Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Un resum de perquè el líder Perenne no vol visitar, o gairebé no, el fòrum umbrià o raconaire.

S’ha creat l’article 1.30. de la norma primera dels Portals Perennes; el seu text és aquest:

1.30. Observació entre la gent d’Umbria i la del Racó i del Perenne Primer. El Perenne Primer no es considera superior ni inferior a la gent d’Umbria i la del Racó (almenys, no en quan a drets o mereixement del respecte). Però creu que els raconaires i els umbrians són gent més simple, més improvisativa i ultraactiva (dit amb neutralitat), més «anti-spam» (aquest últim punt és un dels que ha portat més polèmica; si el Perenne Primer hagués pensat el mateix del «spam» que els umbrians i els raconaires no hagués fet certes coses; és un dels principals motius pels que no vol rondar els fòrums raconaire i umbrià, amb les poques excepcions definides per norma). No és perquè siguin inferiors que els que faltin al respecte moral aquí, sinó perquè la filosofia d’Umbria i la del Racó, mentre l’administrador governi aquí d’acord amb les normes, és i serà una filosofia diferent de la d’aquestes dues altres webs, d’acord amb les normes. Es pensa això fins i tot si ningú volgués venir a visitar el fòrum Perenne mai, que això seguirà així mentre Unicorn Blanc visqui.

Pot semblar massa llarg, pot, però ¡¡qui cregui que la vida és simple és que va a palpentes, crec jo!!

I aquí queda aquesta reflexió…

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Obashim i Misaki (13). ¿A quins canvis obligarà el rei a la M. Aurora?

El rei ja havia fet tots els retocs des de fa més d’una hora per a… transformar l’Aurora en una mena d’altra persona. La bola màgica l’ajudava en el que calia i li observava tots els moviments. El temps passava lentament per al rei mentre arribava l’Aurora. Finalment, tres quarts d’hora després, l’Aurora arribava a palau i es feia anunciar la seva arribada al rei. Aquest mateix la feu entrar enseguida.

– Hola, Aurora. ¿Com estàs?

– Molt bé, Serafí. ¿De què volies que parléssim?

– En parlarem després, però abans… té, t’he preparat un cafè descafeÏnat – i li allarga la tassa, procurant no fer-se notar la seva impaciència.

– Gràcies, Serafí. – diu l’Aurora. Beu un glop de la tassa. – Aquest cafè té molt bon gust – deia mentre es bevia alguns glops. – Però aprofitem el temps. ¿De què volies parlar-me?

El rei es bevia una mica del seu cafè, completament inofensiu en el seu cas. Li explicà a l’Aurora algunes coses sobre el reialme i les seves peculiaritats, mentre esperava a que el cafè fés el seu efecte.

Prop de deu minuts més tard, l’Aurora començà a sentir-se malament i a sentir marejos; era l’efecte d’un somnífer. L’Aurora no sabia què pensar. I si fós una jugarreta del Serafí? Massa cansada com per impedir la son, la bella dona, amb permís del rei, s’estirà en un llit i alguns minuts més tard caigué en un somni profund.

El rei Serafí donà ordres que ningú entrés en la sala sota cap concepte, excepte emergència molt estricte, fins que ell digués que ja es podia entrar. Tothom l’obeí…

En Serafí, rogant a la divinitat que li perdonés el que estava fent, rocià tot el cos de la Misaki amb una extranya pòcima, mentre recitava unes extranyes paraules sagrades màgiques. Per efecte de la màgia, el cos de la Misaki s’anava cobrint d’una extranya llum al temps que anava canviant…

… fins que al final l’Aurora estava molt lluny de ser la dona que era, almenys en el físic. Ara l’Aurora tenia totalment la pell negra en comptes de blanca, tenia l’expressió facial una mica canviada, amb unes galtes enormes, portava un monyo en comptes del pel solt com portava abans, tot i que conservava més o menys la mateixa altura de baixeta. L’únic que conservava és el tamany dels pits, que potser s’engrandia una mica més. I seguia dormint. Només que anava vestida com abans.

I psicològicament? I en el el que ella creuria recordar d’ella mateixa? Havia patit algun canvi? Aviat ho veurem.

No seria la primera dona de pits grans amb qui havia fet l’amor el rei Serafí (recordem la seva experiència amb la Misaki Manaka, dona amb la qual el rei havia estat compromesa i les circumstàncies el varen obligar a separar-se (tot i que tant ell com ella seguien estimant-se, però el destí a vegades és més fort)) però era la primera dona de la qual modificava el seu físic i els seus records secretament.

El Serafí, impressionat amb les experiències amb les Misaki, estava tant impacient per a tenir l’amor d’una de les dones anomenades “tetorrones” (o sigui, de pits gegantescos) que no es podia moure del costat d’ella i, a més, volia estar segur que la cosa funcionaria; a més, ella conservaria l’autonomia (encara que tindria els records com a enterrats al fons del subconscient però teòricament recuperables) i, fins sense recuperar la memòria, podria marxar-se del costat del rei fins si per a fer-ho necessités escapar-se o alguna cosa similar.

Varen passar tres quarts d’hora… el rei seguia impacient, però sabia que la Misaki Aurora s’aixecaria del llit més tard o més d’hora, i que no trigaria massa.

¿I què li ha passat a la Misaki Manaka, transportada al futur i separada del seu amor el rei Serafí? I què li haurà passat a l’Obashim quan vegi que la Misaki Aurora no torna a ell?

Aviat sabrem la resposta a la primera pregunta…

.

.

.

Continuarà…

.

