui és considerat, no sense motius, el més gran filòsof de l’idealisme.
Per a Hegel, l’essencial és realitzar de manera completa i consegüent la noció de saber filosòfic.
Segons Hegel, és possible entendre la realitat sense presentar cap nova filosofia, sinó entenent cada filosofia com un moment o espai des del qual arribem al saber absolut. Així vol Hegel simplificar la filosofia (almenys, en certa manera) i trobar una notable filosofia pròpia.
Cal remarcar que l’objectiu de la filosofia i de la religió, segons Hegel, són el mateix: déu, la veritat o l’absolut. No obstant, cal remarcar que, com que posa l’absolut per sobre de déu, va fer la frase de «Déu està mort» (o sigui, «Déu està superat, ja és innecessari»). Però la posteritat no féu cas a aquesta frase fins que Nietzsche la va adoptar posteriorment amb una finalitat atea. Però això ja és una altra història…
Tornant a Hegel, caldria tenir present que fa crítica de moltes filosofies. Per exemple, diu de la il·lustració que no s’equivoca en la seva exigència de racionalitat, però que s’equivoca en ancorar-se en realitats finites. S’equivocava per exemple en la seva crítica (però no denegació) de la religió i de la veritat. No obstant, Hegel considera que, degudament enfocades, els coneixements dels il·lustrats són un pas endavant en l’esbrinament del saber absolut.
Hegel associa la seva filosofia a un tipus de ciència. Evidentment, no es tracta d’una ciència empírica, sinó més aviat a base de raonaments, o almenys en certa manera. El mateix Hegel titula un dels seus llibres «La ciència de la lògica».
Cal remarcar que en Hegel entén la filosofia (o, almenys, la seva filosofia) com un sistema, on hi ha una base i un cim superior. Precisament la feina és avançar cap a l’absolut a través de les afirmacions de sota.
Suposo que en futur explicaré més coses de Hegel, però per ara és suficient. ¿No trobeu?
Benvolguts usuaris de Ciutat Perenne, jo he cregut (és una opinió discutible, com. suposo, ho són totes les opinions) he cregut que us podria interessar llegir el preàmbul (o exposició de motius si ho preferiu) de la norma stoera primera, o normatació. En tot cas, us donarà algunes indicacions, tot i que evidentment no exhaustives, de com era abans el portal stoer (portal anterior al portal perenne), doncs en la normatació no hem volgut amagar el passat (com, opino jo, fa el preàmbul de la constitució del 78 respecte al seu passat més immediat, o sigui, el franquisme, en el preàmbul de la consti no apareix el franquisme com si mai hagués existit; nosaltres ho fem diferent amb el nostre passat).
Si us interessa o voleu només curiosejar, teniu el preàmbul a sota.
En tot cas, que tingueu un bon dia.
.
.
Preàmbul de la normatació.
.
Al llarg de la història de la web stoera, web dirigida pel mateix administrador que la web perennia, es va arribar a escriure vàries normes primeres, actualment totes elles eliminades. Degut sobretot a la mala actuació de l’administrador primer i de la traïció dels administradors segons, les normes primeres no varen tenir el resultat esperat.
Ara s’ha decidit de redactar una nova norma primera (normatació) però en unes condicions diferents, entre elles els canvis en la propaganda, la desaparició dels administradors secundaris i la subordinació del portal als interessos generals que el defineixen, excloent totalment de la participació d’Unicorn Blanc la participació en ningun fòrum internàutic excepte el fòrum propi de el Perenne. L’anul·lació d’aquesta participació en fòrums aliens es deu entre altres motius a la censura de la propaganda en aquests mateixos fòrums, a la prohibició allà de la filosofia com a potencial tema de conversa i a la seva pretesa obligació, com a fòrums «democràtics», obligació mai acceptada per Unicorn, d’acceptar els seus temes (i la seva un tant «barullenta» forma de viure la vida en els fòrums) tant sí com no si volgués participar en aquests fòrums mateixos. I a Unicorn tant els seus temes (temes respectables per a molta gent però en tot cas no molt motivadors per a ell) com la seva maleducació «prohibida i alhora tolerada» per l’administració d’altres fòrums, en aquesta forma de ser col·lectiva, mai hi va voler encaixar molt i es pot dir que mai hi va encaixar molt…
Per tant, en aquests termes esperem que en el futur el Cosmos Perenne aconsegueixi uns bons resultats d’audiència i de participació sense molestar, almenys no tant, a la gent en general, esperant que això sigui possible sobretot a Relats. En això, insisteixo, Relats en Català i, secundàriament, el Facebook són elementals, si no imprescindibles. També espero que el Cosmos Perenne duri més que les versions de La Stoa ara que no ens hem de fiar ni ens fiarem més de ningun viceadministrador ni cap potencial coadministrador (mai va tenir La Stoa coadministradors) ara que hem ja suprimit la viceadministració i l’administració només compta amb un sol home: jo, alies Unicorn Blanc, dit amb serenitat i sense cap pedanteria.