.

———————————————–

Pots visitar Lletra Perenne: www.ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

L’auca de dedicatòria de Lletra Perenne a Relats en Català.

1) Per a publicar un bon relat,
a Relats en Català ja ho has ben pensat.

2) Em perdoneu, estimats altres usuaris,
però ara per ara només em centro en mi, i tu que esperis.

3) Doncs quan havia estat Crom el nòrdic,
i ara d’aquest seudònim bé me’n ric,

4) I després sigué, ja és ben vist,
el catxondo d’Unicorn Gris.

5) Però aquest seudònim no agradava, i per tirar endavant
em vaig dir després Unicorn Blanc.

6) Però Relats en Català sempre m’ha respectat,
com a qualsevol altre usuari, que quedi aclarat,

7) I mai, o almenys que sàpiga jo,
mai m’ha suprimit indegudament ningun comentari, ¡¡són uns senyors!!

8) Només una vegada, un article meu no varen comentar,
però és que el vaig escriure en un moment de ràbia tonta, ¡¡amables van estar!!

9) Els meus articles es suposa que agraven als administradors relataires,
doncs, excepte aquell article, tot m’ho varen publicar, ¡¡no és antipàtic, ni poc ni gaire!!

10) Ara he passat una època de malestar i confusió,
però a Relats hi tornaré, ¡¡déu n’hi do!!

11) Jo, Unicorn Blanc, mai he conegut a cap administrador relataire dels eixerits,
però potser no em molestaria gens fer-ho, ¡¡tot sigui dit!!

12) Doncs sense l’ajut de Relats en Català,
potser alguns articles ja mai més, enlloc, podrien estar,

13) Excepte, potser, si no fós, sense cap ajuda,
al forat de les coses perdudes.

14) I l’aventura de Crom, vull dir, Unicorn Blanc, no us quedi cap dubte,
seguirà en Racó Català, visca l’aventura!!

15) I que els administradors entenguin alt i clar,
que el meu agraïment els vull manifestar,

16) I si no fós que potser es voldrien enfadar,
qui sap si Perennes d’Honor els voldria anomenar.

17) I si vols l’aventura perennia, en contes, vols espiar,
un dels sistemes és fer-ho en Relats en Català.

18) I, perquè el conte pugui continuar, llegeix-nos, passa per l’embut,
i fins aquí s’acaba la dedicatòria, ¡¡salut!!

.

.

.

Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Tommy, el soldadet coixet valent.

Ell es deia Tommy Gavaldà. No era precisament un home molt seductor ni ple de virtuts, però era ferm i disciplinat malgrat les dificultats que li tocaven en la feina. De fet, feia anys i panys que treballava com a soldat a un cuartel, fent exercicis físics de tant en tant, fent algunes guàrdies i en ocasions treball d’administració. Encara que era un tant apreciat en la feina per la seva constància i voluntat, tenia problemes perquè era mig coix d’una cama, mig tímid i a vegades, per la son acumulada, una mica com a mig dormit en la feina; per això li passava que els superiors el tenien ben acollat i mai no ascendia en la feina malgrat el temps treballat. A més, el seu sou de soldat a dures penes arribava al nivell de passable. Però tenia por de no trobar una altra feina si dimitia, de manera que es quedava en aquesta malgrat patir els inconvenients que hi havia.

El sargent que menys li agradava a Tommy era el sargent Hermy Dallas, més conegut en la companya com a “el sargent de ferro”. Amb el pas de les setmanes els hi feia fer exercicis físics esgotadors bastant sovint. Avui era el dia de les flexions al terra. Precisament, la mala sort va voler que estigués de mala llet; es rumorejava que anit va tenir una discussió àgria amb la seva dona…

Va ordenar a la companyia avui, aquell dia, que fessin unes quaranta flexions al terra, res menys. No se li escapava que molt possiblement el Tommy fós qui pitjor les fes del grup; però va actuar, almenys de moment, com si ni tant sols ho sabés.

A tres quarts de deu, tota la companyia estava ferma i esperant ordres, quan el sargent els va ordenar a tots que comencessin les quaranta flexions d’immediat. Les havien de procurar fer totes seguides i sense interrupcions, i pobre de qui no les fés totes o les fés malament. I va començar aquest exercici extraordinari…

Els soldats es varen posar ràpidament cap avall al terra, obeïnt, sense dubtar, procurant no aparentar ninguna emoció. En Tommy també. Cinc flexions, deu, quinze, i aleshores…

A la dissetena flexió, de casualitat, com que el sargent Hermy estava molt distret en els seus pensaments, una mosca voladora despistada se li va colar a dintre al nas, al fons de tot, i va brunzir, i, provocant-li al sargent una picor immensa, va estornudar la mar de fort vàries vegades, d’una manera tant ridícula que més d’un soldat es va caragolar del terra de riure. En Tommy també se’n reia. El sargent al principi es va enfadar, però després s’ho va prendre a broma i fins va riure-se’n una mica. Alguna cosa havia canviat en ell, com si hagués decidit que ser seriós i disciplinat ja no li vingués tant de gust.

La mosca, intacta però amb por, va fugir disparada i va desaparèixer rera una paret.

Immediatament, el sargent va dir que, en comptes de cuaranta flexions, amb trenta seria suficient; després podrien continuar amb les seves feines habituals.  

Tots els soldats varen fer aquestes trenta flexions i després vàren dispersar-se a fer lo seu. En Tommy va reflexionar sobre aquest canvi en el sargent, i va arribar a la conclusió que potser el sargent s’ho va prendre tot com un acudit i sembla que s’havia tornat menys abusador, menys cruel… més humà.

Va tornar al seu treball habitual en l’oficina militar seguint el seu horari i, com de costum, només li van sortir acceptablement, potablement, les seves feines, perquè li costava de concentrar-se, i sentia nerviosisme quan un dels seus superiors se li apropava. De totes maneres, alguna cosa havia canviat… encara que només fós en la seva opinió. Es seguia sentint culpable per la seva regular feina, però bé havia de pagar les factures a fi de mes, per dir-ho així, i no podia abandonar la feina ni ressignar-se a que l’acomiadessin; no tenia familiars, ni tant sols la mare o els cosins, i per tant només depenia de sí mateix, i es sap que els bancs no solen perdonar. Però l’actitud humana que havia vist en el sargent li donava com unes ganes internes de continuar i de seguir la lluita, doncs tots eren simplement (era en certa manera com si ho descobrís ara) simplement éssers humans.

De sobte, el sargent Hermy se li va apropar decididament i, quan va veure que el Tommy s’espantava, ell va alçar la ma amablement amb un somriure i li va dir només:

– Tommy, aquest és un món de jerarquies i de putades, i, a vegades, de perills. Sé que no ets el millor dels meus soldats però fas una feina acceptable. Segueix endavant i no perdis el valor.

I, sense dir-li res més, li va posar breument una ma sobre l’espatlla dreta i va marxar tranquilament.

Amb aquestes paraules de suport inesperades, com si hagués descobert el valor de l’amistat, un somriure va iluminar la cara del soldat coix…

.

.

.

Pots visitar Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

La norma primera prohibeix, ja des de fa temps, anomenar «Crom» o «Crom el nòrdic» a l’administrador perenne.

Benvolguts ciutadans de CP,

Us faig saber (o, potser, recordar segons cada cas) que la norma primera, en la seva exhortació addicional 14na prohibeix anomenar «Crom» o «Crom el nòrdic» a l’administrador (únic) dels Portals Perenne.

Aquí copio-pego aquesta exhortació, en la seva totalitat i integritat:

14na. 1. Queda totalment prohibit anomenar a l’administrador del Portal Perenne «Crom» o «Crom el nòrdic» o similar. Qui incorri en aquest error, sobretot si ja és totalment conscient de l’error en sí, podria ser molt severament penalitzat, d’acord amb les normes perennies. L’administrador mateix haurà d’aplicar-se-la a sí mateix en conseqüència. Es pot anomenar a l’administrador com a «unicorn blanc», entre altres noms possibles, d’acord amb la normatació. L’administrador havia estat però ja fa temps que no és Crom el nòrdic, ni vol ser anomenat com a tal. El seudònim «Crom el nòrdic» està prohibit d’acord amb les normes.

Per tant, ja esteu tots totalment avisats. Ni Crom, ni Crom el nòrdic. Jo em dic Unicorn Blanc, entre algun que altre seudònim dels possibles. I, com es pot observar en aquesta exhoració, ni tant sols jo puc anomenar-me ni Crom ni Crom el nòrdic a mi mateix.

Salutacions.


Correcció posterior.

En realitat, i dit seriosament, l’exhortació 14na de la norma primera de les webs perenne, dita en tot el seu contingut actual, és el següent text:


14na. 1. Queda totalment prohibit anomenar a l’administrador del Portal Perenne «Crom» o «Crom el nòrdic» o similar. Qui incorri en aquest error, sobretot si ja és totalment conscient de l’error en sí, podria ser molt severament penalitzat, d’acord amb les normes perennies. L’administrador mateix haurà d’aplicar-se-la a sí mateix en conseqüència. Es pot anomenar a l’administrador com a «unicorn blanc», entre altres noms possibles, d’acord amb la normatació. L’administrador havia estat però ja fa temps que no és Crom el nòrdic, ni vol ser anomenat com a tal. El seudònim «Crom el nòrdic» està prohibit d’acord amb les normes.

2. Aquesta exhortació no té efectes retroactius a partir de la seva posada en vigor; més concretament, ha estat posada en vigor el 2022.

3. Per norma es podran regular les sancions d’acord amb, si fós el cas, l’incompliment de l’obligació d’aquesta mateixa exhortació per tal de qualsevol persona que l’incomplís, dintre de les possibilitats dels Portals Perennes, d’acord amb l’apartat anterior.

4. Els missatges de text totalment esborrat d’acord amb aquesta exhortació transitòria serà substituït pel text següent:

«Aquest missatge ha estat suprimit per anomenar a l’administrador «Crom o «Crom el nòrdic», acció prohibida segons l’exhortació addicional 14a de la norma primera del Portal Perenne».

5. Totes les mencions d’aquesta exhortació que facin referència al seudònim «Crom» es referiran també, sense necessitat que el text ho mencioni explícitament, al seudònim «Crom el nòrdic», i també viceversa.


Salut i que passeu un bon dia.

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Bones festes i feliç any nou

Bones festes i feliç 2024!!!

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Un conte de l’Èric Alàssar i la seva explicació tècnica.

En aquest exercici tornarem a utilitzar el personatge de l’Èric, qui tornarà a ser el personatge protagonista.

El text constarà de les següents dues parts, d’acord amb les normes:
1ra part: escriure un text no literari que expliqui:
• Qui és el protagonista i quin és el seu estat inicial (en aquest cas, més aviat d’equilibri de fets, capbussat com està en el seu món literari “invulnerable”).
• Quin és el desencadenant que causarà el conflicte inicial (aviat l’explicaré).
• Quin és aquest conflicte inicial i la seva naturalesa (en aquest cas, més interna que externa; aviat explicaré quin és aquest conflicte inicial i la naturalesa en que consisteix).
2na part: veurem l’escena en que es desencadena el problema i s’insinua el conflicte inicial en el que es veu abocat el protagonista.