Un dels aspectes més importants de la normatació perennia, que continua la tradició de les normes stoeres, és el seu manteniment ferm del dret i deure al respecte moral, que s’indica expressament com a dret i deure dels usuaris, dels visitants i de l’administració.
Sempre que en aquesta norma primera es mencioni «portal» o «cosmos» s’entendrà respectivament «portal perenne» o «cosmos perenne» excepte possible indicació en contra. Cal tenir present que Web Perenne, Portal Perenne o Cosmos Perenne són sinònims (i no ho són pas de Lletra Perenne, que «només» és la web principal de la Web Perenne però no totes les seves webs). Així mateix, al dir «el Perenne» ens referim a les webs Perenne en el seu conjunt, mentre que, en canvi, al dir «la Perenne» ens referim únicament a Lletra Perenne.
La direcció email de l’administrador és webmestre2(arroba)gmail(punt)com i les formes de contacte amb ell seran regulades per norma i generalment en privat.
En aquests termes declaratius, l’administrador aprova la següent norma primera:
(Continua amb l’articulat de la norma primera en aquesta altra web).
Per la paret hi ha torxes que a dures penes estan enceses, i que no disposo ni d’encenedors ni de cap sistema per a encendre-les més. Dónen una impressió rogenca al túnel, una impressió de sombres vacilants, com si alguna criatura de foscor estigués a punt de saltar-me i clavar-me les dents. Tot són fantasies, em repeteixo, perquè quan miro, aquesta criatura de fantasia ja no existeix, però tinc que repetir-me constantment que tot són ilusions, però ja tinc present que estic tant atemorit que em costa distingir entre la realitat i les emocions.
Els meus passos ressonen pertot arreu, creant un eco misteriós que ressona tènuament per tots els racons. Ingènuament, no sabent què fer, crido per tot arreu: «Què hi ha algú? Socors, estic perdut!». Només un tènue sonoritat em repeteix les meves paraules, però no escolto res més, excepte algun soroll d’alguna rata perduda pels passadissos. Quan veig el petit rossegador, corrent pels passadissos, tinc la trista certesa que em veig tant perdut com ell.
Hores i hores camino pels passadissos. La gana em provoca malestar a l’estómac; la sensació de buidor em domina i la tristesa em fa molt llargues les hores. La set em fa escurar incansablement la gola buscant algun líquid. El túnel és com si s’allargués eternament, i ja poc a poc desespero de poder sortir d’aquest pou d’amargura.
Els meus propis crits ressonen més dins meu que pels ecos del túnel. Ja estic cansat de caminar: les meves cames fan figa i el meu esperit es derrumba mentre el meu cos cau a terra…
Hi ha un públic animat. Sona un soroll musical de fons.
– Sóc Marc Corbera, – més soroll de fons, » sóc un home nascut amb molta trempera, » per a fer la meva web em sobra espera. » porto dins al cor la forta senyera!!
Soroll de fons del públic. S’obre una porta i entra un administrador de certa web amb un somriure. Segueixo cantant jo:
– Al meu portal, bonic i genial, » que la veritat a ningú fa mal, » algun dia l’èxit el beneïrà, » o això jo vull esperar, » per això jo us vull dir:
FUCKING VISITES MEN, – Algun dia les paus tots farem, FUCKING VISITES MEN, » Tindré paciència fins al 2100!! FUCKING VISITES MAN, » La meva qualitat no resistireu, FUCKING VISITES MEN, » Tindré paciència fins al 2100!!
Li canten: – Visca en Marc Corbera!! (Canto jo): «Perquè sóc un home amb molta trampera, » Els temps han canviat, no sóc en VSB Apareix el VSB amb uns quants bitllets a la ma i diu: «Espera’t a cobrar uns quants billets ben macos, he he he!!».
Continuo cantant jo:
– I jo dic, la veritat, » amb la cançó de sempre m’heu tractat. (L’administrador em porta una ruleta amb varis missatges; me’n dóna un «a l’atzar». Al missatge diu: «tots et tenim respecte»). – I això no és pas veritat, de respecte sempre n’ha faltat, » només que a mi sempre m’he fet destacar, » com si fós l’únic que despotricà. » Per això dic:
FUCKING RESPECT MAN; » a les altres webs ja no n’espero més; FUCKING RESPECT MAN; » no m’imposeu canvis o us donc un revés!!
L’administrador canta:
– Tu sempre has estat molt exasperat, » I la propaganda has volgut imposar. (Canto jo): – Si paciència no en teniu, » jo en això no sóc passiu, » sort del Facebook jo en tinc.
L’administrador canta:
– Recordo que en el passat d’una web sí senyor, » tu vas ser com un viceadministrador, » fins que et varen rebaixar a usuari sense perdó, – (Canto jo): això és un cop baix, donat als co—-s, » ells no em varen donar ni explicacions, » però ja no tinc res a veure amb ells, » ara faig una aposta diferent.
Canta l’administrador: – Tu ara apostes en un portal, » on fer propaganda no fa mal, » però el poder vulguis o no, » el tenim els administradors, » però això jo et dic:
FUCKING HACKING MAN, – Els administradors, si cal, brut jugarem, FUCKING HACKING MAN, » El respecte del teu portal no l’imitarem.
Jo em quedo en un racó escoltant a l’administrador; ve un amic meu escriptor i diu: – No et vull importunar, Unicorn Gris, però em sembla que tu l’èxit el tindràs DI-FI-CIL-MEN-TE, – dóna cops d’una ma a l’altra mentre afegeix verbalment: – ¡¡ta-ta!!
En un llit, estan la meva mare en un extrem i jo mateix en l’altre; al mig hi ha la nostra gata Brenda. Sona una música. La Brenda (posem que en aquest relat pot parlar) es posa a dir:
– El dilema és comptat, ja veieu que sí, amb la mare en un lloc, i en l’altre Unicorn tenir!!
» Jo sempre me les veig passar – continua la Brenda, – no em vull definir, perquè si desagrado a un dels amos, al carrer per sempre puc sortir!!
La mare està ara en una habitació mirant la televisió mateixa; la Brenda s’asseu a la seva falda:
– Amb la mare, amb la mare, veig la televisió amb un somriure, mentrestant, mentrestant a ella li arrenco cuatre caricies!!
La Brenda aleshores salta de la falda de sa mare, la televisió i el menjador i passa a una altra habitació, l’anomenat «estudi», on jo manego l’ordenador amb cara d’enfadat; la Brenda se’m posa a la falda i jo l’acaricio; la Brenda diu:
– Els enemics frikies podrien tornar, Unicorn pot tenir conflicte a la seva web, jo li donc suport i companyia, doncs estic en aquesta casa gràcies a ell!!
» Però si després la mare insistent, em té presses per acariciar, jo canvio d’opinió, vaig on el vent em pugui guiar!!
Ara la Brenda està en el passadís i diu:
– No em penso decidir amb un sol, no no, no veig el perquè, si a mi em surt més a compte i tant, jugar amb els dos és el meu paper!!
» Com ningú, com ningú, jo em sé entendre en tots els racons, triumfita, filosòfica, sóc la gata camaleó.
Ara la Brenda està enfront de la mare; jo estic aprop; la Brenda diu:
» Ara estic amb la mare d’Unicorn, mentre la mare cuina jo faig companyia; però quan cal donar raó a Unicorn Blanc, amb la filosofia jo em quedaria!!