La primera escena té una extensió màxima de 1.000 caràcter amb espais i la segona part tindrà un màxim de 2.500 caràcters amb espais.
Anem al gra, doncs…

Text no literari que explica el protagonista i el conflicte:
El protagonista, ja presentat en altres ocasions, és Èric Alàssar, filòsof, escriptor, lluitador a la seva manera i, almenys per ara, sense parella; es pren a sí mateix com una persona de bastant mal geni… però potser no ho és pas.

En el seu estat inicial no té problemes econòmics, viu tranquil entotsolat en la seva literatura i va fent la seva vida tranquilament… almenys per ara…

El desencadenant que posa en inici la seva aventura és l’aparició de la Miranda, d’una noia que vol canviar de parella i que li ofereix a ell la possibilitat de ser el seu nou novi (podeu anomenar-ho un culebró d’amor si voleu).

El conflicte inicial és que l’Èric no té molts desitjos de tenir una parella, i que la Miranda no ho té pas fàcil per a seduir-lo… si és que pot… I, és clar, l’Èric no pot ser escriptor a temps complet, per dir-ho així, i alhora nuvi…

L’escena (basada en part en l’Osset de Peluix, perquè no dir-ho) és la següent:

Jo, Èric Alàssar, ja he arribat a casa, quin cansanci, obro la porta amb la clau i em sorpren una mica el que veig: el meu germà Joan amb una noia, desconeguda per a mi, bastant guapetona, que em miren els dos atentament. Crec que és millor no interrompre’ls i anar a lo meu. Dic hola al Joan i em tanco a la meva habitació amb el meu ordinador, llest per acabar un capítol dels meus escrits. Però…

Sentat davant de l’ordinador, escolto, encara que de lluny, que mon germà i la seva suposo que amiga (no oblido que el meu germà està casat amb una dona molt guapa, la Eva) estan parlant d’alguna cosa ¡¡i em sembla sentir el meu nom a vegades!! Decideixo que provaré de no fer-ne cas. D’aquestes, un quart després…

La noia entra en l’habitació i es posa al costat meu, asseguda al llit. ¿Què voldrà? Al principi, penso que només ve a presentar-se i a dir-me quatre coses, ¡¡però al final resulta que està més interessada per mi que no només per això!! Es presenta com a Miranda i m’explica vàries coses: que té un nuvi Armando que és (almenys en l’actualitat) un abusador, que vol canviar de parella, que no es pot quedar sense parella de resultes d’una promesa que li va fer a la seva moribunda àvia… ¡¡i vol una cita amb mi!! Fa molt de temps que ninguna noia em demanava una cita (tot i que en alguna ocasió m’havia passat en el passat remot, i la resposta era sempre que no). Notava un calfred en les cames i un desig que treia el cap en mi… ¿li passa això a tots els solitaris que surten poc? Li vaig dir a aquesta noia vàris arguments per tal de dissuadir-la educadament d’intentar quedar amb mi, sense resultat (o almenys sense suficient resultat). Al final ella em va escriure el seu número de mòbil i me’l va donar i em va demanar sisplau que quedessim abans del dijous a les vuit de la tarda (avui era precisament dimecres), perquè preferiria “fer-li el salt” a l’Armando i no tenir ja una cita amb ell gola avalll. Després, ella va marxar; jo vaig mirar el seu número de telefon, vaig mirar el meu ordinador i vaig anar a parlar amb mon germà sobre el tema…


Les explicacions d’aquest conte estan basades en la teoria pròpia de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.


Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Obashim i M. (3): dues Misaki

Imatge que simbolitza les dues Misaki

Narradora protagonista: la Misaki. Observació: els qui hàgiu llegit els còmics de “Yura i Makoto” ja coneixereu més aquestes situacions que aviat, suposo, llegireu.

Jo (la Misaki), i el meu estimat amic Obashim anàvem camí avall per buscar un poble on ens poguéssim resguardar i aconseguir algun aliment, ni que fós fent alguna mena de treball. Vaig veure unes columnes de fum no massa lluny: indubtablement, un poblat. Ho vaig dir a Obashim i vàrem decidir apropar-nos-hi. Però de sobte, vaig començar a sentir un mareig cada cop més fort… tot em donava voltes… em vaig agenollar, ja no tenia forces per a mantenir-me dreta, queia de genolls…

L’Obashim va córrer on era jo, i em va preguntar si em trobava bé. Jo li vaig dir que no, que cada cop em sentia pitjor. Em va dir que no em podia deixar sola si em desmaiava, i que m’estirés fins que sentís més benestar. Però ni estirant-me em sentia millor… Veia la cara d’Obashim mentre em mirava preocupat. Perdia el món de vista…

Vaig recuperar la consciència només en certa manera… era com en un somni, més ben dit un estrany somni. Sentia que em seguia dient Misaki. Però no Misaki Aurora, com era el meu nom real. Si no Misaki Manaka. Una noia bastant similar a mi, tot i que amb robes estranyes, igualment amb pits enormes. Crec que ja sabia el que em passava: tenia un somni com a telepàtic, en el que revivia situacions viscudes per una altra persona. Però volia continuar amb el somni, ja que sentia més curiositat que no pas por…

El context el que vivia la Misaki, vull dir, la Manaka, era com a futurista, almenys dintre del que jo entendria com a futurista: les llums, els mobles, aquests aparells curiosos anomenats ordinadors… tot molt curiós.