» I quan vingui el germà d’Unicorn jo sé, que, amb el seu rol faré bon paper!! Quan ell ens vingui a visitar, bones carícies em podrà donar!!
«L’Unicorn, l’Unicorn, la mare d’ell, els dos hi són, i jo que sóc llesta quedo bé amb tothom!! I el temps que vingui el germà amabilitat no li faltarà!!
Ara Brenda està junt a mi; em parla i jo l’escolto perfectament:
– En aquesta casa, en aquesta casa, en aquesta casa, en aquesta casa, m’hi vull quedar!!
Ara, la Brenda està junt amb la mare d’U.Blanc, que l’escolta i l’entén del tot:
– En aquesta casa, en aquesta casa, en aquesta casa, en aquesta casa, m’hi vull quedar!! Encara que, siguent jo algo tonta, per la temptació em voldria escapar!!
Ara està junt amb el meu germà, que l’escolta:
– En aquesta casa, en aquesta casa, en aquesta casa…
A l’escena final, la Brenda està en el centre de l’esquena, mentre que jo, ma mare i mon germà ens allunyem de la Brenda un tros lluny, de moment…
Apreciats ciutat-perennes, tots sabem qui va ser en Lincoln: el noble president nord-americà que va eliminar l’esclavitud de la Terra i alhora el vencedor de la guerra dels unionistes contra els confederats. El que potser no sabem d’ell, és que durant uns anys va treballar com a advocat i va tenir una manera singular de solucionar amb èxit alguns dels seus casos. Ja us vaig parlar del cas del deute dels dos dòlars; ara us parlaré del cas dels seus dos amics enfrontats.
Quan Lincoln ja treballava com a advocat, va passar que un cop hi havia dos amics seus que estaven enfrontats en un litigi legal per causa d’un terreny del qual se’n disputaven la propietat; per un assumpte relativament secundari, pot dir-se.
El cas és que en una ocasió van estar junts a la mateixa habitació ell i els seus dos amics enfrontats, tots tres sols. Volien tractar de resoldre el conflicte, però els dos homes estaven ben cabrejats l’un amb l’altre.
Els dos homes demanaven a Lincoln que digués a quin dels dos defensaria com a advocat. En Lincoln s’ho pensava i no s’acabava de decidir per defensar a un o a l’altre dels dos i, pensant sobre aquest tema, de sobte, enfadant-se, va dir:
– Sou dos bons amics i no m’agrada veure-us enfrontats. Us tancaré en aquesta habitació durant una hora i espero que sapigueu resoldre els vostres conflictes entre vosaltres.
I, sense deixar-los temps a reaccionar, en Lincoln va sortir precipitadament de l’habitació i els va deixar a ambdós tancats amb clau a dintre, sense cap mitjà de sortida que la mateixa porta que Lincoln havia tancat.
Els dos homes començaven a discutir entre ells:
– La culpa és teva!!
– No, teva!!
I va anar passant el temps…
Al cap d’una hora, en Lincoln va tornar a l’habitació i va veure els seus dos amics somrients i asseguts, esperant-lo. Havien parlat entre ells prou com per resoldre el seu problema i fer les paus.
Un d’ells va dir a Lincoln:
– Vostè ens ha fet veure que no valia la pena enfrontar-nos.
Ell va somriure content i va dir:
– M’alegra veure’ls en pau els dos.
I així és com Lincoln va resoldre aquest problema, posant pau entre tots.
Rep el nom de Trifachito una hipotètica unió electoral entre el PP, C’s i VOX per a intentar governar en Espanya. El nom va ser creat en les xarxes socials, i Miquel Iceta, especialment, es va encarregar de popularitzar-lo.
Alguns varen pensar que el Trifachito faria unió el 2017, però la victòria per majoria simple del PSOE i, amb el pacte amb Podemos i ERC, la seva futura entrada en el govern, varen impedir aquesta unió.
Actualment podria dir-se que el trifachito, si és que mai ha tingut o havia tingut una existència real, ha desaparegut o està en crisis, degut ni que sigui només al gran enfonsament que ha tingut un dels seus «membres»: el partit polític de Ciutadans, davant el fatal resultat obtingut en les eleccions catalanes i madrilenyes.
El nom de Trifachito és una unió, un tant sarcàstica, entre les paraules «tripartit» i «facha».
Basada en el Trifachito i en la Trinca, el programa de televisió Polònia va fer la cançó Arriba el Trifachito
També, basat parcialment en la informació del Trifachito i també en vivències seves d’Internet, n’Unicorn Blanc va fer la cançó, en vers, amb rima, sense música i per escrit, d’una cançó anomenada Arriba el Perennito .
Narradora protagonista: la Misaki. Observació: els qui hàgiu llegit els còmics de “Yura i Makoto” ja coneixereu més aquestes situacions que aviat, suposo, llegireu.
Jo (la Misaki), i el meu estimat amic Obashim anàvem camí avall per buscar un poble on ens poguéssim resguardar i aconseguir algun aliment, ni que fós fent alguna mena de treball. Vaig veure unes columnes de fum no massa lluny: indubtablement, un poblat. Ho vaig dir a Obashim i vàrem decidir apropar-nos-hi. Però de sobte, vaig començar a sentir un mareig cada cop més fort… tot em donava voltes… em vaig agenollar, ja no tenia forces per a mantenir-me dreta, queia de genolls…
L’Obashim va córrer on era jo, i em va preguntar si em trobava bé. Jo li vaig dir que no, que cada cop em sentia pitjor. Em va dir que no em podia deixar sola si em desmaiava, i que m’estirés fins que sentís més benestar. Però ni estirant-me em sentia millor… Veia la cara d’Obashim mentre em mirava preocupat. Perdia el món de vista…
Vaig recuperar la consciència només en certa manera… era com en un somni, més ben dit un estrany somni. Sentia que em seguia dient Misaki. Però no Misaki Aurora, com era el meu nom real. Si no Misaki Manaka. Una noia bastant similar a mi, tot i que amb robes estranyes, igualment amb pits enormes. Crec que ja sabia el que em passava: tenia un somni com a telepàtic, en el que revivia situacions viscudes per una altra persona. Però volia continuar amb el somni, ja que sentia més curiositat que no pas por…
El context el que vivia la Misaki, vull dir, la Manaka, era com a futurista, almenys dintre del que jo entendria com a futurista: les llums, els mobles, aquests aparells curiosos anomenats ordinadors… tot molt curiós.
El que no em semblava curiós, ni de molt, és que la tal altra Misaki tenia pits enormes, com jo, i molta gent li feia conya; fins i tot la seva nova amiga Miyuki, que la respectava, li feia mirades respectuoses però massa visibles als seus pits.
Després em veig en una altra situació de la Manaka: en un ascensor, em topo amb un home, qui més tard sabré que es diu Makoto, qui m’impressiona per la seva bona fe. Jo veia, com de lluny, però percebent els pensaments de la M.Manaka, que es va enamorar d’ell fins quan vaig veure que estava casat; ella estava molt afligida, però els seus sentiments pel Makoto no disminuïen…
La següent escena va ser més dramàtica: en un hotel, per fer un acte turístic, estant ella i el Makoto al mateix pis, per causa d’un terratrèmol, l’altra Misaki es va espantar moltíssim i es va apegar amb el Makoto qui casualment estava en la dutxa rentant-se; els seus genitals, el masculí i el femení, s’apegaren entre ells, ¡¡i la Manaka es va oferir a fer l’amor amb ell si ell volia!! La situació va durar uns pocs minuts, el terratrèmol va cessar, el Makoto li va fer una abraçada desesperada a la Manaka… i qui sap fins on hauria durat la situació si la Miyuki, casualitats del destí, no els hagués interromput a temps, despullats amb la dutxa encesa i pegadets l’un a l’altre. Però el Makoto seguia preferint la seva dona malgrat aquesta relliscada…
En una altra escena veig a la Manaka com xerra amb la seva germana, una tal Kotone, una dona hàbil en l’amor però poc escrupolosa. Un cop el Makoto surt de la feina, la Manaka desconfia i espia a l’home del seu tràgic amor; quan veu que la seva germana, amb mentides dissimulades, gairebé besa en la boca a l’home adorat per ella, li pega una forta bufetada a la galta de sa germana mentre li diu: “T’has passat!!”. Més tard, la seva germana diu que ara la veu diferent i que aconseguirà lligar algun dia “per la força que té” i li va demanar que “no es posés a plorar tan fàcilment”. Jo, que veia aquesta situació, em sentia molt identificat amb el cas de la Manaka, i jo, l’Aurora, de bona gana l’hauria ajudat. Jo creia que els germans havien d’ajudar-se i estimar-se; ho creia encara que no pogués ja ni confiar en ma mare, habitant de Nasrim.