El que no em semblava curiós, ni de molt, és que la tal altra Misaki tenia pits enormes, com jo, i molta gent li feia conya; fins i tot la seva nova amiga Miyuki, que la respectava, li feia mirades respectuoses però massa visibles als seus pits.

Després em veig en una altra situació de la Manaka: en un ascensor, em topo amb un home, qui més tard sabré que es diu Makoto, qui m’impressiona per la seva bona fe. Jo veia, com de lluny, però percebent els pensaments de la M.Manaka, que es va enamorar d’ell fins quan va veure que estava casat; ella estava molt afligida, però els seus sentiments pel Makoto no disminuïen…

La següent escena va ser més dramàtica: en un hotel, per fer un acte turístic, estant ella i el Makoto al mateix pis, per causa d’un terratrèmol, l’altra Misaki es va espantar moltíssim i es va apegar amb el Makoto qui casualment estava en la dutxa rentant-se; els seus genitals, el masculí i el femení, s’apegaren entre ells, ¡¡i la Manaka es va oferir a fer l’amor amb ell si ell volia!! La situació va durar uns pocs minuts, el terratrèmol va cessar, el Makoto li va fer una abraçada desesperada a la Manaka… i qui sap fins on hauria durat la situació si la Miyuki, casualitats del destí, no els hagués interromput a temps, despullats amb la dutxa encesa i pegadets l’un a l’altre. Però el Makoto seguia preferint la seva dona malgrat aquesta relliscada…

En una altra escena veig a la Manaka com xerra amb la seva germana, una tal Kotone, una dona hàbil en l’amor però poc escrupolosa. Un cop el Makoto surt de la feina, la Manaka desconfia i espia a l’home del seu tràgic amor; quan veu que la seva germana, amb mentides dissimulades, gairebé besa en la boca a l’home adorat per ella, li pega una forta bufetada a la galta de sa germana mentre li diu: “T’has passat!!”. Més tard, la seva germana diu que ara la veu diferent i que aconseguirà lligar algun dia “per la força que té” i li va demanar que “no es posés a plorar tan fàcilment”. Jo, que veia aquesta situació, em sentia molt identificat amb el cas de la Manaka, i jo, l’Aurora, de bona gana l’hauria ajudat. Jo creia que els germans havien d’ajudar-se i estimar-se; ho creia encara que no pogués ja ni confiar en ma mare, habitant de Nasrim.

Vaig veure una altra escena en què la Misaki, veient una desconeguda per a ella, la qual es deia Ichi-you, demanava per parlar amb el Makoto, ella va sentir una espècie d’enveja, i es preguntava (era normal fer-se aquest dubte) de fins a quin punt ella, la per a ella nou-vinguda, tenia realment importància per al Makoto. No el veia moltes vegades; era la conserge i el veia travessar el passadís i es deien alguna coseta de tant en tant, però poc més. I cada dia pensava en ell… Pobra noia, enamorada de l’home improbable, gairebé podríem dir que de l’home impossible.

Potser quedaven més escenes de la Misaki per veure en somnis, però sentia que a poc a poc tornava a la realitat, que el somni telepàtic anava disminuint i desapareixent…

De fet, el que més vaig sentir en retornar a la realitat (o, almenys, a la meva realitat en l’univers on és Nasrim) són els llavis d’Obashim besant-me a la boca i els seus dits pressionant-me els pits en la zona on respiro. En altres paraules, indubtablement m’estava fent el boca-a-boca per a reanimar-me o, almenys, perquè no em fallés la respiració i no em morís.

–           Gràcies a tots els déus, estàs viva!! Oh, Misaki… tant poc de temps que fa que et conec i ja ets essencial en la meva vida mateixa!! Si et passés alguna cosa, jo…

Però l’Obashim va callar inesperadament perquè li vaig besar en la boca de sobte. Així vàrem passar uns minuts petonejant-nos. Si encara no érem nuvis, almenys ja érem amics especials, perquè jo no volia ser cap, com en diria la Manaka, una follaamiga o amiga per a sexe. A més, i ho pensava sense cap espavent de superioritat, la Manaka, pobreta amb mala sort, no podia estar amb l’home que estimava però jo, l’Aurora, sí. Però de sobte uns crits llunyans ens varen interrompre la sessió de petonets…

Algú cridava des de la distància, demanant auxili. Tot i les meves recomanacions de prudència, l’Obashim va agafar la seva llança improvisada i va córrer cap on venien els crits mentre jo, que no podia córrer massa en part pels meus pits enormes, el vaig seguir tot lo ràpid que podia. Aviat vàrem sentir els crits amb més claredat… i qui els feia…

Vaig veure, després d’una estona de córrer, una dona de pits enormes i molt similars als meus que corria perpendicularment a mi, mentre uns joves desvergonyits li tiraven pedres i se’n burlaven; li deien, mentre a mi em bullia la sang, ni que fós només perquè a qui perseguien era una dona com jo, li deien el següent:

–           No intentis fugir, bruixa!! T’apedregarem tant com voldrem i després et matarem!!

–           No soc cap bruixa!! Els meus pits enormes són inhabituals, d’acord, però no posseeixo ningun poder màgic!!

–           Excuses – li deien els pocavergonyes; – tens el mal dins teu i te’l prendrem!!

L’Obashim apretava amb força la llança de fusta i jo ja sabia que, digués el que digués, intervindria. Potser era un home sol, però era valent i fort. I va intervenir. Va plantar-se entre la noia assetjada i els seus perseguidors (que no eren més de tres o quatre), llança en mà, i va dir:

–           Aquesta noia és la meva protegida. Deixeu-la en pau o soc capaç de travessar-vos amb la meva llança ara mateix; ¡¡vinga, aire!!

–           Aquesta no és la teva lluita – li digué un dels nois.

–           Si amenaceu a una innocent, féu meva aquesta lluita. ¡¡Marxeu!!

Els nois es miraren entre ells no sabent què fer. Però aviat varen marxar, tranquil·lament però mirant amb odi a Obashim vàries vegades. No notaren, o això suposo, com Obashim sospirava d’alleujament. Suposo que no les tenia totes malgrat la seva aparença de valent. Quin home… Però aviat vaig apropar-me a la noia perseguida pels pocavergonyes supersticiosos. Era… la coneixia pel somni telepàtic… ¡¡era la Misaki Manaka, la dona dels seus somnis mig reals!! Però la Manaka vivia en el futur… ¿Com és que ara estava en el present meu, o sigui, una mena d’era menys avançada en tecnologia?

En aquest moment, l’Obashim va preguntar:

–           ¡¡Misaki!! ¿Estàs bé?

–           (Jo i l’altra Misaki, gairebé alhora): – Sí, estic bé!!

–           Però – va dir la Manaka, – ¿tu també et dius Misaki? Quina casualitat.

–           Jo soc la Misaki Aurora.

–           Doncs jo soc la Misaki…

–           Sí, ets la Misaki Manaka, ho sé.

–           ¿Com saps el meu cognom?

–           T’he vist en un somni que… ehem, Obashim, ¿t’importaria deixar-nos soles uns quinze minuts, només, perquè parli amb la Manaka? Després t’informaré de les conclusions a què arribem.

L’Obashim va accedir a les meves peticions. Es va asseure d’un bon tros lluny, però des del qual era evident que, si no cridàvem molt l’atenció, ell no ens podria sentir.

Li vaig explicar al meu alter-ego tot lo relatiu al somni que vaig tenir sobre ella. I li vaig preguntar que què feia en el nostre temps. L’altra Misaki va donar-me un vot de fe i em va contar què li va passar: feia deu minuts que s’havia acabat la seva jornada laboral i caminava rumb a casa quan de sobte va anar perdent a poc a poc els sentits, mentre que la realitat s’anava deformant de mica en mica… quan es va despertar, es va trobar aquí en el passat respecte a ella; es va apropar a uns llenyataires que, en veure-la amb els seus pits gairebé descomunals, la van prendre per una bruixa o un enviat del diable pels seus pits mateixos. Ella va córrer mentre uns quants adolescents li tiraven pedres ¡¡i amenaçaven d’acabar matant-la!! Per sort per a ella, un bon home (aviat va saber que era l’Obashim) la va salvar i… ja sabia la resta.

Me l’escoltava atentament. Suposadament, la Misaki havia estat subjecte passiu del qual alguns anomenen distorsió temporal… una ruptura en l’espaitemps, una cosa de la qual jo en sabia alguna cosa, si bé jo no era un expert en màgia, però en sabia alguns esborranys.

–           Bé, – vaig dir jo, quan ja havíem dit tots els pros i contres – ¿I ara què faràs, Misaki?

–           No sé ni on anar. Això és com un món nou per a mi. ¡¡Ah, bona dona, bon home!! ¿No us podria acompanyar als dos?

–           Bé, Misaki, vull dir que… potser correrem alguns perills.

–           Precisament per això. Essent tres encara serem més forts. Si us plau, ajudeu-me. ¡¡No sé com, però intentaré incondicionalment ajudar-vos, ni que sigui almenys rentant la roba!!

Vaig dir a la Manaka que m’esperés, i vaig parlar a soles amb l’Obashim per veure si havíem de deixar-la unir a nosaltres o havíem de deixar-la plantada. No van passar ni tres minuts que vàrem arribar a una conclusió unànime: deixaríem, almenys per ara, que l’altra Misaki s’unís a nosaltres. Ella es va posar contenta quan la vàrem informar de la conclusió.

Però em vaig posar, suposo, una mica gelosa en veure com l’Obashim, ¡¡també li mirava les tetes enormes a ella!! Així i tot ja sabia que era un bon home digne del meu amor. I a més, quines coincidències, l’altra Misaki era molt semblant a mi: rondava els divuit anys, pel curt, pits enormes, culet maqueto, baixeta… no és que sembléssim germanes bessones ni molt menys, però els nostres físics i el nostre caràcter psicològic tenien molts paral·lelismes.

Així doncs, al cap de mitja hora, jo, l’altra “tetorrona” i el bon home ens dirigíem rumb al poblet. Però alguna cosa em xiuxiuejava que encara ens quedaven més aventures…

Continuarà…

.

.

.

Sigueu benvinguts a Lletra Perenne: http://www.ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Algunes reflexions sobre la sofística i Sòcrates

Vaig a dir les meves opinions sobre la sofística i el seu rival Sòcrates.

Jo no crec que els sofistes (almenys, alguns d’ells) fossin anarquistes; ni tan sols Gòrgies amb la seva negació de la veritat (¿de la veritat absoluta i no de la veritat relativa?) no crec que fos un àcrata o cap mena d’anarquista.

El que no eren, no eren uns prosubmisos com el seu contemporani Sòcrates o el futur Jesús, que tractaven el seu sacrifici com si la seva innocència fos el melic del món (i ho vull dir fredament, sense voler insultar, entre altres motius perquè tinc amics creients).