Vaig veure una altra escena en què la Misaki, veient una desconeguda per a ella, la qual es deia Ichi-you, demanava per parlar amb el Makoto, ella va sentir una espècie d’enveja, i es preguntava (era normal fer-se aquest dubte) de fins a quin punt ella, la per a ella nou-vinguda, tenia realment importància per al Makoto. No el veia moltes vegades; era la conserge i el veia travessar el passadís i es deien alguna coseta de tant en tant, però poc més. I cada dia pensava en ell… Pobra noia, enamorada de l’home improbable, gairebé podríem dir que de l’home impossible.
Potser quedaven més escenes de la Misaki per veure en somnis, però sentia que a poc a poc tornava a la realitat, que el somni telepàtic anava disminuint i desapareixent…
De fet, el que més vaig sentir en retornar a la realitat (o, almenys, a la meva realitat en l’univers on és Nasrim) són els llavis d’Obashim besant-me a la boca i els seus dits pressionant-me els pits en la zona on respiro. En altres paraules, indubtablement m’estava fent el boca a boca per a reanimar-me o, almenys, perquè no em fallés la respiració i no em morís.
Gràcies a tots els déus, estàs viva!! Oh, Misaki… tant poc de temps que fa que et conec i ja ets essencial en la meva vida mateixa!! Si et passés alguna cosa, jo…
Però l’Obashim va callar inesperadament perquè li vaig besar en la boca de sobte. Així vàrem passar uns minuts petonejant-nos. Si encara no érem nuvis, almenys ja érem amics especials, perquè jo no volia ser cap, com en diria la Manaka, una follaamiga o amiga per a sexe. A més, i ho pensava sense cap espavent de superioritat, la Manaka, pobreta amb mala sort, no podia estar amb l’home que estimava però jo, l’Aurora, sí. Però de sobte uns crits llunyans ens varen interrompre la sessió de petonets…
Algú cridava des de la distància, demanant auxili. Tot i les meves recomanacions de prudència, l’Obashim va agafar la seva llança improvisada i va córrer cap on venien els crits mentre jo, que no podia córrer massa en part pels meus pits enormes, el vaig seguir tot lo ràpid que podia. Aviat vàrem sentir els crits amb més claredat… i qui els feia…
Vaig veure, després d’una estona de córrer, una dona de pits enormes i molt similars als meus que corria perpendicularment a mi, mentre uns joves desvergonyits li tiraven pedres i se’n burlaven; li deien, mentre a mi em bullia la sang, ni que fós només perquè a qui perseguien era una dona com jo, li deien el següent:
No intentis fugir, bruixa!! T’apedregarem tant com voldrem i després et matarem!!
No soc cap bruixa!! Els meus pits enormes són inhabituals, d’acord, però no posseeixo ningun poder màgic!!
Excuses – li deien els pocavergonyes; – tens el mal dins teu i te’l prendrem!!
L’Obashim apretava amb força la llança de fusta i jo ja sabia que, digués el que digués, intervindria. Potser era un home sol, però era valent i fort. I va intervenir. Va plantar-se entre la noia assetjada i els seus perseguidors (que no eren més de tres o quatre), llança en mà, i va dir:
Aquesta noia és la meva protegida. Deixeu-la en pau o soc capaç de travessar-vos amb la meva llança ara mateix; ¡¡vinga, aire!!
Aquesta no és la teva lluita – li digué un dels nois.
Si amenaceu a una innocent, féu meva aquesta lluita. ¡¡Marxeu!!