Els sofistes sí que creien en un tipus de veritat, però era relativa, i estaven oberts al diàleg, a diferència de Sòcrates, qui només volia un «sí» o un «no» a les seves respostes (preferentment un «sí», és clar). També eren mestres de l’oratòria, amb tota la seva criticabilitat a la mateixa, i tractaven la llei amb relativitat, el que feia que els ciutadans no fossin una massa compacta i unida amb força per a fer el bé (o el mal).

I els sofistes creien en l’educació com a eina per a millorar el poble, a diferència de Sòcrates que advocava la ignorància com a «forma de saviesa» («soc el més savi perquè només sé que no sé res»). Gairebé es pot dir «dic que no sé res, excepte que sé que cal obeir al qui mana submisament».

I respecte a l’import dels seus cursos (100 mines per un curs d’un any), cal dir que eren cars, la qual cosa donava sensació d’elitisme, però assistir a les conferències públiques era molt barat (només una mina per sessió). I en quan a Sòcrates, presumia de no cobrar diners (diners, no), però quan anava a cases de rics a jalar i a beure de gratis, es pot dir que cobrava en espècies, per no dir altres formes de «cobrament socràtic»… a part ¿anar per la vida siguent un pobre que està en contra de tot el que no sigui la ignorància és bo? Ho dubto, que això últim sigui bo…

Bé, de moment només explico això.

¡¡Perdoneu, però crec que tot això algú ho havia de dir!!

PD: L’home de la imatge és Protàgores, anomenat per alguns, no sense alguns motius, el pare de la sofística.


Podeu veure aquí la definició de la sofística en la Viquipèdia.

.

.

.

Podeu llegir aquest i altres articles en Lletra Perenne: http://www.ciutat-perenne.com/m/37n

Categorías
Filosofia, relats, literatura i altres temes

Obashim i Misaki (2): “¿És que tu només m’estimes per les meves tetes?”.

Obashim, l’home qualificat de boig i la seva nova companya d’aventures, la dona d’enormes pits Misaki, ja feia hores que ja estaven quilòmetres lluny de la ciutat descrita com a perfecta de Nasrim (per a més detalls, us recomano la lectura del text anterior si encara no us l’heu llegit). Ara compartien el poc menjar i el poc beure que tenia l’home de la diguem-ne parella d’aventurers mentre esperaven trobar una ciutat més acollidora almenys per a ells. Mentrestant…

 Ja s’havia fet de nit i, la Misaki, és clar perquè a dures penes coneixia Obashim i no sabia encara si se’n podia fiar, va escollir dormir separada d’ell, desitjant-li bona nit. De totes maneres, la Misaki, tot i que trobava que Obashim li queia simpàtic i que tenia un cert atractiu físic, es fixava que ell li mirava mig sovint amb desig els seus pits enormes. Se sentia incòmode la noia perquè tenia la sensació que potser li mirava les seves enormes tetes massa sovint (en tot cas, no es podia negar que almenys se les mirava de tant en tant). És bastant natural que a una dona no li agradi que la mirin només com a objecte de desig, com si no fós un ésser, femení o no, amb la seva dignitat, la seva simpatia i la seva intel·ligència, entre d’altres aspectes en tot cas no-eròtics d’ella mateixa. ¿Obashim era simpàtic per si mateix o només era un home (com ho havien estat, en tot cas, d’altres en la seva vida anterior) que desitjava seduir la noia per a tenir els seus pits “a la seva disposició”? ¿Podia confiar en aquest home?

 Dos dies després d’haver abandonat Nasrim, la noia decidí preguntar coses a Obashim per veure com anaven les seves simpaties (encara que fós només pel seu bust femení, però ella volia saber la realitat de totes maneres); li preguntà:

 – Obashim – li va dir la Misaki.

 – Sí, maca? – li va respondre l’home amb fama potser falsa de boig.

 – ¿Tu creus que jo soc bonica?

 – Molt – però no va poder resistir en dir-ho una mirada ràpida als seus pits, cosa que ella va notar – sí, molt bonica.

 – És clar que sí, només perquè tinc uns pits de gran tamany, ¿no? – va replicar Misaki.

 – Dona, no t’ofenguis, però jo soc un home i tinc… atraccions. Però també m’agrada de tu el teu pentinat, el teu, ehem, culet, la teva figura bonica… i a part, en lo psicològic, trobo que ets una dona valenta i simpàtica. I més coses…

 – Ja – digué la Misaki amb desgana – però tens present d’algun dia que fem l’amor apassionadament i puguis fruir dels meus pits.

 L’Obashim ja començava a sentir-se una mica molest.

 – ¿És que potser t’avergonyeixes de les teves tetes, carinyo meu? Doncs sàpigues que penso que les teves tetes són magnífiques, encara que et costin algun inconvenient, i que no n’has de sentir pena.

 La Misaki no va dir res durant una estona i es va rascar els ulls com si anés a plorar.

 – Menteixes… ets com els altres… com la majoria… has acceptat que t’acompanyi en les teves aventures per a aprofitar-te de mi… no veus en mi sinó uns pits atractius en una dona crèdula… Ho hauria d’haver vist abans… ¿Tinc jo la culpa de tenir els pits de gran tamany? És com si tots els homes fóssiu iguals davant les dones com jo. No sé… Jo… jo…

 I, sentint molta vergonya de si mateixa, amb o sense un motiu lògic, comença a córrer, allunyant-se a tota velocitat d’Obashim, sense ni molestar-se en recollir cap part de l’equipatge. Obashim, en veure això, intentant no semblar que l’estigués assetjant ell a ella, va córrer perseguint-la, pensant que no podia deixar-la fugir, que ja s’ocuparia més endavant de l’equipatge, i preguntant-se a si mateix si no començava a estimar-la de veritat, sense oblidar el seu atractiu eròtic “davanter” però tenint també present altres encants fisiològics i psicològics, encara que els pits d’ella els considerava d’un encant molt especial.