Els nois es miraren entre ells no sabent què fer. Però aviat varen marxar, tranquil·lament però mirant amb odi a Obashim vàries vegades. No notaren, o això suposo, com Obashim sospirava d’alleujament. Suposo que no les tenia totes malgrat la seva aparença de valent. Quin home… Però aviat vaig apropar-me a la noia perseguida pels pocavergonyes supersticiosos. Era… la coneixia pel somni telepàtic… ¡¡era la Misaki Manaka, la dona dels seus somnis mig reals!! Però la Manaka vivia en el futur… ¿Com és que ara estava en el present meu, o sigui, una mena d’era menys avançada en tecnologia?
En aquest moment, l’Obashim va preguntar:
¡¡Misaki!! ¿Estàs bé?
(Jo i l’altra Misaki, gairebé alhora): – Sí, estic bé!!
Però – va dir la Manaka, – ¿tu també et dius Misaki? Quina casualitat.
Jo soc la Misaki Aurora.
Doncs jo soc la Misaki…
Sí, ets la Misaki Manaka, ho sé.
¿Com saps el meu cognom?
T’he vist en un somni que… ehem, Obashim, ¿t’importaria deixar-nos soles uns quinze minuts, només, perquè parli amb la Manaka? Després t’informaré de les conclusions a què arribem.
L’Obashim va accedir a les meves peticions. Es va asseure d’un bon tros lluny, però des del qual era evident que, si no cridàvem molt l’atenció, ell no ens podria sentir.
Li vaig explicar al meu alter ego tot lo relatiu al somni que vaig tenir sobre ella. I li vaig preguntar que què feia en el nostre temps. L’altra Misaki va donar-me un vot de fe i em va contar què li va passar: feia deu minuts que s’havia acabat la seva jornada laboral i caminava rumb a casa quan de sobte va anar perdent a poc a poc els sentits, mentre que la realitat s’anava deformant de mica en mica… quan es va despertar, es va trobar aquí en el passat respecte a ella; es va apropar a uns llenyataires que, en veure-la amb els seus pits gairebé descomunals, la van prendre per una bruixa o un enviat del diable pels seus pits mateixos. Ella va córrer mentre uns quants adolescents li tiraven pedres ¡¡i amenaçaven d’acabar matant-la!! Per sort per a ella, un bon home (aviat va saber que era l’Obashim) la va salvar i… ja sabia la resta.
Me l’escoltava atentament. Suposadament, la Misaki havia estat subjecte passiu del qual alguns anomenen distorsió temporal… una ruptura en l’espaitemps, una cosa de la qual jo en sabia alguna cosa, si bé jo no era un expert en màgia, però en sabia alguns esborranys.
Bé, – vaig dir jo, quan ja havíem dit tots els pros i contres – ¿I ara què faràs, Misaki?
No sé ni on anar. Això és com un món nou per a mi. ¡¡Ah, bona dona, bon home!! ¿No us podria acompanyar als dos?
Bé, Misaki, vull dir que… potser correrem alguns perills.
Precisament per això. Essent tres encara serem més forts. Si us plau, ajudeu-me. ¡¡No sé com, però intentaré incondicionalment ajudar-vos, ni que sigui almenys rentant la roba!!
Vaig dir a la Manaka que m’esperés, i vaig parlar a soles amb l’Obashim per veure si havíem de deixar-la unir a nosaltres o havíem de deixar-la plantada. No van passar ni tres minuts que vàrem arribar a una conclusió unànime: deixaríem, almenys per ara, que l’altra Misaki s’unís a nosaltres. Ella es va posar contenta quan la vàrem informar de la conclusió.
Però em vaig posar, suposo, una mica gelosa en veure com l’Obashim, ¡¡també li mirava les tetes enormes a ella!! Així i tot ja sabia que era un bon home digne del meu amor. I a més, quines coincidències, l’altra Misaki era molt semblant a mi: rondava els divuit anys, pel curt, pits enormes, culet maqueto, baixeta… no és que sembléssim germanes bessones ni molt menys, però els nostres físics i el nostre caràcter psicològic tenien molts paral·lelismes.
Així doncs, al cap de mitja hora, jo, l’altra “tetorrona” i el bon home ens dirigíem rumb al poblet. Però alguna cosa em xiuxiuejava que encara ens quedaven més aventures…