 Encara que la Misaki corria com si la perseguís el mateix dimoni, l’Obashim  era més fort i alt i ja es notava que l’enganxaria en pocs segons, però només subjectant-la suaument per un braç; però abans que això passés, es va sentir un udol ferotge a poca distància…

 Una bèstia temible aparegué de darrere d’uns matolls. De la seva boca bavejava saliva. Semblava famolenca i disposada a tot. Mirava fixament a la Misaki…

 – És un llop, sens dubte!! – va dir Obashim. – Espera’m un moment que vingui, Misaki!! – I l’aventurer va agafar una branca punteguda que li servís com a defensa i contraatac.

 – ¡¡No, Obashim, no em defensis!! És millor que la bèstia em devori i que tu puguis escapar!! Així, almenys, serviré d’alguna cosa, sense ser contínuament un espectacle ambulant amb tetes grosses!! Fuig de seguida i deixa’m morir en pau!!

Però l’Obashim, sentint compassió sincera per la pobra noia, i pensant que la defensaria encara que no li agradés a ella ser defensada, no es va ni repensar en la proposta diguem-ne de rendició de la Misaki. El llop grunyia i es preparava per a saltar. No hi havia temps per a perdre; cada segon comptava.

 En quatre passos, l’Obashim va arribar a on era la Misaki i, en pocs passos de distància, el llop. Esperant que li perdonés que fós una mica brusc l’Obashim, per a protegir-la, li va donar una forta empenta i una traveta que la van fer caure de cop i volta a terra; la Misaki no es va fer a dures penes mal amb la caiguda. I aleshores…

Aleshores el llop saltà cap a Obashim, amb les mandíbules mig obertes, però Obashim, que tenia algun mínim coneixement de lluita, i forts reflexos, va esquivar el llop i, alhora, amb una mica de bona sort, li va clavar la punta de l’arma improvisada de la branca pit endins i al fons del cor de la mala bèstia. Aquesta va morir d’un crit de dolor intens, fins i tot abans de poder tornar a tocar el terra. Ja no calia patir per ell…

 La Misaki, alarmada, ho havia vist tot. I aleshores sentí una sensació estranya… però sentia que havia de fer-ho. Aviat sabrem el què…

 La noia es va apropar a l’Obashim amb cara pasmada de la sorpresa i li digué:

 – M’has… m’has salvat!! Has matat a la bèstia ferotge que m’amenaçava!!

 – Ens amenaçava als dos – va respondre tranquil·lament Obashim. – Ara hauríem de…

 – Encara falta més d’una hora perquè es faci fosc  – digué la Misaki serenament mentre s’anava descordant tranquil·lament els botons de la camisa.

– ¿Què fas, guapa? ¿Què t’estàs despullant?

 – Tu calla i deixa’m fer, guapo – va dir ella. – Et donaré una recompensa que pocs homes han tingut, i encara menys de bona gana. – En menys d’un minut, la jove s’havia descordat i tret completament la camisa, deixant-la caure a terra. En poques paraules, estava completament despullada de cintura cap amunt.

I estava mirant directament a l’Obashim, sense mostrar gens de por, amb els seus dos enormes pits a l’aire, sense que els tapessin ni tan sols les mans.

“No m’ho puc creure. És cert que no soc pas verge, però tot i això veure aquesta… meravella m’impressiona. Té els pits enormes i alçats, i gens fofos ni amb arrugues. I els mugrons són bastant grans i ben bonics.”. Si no fós perquè l’Obashim es creia un cavaller, saltaria sobtadament sobre la Misaki i l’ompliria de petons; però creia que encara no havia arribat l’ocasió per a això… La Misaki va afegir:

– No cal – va dir la Misaki – ni que et pregunti si t’agraden els meus pits, perquè t’ho veig en la mirada, i perdona si et puc semblar brusca. Però prefereixo que anem a poc a poc. Si m’has salvat del llop, deu ser perquè no veus en mi només les tetes… i perquè almenys tu ets un bon company. Algun dia em trauré els pantalons i podràs veure la resta… però no avui, maco. Però ara tenim altres problemes. Deixa’m que em torni a vestir i anem a buscar alguna ciutat on passar la nit i veure-hi si podem trobar alguna feina laboral temporal.

Dit i fet. Dos minuts després, la Misaki ja estava totalment vestida, i ja se sentia tranquil·litzada davant del seu company d’aventures. Sabia que ell la respectava, malgrat tenir sentiments masculins eròtics. I no es penedia d’haver-li ensenyat les tetes; era el mínim que podia fer després d’haver-li salvat la vida. Però també sentia una espècie de por: ¿començava a estimar massa a l’home aventurer?, ¿i si algun dia es convertís en la seva núvia i, després, esposa? ¿Què havia de fer? Però creia que ja havia fet prou aventures per ara. De moment almenys, era l’hora de continuar…

Menys d’un quart d’hora després, Misaki i Obashim havien recollit les provisions i la resta de l’equip i varen seguir muntanya avall, intercanviant-se de tant en tant algun somriure.

.

Continuarà…